EL MAL DE L'ULISSES

Sweny, un dels centres dublinesos
del culte a Joyce

S'escau avui el Bloomsday, la data en què Dublin, els irlandesos i el món en general celebra un fet certament curiós, ja que és purament literari: la recreació d'un dia complet que constitueix la magna obra de James Joyce, l'Ulisses.

Enguany no és tan rodó com  ho serà quan d'aquí a set anys es compleixi el centenari de la publicació, ni tan sols el de l'any passat, que suposava el centenari de la data en què sembla que Joyce va començar  a treballar en la seva particular odissea fictícia -que aquí mateix vaig glossar-. Però Dublin no falta mai a la seva cita anual amb el fill díscol que la va immortalitzar des del seu exili autoimposat.

No va ser fàcil per a Joyce la relació amb el seu país natal, però tampoc ho va ser la seva relació amb el món literari del moment. És sabut el tràngol que va haver de passar per veure publicada la seva obra. La recepció, un cop ho va aconseguir, també va ser fortament conflictiva. Una anàlisi de com es va rebre al nostre país, molt interessant, es troba en l'estudi de Teresa Iribarren publicat al núm. 72 de la revista Els Marges, de l'hivern de 2004. Una recepció controvertida, com ho va ser en general en el seu temps, amb acusacions de pornografia, però que va tenir entre nosaltres defensors tan notables com Josep Pla, que va escriure: En tot cas no és mai mòrbid, ni sicalíptic, ni corromput. Creu que l’instint genèsic juga un primer paper –molt més important que el que s’anomena la intel·ligència o la raó, coses que si hom no disseca prèviament els homes, és impossible de saber el que són– en la vida anímica humana, Joyce té raó i només cal tenir un punt de sentit d’observació per veure-ho. (...) A aquest novel·lista li interessa la realitat en brut i no estilitza mai. El seu fort és crear atmosferes reals. O Carles Soldevila, que es va veure tan influït per l'obra, sens dubte, com per escriure la seva Fanny.

Avui aquesta polèmica està superada, però podríem dir que pesa en canvi una altra llosa sobre la novel·la, la que ja Iribarren posa de manifest que va atribuir-se-li de bell inici: Joyce és un autor avorrit, enrevessat, incapaç de complaure els gustos del common reader. Vegeu, si no, el que deia ara fa dos anys escassos aquest campió de la literatura destinada al common reader que és el brasiler Paulo Coelho a una entrevista a El País:  "Solo soy un peregrino que busca la sencillez en su escritura". Ese deseo de "ser muy directo", le lleva a contraponerse con el extremo, el Ulises de James Joyce, "que hizo mucho mal a la literatura porque nadie lo ha leído pero todo el mundo dice que lo ha leído".

Bé, alguns l'hem llegit. I rellegit. I entre nosaltres tenim un dels màxims experts mundials, Joaquim Mallafrè, el seu traductor al català. Que Joyce no pot ser avorrit es pot desprendre només reparant en les innovacions lingüístiques que es va haver d'empescar el professor reusenc per traduir algunes de les joies joycianes d'aquest llibre monumental. Les podeu consultar en el treball de Dídac Pujol La creativitat lèxica en la traducció de l'Ulisses de Joyce. La saviesa de Mallafrè, combinada amb l'enginy del dublinès, ens proporciona meravelles com apedaçaossos (per cirurgià), caphom (ningú), capricornut (banyut), circumambient, glopejaxarel·lo, grimpaveles (navegants), iambegambejar, pornosòfic, primularmillat i tantes d'altres. O mots col·loquials tan ben recuperats com boranit, cagabandúrries o despusahir.

En fi, que si l'Ulisses va fer molt de mal, som molts els malats que n'estem contents de patir-lo.

Bon Bloomsday!