28/12/11

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (i 4)



La tercera i última part dels diaris de Sylvia Plath cobreixen nominalment el període final de la seva vida, entre 1958 i 1962, primer a Boston, ja fora de l'Smith College, i després, a partir de desembre de 1959, a Anglaterra, on es va establir el matrimoni Hugues, i tindria els seus dos fills. Tanmateix, els diaris se centren pràcticament en els dos primers anys, a Boston, i a penes queden notes esparses dels seus anys anglesos. Això pot suposar una notable decepció per a qui s'acosti a aquests diaris amb la intenció de conèixer els detalls més morbosos o simplement més íntims de la part final de la vida de Plath, més si tenim en compte que el que ha transcendit són més aviat apunts de l'entorn i dels personatges que hi va trobar, fonamentalment durant una estada a un hospital londinenc en ocasió d'una operació d'apendictomia i durant seu sojorn a Devon. Més semblen notes per a possibles creacions literàries que veritables indagacions íntimes com les que havíem anat recorrent fins aleshores. S'hagin perdut, accidentalment o no, o s'hagin eliminat, no trobarem referències a la seva crisi matrimonial amb Ted Hugues, a conseqüència de la qual ell va acabar abandonant-la per una altra dona, ni gairebé tampoc a la seva doble maternitat, sens dubte una experiència clau en aquesta etapa final de la seva vida i també en la seva literatura.

A canvi, aquesta part és singularment rica en l'aprofundiment en la seva relació directa amb la creació literària, i bé que tampoc trobem notes sobre la creació de la seva obra poètica major, que coincideix amb la seva última etapa vital, sí que trobem un ampli dipòsit del que podríem anomenar decisiva lluita per esdevenir una veu literària única.

Aquesta part comença, tanmateix, amb l'omnipresència de Ted Hugues i la seva tutela. Diu, a primers de juliol del 58: Entre nosotros no hay barreras; es como si ninguno de los dos, y especialmente yo, tuviéremos piel, o una sola piel para los dos, y pasáramos el tiempo tropezándonos i desgastándonos mutuamente. Disfruto cuando Ted desaparece durante un rato. En esos momentos puedo edificar mi propia vida interior, mis propias ideas, sin su continuo "¿En qué estás pensando?" "¿Qué vas a hacer ahora?".

Paradoxalment, va ser l'abandonament de Hugues, del qual en ocasions necessitava alliberar-se parcialment, el que la va conduir a la profunda depressió que va finalitzar amb el seu suïcidi. Però no trobem a penes al·lusions a desavinences, només petites baralles domèstiques trivials i quant a la gelosia vers ell, només un petit apunt en relació a la seva anàlisi de la figura paterna sorgida de la seva teràpia amb la Dra. Beuscher, la psiquiatra que la va tractar en la seva estada a la clínica després del primer intent de suïcidi, i amb la qual va tornar a contactar durant el període bostonià. Aquesta relació és en canvi ricament reflectida en els diaris, i consegüentment trobem tot un seguit de profundes introspeccions, sobretot en relació a la seva mare, amb explicitació verbal dels ambigus sentiments d'amor i odi per part seva, i a l'absència prematura del pare.

La part fonamental, amb tot, se centra en els seus projectes, anhels, dubtes, esperances i conviccions quant a la professió d'escriptora que abraça en exclusiva, amb breus excepcions de treballs temporals, un d'ells curiosament d'auxiliar a un hospital de Boston. L'estiu del 58 aconsegueix publicar el seu primer poema a la prestigiosa revista New Yorker, al qual seguirà la nombrosa sèrie de refusos i acceptacions en les molt nombroses publicacions nord-americanes amb espais destinats a la literatura que van conèixer tots els aspirants a escriptors, per brillants que foren. Escribir es un acto religioso, escriu aquell mateix estiu, es un ordenar, un reformar, un volver a aprender y volver a amar a la gente y al mundo tal como son y tal como podrían ser. Un dar forma que no se desvanece como un día de mecanografía o un día de dar clases. Lo escrito permanece: sale al mundo por su propio pie.

En oposició a l'ensenyament, la renúncia al qual com a professió va ser motiu de profundes i segurament decisives dissensions amb sa mare, el món de l'escriptura se li apareix com un món insegur però difícilment prescindible. Lo peor, peor que todo lo demás, sería vivir sin escribir. Més endavant apunta que tant ella com Hugues havien arribat a la conclusió que el d'ensenyant era un ofici incompatible amb el d'escriure.

Es prepara a consciència, i, tot ho plantejar-s'ho sovint, no ho fa des del retorn a l'àmbit acadèmic. Estudia la tècnica narrativa llegint en profunditat autors com Frank O'Connor (l'escriptor que la va refusar al seu curs d'estiu a Harvard abans del seu intent de suïcidi), Virginia Woolf, o J.D. Salinger, de qui apunta la seva lectura encisada de "Seymour, una introducció", el trencador relat publicat al New Yorker, issegueix un curs amb el famós poeta Robert Lowell, ell mateix amb antecedents psiquiàtrics, on coneix la que serà amiga, rival i curiosa seguidora en peripècies vitals i literàries, Anne Sexton. Amb vacil·lacions, avança en el seu intent d'escriure prosa, alternant relats curts i un intent de novel·la sobre els seus anys a Anglaterra i el retorn als Estats Units. Aconsegueix més repercussió com a poeta, i amb ocasió d'una estada a una colònia d'artistes a Saratoga Springs, Nova York, a la tardor del 59, escriu bona part del que serà el seu primer llibre publicat, "The colossus", que s'editaria l'any següent, ja a Anglaterra i havent estat mare de la seva primera filla.

Poc abans, el novembre del 59, deixarà escrit al diari: Sólo escribo aquí cuano no sé qué hacer, cuando estoy en un callejón sin salida. Nunca cuando soy feliz. Como me pasa hoy. Ja embarassada, deixa anotades les seves il·lusions envers el viatge a Anglaterra que seria definitiu i sense tornada. Un viatge que emprèn carregada d'esperances i projectes, veient-se vivint a Londres i mudant-se al camp, com així va ser, i escriu: La vida empieza de nuevo todos los días.

Sylvia Plath, amb els seus fills Frieda i Nicholas

L'últim apunt del llibre és de l'editora Frances McCullogh, en relació a l'escassa documentació dels darrers anys: Debido a que sólo se conservan notas de trabajo para esta última sección del diario, casi se tiene la impresión de que Sylvia Plath murió antes de cuando realmente puso fin a su vida, el 11 de febrero de 1963, a los treinta años de edad.
En el otoño de 1962, inmediatamente después de separarse de Ted Hugues, Plath escribió su obra fundamental, los poemas de "Ariel", que salieron de su pluma en una oleada de energía incandescente, treinta poemas en un mes; los primeros borradores casi brotaron solos, pero después los reelaboró cuidadosamente. Nadie más los había visto, pero ella supo con plena certeza que había dado el gran salto. Por eso le escribió a su madre, el 16 de octubre de 1962, a mitad de su portentoso mes: "Soy una escritora de genio; se me ha concedido el don. Estoy escribiendo los mejores poemas de mi vida, los que me harán famosa..."

Tot i que ja havia tingut una sensació similar altres vegades, i de fet aquesta sensació de plenitud en l'assoliment és usual entre els autors i la seva obra immediata, tant com l'allunyament posterior i progressiu, no hi ha dubte que Sylvia Plath va encertar en el seu pronòstic. Aquests poemes, gràcies a l'edició de Ted Hugues, la van fer famosa. No sabrem mai quant d'aquesta fama és deguda a la seva tràgica desaparició que la converteix pràcticament en autora pòstuma, però això no suposa cap descrèdit per a una obra que se sosté per ella sola. Més aviat pot concloure's amb un lament i un interrogant: què hauria escrit encara si hagués viscut, si hagués continuat estudiant, treballant i abocant la seva energia en onades incasdescents, i no l 'hagués  consumit una altra onada, negativa i  candescent.


17/12/11

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (3)



El curs de 1955, Sylvia Plath arriba a Cambridge. Té al davant dues grans expecatives: mantenir la relació iniciada a la seva terra amb Richard Sassoon, que vivia a París, i aprofitar el prestigi acadèmic britànic i conèixer tan bé com pogués la vella Europa.

Aquesta part dels diaris s'inicia amb unes cartes a Sassoon, estranyes i apassionades, com les qualifica l'editora Frances McCullogh. En una d'elles li diu: Quiero vivir cada día como si fuese el único, como un collar de cuentas coloreadas, y no matar el presente cortándolo en crueles trocitos que sirvan para algún desesperado borrador arquitectònico de una Taj Mahal del futuro.

Aquell final d'any viatja per França amb Sassoon. En una carta del 5 de gener evoca escenes viscudes, escenes explícitament pròpies d'una convivència conugal. I reflexiona: esa confiada exlosión de exuberancia que estaba viviendo cuano te escribí ha idoa menguando como sucede con las oleadas, hasta percatarme de algo que me hace  llorar, sólo esta vez: es tan escasa la fracción de vida que vivimos de verdad: es tanto lo que gastamos durmiendo, cepillándonos los dientes, esperando el correo, una metamorfosis, esos repentinos momentos inesperados de incandescencia; inesperados, sí, pero una vez que se los conoce, se puede vivir la vida a la luz de lo que fueron en el pasado y con la esperanza de que se repitan en el futuro.

Una Plath vitalista, doncs, que explora el món amb la mirada fixa ja endavant en dues direccions: el futur company que ambiciona, i la vida literària a la qual també vol dedicar-se. La relació amb Sassoon no perdurarà. Malgrat tenir seriosos dubtes sbre ell quant a home que no casa amb el model baronil i atlètic que li atrau, intenta desesperadament lligar-se a ell. A març projecta un nou viatge a França, però ell ja refusa la trobada. En una carta del dia 6 que probablement ell no obrirà -ja que ella les descobrirà a la porteria de casa seva a París sense rebre-, li escriu: ¿por què me huyes, si sabes que más bien enriquecería la vida bajo la sombra de la espada? Dijiste antes que yo quería algo de ti que no podías darme. Bien, así es. Pero ahora entiendo cóm han de ser las cosas (algo que antes no me sucedía) y entiendo también que mi fe y mi amor por ti no pueden embotarse o cegarse mediante la bebida ni arrojándome en las camas de otros hombres. Lo he descubierto, lo sé y, ¿qué es lo que tengo?

Entre línies podem esbrinar l'exigència que Plath abocava en les seves relacions, una intensitat que segurament va fer que Richard Sassoon es fes enrere. En una anotació una mica posterior es pregunta: ¿Podría Richard ser fiel con la fidelidad tal que necesito? Finalment va anar a França però no va aconseguir ni veure'l, però sí va estar amb altres homes, entre els quals una antiga relació americana, Gordon Lameyer, amb qui va fer un desastrós viatge a Alemanya.






Poc abans ja havia conegut a Cambridge a Ted Hugues. La primera trobada entre ambdós, que està reproduïda a la pel·lícula "Sylvia", amb el petó incendiari enmig d'una festa d'estudiants i la mossegada que ella li retribueix. El que s'omet a la pel·lícula és que tots dos estaven força beguts, i és sota els efectes de la ressaca consegüent que ella relata l'escena. Hugues li fa intempestives i frustrades visites de nit, que també es veuen a la pel·lícula, i ella el té ja entre els candidats a aquest company ideal que està cercant amb afany.

Mentrestant, es pregunta si la seva experiència de vida és prou bagatge per escriure com realment aspira a fer. Escriu aquests propòsits: Ser estoica, cuando haga falta y escribir, has visto muchas cosas, has sentido con mucha hondura y tus problemas son lo bastante universales como para hacer que tengan sentido. ESCRIBE. Malgrat aquests propòsits de progressar en l'estoicisme, es manifesta d'acord amb una professora, la Sta. Burton, que en un debat nos paró los pies cuando dijimos impulsivament que el suicidio era una evasión (¿a la defensiva?) y arguyó que era un gesto valiente abandonar el mundo si sólo se podía vivir en él de manera corrupta y miserable.

Els diaris  salten pràcticament a l'estiu, on trobem a Plath i Hugues ja casats, i, després d'una breu estada a Benidorm (d'on extrauria les experiències reflectrides al seu conte "La vídua Mangada") i París, passaran una temporada a Yorkshire, a la casa dels pares de Hugues, i retornaran a Cambridge, on ella acabarà els seus estudis.

Aquells curs passarà entre la felicitat matrimonial plena i els dubtes i esforços per trobar la seva veu literària. Mirant enrere, se n'adona com l'èxit adolescent no garanteix l'èxit adult. Buscarà models literaris. llegeix molt Virginia Woolf, i descobreix com també ella va patir molts rebutjos de les editorials. Es fixa en autors amb èxit, rebutja l'estil massa calmat i treballat de Henry James, i creu en la veu fresca, descarada i col·loquial de Joyce Cary o J.D. Salinger, però refusa en canvi la narració en primera persona. T.E. Lawrence serà més endavant el seu gran referent. S'esforça en establir plans de treball diaris que incompleix sistemàticament: He de estar delgada y escribir y hacer mundos, además de éste, en los que vivir.

Acabat el curs, van trobar feina als Estats Units. Plath tenia un contracte de professora d'un any a l'Smith College, i Hugues trobaria feina a la Universitat de Massachussets, alhora que seguia amb una carrera literària que ja comptava amb un incipient prestigi. Ella l'ajudaria en una feina d'ajudant abnegada que es contraposava a l'evidència cada cop més clara de la inseguretat pròpia com a escriptora, a mesura que no progressava en els seus intents d'escriure una novel·la i se li refusaven poemes i contes en les molts abundants revistes literàries de l'època. Els diaris estan replets de reflexions sobre estil i plans de treball que després esdevenen amargs autoretrets per manca de constància. Malgrat això, i ocasionals recaigudes en petits pous de depressió, no es desanima. El 4 de gener de 1958 anota: Ser dios: ser todas las vidas antes de morir: un sueño para volver locos a los hombres. Pero ser una persona, una mujer; vivir, sufrir, engendrar hijos y conocer otras vidas y hacer de ellas mundos en letra impresa que giren como planetas en las mentes de otros hombres.

La vida universitària des del costat acadèmic no li resultarà satisfactòria. Les intrigues i misèries que li són pròpies i les inseguretats sobre la seva vàlua com a ensenyant li faran aviat veure que, en contra dels desitjos de sa mare, ni ella ni Ted tindran futur com a professors. A febrer escriu: Ahora hacer lo que debo; más adelante, lo que quiero: también este cuaderno se convierte en una letanía de sueños, directrices e imperativos.

Ted li acosellarà apoderar-se d'una cosa i ficar el cap a dins, per trobar l'estil que està buscant com a narradora. Ella parla al seu diari com el mar de los Sargazos de la seva imaginació, aquell dipòsit on ha de fecundar el cabal creatiu del qual està convençuda que podrà disposar. Es proposa aferrar-se al seu passat, com si fos la seva vida, als objectes que desa com a relíquies d'dentitats perdudes amb les quals haurà de bastir els edificis futurs.


La seva vida matrimonial, en canvi, tot i alguns episodis breus d'inevitables discòrdies que trobem ja esmentats a Benidorm, és un refugi de pau i seguretat que sovint descriu admirada, mentre obre els ulls cap a les realitats que descobreix en el dia a dia del món que l'envolta.

Potser per això la caiguda serà tan dura. El passatge en què descobreix que Ted Hugues és tan banalment seductor amb les noietes estudiants com altres professors als quals ella ja ha descobert, narrat en un apunt de 19 de maig, és, malgrat que es transcriu molt censurat, una esplèndida peça literària en si mateix, i també els espectadors de "Sylvia" hi poden assistir a la seva recreació cinematogràfica. Tot es desenvolupa en un joc de mirades i ocultacions, revelacions de la intuïció: a través de bruscos fogonazos, semejantes a golpes.




Aquesta part dels diaris conclou amb l'ombra de la culpabilitat planant sobre Hugues, i amb Plath percebent la seva relació como lo que sucede en un estanque donde el agua se aclara cuando el barro se deposita en el fondo.  Amb aquest fons enrarit, Plath i Hugues arriben al final de la seva experiència acadèmica. L'última anotació d'11 de juny és molt significativa, i descriu un aparentment trivial incident, en què el matrimoni retreu a unes jovenetes que arrenquin les flors d'un parc públic. L'escena duu a Plath a reflexionar sobre la seva moralitat, i es diu: Hay en mí una violencia que llega al rojo vivo. Me puedo quitar la vida -ahora lo sé- o incluso matar a otro. podría matar a una mujer o herir a un hombre. Creo que podría. Apreté los dientes para controlarme las manos, pero sentí un relámpago de estrellas ensangrentadas en la cabeza mientras ponía en su sitio con la mirada a aquella chica insolente, y me hervía en la sangre el deseo de abalanzarme sobre ella y hacerla pedazos.




9/12/11

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (2)

Sylvia Plath amb 16 anys
La primera part dels diaris de Sylvia Plath abarquen els anys universitaris a l'Smith College, una universitat típica del nord-est dels Estats Units, des d'estiu de 1950 fins a 1955, quan marxa a Cambridge, Anglaterra. De fet, però, les primeres anotacions són dels mesos anteriors al seu ingrés a l'Smith College, quan treballà en una granja, i s'aturen a l'estiu de 1953, en el punt en què una greu depressió la va dur al seu intent de suïcidi i als consegüents tractaments psiquiàtrics. D'aquesta fase tan vital no existeixen anotacions o no s'han conservat.

Per tant, al lector se'ns presenta una noia de divuit anys, brillant estudiant a punt d'entrar a una prestigiosa institució universitària, d'una intel·ligència i una maduresa que sobten, a través d'una escriptura que igualment sorprèn per la seva qualitat i intensitat. El que primer crida l'atenció és, precisament, que en un text d'aquesta mena, destinat en principi a la més estricta intimitat l'altíssima complexitat i perfecció de la narrativa (per bé que pugui haver en part corregida).

Aquesta intensitat, de la qual parla Ted Hugues al pròleg, troba ecos en un tema recurrent en aquesta part, i de fet en bona part dels diaris: l'obsessió pel temps, pel seu decurs, per la fugacitat del present. Una de les citacions que encapçala aquesta part és aquesta de James Joyce, extreta com les altres dels propis diaris: Agárrate al ahora, al aquí, porque a través suyo todo el futuro se hunde en el pasado...

En una de les primeres anotacions diu: Para mí el presente es siempre, pero ese siempre cambia todo el tiempo, fluye, se derrite. Este segundo es la vida. Y cuando pasa ha muerto. Pero no se puede empezar de nuevo con cada segundo, hay que juzgar guiándose por lo que ha muerto. Aquesta herència, aquesta asfíxia, com diu una mica més endavant, la sent de manera estranyament lúcida per a una persona a penes sortida de l'adolescència. Hi ha en ella una concepció podríem dir prematurament tràgica que ens reporta una altra de les citacions extretes, el vers de Yeats: Solo empezamos a vivir cuando concebimos la vida como Tragedia.

Una anotació encara d'aquell estiu resulta profundament reveladora: Hay veces en las que me domina un sentimiento expectante, como si hubiera algo, bajo la superficie de mi capacidad de entender, esperando que lo atrape. Es una tortura semejante a la de estar a punto de recordar un nombre, pero sin lograrlo del todo (...) me domina ese sentimiento, vago y nebuloso, cuando pienso en la prolongada adolescencia de nuestra especie; los ritos del nacimiento, matrimonio y muerte; todas las bárbaras ceremonias primitivas adaptadas a los tiempos modernos. Casi me parece que era mejor la pureza bestial, desprovista de razón. Sin duda hay algo ahí que me espera. Quizá algun dia me estalle encima la revelación y vea el otro lado de este chiste monumentalmente grotesco. Y entonces me echaré a reír. Y sabré qué es la vida.

Realment corprèn tanta lucidesa. Dins de la peripècia vital a la qual s'abalançava al marge, o des de l'arrel tal vegada, d'aquesta implacable introspecció, destaquen les al·lusions als contactes amb nois, pretendents o simples amics, i les elucubracions sobre una vida familirar en el futur. En alguns casos, es tracta d'esborranys de cartes, enviades o no. Ja abans d'anar a l'Smith College assistim al seu conflicte entre aquesta vida convencional que es representa davant seu i l'escriptura. En referència a un dels possibles pretendents: te quiero porque eres yo..., eres lo que escribo, mi deseo de ser muchas vidas. Seré un diosecillo dentro de mis modestas posibilidades. En casa y en mi mesa de trabajo está el mejor relato que he escrito nunca. ¿Cómo decirle a Bob que mi felicidad deriva de haberme arrancado un trozo de vida, un trozo de dolor y de belleza, para transformarlo en palabras escritas a màquina sobre una cuartilla? ¿Cómo va a entender que justifico mi vida, mis intensas emociones, mis sentimientos, conviertiéndolos en letra impresa?

En essència, les anotacions dels anys d'aquesta primera estada a l'Smith College tenen la seva correspondència a la novel·la "La campana de vidre". Millor dit, podem rastrejar els fets narrats a la novel·la als diaris, si bé amb ordres cronològics alterats, amb excepció dels que es corresponen a l'intent de suïcidi i als tractaments psiquiàtrics posteriors, per als quals la novel·la, doncs, és una font d'informació insubstituïble. Els diaris s'aturen en la mateixa vora de la fase depressiva: Deseo colossal de escapar, retraerte, de no hablar con nadie. Pánico ante la tesina; ausencia de otras personas con quienes hablar; recriminaciones por malas elecciones en el pasado . Miedo, enorme, feo y llorón. Miedo al fracaso intelectual y académico: el golpe más duro a la seguridad. Miedo a no poder mantener el ritmo frenético en la consecución de premios de estos últimos años, y a cualquier tipo de vida de creación. Deseo contumaz de encerrarte en el 'me tiene sin cuidado'. Ahora soy incapaz de amar o de sentir. Actitud 'autoprovocada'.

S'exhorta a si mateixa a sortir d'aquest clot, a escriure, a viure en contacte amb els amics i coneguts, a creure fins i tot en una força benèfica superior: arriba a invocar a Déu, un ésser que sovint veiem adquirint subreptíciament la forma del pare que va perdre (va morir quan ella tenia vuit anys). Però ja han aparegut referències  a navalles d'afaitar, i les al·lusions al suïcidi les hem trobat ja anys abans, als primers dies al college: Y si no se tiene ni pasado ni futuro, lo que, después de todo, es la materia prima del presente, no hay ninguna razón para que no dispongas de la cáscara vacía del presente y te suicides.

Igual que els fets esmentats a la novel·la, incloent episodis com el de l'atabalat descens en esquís sense saber esquiar que li va suposar la fractura d'una cama o l'estada com a becària a una revista de modes, molts dels personatges de la novel·la es corresponen amb persones reals, de vegades íntegrament i de vegades parcialment. D'alguns només trobem al·lusions casuals, com el peruà cruel que a la novel·la és a punt de violar-la, i d'altres són elements molt importants a la vida de Sylvia Plath, com l'escriptora Olive Higgins Proutty, retratada a la novel·la quasi literalment en la Philomena Guinea que serà la seva benefactora en el tractament psiquiàtric definitiu i en el retorn a la Universitat. Poc després trobarem també el transsumpte de la psiquiatra que seria clau en la seva recuperació, la Dra. Ruth Beuscher, que a la novel·la és reconeixible en la Dra. Nolan.

Les relacions sentimentals són potser més difícils de rastrejar. Trobem diverses referències a una pluralitat de relacions que no acaben de cristal·litzar , a diferència de similar dispersió que trobarem en la segona part però ja consumada en l'aspecte sexual. Sí podem trobar una referència clara a un dels pretendents, Dick Norton, una llarga relació que arrenca de la infància, i que es pot atribuir al Buddy de la novel·la, que com aquest contrauria la tuberculosi i amb el qual acabaria distanciant-se definitivament coincidint amb el tractament mèdic simultani d'ambdós. Els diaris ens guien, tanmateix, a més d'altres relacions, fins a Richard Sassoon, una de les més serioses de la seva vida, i que serà clau en la segona part dels diaris.
És a juliol del 53, a la casa familiar de Wellesley, en aquest estiu que els que coneixen la novel·la identifiquen bé com la cruïlla vital que està a punt de trencar la voluntat de la protagonista definitivament, perduda entre les diferents opcions que se li presenten o les que se li tanquen, com la del rebuig al curs d'escriptura a Harvard on s'havia inscrit, quan trobem la primera referència ja a la campana de vidre en què se sentia asfixiada: es como levantar una campana de cristal en cuyo interior se encuentra una comunidad que funciona como un mecanismo de relojería y ver cómo todas las atareadas personillas se detienen, boquean, se hinchan y flotan ante la súbita entrada (o más bien salida) de la enrarecida atmósfera horaria; ¡pobres gentecillas asustadas,agitando brazos impotentes en el aire sin norte! Eso es lo que se siente: que se ha perdido un hábito.


Després de la les sessions d'electroteràpies i psicoteràpies durant el segon semstre de 1953, ens trobarem una nova Sylvia que retorna a l'Smith College aparentment plenament restablerta, culmina la seva carrera i, l'any 1955, aconsegueix una de les beques Fulbright mitjançant la qual podrà matricular-se al Newnham College de Cambridge.

5/12/11

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (1)



Si amb "La campana de vidre" trobem el material passat pel sedàs de la ficció de la pròpia vida de Sylvia Plath, amb els seus diaris trobem exactament el contrari: la seva ficció passada pel sedàs de la pròpia vida. Frances McCullogh els definia com la seva obra més important, al costat dels seus poemes, ja que, a part de complir les funcions habituals d'aquesta mena d'escrits (afuar la memòria i mantenir una elucubració sobre la vida interior), en ella constituirien  un lloc on dipositar els materials d'urgència extrets del subconscient, i en definitiva la llavor de gran part de la seva obra.

Sylvia Plath va ser una escriptora constant de diaris, des de la infantesa i fins a la seva prematura mort. Però no va ser metòdica ni ordenada,. No va ser metòdica perquè els diaris no cobreixen llargs i transcendentals períodes de la seva vida , ni ordenada, perquè els va anar seguint en diversos quaderns i fulls esparsos (hi cap la possibilitat que sigui aquest desordre el que justifiqui els períodes buits, és clar).

Els diaris que acaba de reeditar Alianza, amb traducció de José Luis López Muñoz, van ser publicats el 1995 sota la revisió de l'esmentada  Frances McCullogh, i la supervisió del seu marmessor literari, el seu vidu Ted Hugues, i els seus hereus, els dos fills que va tenir amb ell. McCullogh ens adverteix en la nota introductòria que, per raons de protecció de la intimitat, moltes parts van ser suprimides (els fragments omesos són assenyalats dins el text).

En el pròleg, escrit el 1982, Hugues traça en unes poques línies un retrat de Plath com una autora apassionada per la tasca de perfeccionament constant de la seva obra. Segons ell, tot el que va escriure abans d'"Ariel", l'obra pòstuma que va editar ell mateix, van ser a penes subproductes de la recerca d'allò que realment buscava. ¿I què buscava?: Había algo en ella que hacía pensar en lo que leemos sobre los fanáticos que produce el islamismo: un deseo ardiente de apartar lo que impide una intensidad definitiva, una comunión con el espíritu, o con la realidad, o, sencillamente, con la intensidad misma.

Hugues  la descriu com una persona amb moltes màscares, tant a nivell personal com en els seus escrits. Algunas eran fachadas para camuflarse, a base de tópicos y frases hechas; otras, mecanismos de defensa, gestos involuntarios. Y otras, finalmente, posturas deliberadas, intentos con los que trataba de encontrar las claves de un estilo u otro. Segons ell, Plath no va revelar la seva autèntica personalitat mai a ningú, ni a ell mateix, llevat, potser, dels darrers tres mesos de vida. Per a Hughes, la veritable essència de la seva personalitat es va revelar en els seus escrits, que cristal·litzarien al manuscrit de l'esmentat "Ariel", una personalitat, una realitat, que a ell li seria revelada després que ella recités tres versos mentre travessava un llindar, com si fos  una veu que havia aparegut sobtadament dels llavis d'un mut.

Els diaris es divideixen en tres parts: els anys universitaris als Estats Units (1950-53), els anys  universitaris a Cambridge, Anglaterra, i el retorn ja casada als Estats Units (1955-58), i els anys ja fora de la Universitat, primer a Boston i després a Anglaterra (1958-62).

En successius lliuraments comentarem cadascuna de les parts.