CELEBRANT L'OBRA DE MARÍAS

R. de M. / El País

M'ensopego -difós pel compte de Twitter del mateix Javier Marías- amb una notícia publicada a El País sobre un congrés efectuat a Oxford, per celebrar l'obra de l'escriptor madrileny. Encara que l'article no detalla, crec, els dies exactes de l'esdeveniment, deu ser recent. Hi ha una bonica foto d'alguns dels participants en un dels meravellosos escenaris de la universitat britànica, i un parell de noms entre els participants -o organitzadors, més aviat-. Tots, en tot cas, admiradors de Marías, si bé no sabem ja si amics. Pel que jo sé, en la seva trajectòria oxoniana, Marías no en va deixar gaires, d'amics, o almenys no tots els qui el van tractar el van considerar bé. És conegut, en tot cas, el seu caràcter difícil que li ha reportat no poques enemistats, també -i fonamentalment, suposo- a Espanya.

Una altra cosa és la seva qualitat com a escriptor, per a mi indiscutible, i especialment en el cicle de novel·les que parteixen precisament de la seva experiència a Oxford, que s'inicia amb "Todas las almas", i té unes continuacions enlluernadores amb "Negra espalda del tiempo" i "Tu rostro mañana". Curiosament, però, el propi Marías qüestiona a l'article el valor de la seva obra, i arriba a dir que amb el temps cada cop està més convençut que no té ni valor ni importància de cap mena. El fet és que, amablement, va desistir d'anar al Congrés i va enviar una carta en què fa aquests exercicis d'humilitat.

LA FISCALIA TENIA UN PLA

Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo)

Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra  esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.

En el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.

Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa  han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar  les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.