LA GRAN CONSPIRACIÓ (1)

Com crec recordar que ja havia comentat fa un temps en aquest mateix blog, de teories conspiratòries n'hi ha moltes. En general, en tota discussió en què una part tendeix a assenyalar alguna planificació més o menys àmplia d'una estratègia de domini de la població per part de diverses accions d'extensió generalitzada, acaba sortint la contrapart que l'acusa d'abonar una teoria de la conspiració, i ridiculitzant-la per aquest simple fet.

Tanmateix,  si és bastant absurda la tesi d'una teoria universal de gran conspiració que governa tots els designis d'un poder unificat al planeta -el que anomenarem teoria forta de la conspiració-, tant o més absurd em sembla la tesi contrària, la de que no existeix cap conspiració en absolut. Com va dir el nostre mestre filòsof particular, Magnus T. Pfaff, la primera regla de tota conspiració és negar l'existència de les conspiracions.

En general, la conspiració limitada funciona a nivell d'un grup organitzat, i és una figura delictiva que recullen tots els codis penals, com l'espanyol. I que ara sembla que li pretenen endossar als imputats pel judici del Procés, vist que els fiscals no se'n surten amb la demostració d'una execució de cap rebel·lió o sedició. Per què, doncs, es nega des de la burla que en l'àmbit de determinades institucions o centres de poder es realitzin conspiracions? Doncs, senzillament, perquè no convé a aquestes institucions o centres de poder que la població fiqui el nas en les seves entranyes, en els ressorts i maquinacions de les seves formes d'exercir el poder.

Com va demostrar Katharina Thalmann al seu estudi "The Stigmatizacion of Conspiracy Theory since the 1950's (A Plot to Make us look Foolish)", l'expulsió de la teoria de la conspiració del mercat legitimat de les idees, va derivar des dels 70 del passat segle en l'aparició d'una veritable subcultura de la conspiració que segueix els mateixos patrons que la pornografia en el seu èxit, a causa del seu halo d'il·legitimitat, aparent sentit comú i alta rendibilitat econòmica,

Tanmateix, les tesis conspiratòries assumides des d'un sa escepticisme ens diuen que fins i tot els estats democràtics (posem cometes a aquesta paraula, si voleu) usen mecanismes d'acció que es mouen fora dels marcs legals i del respecte als drets universals i altres principis de restricció del poder de l'Estat. O precisament són aquests estats sotmesos a aquests principis democràtics els que han de recórrer a accions ocultes al control de la seva legitimitat, ja que els règims autoritaris no necessiten de cap forma de simulació. I són molts casos els que han demostrat, en tota mena d'instàncies i àmbit, l'existència de tals conspiracions. Podríem citar-ne molts comprovats allà on estats més oberts han permès indagar en arxius secrets desclassificats, com passa als Estats Units -i que documenten la seva llarga trajectòria d'intervencions il·legals en altres països, com el Xile d'Allende o la Nicaragua sandinista-. Però també a Espanya -malgrat que la llei de secrets oficials continua blindant cap investigació en profunditat- han anat sorgint proves evidents de les males pràctiques habituals d'allò que s'anomenen clavegueres de l'Estat.

Molts casos s'estan destapant amb les investigacions judicials al voltant del pintoresc comissari Villarejo, hereu de la Brigada Político Social del franquisme i connectat a molts dels ressorts dels poders públics i privats que maneguen grans espais d'influència en la vida social i econòmica del país. D'altres vegades són els poders polítics els qui denuncien conspiracions, i per tant implícitament admeten la seva existència. És el cas prototípic dels atemptats de l'11M de 2004 a Madrid, que un sector del PP va denunciar que havien estat teledirigits per enderrocar el govern Aznar, i que àmpliament pregonat pels seus altaveus mediàtics connexos han estès els seus ecos fins avui en dia. El complex entramat d'ETA i la més complexa encara xarxa d'organitzacions terroristes islamistes es barregen en una història que certament té molts punts foscos i que abonen tesis del tot punt delirants, però que podrien encobrir realment veritats molts podrides.Veritats i  fets que, curiosament, esquitxarien finalment als mateixos governs del PP si realment es tirés del tot de la manta.

Llegeixo avui a l'ARA que un periodista ha trobat en els arxius personals del famós Stieg Larsson -l'autor de la trilogia de novel·les "Mil·lenium"-, claus per interpretar l'assassinat del primer ministre suec Olof Palme el 1986 com una conspiració entre el règim racista de Sud-àfrica i altres intermediaris, entre els quals els Estats Units.

Larsson va dedicar molts anys d'investigacions a les organitzacions d'extrema dreta que van quedar en l'aire amb la seva sobtada mort just ara fa quinze anys, com els atemptats de Madrid. En molts casos va semblar un avançat en la previsió d'un auge d'aquesta mena de grups, organitzacions i partits, que  no cessa de créixer a Europa i la resta del món.

Forma part això d'una conspiració mundial de llarg abast? Continuarem en successius apunts rumiant-hi.