BALL DE BASTONS A LA FESTA MAJOR DE REUS

Segurament el punt culminant de la festa major de Sant Pere a Reus és la Tronada de Completes, de la vigília de la diada patronal, o sigui ahir. La segona tronada que s'encén durant les festes, a una plaça del Mercadal a rebentar, s'engega quan ha tornat el seguici festiu, de les completes de la Prioral propera fins al Palau Municipal.




Enguany l'ambient estava prou caldejat i tant a l'anada com a la tornada, l'Assemblea Popular havia organitzat una xiulada monumental als representants de la Corporació. Els motius són comuns al conjunt del país (la crisi, les retallades...), i per tant afectaven a govern i oposició, i d'altres eren més singulars de Reus, encara que tinguin el mateix sòcol comú de la corrupció. I és que l'entramat de societats municipals que va crear l'antic govern municipal tripartit ha deixat no solament un forat ocult en la política de grans inversions que va desplegar, sinó que s'està destapant com un fons de corrupció a mesura que es desvelen detalls gràcies a la tasca de dos petits grups municipals: la CUP i la formació Ara Reus de Jordi Cervera, dissident de Convergència. I aquí novament estan tots implicats, tripartit d'abans i bipartit convergent-popular d'avui, ja que ells també integraven els òrgans de govern de complexos societaris com Innova, que van repartir quantioses sumes en conceptes de retribucions atípiques.

Fotografia d'Enrique  Canovaca, reusdigital.cat

L'ambient, doncs, era calent, a la plaça plena de gom a gom que registrava cap a les deu de la nit encara uns graus de temperatura i xafogor poc propícies a la serenor. No apropiada, vaja, perquè algú del govern donés ordre de crear un cordó policial de protecció a alcalde i altres membres de l'equip de govern. La xiulada va derivar així en un intercanvi d'estires i arronses, sacsejades, cops i puntades en què, com sol passar en aquests casos, va rebre més qui menys tenia a veure, membres de les colles i infants inclosos.

Les festes de Sant Pere, reconegudes avui d'interès nacional, són un aparador molt clar de la riquesa del teixit associatiu de la ciutat. Quan a finals dels setanta els primers ajuntaments democràtics es plantejaren la necessitat de revitalitzar una festa d'evident capa caiguda, van saber apostar per impulsar la iniciativa de les associacions ciutadanes. Van anar així apareixent més i més elements que es van afegir en un degoteig imparable als quatre elements que havien anat subsistint llangorosament, els gegants, els nanos, la mulassa i els bastoners. Recordo que, quan jo era un nen i veia aquells elements una mica tronats, se m'apareixien poderosos però estranys, misteriosament pesats i aliens. Va arribar un punt que ja no quedava cap portador capaç de fer ballar l'indi, el gegant més gran.



La renovació dels gegants, fent-los més lleugers però mantenint la seva augusta aparença i completants-los amb la parella de negres, va anar de la mà amb l'aparició dels diferents balls (de gitanes, de Prims, de valencians) , del les colles castelleres, de les bèsties de foc i, ja més darrerament, de nous elements festius com l'Àliga, sens dubte un dels més populars. Recolzant-se en la tasca investigadora i recuperadora de les mateixes associacions culturals, el seguici ha assolit així una extensió i densitat que el fan únic i que en aquests darrers anys de bonança no semblava tenir fi en el seu creixement, com si fos una imatge directa i real del mateix creixement econòmic i urbanístic de la ciutat.

Esperem que no esclati com la bombolla immobiliària. I esperem que els governants de la ciutat entenguin que, si la festa és com és, és perquè és oberta, popular, integradora i tolerant. I que aconsegueixin així que els balls de bastons continuïn sent on són, només dins del seguici.

NERVI SORTEJA A TERRA LES MURALLES

Si encara no ho sou, podeu fer-vos seguidors de la revista online Nervi, i participar al sorteig d'un exemplar del llibre de Joan M. Bigas, A terra les muralles, d'Angle Editorial, editorial d'actualitat aquests dies per la seva associació amb Cossetània.

Explicació i bases aquí, només fins demà 29!

LA PASSIÓ PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA D'ANGELA JACKSON

Dilluns de la setmana passada Angela Jackson va estar presentant el seu últim llibre al Centre de Lectura. L'acte comptava amb l'organització de la Secció de Geografia i Història del Centre i del Col·legi d'infermers i infermeres de Tarragona.

I és que el llibre aborda directament la tasca d'aquests professionals de la sanitat, en tractar-se de la biografia d'una infermera que va venir a Espanya junt a les Brigades Internacionals en la Guerra Civil. Para nosotros era el cielo és el títol, i Pasión, dolor y fortaleza de Patience Darton: de la guerra civil española a la China de Mao, el suggerent subtítol. Aquesta obra suposa també el debut d'una editorial, Ediciones San Juan de Dios, del Campus Docent del famós hospital homònim. Com va explicar la representant de l'editorial, Amèlia Guilera, s'han llançat a l'aventura desitjosos de difondre materials relatius a una tasca tan bàsica com la de la salut, tan amenaçada en aquests temps de retallades de fons públics.

Angela Jackson era coneguda per mi a través de la seva primera obra editada, Més enllà del camp de batalla: testimoni, memòria i record d'una cova hospital en la Guerra Civil espanyola, (Cossetània Edicions) . Em vaig ensopegar amb aquest llibre mentre investigava sobre les Brigades Internacionals per documentar-me per a una sèrie de relats que vaig acabar publicant a Relats en català . Posteriorment ha publicat també  amb Cossetània  Els brigadistes entre nosaltres, i una novel·la no traduïda basada en aquestes investigacions:  Warm Earth.

Ara he retrobat l'Angela just on va iniciar el seu punt de connexió més íntima  amb la Guerra Civil espanyola, i aquest no és altre que la mateixa Patience Darton. Com ella mateixa va explicar, amb el seu excel·lent català, va conèixer la Patience arran de les investigacions per a la seva tesi doctoral sobre el paper de les dones britàniques a la guerra espanyola, i amb el temps ha pogut reconstruir la seva singular trajectòria vital a través d'alguns dels escenaris més importants del segle XX, la guerra civil espanyola o l'emergència de la Xina comunista de Mao Tse-Tung, fins a la seva mort a 1996, justament a Madrid arran del seu primer i lamentablement últim retorn a Espanya, en el marc de la visita primera dels brigadistes internacionals convidats pel govern espanyol.

Que Angela Jackson hagi triat aquesta figura per traçar una biografia concreta, per enfocar l'ull de la seva indagació històrica d'una de les grans tragèdies del molt tràgic segle XX en un sol personatge, és indicatiu de fins a a quin punt pot ser representativa i rellevant la seva vida. Com diu Paul Preston al seu pròleg al llibre: Patience Darton era una mujer de una época y de una clase en las que no se solía hablar abiertamente de cuestiones personales. Aunque no se trata de una figura pública, el interés de su vida es innegable. Precisamente porque no era una figura conocida, el problema para su biógrafo de si habría o no material adecuado resultaba más que evidente. La doctora Jackson no sólo tuvo la inusual ventura de encontrar suficientes fuentes para escribir un libro, sino también la suerte incluso mayor de poder entrevistar a Patience. Que fuera capaz de hacerlo, y con tanta agudeza, refleja otro talento, o quizá una condición previa fundamental, de la doctora Jackson; a saber, el singular mérito de poner esta vida en su adecuado contexto, como ya ha hecho en otras dos obras importantes...

En efecte, Angela Jackson té el gran mèrit d'haver situat el context històric de la gran tragèdia del nostre passat sota una llum clarificadora, com han fet d'altra banda un bon grapat de col·legues i compatriotes seus, com el mateix Paul Preston, als quals no els podrem estar mai prou agraïts. I no solament ho ha fet des de la llunyania i el distanciament de l'historiador. Fa ja anys que es va radicar entre nosaltres, i viu a Marçà, al cor del Priorat, o també desenvolupa una impagable tasca de recuperació de la memòria històrica de la guerra mitjançant la seva feina a l'associació No jubilem la memòria.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (15)

COMPETICIÓ I EMOCIONS

L'esport té una essència competitiva, això no es pot qüestionar. La superació dels reptes és un objectiu, i la comparació amb els contrincants és part d'aquesta lluita, molt probablement de forma inevitable. Predicar el contrari seria caure en la paròdia cèlebre de Gila, el gran humorista, en què el capellà del poble en el seu sermó dominical proposa que el partit de la tarda acabi en empat per no provocar ofenses, deutes ni rancúnies.

També és inqüestionable que s'ha usat com a element educatiu, per estimular precisament l'esperit de superació dels homes i dones en formació, a banda del cultiu pròpiament físic del cos. Evidentment, el desenvolupament físic es pot cultivar al marge de qualsevol competició, però els avantatges de la competició i el premi a l'esforç que comporta són difícilment substituïbles per sentiments més elevats com la concòrdia o principis més nobles com la cooperació.

Tanmateix, aquesta idea no ha de ser nociva si es posa pel davant el respecte al contrari, el reconeixement als seus mèrits, l'honorabilitat del qui se'ns enfronta i la consciència que el joc net està molt allunyat de la guerra i és, en definitiva, una simple juguesca on intervé l'atzar. Recordo amb nostàlgia els dissabtes a la tarda en què TVE retransmetia pel seu primer canal -aleshores només n'hi havia un altre, el que denominàvem UHF- els partits del Torneig Cinc Nacions de rugbi, on s'enfrontaven les seleccions d'Anglaterra, Gal·les, Escòcia, França i la unificada d'Irlanda, en una competició on l'únic trofeu era la cullera de fusta de consol per al perdedor. I encara sento emoció recordant aquella noblesa ruda amb què topaven els equips sobre els camps verds sota l'entonació dels càntics de l'afició local. Puc sentir també el silenci absolut i respectuós amb què se seguia l'execució d'un cop de càstig, on tan important és la concentració, per part del xutador de l'equip foraster.

No sé si al successor d'aquell torneig, el de les Sis Nacions, es manté aquella cavallerositat tan antiga. Probablement no, fa anys que no segueixo el rugbi, des que les primeres televisions de pagament es van fer amb els drets de televisió. En tot cas, no és, de lluny, gaire usual en el món actual de l'esport, un món  que segueix escrupolosament el model competitiu que és el signe oficial dels nostres temps, en què els individus  competeixen amb individus pels llocs de treball , empreses competeixen amb empreses pels mercats, i on les nacions també han de competir entre elles dins un mercat globalitzat. I on els perdedors no mereixen consideració.

Diumenge, Mariano Rajoy va comparèixer públicament per primera vegada des que va prendre possessió de la presidència del govern el passat 21 de desembre, fent exactament el contrari del que va prometre aquell dia (dir sempre la veritat), per vestir el rescat de les finances espanyoles per part de la Unió Europea amb un ampul·lós discurs trampós i mentider, ple d'absurda arrogància i prepotència. No sé quina sensació haurà despertat entre els mercats als quals, en teoria, ha de calmar la injecció de diners a interès tou sobre el sistema finacer espanyol, però l'opinió pública internacional s'ho ha pres més aviat amb sarcasme. Probablement no li importa gaire això, al govern d'un país tan ignorant en llengües i mitjans estrangers, que fins i tot en fa gala d'aquest desconeixement i que està dirigit per algú que envia missatges d'Espanya no és Uganda. Per al consum intern  reservava una carta guanyadora: el futbol. Rajoy va acabar la seva intervenció anunciant que, un cop resolta la cosa, se n'anava a veure el partit de la selecció espanyola, contra Itàlia, el nostre rival en la taula salvadora dels naufragis europeus.

Cesc, un dels nostres nois, li va proporcionar al cap de l'executiu la fotografia que buscava: ell a la tribuna  cantant un gol amb la boca torta i punys enlairats per demostrar que Espanya, que carai, encara té algunes bases al seu favor en aquesta competició despietada. Sap perfectament, aquest gallec especialista a surar entre dues aigües, que les emocions parlen més directament que les paraules assenyades al fons dels súbdits... vull dir dels ciutadans!

El Congrés dels Diputats tramitava avui una proposició de llei de les Corts valencianes per castigar els ultratges i ofenses de paraula, per escrit o de fet a Espanya, les seves comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes. També intenta prohibir la cessió de recintes esportius per a la celebració d'actes polítics que constitueixin un ultratge a la unitat de la nació espanyola. Això mateix, fora la política dels estadis. Llevat de la que facin els polítics, és clar.

DARD: ARA MATEIX

Aquesta vella tira del Dard ha estat evocada i recuperada gràcies a l'entrada Dematitis del bloc Fent punyetes.

 Va ser publicada el 8 de setembre del 88... I sembla que va ser ahir!

EL CLUB DELS MALPARITS

La bona acollida que ha tingut l'entrada anterior d'aquest bloc, on modestament em declarava un malparit arran de les paraules del ministre de Defensa espanyol, segons les quals haver xiulat a l'himne espanyol als prolegòmens de la final de la Copa del Rei de futbol no era propi d'españoles bien nacidos, m'obliga moralment a constituir una associació de persones disposades a secundar aquesta declaració.

Naturalment, parlo d'una associació desorganitzada, oberta, revoltosa i absolutament mancada d'altra ambició que la de fomentar el dret a declarar-se allò que cadascú vulgui, començant per la condició de malparit davant dels qui gosen sentenciar què és exactament ser un ben parit.

Si hi esteu d'acord, apunteu-vos a aquesta iniciativa i enganxeu la declaració que us adjunto. No calen firmes, deneís ni demostrar que no sou uns robots. Bastarà que copieu i enganxeu la declaració al vostre bloc o que la feu circular pels mitjans que creieu més idonis.
(Naturalment, cadascú serà lliure d'adaptar-la, modificar-la o alterar-la en allò que li plagui).

Declaro que em considero amb el dret a xiular un himne nacional, especialment si representa una nació que no em reconeix el dret a pertànyer a una altra nació.

Declaro que em considero amb el dret a xiular al representant d'una monarquia, especialment si representa una nació que no em reconeix el dret a pertànyer a una altra nació.

Declaro que tinc el dret a  protestar contra els símbols d'una nació governada per persones que es consideren amb la capacitat de decidir qui és ben parit o no només per exercir el seu legítim dret a la protesta.

Declaro que em considero amb el dret a renunciar a la meva condició de nacional d'un país al qual ofén que senti que  formo part d'un altre país.

Per tot això, declaro la meva voluntat de ser considerat/ada un/a membre de