El recent suïcidi d'una infermera víctima d'una broma periodística ha tornat a posar de relleu com els límits de la professió periodística es forcen sovint i envaeixen el terreny més estrictament personal. La infermera va suïcidar-se, aparentment, a causa de la pressió rebuda després de picar innocentment en la trucada d'un parell d'actors radiofònics que la van convèncer que eren la reina d'Anglaterra i el príncep Carles i van aconseguir que els passés la trucada a l'habitació on s'estava la nora del príncep de Gal·les, Kate Middleton, rebent un tractament mèdic.
Els autors de la broma treballen a una emissora australiana que, segons diverses informacions, tenia ja precedents de violació de les regulacions del país i a causa d'això actualment emetia sota una llicència condicionada.
El cas ens remet a la divisòria entre l'
espectacle i el periodisme, que avui veiem que es traspassa contínuament en tots els mitjans de comunicació, especialment els més massius, la televisió i la ràdio. Més que mai, la pretesa informació es confon amb l'entreteniment, i molt sovint aquest entreteniment no es conté precisament en la línia de la ironia, sinó que s'escampa amb brotxa gruixuda. Només cal donar un cop d'ull a la programació de la televisió en hores del que avui s'anomena
prime time per comprovar com els
realities i totes les seves derivacions i fórmules anàlogues han esquitxat la pantalla amb la venda en dosis grolleres de les intimitats de famosos i no famosos que esdevenen
neofamosos -efímers, per això-, com retrata a la seva última pel·lícula
Woody Allen,
A Roma con amor, amb la història del gris treballador interpretat per
Roberto Benigni que salta injustificadament i absurdament a la primera línia de tots els informatius.
El periodisme es troba avui en una crisi profunda, assetjada d'un costat per aquesta necessitat de sobreviure en aquesta
banalitat generalitzada que domina els grans mitjans, i de l'altra per la proliferació de nous mitjans d'informació social que neixen i viuen dins la
xarxa. La immediatesa i la urgència cada cop més valorades, d'un costat, i la competència de mitjans gratuïts, de l'altre, tensen el manteniment d'unes estructures que resulten de dubtosa viabilitat.
Tanmateix, és indubtable que els mitjans professionals són, encara avui, necessaris i font principal de la informació que després, més o menys reelaborada, es difon multiplicada per les xarxes socials. D'aquí que sigui primordial el manteniment d'un sistema eficient de mitjans informatius de qualitat, perquè la informació i l'accés general a la informació és un requisit bàsic per garantir la llibertat d'una societat que aspiri a regir-se democràticament.
El problema és que precisament aquesta qualitat, que els dotaria de la
credibilitat per fer d'ells un servei públic bàsic, es veu deteriorada quan, com dèiem, la informació es confon amb l'espectacle. O quan, com tan acusadament hem viscut en la passada campanya electoral catalana amb la intoxicació massiva de molts mitjans informatius de la capital d'Espanya, la informació es tergiversa i es transforma en pura manipulació destinada a conformar l'opinió pública de manera directa, reconvertint la tasca del periodista en la tasca de l'
adoctrinador.
Durant la meva recent estada al Regne Unit, el país estava sacsejat per l'escàndol que tacava directament una de les seves institucions més prestigioses, a nivell internacional fins i tot: la
BBC, la corporació pública de ràio i televisió. L'escàndol es movia al voltant d'una de les seves estrelles més populars,
Jimmy Savile, mort l'any passat i actualment objecte d'una investigació judicial sobre abusos infantils, arran de les denúncies vessades per un programa de la cadena privada
ITV. Les seqüeles del cas van esquitxar els mateixos fonaments de la BBC, de la qual se sospita que va ocultar informacions dequè disposava sobre la conducta de la seva estrella, i recentment amb l'emissiió de reportatges on s'acusava , aparentment sense fonaments, altres persones de pertànyer a la trama. Un diumenge a primera hora del matí, veia comparèixer el president de la Corporació,
Lord Patten, per anunciar el cessament -o dimissió, vaja- del director general.
En molts d'aquests casos, la justificació de la tasca no és ja la supervivència en un món molt competitiu, sinó directament l'interès de les fonts directes de finançament -privades o públiques- que sostenen diaris o emissores. Aquesta manipulació, fins i tot, com el reflex invers de la contaminació que produeixen els nous mitjans en els tradicionals, sembla que arriba al món en teoria lliure de la xarxa, un món que alguns -ingènuament?- veuen com un paradigma de la llibertat. El recent cas de la supressió del compte de
Twitter Keep calm and Speak Catalan destinat a criticar la proposta de llei educativa del ministre
Wert, s'afegeix a d'altres precedents que fan planar l'ombra de les
intervencions censores del poder sobre les principals xarxes socials.
Els límits del periodisme sempre han estat objecte de
qüestionament i de problemes. El fotoperiodisme ha estat un dels que més s'ha autoqüestionat els límits de la seva influència en els fets que vol retratar, fins i tot denunciar. La posició moral o ètica del periodista es troben, en nombrosos casos, confrontades a la validesa de la seva tasca i al dubte de si cal buscar una justificació més enllà de la pura tasca del
testimoni.
He vist en aquests dies en blocs amics (
Et vaig veure en un somriure,
Univers madur ) una tasca de creació poètica sobre un dels casos més paradigmàtics, el de la fotografia de
Kevin Carter a un nen africà agonitzant, assetjat per un voltor. Una fotografia que va fer avorrir la seva professió al mateix autor. Podríem considerar que condemnar-la (autocondemnar-se fins i tot) és una variant de
matar al missatger, ja que en el que no hi ha dubte és que el realment repulsiu és el fet que retrata i no el propi retrat. Tanmateix, recordo casos de qüestionaments similars de fotògrafs en escenaris bèl·lics que han percebut que la seva presència, lluny de suposar un fre als crims, semblava exacerbar-los.
En una societat on la valoració de la violència, els abusos, el patiment o la misèria poden ser objecte de comercialització, on els valors que semblen exaltar-se són els del materialisme o, simplement,la superficialitat, exigir uns mitjans de comunicació pulcres, ètics i democràtics, pot semblar una ingenuïtat. Però, com en el doble joc de contaminació mútua a què ens referíem entre mitjans professionals i socials, és evident que
la influència dels mitjans en la caracterització de les conductes socials és tan important com la de les conductes sobre els mitjans.
Dit d'una altra manera,
els mitjans de comunicació tenen una seriosa responsabilitat en tractar que el món funcioni d'una manera millor. Això pot sonar molt imprecís. Jo ho definiria en concret en, simplement,
mirar de fer la gent més conscient i no afegir més inconsciència i confusió de la que ja ens envolta i entortolliga a tots.
