LA CIUTAT QUE ES VA CONFONDRE AMB UN CIRC

Per uns dies, com cada any, Reus es transforma en una mena de circ gegant gràcies a les activitats de la Fira del Circ Trapezi. Enguany ha arribat a la seva 19a edició, una edat respectable, havent-se consolidat com el festival més conegut i internacional del bon grapat que s'organitzen a la ciutat.

Que es trobi consolidat no és poca cosa, tenint en compte el mal tombant que prenia fa només dos anys, i que ara sembla feliçment superat. O així ho demostra aquesta edició, plena de bons i magnífics espectacles, i duta a terme amb una organització de nou impecable, sota la direcció de Jordi Gaspar.

Durant quatre dies, reusencs i visitants ens confonem a les places i carrers amb els artistes ambulants, omplim els teatres, ens deixem seduir per la sorpresa i la disbauxa, prenem un paper diferent i mesurem d'una altra forma el temps. Durant quatre dies, de nou, la ciutat es confon amb un circ.

I, vés a saber, potser en aquest confusió ens retrobem amb una part més veritable de nosaltres mateixos.

TRAPEZI: L'ART DEL RISC

Un any més el Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, ha passat per Reus. Ha estat un cap de setmana intens, des de dijous a la nit en què va arrencar, fins ahir diumenge al vespre, que va cloure's a la plaça del Mercadal. En ambdós casos amb espectacles que s'inserien en la programació normal del festival, i per tant sense cap concessió a la galeria.

Si l'any passat van ser els animadors de la fira, els acompanyants de la comitiva itinerant que encapçala l'elefant -de catró pedra, de tots és sabut que al Trapezi mai usa animals vius-, els Herrerita, els que van reivindicar la necessitat d'un major esforç de les administracions en el suport a l'organització, enguany també un dels seus membres va elevar una protesta per la manca d'aquest suport, ja que curiosament els Herrerita ja no han dirigit enguany aquest característic element.

laciutat.cat

El cert és que el pressupost del Trapezi ha pujat en relació al de l'any passat, dels 300.000 euros pelats als gairebé 385.000, però això no vol dir que hàgim superat els anys de les vaques magres. Bona part de l'augment cal imputar-lo a les despeses del nou espai escènic situat al parc de Sant Jordi, on es van fer els espectacles nocturns que havien estat efectuats fins ara a La Palma, l'espai popular que ara ha estat confinat a alguns espectacles de pagament. Si cal reconèixer que el nou escenari aporta una visió i comoditat molt més digna que alguns altres dels escenaris a l'aire lliure que sovintegen al llarg de la fira -on les incomoditats per a l'espectador són ja marca de fàbrica-, una de les raons esgrimides per l'Ajuntament, en relació a aquest canvi, la de la seguretat ens remet a una tendència preocupant de la política de l'actual equip de govern, la insòlita avui coalició CiU i PP: la de delimitar, reglamentar, i en definitiva arraconar i obstaculitzar progressivament tot tipus de manifestacions als espais públics. No deixa de ser una paradoxa, d'altra banda, que en la fira que exposa l'art que juga contínuament amb el risc, el que impregna el seu ofici d'una filosofia de vida que juga en el tall mateix del perill, les polítiques preventives i de seguretat acabin posant-hi barreres.

Amb tot, més de trenta companyies, més de vuitanta actuacions, i moltíssima participació de públic, han fet de nou del Trapezi una cita capaç de sotragar la ciutat. I, com sempre, deixar un solatge d'allò que ara mateix anomenàvem filosofia del risc en les nostres vides ordinàriament poc receptives a la capacitat de la sorpresa.

Un dels aspectes més positius a ressaltar és potser l'alta participació de companyies catalanes, que han mostrat el boníssim nivell que està aconseguint el circ a casa nostra, i que s'han pogut beneficiar de l'espai de contractació professional que transcorre com una part menys visible de la Fira però segurament més transcendental. En aquest cas, de la necessitat -indesitjable- de la restricció pressupostària se'n fa virtut. Traslladat a un àmbit general, el quilòmetre 0 es revela sempre com una bona sortida a la crisi.

Us deixo amb algunes imatges i notes del que vaig poder veure en aquesta edició.

"Cabaret elegance", d'Elegants, grup català integrat al voltant d'un dels artistes habituals al Trapezi, el gran Boni, amb un fitxatge de crac brasiler inclòs, com el futbol! Per riure amb dosis de l'humor desinhibit i un pèl provocador, alhora que es repassen alguns dels números més clàssics del circ.

"Invisibles". Una de les formacions que ha portat la companyia catalana Atempo Circ. Barra xinesa doble amb gran protagonisme de la música en viu, una de les constants d'aquesta edició. Sovint, com en aquest cas, amb el suport sintetitzat de seqüenciadors que aporten textures afegides als ritmes que vertebren el desplegament de les arts pròpiament circenses.

"Esquerdes", d'Hotel iocandi, una de les formacions omnipresents al llarg de tota l'edició. Duet de catalanobalear combinant exercicis de trapezi fix i mil filigranes insòlites al voltant d'una escala. Se'ls va poder veure, a més d'al seu espai al pati de l'Institut Baix Camp, a l'espectacle inaugural i a la cloenda.

"Heian", dels andalusos Zen del Sur. Probablement un dels espectacles més reeixits, sobretot per als que vam poder presenciar-lo de nit, amb l'efecte multiplicador de la màgia dels jocs de llums. Combinació exquisida de dansa acrobàtica amb tocs de dansa contemporània, música amb interpretació en directe d'aires world music i missatge final molt new age, però tot amanit amb una precisa maquinària física de gran impacte visual.

"Vals blessé", del duet català Daraomaï. Al teatre del mateix Institut, una de les actuacions més intensament poètiques, que se centra en la recreació musical d'un poema del gran Vicent Andrés Estellés, a càrrec de Félix Cucurull, i es desenvolupa al voltant del cèrcol magistralment governat per Martí Soler. Llançament de ganivets, dansa acrobàtica i projeccions audiovisuals completen un espectacle íntim i frapant a partir de versos com aquests:

No puc eixir, no vull eixir del lloc on sóc,
entre coses horribles, còleres i tendreses.
Un puny tot ple de sang i l'espill fet estelles.
I els domassos romputs, i la xica orinant,
i les rates menjant-se la cara d'un cadàver,
i l'home de l'hotel escrivint certes coses.
I els morts descomponent-se, i el cafè d'aigua bruta.
I fracàs i silenci, i els àngels que no poden
establir certs contactes, i la sala d'espera,
amb fustes greixoses i altres objectes bruts.


És com un ball, d'una certa nuesa.
És com un ball, d'una rosa despresa.
És com un ball, savis girs, sense pressa.
És com un ball.

"Walkman", de Ganso&Cia. El basc Gorka és un altre dels ja vells coneguts del Trapezi. Altres vegades molt loquaç, crea ara un espectacle mut però que manté la seva habitual peculiar forma de desplegar la deliberada matusseria dels seus exercicis de circ per provocar les més hilarants situacions.

"Violeta", del Col·lectiu La Persiana. Un afortunat combinat de joves artistes del país que despleguen diverses arts escèniques amb un dinamisme contagiós, sota els ritmes llatins d'una formació de músics que responen al nom de Venancio y los Jóvenes de Antaño. Va servir de cloenda multitudinària al festival i va deixar el regust agredolç dels comiats...

... Fins a l'any vinent, esperem!

APUNTS D'UN CAP DE SETMANA DE CIRC

El Festival Trapezi ha tornat a omplir els carrers de Reus de circ del 17 al 20 de maig.

Aquests són uns apunts d'urgència sobre el cúmul de sensacions i emocions que em van deixar.

LOS GALINDOS - Descarrilats (espectacle inaugural)

Plaça del Mercadal. Arribes tard , però saps que no, en el fons, no fas tard perquè no hi ha pressa. La nit encara, tot just, comença, i comença el joc dels dies i les nits, amb aquesta gent desaqueferada que es passejarà desvagada, gentil, sense pressa, pels carrers i places de la ciutat habitualment tan aqueferada, tan apressada, tan anguniejada. Arribes i entre la gent hi ha com un aire d'incertitud i d'expectativa  retingudes, una vaga sensació de potencialitats que ens uneix i ens agombola, sense urgència, sense pressions. Com si el caliu precedís la flama, però ja no importa la flama. Llunes diminutes s'aboquen a les finestres i façanes que tanquen la plaça en quatre cantons. A les llunes les ombres dels acròbates i dels pallassos juguen a ser l'espectador que ens mira, espectadors somiadors. Arribes sol i te'n vas amb tot. L'espectacle ha començat.

CIRC PÀNIC -L'home que perdia els botons

Plaça del Baluard. Me'n recordo que prop d'aquí, a unes desenes de metres, molts anys enrere, hi havia una lleteria amb les vaques estabulades a dins. Però sonen els bels d'ovelles. Apareix un home prim, vestit amb incerta elegància malmesa, carregant una enorme barra de ferro a l'espatlla. El pes de la barra de ferro es fa evident, fins que de sobte esdevé subtil moviment, escala d'esgraons diminuts. L'home ha jugat amb la gravetat del seu pes, i ara la barra és un tronc per on enfilar el joc de balanços i equilibris, l'aire percudint, entrant per pistons invisibles, fent girar una roda. S'enfila. El cel carregat de núvols, a penes gratat pel campanar, travessat per les orenetes rabents que es criden amb esgarips escandalitzats. Un d'aquests homes adherits al sòl els està disputant el seu sol ocult.

EL COVADOR: L'escola del circ

Pati de l'IES Baix Camp. El covador dels artistes del demà. La formació de l'equilibri, de la força. La mirada des del trapezi té una especial penetració. El futur és un demà inestable, braços, cames, cossos que programen cada dia el millor exercici per albirar el moviment precís, la inflexió exacta, el gest que acaricia l'aire, que talla la llum amb un vol impetuós. No hi ha camins per a l'èxit, només fronteres a les quals cap drecera és millor que la de la mirada neta, polida i dura cap a l'interior d'un mateix.

LOS CANECA

Peixateries velles. Acròbates còmics, l'alt i fornit, el baix i àgil. Les parelles són reconstruccions de la dualitat essencial del món. El conflicte mou, dispersa, conforma l'espai i el temps. Els somriures, les rialles, les llàgrimes. Les bitlles fugint i tornant, tornant i fugint, de les mans, són imatge mòbil de les partícules elementals que envolten, ones imprecises, les òrbites dels àtoms de la vida. Les parelles són aspiracions a la síntesi després que cessi el moviment, que les bitlles reposin al terra, que la rialla descansi i els llavis, asserenats, busquin els altres llavis. Els petons són la integració dels nuclis que formen la massa del món.

MAGMANUS

El Pallol. Una altra parella de gros i escanyolit. Un fals gros que es mou àgilment, un fals escanyolit que es contorsiona sobre els braços treballats, avesats a sostenir la postura impossible, trasgredint cada moment allò que abans era impossible. L'impuls del balancí: l'equilibri entre el pes gran i el pes lleuger s'ha d'assolir amb el contrapes de l'impuls, la velocitat, la mesura exacta del moment triat per saltar. Quedar-se nus cobejant el cel inabastable. Tornar, rebotar, alçar-se de nou.

Sísif despullat o Ícar sense ales. El terra apareix a cada caiguda des del cim, al peu de la muntanya escalada, una muntanya de simple, transparent, estàtic aire.

Teatre Fortuny. Acròbates,trapezistes, actors, ballarins, movent-se, declamant, desafiant la gravetat entre la penombra, els jocs de fosca i llums obliqües, la música que penetra en el silenci com una espasa i de sobte és un rugit. Les figures i les veus es busquen, es refusen, s'ofereixen, s'amaguen, es desvesteixen i es vesteixen entre ombres, apareixen a la nuesa de la llum crua. Llegeixo al programa: Un viatge constant contra la por, el cansament, el lloc per excel·lència de desobediència de nosaltres mateixos. Estimar, fallar, caure, resistir... aquest és el nostre joc, la lluita, la nostra obsessió i dedicació.

ATEMPO CIRC-Aprendre, començar a perdre

La trapezista es gronxa en el límit del sostre, sobre els nostres caps, el vaivé que es reforça a cada embranzida, voleia, volteja, es deixa anar. És el límit del dolor. El seu cos travessa la cortina de pluja zenital, un cop, dos, tres, constant, constant, anant i tornant, patint aquesta pluja, refredant la passió del vol amb cada immersió fugaç al doll d'aigua que l'empeny avall. Resistir, no caure, la nostra obsessió, la nostra dedicació.

PAKIPAYA-Shake, shake, shake

Plaça del Mercadal. Diumenge al matí. El sol bat les pedres de la plaça sense pietat, eixuga enèrgicament la pluja caiguda a la matinada. Com a nàufrags de la nit, de la disco d'un altre temps, altre cop dos còmics escenifiquen l'eterna discòrdia de l'empatia complicada, l'atracció i la repulsió de la discontinuïtat de les relacions humanes. Trencant la dualitat, trien un tercer element del públic. Una tercera. Acovardida, com una nova nàufraga de la nit, és la destinada a integrar o a desintegrar, qui ho sap, aquesta disputa còsmica. Cohibida, es deixa portar. No volem ser al seu lloc.O potser sí, ho hem somiat: deixar-nos endur des de la nit a una escala sota un cel ferotge de maig, deixar-nos convèncer per un dubtós expert a la missió impossible de volar a cinc metres sobre el terra. Creure i dipositar la confiança en els nostres braços aferrats als braços d'algú que no mereix cap confiança, que no sabem si vol riure amb nosaltres, de nosaltres o és, simplement, un assassí. Però ella, la noia, ja s'ha deixat seduir. Ens hem deixat seduir. Ens llancem al buit.

Tot és mentida. és clar, tot és el joc, el simple joc, de deixar-nos enganyar, de creure en la màgia. En la capacitat, per un moment, de volar, de retorn als que vam ser. De retorn  als que no vam ser. De retorn als que somiaven que sabien volar.



Fotografies d'Aleida López i Eduard López