ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (3)

El curs de 1955, Sylvia Plath arriba a Cambridge. Té al davant dues grans expecatives: mantenir la relació iniciada a la seva terra amb Richard Sassoon, que vivia a París, i aprofitar el prestigi acadèmic britànic i conèixer tan bé com pogués la vella Europa.

Aquesta part dels diaris s'inicia amb unes cartes a Sassoon, estranyes i apassionades, com les qualifica l'editora Frances McCullogh. En una d'elles li diu: Quiero vivir cada día como si fuese el único, como un collar de cuentas coloreadas, y no matar el presente cortándolo en crueles trocitos que sirvan para algún desesperado borrador arquitectònico de una Taj Mahal del futuro.

Aquell final d'any viatja per França amb Sassoon. En una carta del 5 de gener evoca escenes viscudes, escenes explícitament pròpies d'una convivència conugal. I reflexiona: esa confiada exlosión de exuberancia que estaba viviendo cuano te escribí ha idoa menguando como sucede con las oleadas, hasta percatarme de algo que me hace  llorar, sólo esta vez: es tan escasa la fracción de vida que vivimos de verdad: es tanto lo que gastamos durmiendo, cepillándonos los dientes, esperando el correo, una metamorfosis, esos repentinos momentos inesperados de incandescencia; inesperados, sí, pero una vez que se los conoce, se puede vivir la vida a la luz de lo que fueron en el pasado y con la esperanza de que se repitan en el futuro.

Una Plath vitalista, doncs, que explora el món amb la mirada fixa ja endavant en dues direccions: el futur company que ambiciona, i la vida literària a la qual també vol dedicar-se. La relació amb Sassoon no perdurarà. Malgrat tenir seriosos dubtes sbre ell quant a home que no casa amb el model baronil i atlètic que li atrau, intenta desesperadament lligar-se a ell. A març projecta un nou viatge a França, però ell ja refusa la trobada. En una carta del dia 6 que probablement ell no obrirà -ja que ella les descobrirà a la porteria de casa seva a París sense rebre-, li escriu: ¿por què me huyes, si sabes que más bien enriquecería la vida bajo la sombra de la espada? Dijiste antes que yo quería algo de ti que no podías darme. Bien, así es. Pero ahora entiendo cóm han de ser las cosas (algo que antes no me sucedía) y entiendo también que mi fe y mi amor por ti no pueden embotarse o cegarse mediante la bebida ni arrojándome en las camas de otros hombres. Lo he descubierto, lo sé y, ¿qué es lo que tengo?

Entre línies podem esbrinar l'exigència que Plath abocava en les seves relacions, una intensitat que segurament va fer que Richard Sassoon es fes enrere. En una anotació una mica posterior es pregunta: ¿Podría Richard ser fiel con la fidelidad tal que necesito? Finalment va anar a França però no va aconseguir ni veure'l, però sí va estar amb altres homes, entre els quals una antiga relació americana, Gordon Lameyer, amb qui va fer un desastrós viatge a Alemanya.

Poc abans ja havia conegut a Cambridge a Ted Hugues. La primera trobada entre ambdós, que està reproduïda a la pel·lícula "Sylvia", amb el petó incendiari enmig d'una festa d'estudiants i la mossegada que ella li retribueix. El que s'omet a la pel·lícula és que tots dos estaven força beguts, i és sota els efectes de la ressaca consegüent que ella relata l'escena. Hugues li fa intempestives i frustrades visites de nit, que també es veuen a la pel·lícula, i ella el té ja entre els candidats a aquest company ideal que està cercant amb afany.

Mentrestant, es pregunta si la seva experiència de vida és prou bagatge per escriure com realment aspira a fer. Escriu aquests propòsits: Ser estoica, cuando haga falta y escribir, has visto muchas cosas, has sentido con mucha hondura y tus problemas son lo bastante universales como para hacer que tengan sentido. ESCRIBE. Malgrat aquests propòsits de progressar en l'estoicisme, es manifesta d'acord amb una professora, la Sta. Burton, que en un debat nos paró los pies cuando dijimos impulsivament que el suicidio era una evasión (¿a la defensiva?) y arguyó que era un gesto valiente abandonar el mundo si sólo se podía vivir en él de manera corrupta y miserable.

Els diaris  salten pràcticament a l'estiu, on trobem a Plath i Hugues ja casats, i, després d'una breu estada a Benidorm (d'on extrauria les experiències reflectrides al seu conte "La vídua Mangada") i París, passaran una temporada a Yorkshire, a la casa dels pares de Hugues, i retornaran a Cambridge, on ella acabarà els seus estudis.

Aquells curs passarà entre la felicitat matrimonial plena i els dubtes i esforços per trobar la seva veu literària. Mirant enrere, se n'adona com l'èxit adolescent no garanteix l'èxit adult. Buscarà models literaris. llegeix molt Virginia Woolf, i descobreix com també ella va patir molts rebutjos de les editorials. Es fixa en autors amb èxit, rebutja l'estil massa calmat i treballat de Henry James, i creu en la veu fresca, descarada i col·loquial de Joyce Cary o J.D. Salinger, però refusa en canvi la narració en primera persona. T.E. Lawrence serà més endavant el seu gran referent. S'esforça en establir plans de treball diaris que incompleix sistemàticament: He de estar delgada y escribir y hacer mundos, además de éste, en los que vivir.

Acabat el curs, van trobar feina als Estats Units. Plath tenia un contracte de professora d'un any a l'Smith College, i Hugues trobaria feina a la Universitat de Massachussets, alhora que seguia amb una carrera literària que ja comptava amb un incipient prestigi. Ella l'ajudaria en una feina d'ajudant abnegada que es contraposava a l'evidència cada cop més clara de la inseguretat pròpia com a escriptora, a mesura que no progressava en els seus intents d'escriure una novel·la i se li refusaven poemes i contes en les molts abundants revistes literàries de l'època. Els diaris estan replets de reflexions sobre estil i plans de treball que després esdevenen amargs autoretrets per manca de constància. Malgrat això, i ocasionals recaigudes en petits pous de depressió, no es desanima. El 4 de gener de 1958 anota: Ser dios: ser todas las vidas antes de morir: un sueño para volver locos a los hombres. Pero ser una persona, una mujer; vivir, sufrir, engendrar hijos y conocer otras vidas y hacer de ellas mundos en letra impresa que giren como planetas en las mentes de otros hombres.

La vida universitària des del costat acadèmic no li resultarà satisfactòria. Les intrigues i misèries que li són pròpies i les inseguretats sobre la seva vàlua com a ensenyant li faran aviat veure que, en contra dels desitjos de sa mare, ni ella ni Ted tindran futur com a professors. A febrer escriu: Ahora hacer lo que debo; más adelante, lo que quiero: también este cuaderno se convierte en una letanía de sueños, directrices e imperativos.

Ted li acosellarà apoderar-se d'una cosa i ficar el cap a dins, per trobar l'estil que està buscant com a narradora. Ella parla al seu diari com el mar de los Sargazos de la seva imaginació, aquell dipòsit on ha de fecundar el cabal creatiu del qual està convençuda que podrà disposar. Es proposa aferrar-se al seu passat, com si fos la seva vida, als objectes que desa com a relíquies d'dentitats perdudes amb les quals haurà de bastir els edificis futurs.

La seva vida matrimonial, en canvi, tot i alguns episodis breus d'inevitables discòrdies que trobem ja esmentats a Benidorm, és un refugi de pau i seguretat que sovint descriu admirada, mentre obre els ulls cap a les realitats que descobreix en el dia a dia del món que l'envolta.

Potser per això la caiguda serà tan dura. El passatge en què descobreix que Ted Hugues és tan banalment seductor amb les noietes estudiants com altres professors als quals ella ja ha descobert, narrat en un apunt de 19 de maig, és, malgrat que es transcriu molt censurat, una esplèndida peça literària en si mateix, i també els espectadors de "Sylvia" hi poden assistir a la seva recreació cinematogràfica. Tot es desenvolupa en un joc de mirades i ocultacions, revelacions de la intuïció: a través de bruscos fogonazos, semejantes a golpes.

Aquesta part dels diaris conclou amb l'ombra de la culpabilitat planant sobre Hugues, i amb Plath percebent la seva relació como lo que sucede en un estanque donde el agua se aclara cuando el barro se deposita en el fondo.  Amb aquest fons enrarit, Plath i Hugues arriben al final de la seva experiència acadèmica. L'última anotació d'11 de juny és molt significativa, i descriu un aparentment trivial incident, en què el matrimoni retreu a unes jovenetes que arrenquin les flors d'un parc públic. L'escena duu a Plath a reflexionar sobre la seva moralitat, i es diu: Hay en mí una violencia que llega al rojo vivo. Me puedo quitar la vida -ahora lo sé- o incluso matar a otro. podría matar a una mujer o herir a un hombre. Creo que podría. Apreté los dientes para controlarme las manos, pero sentí un relámpago de estrellas ensangrentadas en la cabeza mientras ponía en su sitio con la mirada a aquella chica insolente, y me hervía en la sangre el deseo de abalanzarme sobre ella y hacerla pedazos.