LA GRAN CONSPIRACIÓ (2)

http://www.tribunapoliticaweb.it/

Existeixen avui en dia elements per sospitar que una conspiració d'àmbit universal està provocant l'emergència de forces polítiques caracteritzades per una ideologia ultraconservadora en termes socials i ultraliberal en termes econòmics? És indiscutible l'auge d'aquests moviments, partits i organitzacions que a grans trets encaixen en aquestes formes, a les quals cabria afegir l'adjeciu de populistes quant a la seva expressió en les arenes movedisses del debat polític democràtic. Però que això obeeixi a unes determinacions més o menys concertades a gran escala és més dubtós.

Són la mateixa cosa el populisme fatxenda de la presidència Trump, que la de règims amb pocs estàndards democràtics com les Filipines de Duterte o la Turquia d'Erdogan? Pertanyen al mateix corrent polític els partits que avui governen estats de la UE com la Polònia del partit Llei i Justícia dels germans Kaczynski, l'Hongria d'Orban o la lliga Nord de Salvini que partits amb més recorregut històric però que mai han escalat el poder dels estats centrals de la UE, com el front Nacional de la nissaga Le Pen? És el nou president brasiler Bolsonaro més que un imitador directe de Donald Trump?

Es podrien explicar les concomitàncies entre els pensaments reaccionaris i els discursos populistes de totes aquestes forces polítiques per moltes causes similars dins de les peculiaritats de cada territori, i un gran element comú a totes elles que és la crisis capitalista. Una crisi que basa en els cicles de pujada i baixada descontrolats del capitalisme financer la devastació d'àmplies zones de producció primària o secundària. Destrucions de producció i d'ocupació que empobreixen capes senceres de les classes mitjanes als països del primer món o dels que s'han considerat emergents, és a dir, amb un trànsit frustrat cap a la riquesa dels primers.

LA GRAN CONSPIRACIÓ (1)

Com crec recordar que ja havia comentat fa un temps en aquest mateix blog, de teories conspiratòries n'hi ha moltes. En general, en tota discussió en què una part tendeix a assenyalar alguna planificació més o menys àmplia d'una estratègia de domini de la població per part de diverses accions d'extensió generalitzada, acaba sortint la contrapart que l'acusa d'abonar una teoria de la conspiració, i ridiculitzant-la per aquest simple fet.

Tanmateix,  si és bastant absurda la tesi d'una teoria universal de gran conspiració que governa tots els designis d'un poder unificat al planeta -el que anomenarem teoria forta de la conspiració-, tant o més absurd em sembla la tesi contrària, la de que no existeix cap conspiració en absolut. Com va dir el nostre mestre filòsof particular, Magnus T. Pfaff, la primera regla de tota conspiració és negar l'existència de les conspiracions.

En general, la conspiració limitada funciona a nivell d'un grup organitzat, i és una figura delictiva que recullen tots els codis penals, com l'espanyol. I que ara sembla que li pretenen endossar als imputats pel judici del Procés, vist que els fiscals no se'n surten amb la demostració d'una execució de cap rebel·lió o sedició. Per què, doncs, es nega des de la burla que en l'àmbit de determinades institucions o centres de poder es realitzin conspiracions? Doncs, senzillament, perquè no convé a aquestes institucions o centres de poder que la població fiqui el nas en les seves entranyes, en els ressorts i maquinacions de les seves formes d'exercir el poder.

FAKE NEWS, NO NEWS

EFE/El Público

A la seva habitual secció de crítica televisiva al diari Ara, la Mònica Planas ens informava el passat dissabte que la promoció del Preguntes freqüents que anuncia una entrevista amb Josep Antoni Duran i Lleida ha fet que les xarxes socials reaccionin demanant el boicot al programa. No és la primera vegada que passa. 

I acte seguit venia a renyar a tothom que presumptament havia llançat aquest boicot (llançar és el verb de moda a les xarxes des que la fiscalia equipara els tuits (tuiters, diuen ells) a objectes incendiaris. I concloïa: Deixeu treballar la gent en pau: quan informen al carrer i quan editen els continguts dels seus programes. Si no us agraden, no els mireu. Si us interessen, mireu-los. Però s’ha de tenir present que, per construir un estat d’opinió madur i a prova de complexitats, és important que les televisions reflecteixin múltiples punts de vista. Demanar boicots i condemnar entrevistats per raó d’opinió és empetitir-se. El títol de l'article, Hiperventilats amb comandament a distància, ja en donava el to. On hiperventilat ha servit per qualificar qualsevol actitud coherentment independentista enfront de tant de pur retoricisme.

A banda que la línea que separa el boicot de la simple crítica, que la mateixa Mònica Planas exerceix, és força fina, hi ha un detall en el seu comentari que no puc deixar passar per alt, ja que és avui un lema molt pregonat entre els mitjans de comunicació que mantenen un esperit independent, que no independentista. És a dir, molt poquets i quasi tots residents a Catalunya -o amb intervenció catalana, com el diari digital El Público-. Es tracta de la neutralitat, que convindrem que és un principi que hauria de regir els mitjans d'informació, encara que avui sembli ser una espècie de fòssil tan antic i caduc com el del més modern dels dinosaures. Doncs tan mal entesa com ho és a la furibunda caverna de hooligans espanyolistes de la premsa madrilenya en paper, ho és la de la tendència que aprecio que va guanyant pes en les línies editorials de la ràdio i televisió públiques catalanes, assetjades i assenyalades com a sectàries per tota la partitocràcia espanyola i els seus voceros presumptament periodístics.