NOU BLOG

Gràcies per entrar aquí. Aquest blog es manté ara en una reserva indefinida, però sereu benvinguts a les seves entrades.

Em podreu anar seguint en el nou blog personal, dins el web que centralitza la meva activitat a la xarxa: aquí el web, i dins d'ell, el blog


Per a més llocs meus a la xarxa, consulteu la pàgina Canals (aquí a sobre)

FINS ON PODÍEM ARRIBAR

Quan vaig començar a dur aquest blog, l'abril d'ara fa vuit anys, em vaig emparar en una imatge col·lectiva, en part falsa, en part autèntica: l'havia ideat en companyia del meu nebot i company de xerrades filosòfiques Rubén, i el feia avançar amb l'ajut d'heterònims que en bona part ja havia usat en altres singladures.

Ara que he trobat, en el ja llarg recorregut d'aquest blog (406 entrades en aquests quasi 90 mesos), un contacte en col·lectius reals, per bé que en bona part virtuals, sembla que he tocat el punt just de culminar un col·lectiu que era real però no en el pla virtual, el del Col·lectiu d'Antiartistes.

Acabo de publicar el llibre "Quedem al Zurich?", en unió d'una bona mostra de la comunitat bloguera catalana el projecte que des del seu si han tirat endavant la Gemma Barberan (del blog "Truquem al gegant del pi"), i Sílvia Teulats (del blog "Fent punyetes", sembla que ja clausurat). La presentació del llibre va ser una ocasió magnífica per desvirtualitzar-me en unió d'altres bloguers. Altres projectes, com el llibre "Interseccions" i "Bibliorelats", un altre projecte col·lectiu que s'origina en la feina exemplar del grup d'escriptores Reusenques de Lletres, m'han obert nous camins, i tots ells nous i impagables contactes humans.

Crec arribat, en definitiva, el moment de passar el pany i el forrellat a aquest blog.

O no tant. No és que em desprengui de la catosfera. Mantindré aquest blog obert, però inactiu, i podré anar seguint les novetats dels blogs que segueixo, i espero que comentant també quan ho cregui necessari.

I mantindré una pàgina oberta, una pàgina personal on penjaré notícies dels meus projectes, virtuals o no. La podeu veure ja aquí. Conté un petit blog que aviat reformularé encara que de moment remet a aquest mateix.
També em podreu trobar en les múltiples xarxes socials on participo, amb un nom o altre, i que podeu veure al meu site. Especialment, el blog de Tumbrl que vaig obrir a primers d'aquest any.

El moment del país és el gran projecte col·lectiu que molts de nosaltres compartim amb il·lusió. Un projecte d'emancipació nacional com mai hem tingut a la nostra Història.

Som-hi! Continuem endavant. La catosfera continuarà bullint, ben segur, encara que blogs com el meu o el de la Sílvia desapareguin.

Fins aquí hem arribat i a partir d'aquí comencem de nou.

Foto: Elena Giménez

QUEDAR-SE AL ZURICH

Ahir va ser el gran dia de la presentació al Cafè Zurich del projecte bloguer "Quedem al Zurich?", arribat feliçment al seu destí final de transformar-se en un llibre gràcies a la tasca de l'editorial Quòrum Llibres i a l'aportació dels nombrosos mecenes que han participat en el procés de micromecenatge.

Bé, final en cert sentit. Com va dir el representant de l'editorial, el periodista i activista cultural Albert Calls, el destí del projecte ara s'aboca a la singladura dels llibres, de qualsevol llibre, la seva incerta i fins a cert punt ingovernable vida entre compradors i lectors.

Maria Valldeperas va fer l'ofici
d'excel·lent amfitriona

Va ser molt satisfactori rebre el tracte exquisit i entusiasta dels amfitrions, la família Valldeperas, que manté la propietat i l'activitat d'un espai tan emblemàtic des de diverses generacions. Una tasca de gran valor en una ciutat que malauradament està perdent tants dels seus antics emblemes. Ens vam sentir més que ben acollits.

La Gemma Barberan, amb la Sílvia Teulats
la gran artífex d'aquest projecte

Intervenció d'Albert Calls, de Quòrum Llibres

En la meva intervenció, vaig voler agrair la tasca de tots els esmentats: els propietaris del Cafè
Zurich, la gent de Quòrum Llibres, els mecenes que van aportar el finançament. També volia agrair la feina de la gent de Fnac, que van aportar la seva infrastructura bàsica. I, sobretot i molt especialment, agrair la tasca de la Gemma Barberan i la Sílvia Teulats, les dues blogueres que van concebre, impulsar, coordinar i confegir el projecte, a més d'escriure textos i tota la línia argumental que dota de coherència el treball.

En l'acte van intervenir la Gemma per introduir breument el projecte (la Sílvia va haver d'excusar la seva assistència), la Maria Valldeperas per Cafè Zurich, i Albert Calls per Quòrum. Rafael Casas va fer una amena exposició de la seva recerca sobre la història del Cafè Zurich, i jo vaig explicar sintèticament en què consisteix el llibre que ha estat producte de tota aquesta feinada. Acte seguit vaig donar pas a les lectures d'alguns fragments de l'obra: Carme Rosanas va llegir el text en nom de la Sílvia Teulats, i a continuació un poema seu. Va seguir les lectures de la M. Roser, l'Elfree, l'Helena Bonals, la Montserrat Aloy "Cantireta", la Glòria Bosch i Sa Lluna, amb el seu text "Una excusa per tornar-hi" que ve a cloure el llibre.

Rafael Casas i jo vam centrar els elements claus del projecte

Us passo una transcripció de la part més personal de la meva intervenció, una mena de conclusions o apreciacions particulars sobre els temes que tracta el llibre:

Amor/desamor, la mort, els àmbits socials, polítics... Tots els grans temes que la literatura ha tractat des dels seus orígens remots, són presents en aquesta obra col·lectiva, plena de diàlegs interns entre 
autors diversos(obvis alguns, d'altres més subtils, atzarosos potser...). Com ho està la vida, plena d'interseccions de vides amb altres vides. I com ho està la blogosfera.
Quantes trobades s'hauran produït en aquesta cruïlla on fa dècades que es dreça el Zurich, en aquest racó de la gran plaça? I quantes no s'hauran arribar a produir?
D'això ens parla fonamentalment el llibre. Al mateix temps, el llibre ens obrirà a altres llocs o espais: Argentina, de la mà de Cortázar, Suïssa, Amsterdam, Finlàndia, llocs del nostre planeta i fins fora del planeta, on viatgen els nostres protagonistes... encara que de vegades sense poder arribar-hi (Bombai).
Qualsevol llibre pot fer expandir el temps i l'espai, però la blogosfera té una virtut nova en els diàlegs entre creadors: si bé redueix les dimensions a tres, les dues de l'espai necessàries per poder llegir els missatges, la tercera no és pròpiament el temps físic en què es desplaça, donat que queda anul·lat per la immediatesa amb què viatja dins la xarxa, sinó el que determina l'acte de voluntat del qui pitja un botó o obre una finestreta en el seu ordinador o iphone i acull el missatge. En la blogosfera compartim el nostre temps, en som els amos, el derrotem, com ho fem en els somnis.

També vaig fer referències als processos de desvirtualitzacions que actes com el d'ahir exemplifiquen: les trobades en el món real, el de les quatre dimensions. Potser és un efecte de la pura evolució d'un format o àmbit de comunicació que ja porta vint anys de vida. Les connexions entre bloguers, un dels grans al·licients del blog, van afirmant-se i creixent i provocant segurament la curiositat natural per establir un contacte més directe.

Vaig al·ludir al període vital de set anys que sembla regir les nostres actuacions i projectes. En el meu cas, almenys, he comprovat que és un període crític que suposa l'aparició del desig d'obrir noves etapes.El meu blog, aquest blog, que pretenia mostrar-se com un col·lectiu, ha depassat ja amb escreix aquesta durada de set anys. Probablement li ha arribat el punt de fer un mutis i donar pas a altres projectes.

Que un Col·lectiu es tanqui precisament amb la celebració d'un projecte col·lectiu, com va ser ahir, considero que pot ser la millor manera d'acomiadar-se.

Però d'això ja parlaré aviat, que ara convé gaudir d'una obra tan apassionant i que ha aixecat tant d'entusiasme i bones sintonies.

Gràcies, Gemma, Sílvia, gràcies a tots els que hi heu participat!


Fotografies d'Elena Giménez

TERRA CREMADA

© Montserrat Forés. La Vanguardia

Em miro amb cert retard un apunt de la sempre inquieta i penetrant Lena Paüls, reusenca de lletres resident fa anys a Barcelona (abans, però, de migrar a la capital com han fet tants reusencs il·lustres, em va fer subscriure un deute etern amb ella a través del curs a Òmnium Cultural on vaig realitzar el meu únic estudi sistemàtic de la meva llengua materna, aquesta en què ara escric).

Es tracta d'un apunt sobre el tancament d'una pastisseria tradicional del carrer de Santa Anna, de Barcelona, de nom "La Montserratina". M'omple d'una vaga tristesa nostàlgica, malgrat que en veritat no recordo aquest establiment ni crec haver-ne estat mai client. Sí recordo haver menjat prou vegades en aquell carrer situat entre les Rambles i el Portal de l'Àngel  a un conegut self-service vegetarià que ja no existeix tampoc.

I és que, malauradament, el que ens explica la Lena està lluny de ser un cas aïllat, ans al contrari ha esdevingut una veritable plaga, el tancament d'establiments comercials tradicionals que no han pogut fer front a les alces dels preus de lloguer dels locals propiciada per la normativa de la Llei d'Arrendaments Urbans que va entrar en vigor a primers d'aquest any, si no vaig errat. Un veritable desastre que a Reus ha provocat aquest efecte de plaga, de terra cremada que ha arrasat amb molts comerços del seu tan lloat centre comercial urbà. I que potser aviat haurem d'anomenar ex-centre comercial. Com en el cas de "La Montserratina", no pocs comerciants han hagut d'abaixar la persiana davant la miopia i voracitat combinades de propietaris i legisladors, i van sent substituïts per establiments de grans cadenes i franquícies que uniformitzen el paisatge urbà des d'aquesta cornisa de la Mediterrània fins a les illes Fidji.

A Reus, l'antiga cansaladeria Segarra es convertirà
en una botiga de joguines. ©Carla Bergadà, Nació Digital

Al mateix compàs que tants altres sectors econòmics, la globalització arrasa amb el comerç local i ens imposa un món sense les textures i el sabor de la diferència i la personalitat. Davant d'això, és cert que floreixen múltiples petites iniciatives que han de buscar-se les garrofes -hauríem de dir molles- en l'extra-radi de l'activitat econòmica: botiguetes de barri, microeditorials, petites productores, etc, etc. Un món dur, certament, que ha de buscar un espai fora dels marges del màrqueting agressiu  i de les implacables polítiques comercials de les multinacionals.

Dissabte més de 140.000 socis del FC Barcelona estan cridats a elegir el seu president. Rara avis avui al panorama mundial dels grans clubs de futbol, amb el Real Madrid, són propietat teòrica d'una massa social de gran extensió, i no de quatre grans accionistes. Hi ha, tanmateix, indicis preocupants que aquest model social modèlic -valgui la redundància-, pot desaparèixer aviat. El rival madrileny ja fa temps que és de facto reu del caprici d'un sol soci molt poderós, el cèlebre Florentino Pérez, al qual l'Estat espanyol li paga no se sap quins serveis amb favors que ara salven el club blanc (la requalificació de la ciutat esportiva que el va treure de la bancarrota), ara el seu propi grup empresarial (per exemple i només per citar un cas escandalós, la indemnització del famós cas Castor).

racoblaugrana.com

el mundo.es

El Barça, sembla, segueix per la mateixa línia, sobretot des que Sandro Rosell (amiguet de Florentino), es va fer amb el poder ara fa cinc anys. Tot i dimitir fa un any, el seu successor Josep M. Bartomeu, és evidentment continuista d'un model que busca en inversions multimilionàries en jugadors de renom mundial i grans projectes urbanístics la seva grandesa. La diferència, de moment, són els resultats esportius, però la devastació ja ha fet malbé el gran actiu que van deixar Pep Guardiola i els seus predecessors, sobretot Johan Cruyff: el planter, l'escola de futbol i de valors que suposa La Masia. Abandonant el club a l'empori petrolier de Qatar, tacant la samarreta amb la publicitat de la companyia aèria d'aquesta nació que és al darrera de l'islamisme més violent i ferotge que està sacsejant cada cop més zones del món musulmà, Bartomeu-Rosell han posat els fonament per fer del Barça una cara més d'aquest món despersonalitzat que fa de la mida abusiva l'única llei permissible.

La llei de la selva, podríem dir-ne, si no fos perquè crema la terra al seu pas i la transforma en un desert, un erm com el de les llunyanes terres aràbigues.

POETAULADA A PRADELL DE LA TEIXETA

Enric Casasses va entretenir l'espera
 amb la seva capacitat innata d'improvisació

El Festival En Veu Alta  (EVA) a Pradell de la Teixeta ha arribat aquests dies a la seva 11a edició. Una xifra molt respectable, que parla molt bé de la constància dels seus programadors. A la presentació dels recitals poètics de dissabte passat, la directora, Jordina Biosca, va explicar que l'escenari de la Plaça dels Vellets, on es va realitzar el que el programa descrivia com a poetaulada rodona amb tots els poetes i rapsodes participants, s'havia anomenat Escenari Les Roses en honor de dues senyores anomenades Rosa que vivien a la plaça, en particular la Rosa Gairal que va ser un dels motors de la posada en marxa d'aquest singular festival. Inevitable, doncs, l'emoció de la Jordina en retre-les tribut en ocasió d'aquest primer any sense la seva presència.

Jaume C. Pons-Alorda dirigint la tertúlia

Llàstima que la poetaulada, destinada -acudeixo de nou al programa de mà- a treure l'entrellat de tot plegat i remoure el cuquet, fer salivar i desitjar amb tot el cor i tot el cos què passaria en els recitats posteriors, no va respondre a les expectatives. Ja fos per la calor de les sis de tarda d'aquests tòrrids dies de juliol, per algun precedent immediat que el públic desconeixíem, o simplement pel to inicial d'algunes respostes que van arrossegar la resta de la tertúlia, el fet és que poc entrellat se'n va poder treure. I no és que no s'hi esforcés, el moderador, el jove poeta mallorquí Jaume C. Pons-Alorda, que va repartir preguntes amb bon humor però sense perdre el fil. Només puc extraure dues qüestions remarcables: la resposta de Núria Martínez Vernis sobre el fet de publicar en llibre/publicar a la xarxa, que va evidenciar cert desencís sobre la possibilitat de publicar en paper i que alguns van fer notar que en cap cas equival al fet encara més improbable de pretendre guanyar-hi diners. Això va conduir inevitablement a la intervenció de Joan Duran, per la seva condició també d'editor al front de l'editorial Terrícola, activitat que més aviat arriba al mecenatge (us en vaig parlar aquí). Dolors Miquel, que fa unes setmanes va provocar un cer enrenou amb un contundent article sobre l'estat de la nostra cultura publicat al diari ARA, va preferir no respondre cap pregunta, tot i ser-hi present. Potser precisament perquè ja havia expressat allà tot el que volia dir.

Josep Pedrals, Joan Todó, Martí Sales, Anna Ballbona
 i Albert Benzekry en la poetaulada sense taula

Jaume Pons-Alorda, interpel·lant el narrador de la Sènia, Joan Todó, va treure també un tema encara més fonamental: el del coneixement de la tècnica literària. Ell ho va aplicar per al cas del poeta que entra a la narrativa (ell és professor de tècniques narratives a l'Ateneu Barcelonès), però igualment podríem parlar-ne a l'inrevés: la necessitat de conèixer la tècnica poètica per poder transgredir-la amb consistència. Joan Todó va definir la diferència entre poesia i narrativa pel simple fet que la poesia suposa escriure sense arribar al final de la línia. La definició, que no és seva, comporta, crec, molts riscos. Oblidar, per exemple, la premissa que cal conèixer el que es vol superar. Jaume C. Pons-Alorda, al qual la nostra literatura deurà sempre una monumental traducció del poemari complet "Fulles d'herba" de Walt Whitman , deu conèixer bé què i com es pot fer per jugar amb la tradició per trencar-la, com ho va fer el poeta emblemàtic de la nova Amèrica, que pot ser un dels fundadors d'aquesta poesia que anteposa la potència de les imatges a la depuració tècnica.

En fi, potser és que no cal esperar res més d'un debat entre poetes. Picasso deia que quan els crítics d'art es reuneixen tracten de la tècnica, l'estil, etc, mentre que quan es reuneixen els artistes parlen dels llocs on poden trobar els pinzells i els estris a millor preu. Potser els poetes només han de parlar amb els seus poemes, i la poesia només pot ser explicada a partir de la poesia.

El recital posterior, denominat A tres (+I) bandes, va desenvolupar-se en quatre escenaris (3+1) repartits pel petit i bonic poble enclavat entre les avançades de la serra del Montsant,  que oferien recitals simultanis d'uns quinze minuts de tres poetes en cada un d'ells, de manera que es podien anar seguint en grups ben organitzats (més o menys la fórmula que ja he explicat en el Mussart).

És cert que hi ha una efervescència d'actes de declamació públicade la poesia, especialment al carrer, potser en un intent de treure-la  del seu reducte exclusiu d'accés per a poetes, com solia ser, o és encara, la fama que arrossega. El recital va demostrar que sí que els poetes s'hi sentien a gust i van oferir una bona mostra de les seves obres (no tots, alguns, com Andreu Subirats, van preferir recitar poemes d'altres autors, Francesc Garriga i Jesús Lizano en el seu cas).

Andreu Subirats, Joan Duran i Dolors Miquel
van compartir l'escenari més amable
davant la sufocant calor: el del Castell

Joan Todó, Josep Pedrals i Anna Ballbona
van actuar a l'espai anomenat la Soli

Albert Benzekry, Jaume C. Pons-Alorda i  Boris Porter
-acompanyat a la guitarra per Ivan Lagarto-,
van quedar-se a l'escenari de Les Roses

Núria Martínez Vernis, Enric Casasses i Martí Sales van desplaçar-se
a l'escenari de la plaça de Soldevila, potser el més allunyat
 del centre del poble, i casualment amb les intervencions més poèticament "excèntriques"

Pot ser, tanmateix, que la poesia estigui desviant-se cap a la necessitat d'oferir espectacle i perdi la seva essència? Pot ser que acabi trobant un refugi en un artifici que especuli amb el llenguatge des del pur joc d'enginy i oblidi o abandoni els quatre o cinc grans temes que obsessionen l'home des que va aprendre a fer anar el llenguatge?

Debat que donaria per a molt, i que aquí em limito a apuntar. Només diré que crec que no són incompatibles rigor i entreteniment, com així ho demostra un Enric Casasses, amb la seva capacitat de seduir un auditori des d'un enginy superlatiu, però també des d'un coneixement enciclopèdic de la tradició.

En tot cas, llarga vida a l'EVA i per molts debats, o almenys per molta poesia en el futur!

COMIAT DE LA TEMPORADA DE LES JAMS AMB VERSOS AL MAR

El proppassat dijous vam culminar aquesta primera temporada de jams poètiques en un tercer escenari, la platja de la Llosa de Cambrils. Vam apropar els nostres versos al mar, ens vam instal·lar sobre la sorra, vora de l'aigua, i els que ho van desitjar van poder restablir forces amb els bons oficis de restauració del xiringuito proper. Un xiringuito és un element fonamental en el nostre paisatge coster, refugi habitual per als que gaudeixen/pateixen de les hores de platja. No és tan habitual que tant la sorra com aquestes instal·lacions de restauració -més o menys- desmuntables alberguin una sessió de declamació poètica, però allà érem nosaltres per trencar un cop més amb els costums.

En aquell àmbit peculiar vaig renunciar a prendre notes, però la infatigable Carme Andrade em va suplir amb l'ús d'un paper tan accidental com el marc en què ens instal·làrem: el programa de mà d'un homenatge a l'il·lustre poeta reusenc desaparegut ja fa anys, Jordi Gebellí, del qual ens va llegir alguns poemes. Acudint a ell i a la cada cop més insuficient memòria meva, us faig una crònica, més visual aquest cop que altra cosa. Però començo regalant-vos un regal (allò que diuen que no s'ha de fer mai, ja veieu si trenquem les normes!), un text de la mateixa Carme que és un resum preciós i precís no solament de la trobada de dijous sinó de l'esperit mateix de les jams:

Asseguts vora el mar, un capvespre de juliol  oratjós a l'inici, però que finalment va esdevenir plàcid i amable, ens vam reunir una vintena de persones amb una sola idea: recitar i comentar poemes. Una jam poètica on la regla és que no hi ha regles, on tothom és benvingut, tant si vol recitar, cantar o senzillament escoltar. On no hi ha ordre establert i cadascú pot intervenir en el moment que li demani el cos. De vegades, com en aquest capvespre vora el mar, l'ordre venia donat per l'acabament del poema anterior o per una associació d''idees. Tot està permès i aplaudit. Qui vol presentar i parlar de l'autor ho fa, qui vol comunicar els motius de la tria ho fa i qui no vol, no ho fa. Un parèntesi que ens allunya de la quotidianitat i ens acosta a les sensacions i al plaer estètic que ens aporta les idees. Paraules que alimenten l'esperit; mentrestant creem llaços i fem xarxes d'amics al voltant de la paraula poètica. Mar, paraules i llibertat han fet maridatge aquest vespre d'estiu a la platja de la Llosa de Cambrils.

Vam inaugurar la sessió amb la lectura del famós poema de W.H. Auden, "Funeral Blues" -que ha popularitzat la pel·lícula "Quatre bodes i un funeral"-, en la versió original a càrrec de Montserrat Aloy, Cantireta, i amb dues traduccions al català ben contrastades: una de Narcís Comadira i una altra de Salvador Oliva.

Vaig llegir també un poema propi, per no faltar -aquí sí- al meu costum, i vaig recórrer a un de ben recent inspirat en la magnífica roda que proporciona el blog Itineràncies poètiques, i que havia publicat en aquest blog amb una fotografia que encaixava perfectament en el paratge on ens trobàvem.. 

Molts van ser els versos que van anar succeint-se, amb el ritme assossegat que es diria que vam adoptar de l'onatge que ens envoltava.

Així, entre memòries i notes, podem extraure:
Diversos sonets de William Shakespeare, a càrrec de Montserrat Bonals.

La "Penèlope d'Esparta", esplèndid poema de Maria del Mar Bonet, del seu bellíssim llibre "Quadern de viatge", a càrrec de Ramon Salvat.

D'un altre bell llibre,  "Agonia de llum",amb il·lustracions de la pròpia autora, Mercè Rodoreda,  Fina Masdéu va extreure veritables joies poètiques de la gran mestressa de la nostra literatura.

De Jordi Gebellí, "Epitafi" i altres poemes, com he dit abans a càrrec de Carme Andrade.

Francesc Cerro-Ferran va fer una lectura d'un llarg i profundíissim poema de Ricard Creus, pertanyent a la seva única -si Viquipèdia no m'enganya- obra teatral, "Entre aigua i anís. Jo vinc d'un altre temps" (Barcelona, Edicions 62, 1986)

També va llegir un poema -o prosa poètica- del poeta suec Tomas Tranströmer, Premi Nobel fa uns anys, i traspassat el passat mes de març. "La casa blava" pertany al seu únic llibre traduït al català, si no m'erro, per obra de Carolina Moreno Tena (Perifèric edicions, 2007)

Us transcric una petita part que he trobat a la xarxa:

És una nit de sol radiant. Des de dins del bosc espès miro la meva casa amb les seves parets de color blau boirós. Com si tot just m’hagués mort i veiés la casa des d’un nou angle.

Ha estat dempeus més de vuitanta estius. La fusta ha estat impregnada amb quatre mans d’alegria i tres mans de tristor. Quan mor algú que ha viscut a la casa, es pinta de nou. El mort la pinta, sense pinzell, des de dins. […]

Helena Bonals ens va recitar tres mostres de la seva poesia, sempre sintètica, indagadora, quasi m'atreviria a dir que analítica, que ha tingut la generositat d'enviar-me:

Art i vida

Tremola l'arbre,

sacsejat pel vent dels ideals.

I tremola de nou,

en els reflexos de l'aigua,

el riu que corre.

Recolliment d'estiu

Passa així el temps,

et banyes, toca el sol,

la ploma als dits.

I aquella inexhaurible

tinta blava de l'aigua.

Permanència

Hi ha persones

que et prenen com un llibre

de la biblioteca.

Se'l llegeixen, i el tornen.

Que ja és molt.

Jo vull romandre

a la prestatgeria

de qui estimo,

com a llibre de capçalera,

que em rellegeixin,

com a clàssic de clàssics,

una obra mestra.

Si no, no em poso pas

a escriure l'amor.

Helena Martínez-Ferreruela ens va obsequiar també amb dos poemes de la seva collita, intimista en un cas ("Cara oculta"), combativa-satírica en un altre ("Les quaranta").

Ignasi Revés ens va oferir una saborossíssima primícia, una bestreta del seu llibre de molt propera aparició (en tindreu notícia en aquest blog!), sobre les llegendes marines de la Costa Daurada i terres de l'Ebre.

Elena Giménez ens va delectar amb una lectura del grandíssim poema "Dóna'm la mà" de Joan Salvat-Papasseit, i amb una interpretació de la primera estrofa musicada per Josep Crivillé i Bargalló.

Ramon Puig, Ramon Aladern a la xarxa, va llegir-nos un poema propi,"Retorn a Cadaqués", inspirat en un quadre de Mercè Bessó, que actualment és a l'exposició de l'artista reusenca al Centre de Lectura de Reus. Podeu consultar obra i text al blog del Ramon.

La nostra amfitriona del Portal de Catalunya, la Sol Navarro Tristán, ens va dur una mostra de la seva habilitat i bon gust per a les manualitats, a més d'afegir-se a la roda de recitats amb una versió o adaptació parcial de l'"Elogi del viure" de Joan Maragall 

La crònica no és completa. Vam escoltar també altres poemes (com el ja quasi tradicional enjogassament de Gianni Rodari a càrrec de la Cantireta), i d'altres que la memòria no ha retingut. Si algú ho vol i pot completar en els comentaris a aquest apunt, li ho agrairé.

I menys completa encara fóra, si no esmentéssim que la lluna, gran absent durant el recitat a causa d'una densa nuvolositat inusual aquests dies, sí va venir a visitar-nos ja a l'hora del refrigeri al nostre xiringuito.

I així vam acomiadar les jams fins a setembre, amb moltes novetats i nous projectes dels quals ja us aniré parlant.









Gràcies a Fina Masdéu i Ignasi Revés per la cessió de fotografies.

ENCESA ESPERA

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

Salvador Espriu

En encesa espera apreníem mots de recança
mentre queien els dies a groguencs calendaris,
i dúiem ben desats els de la vella esperança,
els que els nostres pares tancaren a armaris.

Així servàvem la llengua, tot i emmordassada,
i així ens escalfava el cor una antiga flama.
Nodríem els fruits ressecs de la fruita amarga
i els endolcíem somiant la llibertat anhelada.

En encesa espera vam aprendre a alçar-nos
per damunt de les restes dels camps de batalla.
Alliberats de ser esclaus, vam saber-nos amos

del temps que bullia i que ara ens demanava
l'esforç de la lluita en què vam retrobar-nos.
No ens calia esperar ni esmolar ja cap arma.

EL MAL DE L'ULISSES

Sweny, un dels centres dublinesos
del culte a Joyce

S'escau avui el Bloomsday, la data en què Dublin, els irlandesos i el món en general celebra un fet certament curiós, ja que és purament literari: la recreació d'un dia complet que constitueix la magna obra de James Joyce, l'Ulisses.

Enguany no és tan rodó com  ho serà quan d'aquí a set anys es compleixi el centenari de la publicació, ni tan sols el de l'any passat, que suposava el centenari de la data en què sembla que Joyce va començar  a treballar en la seva particular odissea fictícia -que aquí mateix vaig glossar-. Però Dublin no falta mai a la seva cita anual amb el fill díscol que la va immortalitzar des del seu exili autoimposat.

No va ser fàcil per a Joyce la relació amb el seu país natal, però tampoc ho va ser la seva relació amb el món literari del moment. És sabut el tràngol que va haver de passar per veure publicada la seva obra. La recepció, un cop ho va aconseguir, també va ser fortament conflictiva. Una anàlisi de com es va rebre al nostre país, molt interessant, es troba en l'estudi de Teresa Iribarren publicat al núm. 72 de la revista Els Marges, de l'hivern de 2004. Una recepció controvertida, com ho va ser en general en el seu temps, amb acusacions de pornografia, però que va tenir entre nosaltres defensors tan notables com Josep Pla, que va escriure: En tot cas no és mai mòrbid, ni sicalíptic, ni corromput. Creu que l’instint genèsic juga un primer paper –molt més important que el que s’anomena la intel·ligència o la raó, coses que si hom no disseca prèviament els homes, és impossible de saber el que són– en la vida anímica humana, Joyce té raó i només cal tenir un punt de sentit d’observació per veure-ho. (...) A aquest novel·lista li interessa la realitat en brut i no estilitza mai. El seu fort és crear atmosferes reals. O Carles Soldevila, que es va veure tan influït per l'obra, sens dubte, com per escriure la seva Fanny.

Avui aquesta polèmica està superada, però podríem dir que pesa en canvi una altra llosa sobre la novel·la, la que ja Iribarren posa de manifest que va atribuir-se-li de bell inici: Joyce és un autor avorrit, enrevessat, incapaç de complaure els gustos del common reader. Vegeu, si no, el que deia ara fa dos anys escassos aquest campió de la literatura destinada al common reader que és el brasiler Paulo Coelho a una entrevista a El País:  "Solo soy un peregrino que busca la sencillez en su escritura". Ese deseo de "ser muy directo", le lleva a contraponerse con el extremo, el Ulises de James Joyce, "que hizo mucho mal a la literatura porque nadie lo ha leído pero todo el mundo dice que lo ha leído".

Bé, alguns l'hem llegit. I rellegit. I entre nosaltres tenim un dels màxims experts mundials, Joaquim Mallafrè, el seu traductor al català. Que Joyce no pot ser avorrit es pot desprendre només reparant en les innovacions lingüístiques que es va haver d'empescar el professor reusenc per traduir algunes de les joies joycianes d'aquest llibre monumental. Les podeu consultar en el treball de Dídac Pujol La creativitat lèxica en la traducció de l'Ulisses de Joyce. La saviesa de Mallafrè, combinada amb l'enginy del dublinès, ens proporciona meravelles com apedaçaossos (per cirurgià), caphom (ningú), capricornut (banyut), circumambient, glopejaxarel·lo, grimpaveles (navegants), iambegambejar, pornosòfic, primularmillat i tantes d'altres. O mots col·loquials tan ben recuperats com boranit, cagabandúrries o despusahir.

En fi, que si l'Ulisses va fer molt de mal, som molts els malats que n'estem contents de patir-lo.

Bon Bloomsday! 

ALLIBERAMENT DE VERSOS DE MAR A TARRAGONA

Dissabte vam tenir l'ocasió d'alliberar els versos de mar de la jam de dijous a Tarragona, a la seva monumental Part Alta, gràcies a la invitació de la gent de l'Ateneu Llibertari Alomà, que ja porta uns quants anys organitzant jornades de poesia ambulant, com aquestes 12 hores de Versos Lliures de Carrer..

Hi vam fer cap, a l'hora del vermut, a la plaça de Dames i Vells, la Carme Andrade, acompanyada de la Cristina Duran, la Mònica de Dalmau i jo.

Carme i Cristina van oferir un recital a partir d'una selecció del poemari "Els cercles obstinats", de la Carme, que inclou una versió musicada i cantada per la Cristina.

Mònica va recitar el poema de "Dona i ocell" d'Empar Sáez del qual ja us feia notícia a l'apunt de la jam de dijous, i "Pètals", el meravellós poema del llibre "M'he empassat la lluna" Marta Pérez i Sierra, a més d'una selecció del seu poemari "Vòmits", inèdit i -em sembla- en continu creixement.

Jo vaig llegir el poema que va sorgir dins d'Itineràncies Poètiques, de què també us parlava en la jam de dijous, i dos poemes d'una sèrie també en construcció, que porta el títol provisional de "Divergències".

Us deixo amb la transcripció d'un d'ells i amb un petit muntatge audiovisual sobre aquesta intervenció. Amb agraïment al Marc i la resta de components de l'Ateneu Llibertari Alomà, i òbviament a la Mònica, la Cristina i la Carme.

VERSOS DE MAR

La sessió de la jam de juny  tenia com a leitmotiv els versos de mar, anunciant l'entrada ja gairebé tangible de l'estiu i la nostra participació dies després a les 12 hores de poesia ambulant a Tarragona que organitza l'Ateneu Llibertari Alomà.

Com jo esperava, van resultar inspiradors els aires marins que ens arriben a Reus directament als carrers encarats al sud de l'antiga ciutat intramurs, com el carrer de la Font, on tenim ara seu gràcies a la cordialitat i bon ofici de la Sol i l'Àlfred, els propietaris del Portal de Catalunya.

Vaig començar fent un petit homenatge al poeta barceloní Jesús Lizano, traspassat el dia 26 de maig als 84 anys. Vaig llegir unes declaracions de l'autodenominat poeta anarquista, extretes d'una entrevista que li va fer Víctor Amela a la secció la Contra de La Vanguardia: El artista de verdad vive sólo para su obra, y su obra es para los demás. La obra no nace hasta que no llega a los demás. El artista sabe que no tiene mérito, que es la energía creativa la que le vive. Por eso no se le puede conocer ni juzgar sin leer su obra.

I vaig recitar un brevíssim poema seu que ja ens introduïa de ple en la temàtica de la jam: El capitán / no es el capitán. / El capitán / es el mar...

Enllaçant amb aquesta capacitat sintètica, vaig citar dos poemes molt visuals del blog miramelsmots, de la Núria Pujolàs, poeta que ja havia estat citada a les nostres jams. Els reprodueixo amb el seu permís:

A partir d'aquí es va anar succeint el recitat de poemes de molt divers tipus, m'agradaria dir que al compàs suau d'una brisa marina. En tot cas, crec que tothom va coincidir que l'ambient va ser relaxat i el ritme, tot i fluid, serè, com corresponia a la poesia que els distints rapsodes anàvem escandint al voltant de la taula parada per l'amiga Sol.

Fina Veciana va recitar diversos poemes del llibre "Quid veritas", de l'artista reusenca Cori Pedrola, més coneguda com a membre d'una nissaga de fotògrafs locals.

Carme Masip es va centrar en el llibre d'una altra assídua de les jams, la poeta resident a Tarragona Roser Guasch, concretament en el poemari  "Platja llarga". D'aquest llibre també en va fer lectures Carme Andrade, juntament amb alguns poemes propis.

Pep Macaya va llegir obres del poeta de Vilaplana Jaume Mariné, del seu llibre "L'eina fa l'home".

Fina Masdéu ens va llegir "Tant, ai, mon cor ple de joia", de J.V. Foix (del seu "Sol i de dol"), i la "Cançó" de Joan Salvat-Papasseit, de "La gesta dels estels".

Francesc Cerro-Ferran va llegir-nos dos immensos poemes de T.S. Eliot: "Marina", del "Poemes d'Ariel", i la secció I de "Dimecres de cendra", ambdós amb les traduccions d'Alfred Sargatal de l'edició de Poemes de 1925-1930 que va publicar Adesiara el novembre de l'any passat, i de la qual també ja us he parlat en aquest blog.

Elena Giménez va recitar "La noche en la isla" del gran Pablo Neruda.

Ramon Salvat també va recitar Neruda, el poema 23 del seu poemari "Aún", amb una lectura d'un fragment del seu llibre autobiogràfic, l'imprescindible "Confieso que he vivido", a més de dos poemes de Konstandinos Kavafis traduïts per Joan Ferrater,contrastant-los en un cas amb una traducció molt diferent de Carles Riba ("Mar matinal", poema del qual justament es compleix el segle).

Maribel Serra ens va llegir "Veles e vents", el clàssic d'Ausiàs March. La versió de Raimon, gairebé ja tan clàssica com el sublim text de March, sonava en la petita banda sonora que vaig proposar com a música de fons.

Antònia Farré ens va recitar dos poemes genials del genial Enric Casasses: "Cançó gallega de les Illes Medes" i "Illa deserta".

Jo vaig llegir un poema propi, "Pujaràs a la meva barca?", que fa pocs dies havia publicat al blog d'Itineràncies Poètiques, seguin el fil del poema "Pensaments", de la infatigable mantenidora d'aquest blog de blogs, la Carme Rosanas, i del següent, "Pensar-te", de Fanal Blau.

Ramon Salvat va recitar, a petició de l'Elisa Moure, una part de les cèlebres "Coplas" de Jorge Manrique.

Carme Andrade va aportar també un poema del reusenc Joan Marimon, que li havia sol·licitat ella mateixa.

La nostra amfitriona Sol Navarro Tristán, a petició meva, ens va proporcionar una bella lectura de la poeta terrassenca Empar Sáez, del seu llibre "Dona i ocell" (Denes, 2014) que vaig tenir la fortuna de rebre de les seves mans a la nostra trobada a Manresa, en la presentació dels "Estats del metall" de Sílvia Armangué. Us el transcric aquí:

El vent i l’home callen.

I jo albiro peixos d’aire

                                               esmunyint-se

entre les branques de l’arbre caigut.

Silenciosa,

s’escorre l’ombra per les meves mans.

Els secrets llisquen a recer del cos.

Cap a on van els sons blaus de les aigües ?

L’immens silenci on trenca l’oratge

inunda la darrera

                                   absència de mar.

I d'aquesta manera vam acomiadar la sessió, no sense comprometre'ns a una propera jam al mes vinent, però tal vegada, i excepcionalment, en escenari diferent. Ja ho comentarem oportunament.

De la nostra participació a les 12 hores de poesia ambulant de Tarragona ahir, dissabte, us en parlaré en un proper apunt.

Això sí, cal ressenyar que Francesc Cerro-Ferran ens va oferir l'excel·lent primícia que tornarem a poder gaudir al bell mig de l'estiu d'una nova edició del Mussart a la màgica muntanya de la Mussara. També n'informarem!