AL PAISATGE DE L'ALLAN LEE

Potser és un producte del cicle vital que tots plegats, els assidus a la xarxa, estem duent, que estem tendint a trobar-nos directament, físicament, saltant-nos la distància asèptica de les relacions virtuals? M'ho preguntava l'altre dia a Manresa, rodejat d'amics amb què ens desvirtualitzàvem -aquest verb que jo sostinc que acabarem posant als diccionaris-.

Per descomptat no tinc la resposta, però tinc la impressió que conflueixen dos factors que em fan pensar que estic dins d'un fenomen estès. Per una banda, jo porto ara més de set anys a la xarxa, entre distintes webs de publicació i aquest mateix blog. Set anys, ho tinc comprovat, és una xifra clau pel que fa als nostres cicles vitals. Molta altra gent, com jo, ha esgotat ja aquest cicle i estaria buscant noves experiències. Per altra banda, la crisi que hem patit ha impulsat tota mena d'iniciatives a la gent inquieta que no vol permetre que triomfi el declivi cultural que alguns governants semblen perseguir amb les seves insensates normes i regulacions.

Joan Lluís Sagué, un servidor i Sílvia Armangué

El cert és que a Manresa, dissabte, em vaig trobar amb un espai màgic, la llibreria Papers del contenciós poscavourià, el tipus de llibreria atenta als detalls, inquieta en les activitats, i amant dels autors i dels lectors, que jo estic descobrint amb goig per tots els racons del nostre país. En aquest cas, l'hem d'agrair a la feina entusiasta de Joan Lluís Sagué, que ha transformat una humil papereria de barri en un lloc on es viu i respira la cultura i el desig d'innovar i obrir-se a les obres que escapen dels grans circuits comercials.



Era inevitable que es trobés amb la Sílvia Armangué, veïna del barri. La meva estimada Allan Lee, a qui coneixia com a escriptora des que vaig submergir-me dins la xarxa, com explicava en la recent ressenya que vaig fer aquí del seu poemari "Estats del metall", publicat l'any passat per Edicions Zaragoza. La bellesa dels seus poemes va servir, potser, gairebé d'excusa perquè una colla dels seus amics i un servidor es trobessin a l'acollidor espai de la llibreria de la carretera de Santpedor de Manresa, i compartíssim una estona de sincer homenatge a la creativitat profundament original, radicalment honesta, intensament romàntica i densament apassionada de la Sílvia.

Vaig tenir així el plaer de comentar el llibre, però també d'escoltar els recitats de vells coneguts de la xarxa amb qui també em trobava per primer cop físicament: Sergi G. Oset, Empar Sàez i Ferran d'Armengol. Només per això, per descobrir el paisatge quotidià de la Sílvia, i per haver-la pogut abraçar, el viatge estava sobradament recompensat. I si vaig ajudar a reconèixer alguna de les claus de la singularitat enlluernadora de la poesia de la Sílvia Armangué, estaré doblement feliç.

Sergi, Sílvia, jo, Empar, Ferran i Joan Lluís
 (fotografies d'Elena Giménez)

Vam tenir també el plaer de poder veure i escoltar el muntatge d'una altra amiga de la Sílvia, la poeta Marta Pérez i Sierra, que no va poder-hi assistir. Us el reprodueixo, gràcies al blog del Sergi, que ha fet una completa ressenya de l'acte.

AVUI A MANRESA: ESTATS DEL METALL DE SÍLVIA ARMANGUÉ

Aquest vespre tindré l'immens plaer de presentar a Manresa el llibre de l'amiga i gran poeta, narradora i il·lustradora Sílvia Armangué, "Estats del metall". Amb altres poetes que recitaran alguns dels poemes que integren aquest màgic llibre.

Hi esteu convidats!

L'EQUADOR D'ULISES DE ROSER AMILLS

Una de les conseqüències de la meva activitat com a autor i com a agitador poètic és que se m'estan acumulant les lectures de llibres que m'arriben directament de les relacions que estableixo en el mateix desenvolupament d'aquestes activitats.

Me'n recordo que fa molts anys ja, quan era un estudiant universitari, cursant una carrera que en general m'avorria molt i que m'obligava a lectures àrides que havia de seguir sense entusiasme, companys i companyes estudiants de l'àmbit de les filologies es queixaven també d'haver de llegir clàssics literaris antics o moderns. Jo me'n feia creus. Com podien queixar-se d'haver d'assumir aquelles lectures, al costat de les meves, infumables?

Amb els anys he entès que llegir per obligació difícilment és compatible amb el plaer de la lectura. De manera que els llibres que m'arriben, ja sigui per la generositat dels meus editors, ja sigui per compra o regal d'amics, els he deixat en un espai prudencialment distant, per estar segur que no els escometo per obligació.

L'últim lliurament dels meus editors -i amics- d'Ifeelbook és "El ecuador de Ulises", de l'escriptora mallorquina resident a Barcelona Roser Amills. Em va cridar de seguida l'atenció i, per tant, el vaig escometre prou aviat, i ara tot just l'he acabat. Es tracta d'un recorregut fascinant per la Mallorca dels 50 del segle XX, amb el fil conductor de la figura llegendària de l'actor Errol Flynn, però tot vist i narrat a través d'un narrador subjectiu, un jove mallorquí que, com explica la mateixa autora, està inspirat en el seu avi matern.

La selecció de memòries, entretallada pels atzars de la vida dels protagonistes però també pels de la inconstància en les anotacions que figuren ser la base del relat, ens ofereix una galeria de personatges enlluernadora que transiten per l'illa, presències una mica extraterrestres, des del glamour de les seves vides amb un peu al Hollywood dels anys daurats, per a l'espectador que ens trasllada les anècdotes del seu pas per l'illa. La veu del narrador s'atura molt, tanmateix, en les seves pròpies reflexions sobre les vides radicalment humanes que va descobrint sota el vel del glamour, i sobretot en les consideracions sobre la seva pròpia vida. Trobarem que, a mesura que ell va madurant, també van canviant els personatges, com ho fa l'star-system que ja inicia el pendent de decadència a causa de la irrupció de noves formes d'entreteniment -la televisió essencialment-. Alhora, va canviant l'entorn d'una illa que deixa enrere la pitjor grisor del franquisme i es va convertint lentament en la petita metròpolis turística que és avui.

Podeu veure un recorregut apassionant pels personatges famosos que desfilen per la novel·la al blog de la Roser Amills, escriptora inquieta i molt activa a la xarxa, com podreu comprovar també en les pàgines del mateix blog.

EL LLEGAT DE LES CENDRES

Duia l’urna aferrada estretament contra el pit. Les manetes, grassonetes, blanquejaven a les suaus angulositats dels artells, per la força de la contracció. Tenia un gest resolt i despreocupat alhora. La infantesa suavitzava la tossuderia del gest, però el rictus que sostenia la bellesa pueril del seu rostre m’evocava sens dubte el de la seva àvia, la seva iaia. Ma mare.

Caminàvem lentament, sentint les passes de la llarga corrua al darrere nostre. Jo mantenia la meva mà sobre la seva espatlla rodona. Sentia la vibració del seu pas enèrgic, ple de vida, sobre la grava del caminet central. En acabat vam agafar un camí pavimentat. Vam avançar entre les línies polides, grises, dels nínxols. Una ciutat sencera ens contemplava. M’agrada, sempre, mirar les làpides, les creus, la successió dels anys, de generacions. Hi ha molta història entre aquestes pedres, en aquest formigó, en els innombrables detalls que hi han dipositat familiars i amics.

Ma mare hi havia vingut moltes vegades. Moltes. Però no solia repassar tant com jo les altres tombes. Sempre anava a buscar la del seu pare. Del dret, eficient i eficaç. Sòbria, sense fer-ne escarafalls. Així i tot, les últimes visites sempre deia, a penes en un xiuxiueig: “Ai, pobre papa, no veurà la independència del seu país! “.

Mon avi havia lluitat a les files de la República. Sempre deia que de la desfeta sorgiríem més forts i més madurs. Més humans. Sobretot més humans, compassius i, com ell deia, lluminosos. Així seran els que vindran, em va dir un dia. Ells faran un país nou.

El país nou que ell sabia que no veuria, pel qual un dia va vessar la sang i va estar a punt de deixar-hi la vida. El que són les coses, ara la seva besnéta avançava a enterrar definitivament el passat. Ma mare havia mort veient el que ell no havia vist. El nostre país independent. Sense forces ja per posar-hi el coll, com sempre hi havia posat en tantes causes. Però satisfeta. Satisfeta perquè l’esforç i la il·lusió que van posar els seus pares i ella mateixa, aquelles generacions colpejades durament, seccionades a penes en flor per la guerra i la llarga etapa de manca de llibertats que l’havia seguit, i que van resistir tot i saber que mai no en veurien el seu fruit.

El futur era allà, en les manetes fermes de la meva nena. El món havia canviat tant! Potser mon avi ja no el podria reconèixer. I el camí que tenen per endavant els que com ella ara s’aboquen al demà, tampoc és fàcil. Però, si més no, conté el llegat, l’empenta, l’esperança dels que ens han precedit.

Vam arribar a la nostra illa. Els empleats municipals ens esperaven ja, amb la làpida extreta repenjada curosament al terra. En aquell forat podia veure ara el fèretre de l’avi. En pocs minuts hi hauria també l’urna amb les cendres de ma mare.

-Vols que la posi jo? –vaig fer.

Però ella va negar de nou amb fermesa, va avançar desfent-se de l’abraçada protectora de la meva mà,  i fent punteta va deixar l’urna dintre el nínxol.

Va haver-hi un segon de silenci. Després mon germà em van passar l’estelada que ma mare havia volgut que enterréssim amb les seves cendres. La vaig dipositar amb cura, ben plegada, damunt del fèretre de l’avi.

Algú va cridar aleshores “Visca Catalunya!”. I els víctors que el van corejar es van anar perdent en aquell aire fresc, de matí de maig, com si acariciessin les fileres de tombes i els esvelts perfils dels xiprers. Vaig sentir, l´última, la veueta de la meva filla que elevava també el seu eco de suport.

Vaig pensar: ella ja no haurà de cridar mai més “lliure!” com a rèplica. Perquè ara això ja es donarà per sabut només pronunciar el nom del seu país, el dels seus avis i besavis.


:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Aquest petit relat és una contribució a la idea posada en marxa per Blog-Via cap a la independència, que recollirà els textos que sobre la Independència es pengin als blogs fins a l'11 de setembre. Per saber-ne més, cliqueu aquí

LA CIUTAT QUE ES VA CONFONDRE AMB UN CIRC

Per uns dies, com cada any, Reus es transforma en una mena de circ gegant gràcies a les activitats de la Fira del Circ Trapezi. Enguany ha arribat a la seva 19a edició, una edat respectable, havent-se consolidat com el festival més conegut i internacional del bon grapat que s'organitzen a la ciutat.

Que es trobi consolidat no és poca cosa, tenint en compte el mal tombant que prenia fa només dos anys, i que ara sembla feliçment superat. O així ho demostra aquesta edició, plena de bons i magnífics espectacles, i duta a terme amb una organització de nou impecable, sota la direcció de Jordi Gaspar.

Durant quatre dies, reusencs i visitants ens confonem a les places i carrers amb els artistes ambulants, omplim els teatres, ens deixem seduir per la sorpresa i la disbauxa, prenem un paper diferent i mesurem d'una altra forma el temps. Durant quatre dies, de nou, la ciutat es confon amb un circ.

I, vés a saber, potser en aquest confusió ens retrobem amb una part més veritable de nosaltres mateixos.

EL NORD DE L'OLGA

Il·lustració manllevada a la Maijo, del blog Gino-art

L'Olga Xirinacs compleix avui 79 anys,  preludi del rodó 80, com ella mateixa diu. Espero que quan arribi aquesta xifra rodona s'hagi, si més no, embastat el projecte de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que s'està impulsant a la xarxa gràcies a la iniciativa de la Júlia Costa. En podeu saber més al blog que ha engegat per impulsar aquest merescut homenatge.

Avui, també, la xarxa vol homenatjar la gran escriptora tarragonina, que amb la seva generosa presència, tant a la blogosfera com en les trobades on sembla multiplicar-se, tant ens ha ajudat a tants.

Jo m'hi vull afegir recomanant que us llegiu el seu darrer llibre publicat, el poemari "Balneari del nord" (Òmicron, 2014), un conjunt de 52 poemes amb una introducció de la mateixa autora, que revelen la saviesa de tots els nivells que fan de l'Olga una de les més grans literates que avui tenim al nostre país, un referent, un nord per als qui ens afanyem en aquest món de les lletres.

Fruits del'experiència a un balneari de localització imprecisa, però en tot cas al nord de la península -s'hi escolen de vegades veus dels nadius, en castellà-, aquests poemes recullen la contemplació de l'entorn físic (l'exuberant paisatge, el resplendor lleument decadent del propi establiment, els quefers dels vilatans, les anades i vingudes dels residents), i les reflexions que tots aquests elements desencadenen, sempre des d'una barreja de prudent estoïcisme i distanciat escepticisme sobre la naturalesa humana.

El temps, com en definitiva en gairebé tota la poesia, és el protagonista omnipresent i silenciós. El seu decurs, amb la lentitud del ritme morós del balneari, i amb la celeritat del seu implacable tribut al calendari (Passa l'hora mandrosa,/ ràpida com el riu i lenta com la pedra), és com el pentagrama per on les brillantíssimes notes dels versos de la poeta ens enuncien el seu batallar contra la fatalitat irremeiable de les pèrdues íntimes que comporta. Els dolors i malures del cos, la certitud de la fi, transcorren amb la parsimoniosa elegància que presideix el decorat que diríem fet a mida, amb el riu remorós i ample de fons, els vitralls, els salons amplis, les piscines i estances de rehabilitació.

El ritme del pas del temps el marquen tant els rellotges que pengen de les parets com l'intern, el biològic: Tots dos em regulen el temps,/ tots dos porten sentències gravades/ que no vull escoltar./ Tots dos m'empresonen,/ em dicten la vida i els gestos,/ M'atrapen, m'esbocinen i em maten.

I, tanmateix, els rituals de l'activitat sanitària es poden comparar amb un bateig, un renaixement, un nou infantament, en la seva assimilació al líquid base matern: Aquí es reneix en l'aigua que borbolla: / quan surts, t'han infantat de nou.

Tot d'una, la pluja desencadena una visió més amarga, la vida es consumeix en el seu mateix banal decurs: Passar les hores, vet aquí el problema./ No som vaques, per bé que alguns en podríem passar:/ només deixem vagar els ulls mansois/ per consumir camps extensos de temps.

Les imatges que envolten el cor de la meditació són usuals, però es vesteixen de matisos nous en mans de l'Olga Xirinacs. Un poema que s'anomena "La dalla" pot semblar una referència òbvia al mite de Cronos. En canvi, se'ns presenta amb una sorprenent càrrega de quotidianitat que evoca, malgrat això, un intens lirisme:

El masover d'ulls blaus seu al pedrís, paret de fora de l'estable.
esmola una dalla de bona mida. M'hi acosto.
Som dues veus de llocs distants, i ara jo sóc al seu.
Em sap greu ser forastera al seu paisatge,
no formar part d'aquella ànima remota
que l'ha fet com el veig: ell, la casa, el ramat i la dalla.
La seva conversa és arrel, la meva, pols que passa.
L'endemà és al seu prat, segant l'herba.
Més amunt hi ha tractors, però ell, segant
amb la dalla esmolada, les avarques,
i la resposta muda a la pregunta
que faig a aquesta terra pel sol gest de venir-hi.

La poesia és, en essència, saber formular una pregunta. O fer-ho obstinadament. Al capdavall, ens reconcilia amb els patiments de la vida , amb les nostres maldestres cavil·lacions.  I la poesia profunda, com ho és aquesta de l'Olga, ens aporta la vigoria de les imatges plenes, encara que encarin precisament la senectud.

Tornarà la imatge de la dalla, unes poques pàgines després: Quan l'aigua passa pel meu cos/ blava com el mosaic de la piscina,/ penso en mars d'herba tendra/ i un segador que avança.

La salut per l'aigua de la divisa llatina SPA ens ha esdevingut salut per la paraula. Gràcies, Olga, i moltes felicitats!

UNA JAM "CRUEL"

Josep Huguet va aportar un poema visual
 i alguns dels seus llibres editats

La jam d'abril es va postergar a la primera setmana de maig, però pretenia homenatjar el mes d'abril, mes poètic per excel·lència. Al final, tanmateix, es va convertir més aviat en un homenatge al gran poeta angloamericà T.S. Eliot, i el seu clàssic "The Waste land". Coses de la improvisació que és, en essència, l'esperit de les jams.

De fet, el meu motiu no confessat per triar el tema era el famós vers inicial de l'esmentat poema, "April is the cruellest month", que venia a més directament referit a les jams vinyolianes. El gran poeta barceloní havia intertextualitzat el vers d'Eliott als seus famosos "Versos molls". I, coses de la tradició, alguns han vist en el mateix vers ecos d'un poema de Chaucer, el poeta dels Contes de Canterbury. El que sí ens va quedar clar és que és un dels versos inicials més potents que ha donat la poesia contemporània, cas una mica insòlit, ja que solem remarcar més el final dels poemes que els principis.

Vam fer diverses lectures de la secció inicial d'aquest llarg poema -tot i que m'agradaria apuntar que no és en absolut inabarcable, especialment si es llegeix en veu alta com dijous-. Gràcies a la Montse Aloy, Cantireta, i a l'Andreu Loncà, vam sentir la versió original, l'excel·lent traducció del nostre Joan Ferraté, i una traducció parcial de la mateixa Montse. Jo vaig contrastar les traduccions amb la clàssica d'Agustí Bartra.

També vaig legir uns fragments del molt recomanable estudi  d'Arthur Terry, aparegut a la revista Els Marges l'any 1995 (núm. 52), i que pel seu gran interès us trasllado:

Un altre gran poeta modern, Wallace Stevens, va escriure una vegada que "La poesia ha de resistir la intel·ligència gairebé amb èxit". Estava pensant, m'imagino, en la necessitat de deixar que la poesiaens parli segons la seva manera, una manera que no es deixa parafrasar del tot en un llenguatge racional i que, al mateix temps, té el poder de crear la mena d'intel·ligència especial que és necsesària per comprendre" .(...) Si ["La terra gastada"] resulta un poema enigmàtic, com ho és de moltes maneres, l'únic que hom pot fer, potser, és donar al lector una mica de confiança en la seva pròpia perplexitat, o sigui, suggerir que la seva sensació de desorientació, de fet, pot acostar-lo més a prop del'empresa del mateix poeta que l'intent d'imposar l'ordre i la claredat al poema a qualsevol preu.

Acte seguit, vam anar llegint diversos poemes, no necessàriament lligats tots a la temàtica abrilenca. Un catàleg més o menys exhaustiu seria.

-Josep Huguet va llegir "Barcelona 1919" de Joan Brossa i "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater

-Fina Masdéu, "Abril", de Narcís Comadira

-Rubén Giménez el seu poema "El darrer abril", que va formar part dels versos als aparadors de la Festa de la Primavera:

El darrer abril

Cercaven la sortida d'ençà que van entrar al laberint.

Des de l'enterrament tot anava sobre rodes.

Cremaven fogueres i pires a totes les hores, i reien.

Somreien a les cares blanques d'os.

Somreien.

Setze estels a l'interior, disset cels cap amunt...

de la brisa només va quedar un nom.

Imatges-versos que regnaven en porcions.

Així transcorregué el darrer abril.

-Elena Giménez, "Per l'abril", de Miquel Martí i Pol

-Fina Masdéu, a suggeriment de la Carme Andrade -absent per imperatius de viatge-, el poema d'Eugénio de Andrade (pseudònim de José Fontinhas) -en portuguès- "É urgente o amor..."

-Fina Alonso va llegir-nos un poema de Josep Huguet, "El secret" (del llibre "Les hores del silenci")

 

-Marcel Banús, dos breus poemes de la reusenca Arántzazu Fonts ("Si t'escolto,admiro i t'escric..." i "Olors de poema pertot")

-Jo vaig llegir el meu poema "On la neu", que va estar inspirat en el cèlebre poema de Robert Graves "She tells her love", que va llegir a petició meva la Montse Aloy en la versió original i en la traducció impecable del mestre reusenc Josep M. Jaumà. 

ON LA NEU

Deixa’m que et porti, furtiva,

on la neu és densa, dura i freda

per sentir la mossegada ràpida

de la seva fletxa feta

de lenta memòria.

Cridaràs, dolça, al cruel amanyac,

em retrauràs  la covardia antiga

i em duràs, volcànica,

a la fúria de l’aigua passada

que s’ha aturat.

Lluiràs, amiga, en el sol emmirallat

sobre la seva blanca i brillant mortalla

i resseguiràs pregones osques,

trànsits d’estels i vestigis

d’eres remotes.

Pren-me, estimada,

on la neu oculta la saba erta,

i porosa i amarada

promet, salvatge i esquerpa,

l’assaig d’una renovada vida.

-L'Andreu Loncà, "Núvols", de David Jou

-Rubén Giménez va llegir tres breus poemes del poeta indi Kabir

-Josep Huguet, "Ciutat" del gran mestre viu dels literats reusencs, Xavier Amorós

-Fina Alonso, "Comiat" de Joan Brossa

-Fina Masdéu, del poemari "Llibre del professor" d'Alexandre Bataller, "Mort acadèmica", que va servir d'emotiu homenatge al professor lleidatà Abel Martínez Oliva, mort en tan tràgiques circumstàncies el passat 20 d'abril a l'institut Joan Fuster de Barcelona (aquí un comentari de Joan Garí)

-Elena Giménez, "Tot és de pedra", nou i merescut homenatge a Vinyoli

-Montse Aloy, el divertidíssim "Drama d'una coma" del sempre enginyós Gianni Rodari

-Fina Masdéu, "Docència",de Narcís Comadira

I va tancar la Montse amb la poeta Estel Solé, "Les primeres cireres", magnífica cirereta per coronar el bell i intens pastís d'aquest jam abrilenca... feta a maig.

I, com sempre, amb l'atenció exquisida i discreta de la nostra amfitriona Sol Navarro Tristán al Portal de Catalunya.

MEDEA DE SÈNECA

Els dimarts de clàssics a escena produïts pel Teatre Fortuny de Reus van portar-nos ahir la representació de la "Medea" de Sèneca, o sigui Luci Anneu Sèneca, conegut com Sèneca el Jove, el filòsof i dramaturg que és famós per haver estat tutor de l'emperador Neró, qui finalment li exigiria suïcidar-se.

Francesc Cerro-Ferran, la ment creativa d'aquest cicle de lectures dramatitzades, no sembla triar res a l'atzar. Si es va decantar per la versió de l'autor llatí i no per la més coneguda d' Eurípides, segurament es deu a dues raons. Per un costat, es diu que les tragèdies de Sèneca no són representables, i probablement ja al seu dia eren més aviat recitades, per la qual cosa s'adiria perfectament a la fórmula emprada en aquest cicle. I, d'altra banda, la seva versió, tot i seguir essencialment l'estructura del grec, se centra més en els elements més inequívocament humans (sentiments, passions, desequilibri interns a la vida dels personatges, però també polítics), ja presents de tota manera en l'obra d'Eurípides.

Diu Robert Graves que és possible que la pitjor fama de Medea -una de les figures més odiades sens dubte entre els grans personatges clàssics-, sobrevingui d'una gran falsificació històrica: serien els corintis els que van pagar a Eurípides perquè atribuís a Medea l'infanticidi, i exculpés així el principal sospitós: el propi poble corinti. Sigui com sigui, la riquesa exuberant de la saga de Jasó i els Argonautes, plena de diferents versions en la seva construcció en l'encisadora tradició oral que hem heretat de les transposicions dels clàssics grecs, va haver de ser reduïda en la tragèdia euripidiana a la unitat temporal i geogràfica de l'episodi corintià, ni l'últim ni molt menys el primer dels que es narren en la llarga epopeia.

Eurípides, i també Sèneca, es centren en les causes de la terrible venjança de Medea contra la nissaga de la reialesa de Corint en la que pretén ingressar per matrimoni el seu infidel Jasó, i sobretot en l'infanticidi comès sobre els propis fills que forma part del seu pla. Ara bé, a Eurípides s'expliquen els contextos atzarosos dels seus crims passats, els de Medea, en benefici del seus estimat Jasó, i també s'expliquen altres causes que tenen a veure amb la seva visió del destí i del fat.

Sèneca posa més l'accent en els dubtes, cegueses i arravataments del personatge, que actua mogut potser més per la passió que per la raó, mentre que en la versió euripidiana potser es troba un major equilibri. No debades, tot i que el de Salamina es pot considerar un avançat al seu temps, ja han passat cinc segles d'evolució entre les respectives visions del món. D'alguna manera, costa d'extraure en la versió del de Còrdova el rerefons de la seva adscripció a una tradició religiosa, o potser millor dit espiritual, que en la seva adscripció mitològica és molt rellevant: és filla d'Hècate, patrona de la màgia, i néta del Sol (Helios) i la maga Circe (en altres versions neboda). Medea és fetillera, bruixa -a més de dona i estrangera-, i personifica, doncs, una tradició femenina de poder que la reialesa patriarcal grega jutja amb horror -i terror-. Sense els antecedents de la seva lluita del passat en favor de Jasó per afavorir-lo en les seves aventures a la recerca del poder i la riquesa (exemplificades en el famós i discutit Velló d'Or), queda en una figura de dona abandonada, traïda i enfrontada a un ambient hostil que la titlla d'assassina.

Laia Marull i Francesc Garrido, als assajos de l'obra
(imatge del twitter de Francesc Cerro-Ferran)

Laia Marull va fer un esforç extraordinari per conduir un paper que realment pot resultar excessiu i en permanent estat d'exaltació -és el que l'ha fet ser considerat un personatge histèric-. La seva interpretació i les rèpliques de la dida (Mercè Mariné, impecable) i Creont i Jasó (Francesc Garrido, menys afortunat), van produir curiosament que l'obra que potser va ser pensada com dèiem abans  per ser recitada, ahir semblés plenament actuada, fent oblidar en molts moments a l'espectador la presència dels textos sobre els els faristols.

Els sempre impactants interludis audiovisuals dissenyats per Ivò Vinuesa van completar el muntatge dirigit, adaptat i aquest cop traduït també  per Francesc Cerro-Ferran.

FITO LURI ENS REGALA UNA FESTA

Es pot considerar una casualitat que Fito Luri hagi posat dempeus el projecte d'un disc en directe gravat al Teatre Bartrina gràcies al patrocini d'un coneguda marca del vermut reusenc (Miró), i que hagi triat per mostrar-lo a la capital del Baix Camp Cal Massó?

Aquest espai d'acció cultural, on ell ja va celebrar el seu retorn a la música en un concert íntim el passat desembre, és un  reeixit exemple de reaprofitament de les antigues fàbriques de licor que antany formaven una mena de clúster dels derivats de l'alcohol als barris que s'estenen a esquerra i dreta del carrer Ample. Són barris lligats de manera decisiva a la meva infància, i formen així bona part de la geografia personal dels meus anys de formació. Avui han canviat molt. Les antigues naus industrials han emigrat a polígons als afores o han desaparegut, o -en els millors i comptats casos- s'han reconvertit en espais per a l'oci o la restauració, com la veterana La Fàbrica o algun altre al passeig Mata.

Que el Vermut Miró, i algunes de les que van ser marques llegendàries d'aquest producte que va ser senyera de la ciutat, estigui avui reimpulsant-se en els molt competitius mercats mundials, és una bona notícia. I que ho faci, a més, donant suport als productes culturals de casa, és encara més bona notícia.

Probablement no existeixen -del tot- les casualitats. Fito Luri és ben bé un emblema apropiat per a la marca: arrelat al seu país, emparat en la llarga tradició de la música pop internacional, creant i imaginant noves i renovades mostres del seu art, i superant amb imaginació, proximitat i absoluta honestedat els molts obstacles amb què topa avui el creador musical. Per exemple, la manera en què distribueix aquest disc tan excepcional ("Reus, La Mussara, Cassiopea"), inclòs en el preu de l'entrada per aquest concert que va programar i executar com una festa, i que per si sola ja es valia el molt econòmic preu que es demanava.

Tot això no ho fa sol, és clar. Ho fa de la mà de molta gent que l'ajuda i a la qual, com home de bé que és, mai es cansa d'agrair públicament la seva tasca, i sobretot d'un equip de músics compacte que fan que les seves cançons semblin tocar-se soles (Gerard Juampere a la guitarra, David Melgar al piano, Xavier Francín al baix i Jordi Salvadó a la bateria). I sense oblidar els seus tècnics de so, amb l'Enric Granollers al capdavant, que van aconseguir que el so a un espai tan bell però d'acústica tan complicada com la de la nau central de Cal Massó fos impecable.

Fito Luri, Cal Massó, 30 d'abril de 2015