31/12/12

L'ARTICLE DE L'ANY




Naturalment, aquest no serà el millor article de l'any, ni mundial ni personal (crec). Tampoc vol ser un article de repàs de tot l'any que ara ens deixa, que això ja ho fan, millor o pitjor, els mitjans periodístics professionals.


Podria ser, ben entès, un repàs del meu any personal, que això no ho fan, ni millor ni pitjor, els mitjans professionals. No per mala fe o desconsideració, és clar, sinó senzillament perquè els antiartistes som uns més entre una multitud, sense una rellevància ni local ni nacional ni internacional que mereixi dues línies a La Vanguardia o al Viquipèdia. No ho farem, tampoc, que no ens vaga ara cansar-vos amb minúcies.

Tanmateix, com a catalans, com uns més de la multitud d'aquest col·lectiu que es veu poble o nació i que ara es vol estat o ha decidit autodeterminar-se, és just declarar que 2012 ha estat un any en què ens hem projectat amb llum pròpia al món. Podríem gairebé assegurar que, almenys en el nostre hemisferi occidental, Catalunya ha trobat un lloc al món. Si Barcelona ja era situada a nivell planetari, no ho era com a part d'un tot català. Com a molt d'un tot espanyol. En un any on l'anomenada primavera àrab s'ha enquistat a una cruenta guerra civil a Síria i s'ha encallat en l'onada islamitzadora al gegant àrab, Egipte, en un 2012 on Obama ha estat reelegit amb claredat com a president de la principal potència militar mentre la Xina, ja ben bé la primera potència econòmica,  ha renovat els seus quadres dirigents sense aparença de canvi, en un cicle de dotze mesos on la Unió Europea ha rebut el Nobel de la Pau en un moment de confusió i tensions internes que la posen al peu de la desintegració més que al d'unaveritable integració política, al'any en què Putin ha continuat acaparant el poder d'un altre gran gegant econòmic, bé que amb peus de fang, la Rússia que ens envia onades de nous turistes que són un respir per a la nostra malmesa economia, en aquest any convuls i ple de grans huracans destructius, de noves matances de trastornats armats als Estats Units, de més culs de sacs a Palestina, de gansgnam styles... Catalunya, mercès a una mobilització sense precedents de la seva societat civil en la diada que commemora la pèrdua de les seves llibertats nacionals, ha trobat el seu lloc destacat en el mapa internacional.

Avui, justament, acaba d'arribar-nos la notícia de la mort de Moisès Broggi, als 104 anys. Gran cirurgià i gran patriota, ens deixa a les portes del 2013 i amb el procés cap a la independència en marxa. Una independència que segur que ell ha anhelat durant anys i anys i que ja no veurà. Confiem que nosaltres sí, que sapiguem seguir l'exemple de seriositat, rigor i alhora il·lusió i esperança de persones com ell, persones que ens serveixen de mirall i de línia d'amidament dels nostres valors i els nostres actes.

El diari Ara, que naixia fa poc més de dos anys, li dedicava la seva portada del primer número. Amb una nena en braços, una nena que pot ser el símbol de la nova Catalunya que ara neix, el doctor Broggi quedarà com un símbol de la Catalunya que no s'ha resignat mai a morir.

24/12/12

ESCAMPEM LA BOIRA

El General Prim perdut en la boira, anit


Dies estranys aquests de Nadal al Baix Camp, cobert d'una boira no gens habitual en aquests paratges. El país, en conjunt, sembla una mica perplex en aquest final d'any que ens porta a un 2013 que, qui més qui menys,veu arribar amb recança i desconfiança.


Es presenta dur, però també engrescador. Com ha dit avui Artur Mas en la seva possessió del càrrec de president de la Generalitat, citant el recentment desaparegut Josep M. Ainaud de Lasarte, cal tenir fe en el poble català. Ens en sortirem, passaran els dies de boira. L'escamparem i  farem passes cap a un 2014 que tot pinta que serà decisiu.


O almenys aquest és el meu desig, per a tots vosaltres, per a tot el món i els seus habitant de bona voluntat.


Us deixo amb la fotografia del tionet que presideix casa nostra. El símbol de la terra que promet el seu futur renaixement és revestit dels símbols d'una terra que aspira a ser lliure.



23/12/12

EILO TRIO AL RACÓ DE LA PALMA




Va ser divendres a la nit, bufava un oratge agitat, impetuós, pels carrers de Reus, pel Passeig de Mata, espetegant i fent gronxar les palmeres impertorbables de La Palma. La cita era al Racó, la quadrícula que s'obre precisament al Passeig, amb el seu petit i acollidor jardinet on els tendals amenaçaven amb sortir volant.


L'escenari i les taules, però, estaven ben arrecerades al local tancat que va mostrar una enorme eficiència contra el vent poderós, res no es movia a dins més enllà del tràfec de clients que entraven, el soroll del servei a la barra i dels fogons rere la barra. O potser el que mantenia a ratlla la maltempsada era només la màgia de la música. Els protagonistes, el trio Eilo, el projecte creat el 2011 per Nèstor Giménez i Adrià Plana, dos dels components dels Step the Next, de qui ja hem parlat en aquest bloc, amb el vocalista gallec Rubén Fernández.

Nèstor Giménez, Adrià Plana i Rubén Fernández: Eilo
El local, un refugi contra l'aspror de fora, es va anar omplint fins a quasi vessar mentre el grup anava encentant els primeres notes dels seus temes. Hora i mitja després jo despertava de nou a la realitat de fora la música: havia estat una navegació inversemblantment curta, encisat per aquell paisatge bastit amb dues veus, un teclat, una guitarra elèctrica i un kit de loops que amplificava, reproduïa i matisava fins a l'infinit la veu de Rubén Fernández. Com els dos instruments restants, la veu de Rubén era paisatge i alhora figura, textura i detall, línia i ona. El vent sobre les veles darrere els vidres ens creaven la il·lusió ben certa de la nau serena en l'espai ferotge, veus i teclats i cordes ens creaven la il·lusió oceànica que es desplegava majestuosa sobre sinuoses melodies que s'hi estintolaven amb suavitat, sense estridències, sobre una varietat rítmica inesgotable.

Els temes van planejar des d'estàndards, versions d'Edu Lobo o Radiohead, a composicions pròpies, influències d'un territori regional  bastant gran (va dir Nèstor) que va de la Galícia que mira el seu immortal paisatge al Brasil, o a Argentina. Molt simptomàticament, la composició de Nèstor Giménez que van tocar és un homenatge al seu mestre Fred Hersch , i es basa en un ritme tradicional del nord argentí (Chamamé per a Fred).

S'està construint un espai de llegenda i música, una fecunda terra de trobada que busca i explora un concepte integrador nou, un concepte que té mot (èilic, del gallec antic eilo: aquí ho teniu) i que té tot un desenvolupament per edificar i que es va creant a cops d'inspiració, aventura i navegació.


Cal desitjar-los un viatge ple de ventures i coneixences, com deien Llach i Kavafis, i que sigui llarg.



Els podreu seguir a MySpace i Facebook. Però no us els perdeu quan els pugueu seguir en directe!

19/12/12

EL PACTE DE L'ESPERANÇA

La nova versió de la fotografia de Pujol i Barrera es repetirà ara amb Mas i Junqueras com a protagonistes EFE/ARA

Ahir va quedar tancat el pacte entre CiU i ERC que permetrà la investidura, presumiblement demà passat mateix, d'Artur Mas com a president d'aquesta apassionant legislatura que ens espera. Si el meu calendari no m'enganya, ahir era el dia de la Mare de Déu de l'Esperança. Esperança ens cal perquè en aquests dos anys que marca l'acord puguem -tots els catalans- decidir sobre el nostre futur com a poble, però és ben cert que el full de ruta està traçat!


Ningú, crec, es mou a engany sobre les dificultats del procés. Però ningú s'hauria de moure a engany, tampoc, sobre la importància de centrar-se com a objectiu prioritari en la necessitat de defensar la voluntat del poble català d'independenditzar-se i dotar-se d'un estat propi. Per molt que sorolls externs o interns ens vulguin distreure.

Tampoc s'ha d'escapar a ningú la importància d'obtenir el suport de les institucions europees en aquest procés que ara mateix ja s'inicia. Us convido a signar aquesta carta de petició al president del Parlament Europeu per tal que vetlli pels drets democràtics del poble català.



18/12/12

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (17)

L'ESPERIT D'UN EQUIP




S'atribueix a l'anomenat prerromanticisme alemany de finals del XVIII la creació de la idea de l'esperit del poble, el volkgeist. Literats i pensadors alhora, Fichte i Herder, en bona part com a reacció a les tesis racionalistes de Kant, assenten el concepte de l'esperit del poble com un conjunt de trets constitutius ahistòrics, immutables, que es transmeten generacionalment amb independència dels individus que conformen la totalitat del poble. Aquesta idea esdevé la teorització de la nació independent de les altres i no subjecta a les lleis pròpies del context històric, i impregna tant els textos purament literaris dels germans von Schlegel com i els grans poetes romàntics alemanys del XIX, com el pensament jurídic que, des de l'anomenada Escola Històrica de Savigny, domina tota la filosofia jurídica fins entrat el XIX.


Com a corrent transversal de pensament, l'esperit del poble va de la mà amb l'emancipació de la burgesia liberal de les lleis feudals i, en la mesura que anirà assolint l'estatus dominant pactant amb les velles monarquies, es vertebrarà en un positivisme conservador que acaba fent objecte de descrèdit les pròpies arrels de la seva supremacia.

El descrèdit de l'esperit del poble, bandejat com a pensament irracional, s'estendrà quant esdevindria sospitós de propiciar les derives reaccionàries i totalitàries de la crisi del capitalisme del segle XX. Tanmateix, la reflexió posterior, acabada la gran ressaca de la tragèdia de la II Guerra Mundial, va fer obvi que  fer recaure el pes de l'ordre polític només en la interacció de forces materials representades en el cos legislador propicia també la fallida del propi sistema representatiu si es dinamita des de les seves pròpies regles.




Igual que la teoria, l'esperit dels pobles s'ha manifestat i renascut de les pròpies cendres com l'au fènix en moltes situacions històriques. Després de l'ensulsiada del 1714, encara no mig segle després, un dels seus protagonistes, Narcís Feliu de la Penya, publica la que es considera obra pont amb la Renaixença d'un segle després, Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas. L'au fènix serà el símbol d'aquest moviment que recupera el catalanisme i apareix com a símbol a la capçalera de la mítica revista La Renaixença.


En el futbol, ¿podem dir que existeix un esperit propi dels equips que és també ahistòric i  no depèn dels individus que els formen en cada moment? ¿Podríem, fins i tot, fer servir el món del futbol per validar la tesi del volkgeist si arribéssim a la conclusió que en efecte existeix una cosa similar que arrela en els clubs de futbol?



Sempre m'ha semblat que els jugadors de clubs tan importants com el Barça o  el Reial Madrid tendeixen, en efecte, a reproduir uns caràcters tòpics, allò que s'encarna, segons la veu popular, en els colors de la samarreta que defensen. Això fins i tot quan, a diferència de la plantilla actual del Barça tan nodrida de jugadors formats en la pròpia casa, hi ha una majoria de jugadors reclutats d'altres procedències, el que vindrien a ser mercenaris futbolístics. Sempre m'ha semblat misteriós aquest procés que, en el cas dels eterns rivals que dominen majoritàriament la història de la Lliga espanyola, ha fet que ressaltin i destaquin uns caràcters diferenciats en els equips que han participat en les competicions. Com si es donés un procés d'impregnació similar al del món de certes aus, els jugadors assumeixen, en un temps extraordinàriamen curt, les actituds i valors de l'equip en molt diverses manifestacions (estil de joc, de competir, d'exercir fins i tot la imatge externa que cada cop els resulta més exigent a les estrelles del futbol).

Podria valer la diferència entre els dos clubs per extraure conclusions sobre aspectes socials, polítics, culturals, etc de l'entorn geogràfic en què es mouen i dels quals, en definitiva, viuen i es nodreixen. Perquè, com tot en la complexa biologia humana, les relacions sempre funcionen en els dos sentits i totes les influències de l'un sobre l'altre  tenen la seva correlativa influència de l'altre sobre l'un. Crec que encara no està resolta la disputa en si algunes conductes obeeixen simplement a impregnacions culturals rebudes de l'entorn, o si es poden transmetre genèticament. Sigui d'una manera o d'altra, és clar que ens movem molt determinats per herències rebudes i per aprenentatges adquirits. Comprendre com hem rebut aquests condicionants (d'allà o venim) i entendre, doncs, com ens influencia tot aquest llegat en el nostre actuar diari (com som), és vital per poder posar sota control -ni que sigui parcialment- el govern del nostre destí (allà on anem).


En el món de l'art, s'acostuma a dir que un geni crea escola, quant té normalment força seguidors o aspirants a seguidors (que de vegades es queden en l'ambigu límit de l'imitador). En el món del futbol, quan un equip crea escola pot voler dir que també té seguidors, imitadors i plagiadors. Però si crea escola realment, és a dir, si assenta les bases per impartir un model de conducta, una organització que transmeti al seu planter un sistema de joc i -potser més important- de valors concrets, i no qualssevol sinó els que estan d'acord amb el seu esperit, està en el camí de, precisament, governar les seves passes.

12/12/12

PERIODISME A LA SOCIETAT DE L'ESPECTACLE

El recent suïcidi d'una infermera víctima d'una broma periodística ha tornat a posar de relleu com els límits de la professió periodística es forcen sovint i envaeixen el terreny més estrictament personal. La infermera va suïcidar-se, aparentment, a causa de la pressió rebuda després de picar innocentment en la trucada d'un parell d'actors radiofònics que la van convèncer que eren la reina d'Anglaterra i el príncep Carles i  van aconseguir que els passés la trucada a l'habitació on s'estava la nora del príncep de Gal·les, Kate Middleton, rebent un tractament mèdic. 


Els autors de la broma treballen a una emissora australiana que, segons diverses informacions, tenia ja precedents de violació de les regulacions del país i a causa d'això  actualment emetia sota una llicència condicionada.

El cas ens remet a  la divisòria entre l'espectacle i el periodisme, que avui veiem que es traspassa contínuament en tots els mitjans de comunicació, especialment els més massius, la televisió i la ràdio. Més que mai, la pretesa informació es confon amb l'entreteniment, i molt sovint aquest entreteniment no es conté precisament en la línia de la ironia, sinó que s'escampa amb brotxa gruixuda. Només cal donar un cop d'ull a la programació de la televisió en hores del que avui s'anomena prime time per comprovar com els realities i totes les seves derivacions i fórmules anàlogues han esquitxat la pantalla amb la venda en dosis grolleres de les intimitats de famosos i no famosos que esdevenen neofamosos -efímers, per això-, com retrata a la seva última pel·lícula Woody Allen, A Roma con amor,  amb la història del gris treballador interpretat per Roberto Benigni que salta injustificadament i absurdament a la primera línia de tots els informatius.



El periodisme es troba avui en una crisi profunda, assetjada d'un costat per aquesta necessitat de sobreviure en aquesta banalitat generalitzada que domina els grans mitjans, i de l'altra per la proliferació de nous mitjans d'informació social que neixen i viuen dins la xarxa. La immediatesa i la urgència cada cop més valorades, d'un costat, i la competència de mitjans gratuïts, de l'altre, tensen el manteniment d'unes estructures que resulten de dubtosa viabilitat.

Tanmateix, és indubtable que els mitjans professionals són, encara avui, necessaris i font  principal de la informació que després, més o menys reelaborada, es difon multiplicada per les xarxes socials. D'aquí que sigui primordial el manteniment d'un sistema eficient de mitjans informatius de qualitat, perquè la informació i l'accés general a la informació és un requisit bàsic per garantir la llibertat d'una societat que aspiri a regir-se democràticament.

El problema és que precisament aquesta qualitat, que els dotaria de la credibilitat per fer d'ells un servei públic bàsic, es veu deteriorada quan, com dèiem, la informació es confon amb l'espectacle. O quan, com tan acusadament hem viscut en la passada campanya electoral  catalana amb la intoxicació massiva de molts mitjans informatius de la capital d'Espanya, la informació es tergiversa i es transforma en pura manipulació destinada a conformar l'opinió pública de manera directa, reconvertint la tasca del periodista en la tasca de l'adoctrinador.

Durant la meva recent estada al Regne Unit, el país estava sacsejat per l'escàndol que tacava directament una de les seves institucions més prestigioses, a nivell internacional fins i tot: la BBC, la corporació pública de ràio i televisió. L'escàndol es movia al voltant d'una de les seves estrelles més populars, Jimmy Savile, mort l'any passat i actualment objecte d'una investigació judicial sobre abusos infantils, arran de les denúncies vessades per un programa de la cadena privada ITV. Les seqüeles del cas van esquitxar els mateixos fonaments de la BBC, de la qual se sospita que va ocultar informacions dequè disposava  sobre la conducta de la seva estrella, i recentment amb l'emissiió de reportatges on s'acusava , aparentment sense fonaments, altres persones de pertànyer a la trama.  Un diumenge a primera hora del matí, veia comparèixer el president de la Corporació, Lord Patten, per anunciar el cessament -o dimissió, vaja- del director general.

En molts d'aquests casos, la justificació de la tasca no és ja la supervivència en un món molt competitiu, sinó directament l'interès de les fonts directes de finançament -privades o públiques- que sostenen diaris o emissores. Aquesta manipulació, fins i tot, com el reflex invers de la contaminació que produeixen els nous mitjans en els tradicionals, sembla que arriba al món en teoria lliure de la xarxa, un món que alguns -ingènuament?- veuen com un paradigma de la llibertat. El recent cas de la supressió del compte de Twitter  Keep calm and Speak Catalan destinat a criticar la proposta de llei educativa del ministre Wert, s'afegeix a d'altres precedents que fan planar l'ombra de les intervencions censores del poder sobre les principals xarxes socials.


Els límits del periodisme sempre han estat objecte de qüestionament i de problemes. El fotoperiodisme ha estat un dels que més s'ha autoqüestionat els límits de la seva influència en els fets que vol retratar, fins i tot denunciar. La posició moral o ètica del periodista es troben, en nombrosos casos, confrontades a la validesa de la seva tasca i al dubte de si cal buscar una justificació més enllà de la pura tasca del testimoni.

He vist en aquests dies en blocs amics (Et vaig veure en un somriure, Univers madur ) una tasca de creació poètica sobre un dels casos més paradigmàtics, el de la fotografia de Kevin Carter a un nen africà agonitzant, assetjat per un voltor. Una fotografia que va fer avorrir la seva professió al mateix autor. Podríem considerar que condemnar-la (autocondemnar-se fins i tot) és una variant de matar al missatger, ja que en el que no hi ha dubte és que el realment repulsiu és el fet que retrata i no el propi retrat. Tanmateix, recordo casos de qüestionaments similars de fotògrafs en escenaris bèl·lics que han percebut que la seva presència, lluny de suposar un fre als crims, semblava exacerbar-los.


En una societat on la valoració de la violència, els abusos, el patiment o la misèria poden ser objecte de comercialització, on els valors que semblen exaltar-se són els del materialisme o, simplement,la superficialitat, exigir uns mitjans de comunicació pulcres, ètics i democràtics, pot semblar una ingenuïtat. Però, com en el doble joc de contaminació mútua a què ens referíem entre mitjans professionals i socials, és evident que la influència dels mitjans en la caracterització de les conductes socials és tan important com la de les conductes sobre els mitjans.

Dit d'una altra manera, els mitjans de comunicació tenen una seriosa responsabilitat en tractar que el món funcioni d'una manera millor. Això pot sonar molt imprecís. Jo ho definiria en concret en, simplement, mirar de fer la gent més conscient i no afegir més inconsciència i confusió de la que ja ens envolta i entortolliga a tots.

8/12/12

POUAR EN EL TALENT




Alquímia és un projecte musical que gira al voltant del guitarrista Eduardo Sánchez i el percussionista Jordi Salvadó. El cap de setmana passat vaig tenir l'ocasió de veure'ls en el seu darrer espectacle, muntat en col·laboració amb el grup de ball flamenc de Tato Romero, i amb músics d'excepció com Gerard Marsal i Nèstor Giménez, i la cantaora Luisa Márquez. L'escenari, el petit i acollidor teatre Bràvium de Reus.


Aquest teatre, com altres sales arreu del país, manté viu l'art amb el simple esforç -que no és lleuger, no se'm mal interpreti- d'obrir portes a artistes inquiets que estan disposats a mostrar les seves creacions sense sostmetre's només al càlcul de guanys materials.

Per entendre'ns, es tracta del cercle d'artistes que viatgen en la fina corda de l'àmbit professional i l'amateur, que afortunadament sobreviu gràcies a la creativitat i il·lusió d'un grapat d'artistes i programadors. En molts casos,com el de l'espectacle d'Alquímia i Tato Romero, es tracta d'artistes que combinen la professió docent amb la creartivitat amateur.

Un cas singular, una experiència realment destacable, és el de la iniciativa del compositor Joan Martínez Colàs, que està passejant per diversos escenaris la seva òpera "L'home del paraigua" -dedicada a la gran figura de Vicenç Ferrer-, sempre amb la col·laboració de grups amateurs locals.


La iniciativa, per una banda, tracta de trencar els motlles de la música batejada com a clàssica que sembla dirigida només a un tipus de públic. En paraules del creador i director del projecte: Dient “música clàssica” ja li donem una etiqueta negativa. En realitat tot és música. Les etiquetes són el problema més gros que tenim. La gent que està acostumada a l’òpera tradicional mira el nostre projecte amb recel, però també hi ha molta gent que quan sent paraula òpera li fa mandra. Ens hem de deixar de prejudicis i considerar-ho tot música, a seques, perquè les nostres influències són molt diverses i el nostre bagatge cultural ara és molt més ampli.

I, per altra banda, tracta d'eliminar les fronteres entre l'art professional i l'amateur: [Tothom pot fer de tot?] No, però tothom porta a dins un artista.Tothom és creatiu i cal potenciar-ho perquè ajuda a pujar l’autoestima.Quan una persona o un grup amateur participa en el nostre espectacle, ens adeqüem al seu potencial. Si un nen sap fer el sol i el la amb una flauta, jo li faig un arranjament amb aquestes dues notes. En aquests dos anys he descobert que hi ha gent molt bona. Aquest país és un pou de talent i allà on vas trobes gent excepcional.

Molta creativitat, molt de talent, i moltes ganes. La interacció entre veritables professionals i amateurs carregats de talent és una font, sense dubte, per destapar els pous de talent que sovint ens passen desapercebuts.



4/12/12

DINOU ANYS SENSE ZAPPA

 

Frank Zappa va publicar "The Yellow Shark" el 1992 , i el va presentar en una gira amb el grup Ensemble Modern. Era una obra de música contemporània i suposava,  segons una entrevista que va concedir a la revista alemanya Der Spiegel abans de l'estrena de l'obra a Francfort, la seva ruptura definitiva amb la música rock. Deia: Tinc 51 anys i no tornaré a fer mai una gira de rock, de la mateixa manera  que no penso gravar mai més un disc pop.

Aparentment, el fet que la seva anterior gira amb el grup rock fos cancel·lada a causa de les dissensions internes entre els músics, cosa que li va costar tres mesos d'assajos infructuosos i la pèrdua dels diners invertits, va ser el detonant d'una decisió arribada en acabat d'una progressiva tendència a centrar-se en la música clàssica contemporània.  Un camp que ja havia explorat als seus inicis musicals i que mai no havia abandonat del tot, amb col·laboracions amb músics com Pierre Boulez. Segons diu a l'entrevista, no li havia interessat mai escoltar la música pop: Les estructures són tan simples que, ¿per què? A la pregunta de si li molestava la simplicitat, responia: No, el que em molesta són les raons d'aquesta simplicitat. M'agrada la música folk, que és molt simple. Però gairebé tot el que es fa avui no té ni la intel·ligència de la senzillesa. No és música, és un producte. És com paper pintat, pensat per a combinar amb l'estil de vida del consumidor (...) El rock and roll ha esdevingut un gran negoci. Ja no està subjecte a la música o a l'estètica, només ha de quadrar amb la identitat corporativa de les companyies de discos. El rock és un gran frau.
Tampoc deixava en bon lloc el món de la música clàssica. Preguntat per què no havia triat la professió de músic professional en aquest àmbit, responia que això era impossible a EEUU, on no era possible guanyar-s'hi la vida com a compositor,  a menys que un es dediqués a fer música per a telefilms o anuncis. També carregava contra el món de les orquestres: Els concerts a Estats Units funcionen como els museus: les orquestres trien les peces més fácils de tocar, que costen menys d'assajar i que el públic coneix millor.
Sobre els seus origens, com a artífex de l'anomenada cultura freak, una de les avantguardes de la que s'ha conegut com a contracultura,  se li preguntava si la intenció era canviar el món. La resposta era rotunda: Simplement, no volíem empassar-nos tota aquella merda.
Un any abans només, Zappa havia declarat que es presentaria a les eleccions presidencials nord-americanes. Ara es mostrava ja desinteressat en el tema. Desqualificava radicalment totes les opcions politiques oficials, però ja no es veia amb pit de desafiar-les directament: tenia càncer de pròstata i això, assegurava, el desqualificava per al càrrec. El càncer de pròstata l'acabaria duent a la mort, poc més d'un any després, el 4 de desembre de 1993, avui fa dinou anys.
Parlant sobre la seva variada carrera,  l'entrevistador assegurava: no s'havia limitat a un gènere, sinó que els havia caricaturizat, disseccionat i destruït tots ,  i malgrat això sempre havia sostingut que hi havia una macroestructura en la seva obra. Com era aquesta estructura?, es preguntava.
Aquesta va ser la seva resposta: Com la meva vida. Un converteix la seva vida en la seva obra i el resultat és: la meva obra sóc jo.
Els seus hereus, encara avui, continuen remenant la seva ingent obra i publicant vells materials o fins publicant nous inèdits.