IMMERSIÓ A L'ANIMA RUSSA AMB PUIXKIN

La cloenda d'aquesta temporada del cicle Grans Mestres a Escena del Teatre Fortuny, que dirigeix Francesc Cerro-Ferran, ens deixa un immillorable regust de boca, amb unes quantes lliçons d'aquelles que un amant de la cultura no pot oblidar:

-Es pot fer un espectacle superb simplement confiant en el poder de la paraula poètica

-La paraula poètica en mans dels grans clàssics com Puixkin és intemporal

-Si la paraula poètica està dita per dos actors de primera magnitud, es transporta al present amb la vibració enèrgica de la vida mateixa

Cerro-Ferran va confiar en una tria de les obres de Puixkin que relegava les seves peces dramàtiques, i es centrava en un poema llarg, de grandiós recorregut narratiu, "El genet de bronze", i una selecció de mostres dels seu irresistible lirisme romàntic. I va confiar aquest material a dos actors impressionants, Enric Majó i Joan Carreras. De dicció impecable, amb estils contrastats i contrastants, van mantenir el to vital de la immensa poesia del l'anomenat pare de la poesia russa moderna amb una saviesa i una fluïdesa senzillament magistrals. I em consta que va ser gràcies a un esforçat treball previ.

Imatge del twitter de Francesc Cerro-Ferran

La posada en escena va començar amb els dos actors entrant des del pati de butaques, instal·lant-se a una falsa sala de cinema a l'escenari, i assistint -amb el públic real, nosaltres-, a una  llarga seqüència de l'inici d'una de les obres transcendentals de la cinematografia soviètica, la maleïda, perseguida i malaurada "Ivan el terrible", que seria el testament fílmic del gran Eisenstein. La connexió amb la famosa ànima russa dels grans representants del cinema soviètic, com el mateix Eisenstein i Pudovkin, entre d'altres, justifica l'elecció de plans dels seus films en els habituals interludis audiovisuals a càrrec d'Ivó Vinuesa.

Acte seguit, Joan Carreras va fer una breu introducció a la figura d'Aleksandr Puixkin, un autor menys conegut per al públic català que per al rus. I en acabat, ell i Majó es van submergir en el món poètic que tan bé van saber transmetre al públic.

Les bones notícies són que la continuïtat -i encara ampliació- del cicle per a la propera temporada sembla garantida, mentre el públic reusenc respongui. Tota una responsabilitat, i tot un plaer, per als afortunats que hem pogut gaudir d'aquest cicle.