LA DIGNITAT DE LA DEMOCRÀCIA

La publicació dijous passat, dia 19, de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), també conegut com Tribunal de Luxemburg, sobre la situació d'immunitat d'Oriol Junqueras, va coincidir, per aquelles estranyes casualitats que tan acostumats estem a veure dins l'acció de l'aparell judicial-policial espanyol, amb la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en què condemnava a inhabilitació per un any i mig, a més d'una multa de 30.000 euros,al president de la Generalitat Quim Torra.

Mentre que la sentència de Luxemburg suposava tot un seriós correctiu a l'ordre jurisdiccional espanyol imposat des d'una instància que no és en absolut simbòlica -com han pretès els òrgans  judicials espanyols en altres ocasions en què han estat cridats a l'ordre per organismes internacionals- sinó que té una eficàcia vinculant indiscutible, la sentència del Tribunal Superior de Catalunya, si bé no definitiva, posava en evidència també tot el sistema judicial espanyol amb una nova atzagaiada que el retrata just el dia en què era senyalat amb una demolidora resolució per l'ordre jurisdiccional europeu.

LA CONSTITUCIÓ QUE ENS HAN DONAT

Entre onades de calor i tempestes semitropicals -entre elles les tempestes de politiqueta de campanar que estan acabant amb qualsevol credibilitat del moviment independenstentista entre els grans partits-, el Tribunal Constitucional ha emès i publicat aquests dies dues sentències que resolen els recursos presentats contra la decisió del Senat que va posar en marxa l'aplicació de l'art. 155 de la Constitució.

Ho ha fet en un termini inusualment ràpid, que només té parangó amb totes aquelles resolucions judicials que tracten de posar setge i fre a la independència catalana, i que no sembla compatible amb la gravetat de la doctrina que pronuncia, que en síntesi avala les mesures d'extrema duresa que va aprovar la cambra alta, bàsicament la dissolució del Parlament i el cessament del govern català en ple. Mesures que clarament no tenen encaix en el text de la Constitució tal com va quedar redactat i aprovat en el debat de les Corts constituents, i que en canvi ressusciten el que aquelles Corts van rebutjar, i que el poble que, en la tan gastada dita, es va donar en ratificar la norma fonamental en referèndum. Em refereixo a les tesis del ponent Manuel Fraga, representant de la casta franquista en aquella comissió parlamentària coneguda com la dels padres de la Constitución.

Així ho explica bé i ho resumeix Gerardo Pissarello a la revista CTXT, i poca cosa queda més a dir sinó compartir la seva decepció amb un Tribunal Constitucional que, si ja estava prou desprestigiat per la seva trajectòria recent, queda ara com un trist apèndix -o un braç més potser- d'una amalgama de forces polítiques, administratives i jurídiques que han fet retrocedir l'Estat espanyol, tan orgullós de la seva Constitució del 78 i de la seva Santíssima Transició- als dies del tardofranquisme. Els límits sobre la temporalitat obligada d'aquesta interpretació extravagant del 155 i l'estimació d'un sol punt del recurs -anecdòtic- no suposen cap pal·liatiu a unes sentències francament escandaloses, en purs termes jurídics.

LA FISCALIA TENIA UN PLA

Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo)

Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra  esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.

En el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.

Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa  han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar  les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.

LA DEGRADACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Filippo Minelli

Si parlava en l'anterior apunt de com es pot construir una democràcia plena, o almenys més qualitativament valuosa -que per tant potenciï la capacitat de deicidir de la majoria dels ciutadans-, en anteriors ocasions ja havia assenyalat com la democràcia espanyola, el règim del 78, s'està pervertint d'una manera molt preocupant per una via que pocs estudiosos havien detectat i que la societat, potser consegüentment, no havia intuït.

Com tots sabem, s'ha fet de la separació de poders un dels pals de paller de les democràcies parlamentàries, també dites representatives. Potser d'una manera més precisa i d'acord amb el que deia en l'esmentat apunt, delegades. Aquesta separació, tanmateix, comporta també la necessitat d'un equilibri i, per damunt de tot, que els límits entre els diferents poders quedin definitis i no s'envaeixin els uns als altres. Si això no es discuteix a la pràctica, és veritat que se sol desvirtuar en ella per algun dels poders. En aquest sentit, el sospitós habitual i el més comunament assenyalat és l'executiu. Però en la realitat, i sobretot en la realitat espanyola actual, també pot passar que sigui el judicial l'invasiu. Amb una especial agreujant: si l'executiu deriva del poder legislatiu, en teoria representatiu, i se subjecta en les aparences formals almenys al seu control, al poder judicial, en el sistema constitucional espanyol, no el controla més que de manera molt superficial -en el govern podríem dir que purament administratiu- un òrgan com el Consell General, que ha estat per altra banda objecte de diferents reformes legislatives per intentar protegir-lo de les interferències polítiques dels altres poders.  Però el que ha passat és que les interferències , en la mesura en què se l'ha protegit, han vingut més del propi ordre intern, del seu propi esperit corporatiu i de l'extracció social que predomina en un sistema d'elecció de l'escalafó que es podria definir, ras i curt, més de cooptació que de democràtic.

FLAIRE DE CLAVEGUERES OBERTES

Carles Ribas

Llegeixo en un article signat per Daniel Seixo, subdirector d'un d'aquests mitjans de periodisme alternatiu que malda per mantenir la decència i la dignitat democràtica en el periodisme actual, "Nueva Revolución" , aquesta lluminosa i oportuníssima citació d'Stefan Zweig:  La mentira extiende descaradamente sus alas y la verdad ha sido proscripta; las cloacas están abiertas y los hombres respiran su pestilencia como un perfume. L'article, a més de fer un ràpid repàs d'algunes de les situacions que són viu testimoni que a l'Estat espanyol les clavegueres es mantenen ben obertes i pudents -entre d'altres, la causa del Procés-, fa una diagnosi lúcida dels orígens d'aquest sistema putrefacte, assenyalant la Transició que no va fer cau i net de l'aparell franquista.

L'anàlisi no és nova, evidentment, ni tan aïllada a l'Espanya enllà de l'Ebre com de vegades ens fa pensar el soroll predominant de l'altra Espanya, la imperialista, intolerant i reaccionària. Tanmateix, és el resultat d'un sobreesforç que s'exigeix al que neda contra el poder abassegador dels ressorts del poder estatal i el seu braç mediàtic, la caverna. Un exemple de com se la pot jugar un espanyol que es surti del fangar del nacionalisme espanyol imperial és el cas dels Sis de Madrid, sis joves madrilenys arbitràriament detinguts i imputats per delictes que poden suposar-los anys de presó, per haver participat a una manifestació a favor del dret d'autodeterminació. Podeu seguir un testimoni en aquest article de l'Andreu Barnils a Vilaweb.

Tanmateix, amb tot i no poder estar en desacord amb la diagnosi de l'arrel del mal que corca la democràcia espanyola actual, jo matisaria que tampoc el franquisme n'és la causa última.  Pel contrari, el franquisme, és a dir, el règim que neix de l'alçament violent -aquest sí- de l'Exèrcit contra la II República, en realitat, malgrat ser afí als règims autoritaris que en aquell moment (1936) assalten les democràcies burgeses europees, en veritat ve impulsat per un corrent tradicionalista, un conglomerat dels poders nacional-catòlics que són els vestigis i les resistències de l'Espanya Imperial que ja neix amb els primers Àustries al segle XVI i que formarà un Estat que es forja a l'ombra d'un Imperi en perpètua decadència però que, si més no en el seu imaginari -la caverna de la seva època- mai reconeixeria la seva desfeta. Que el Procés passarà segurament a la Història d'Espanya com un nou vaitot a aquesta caduca estructura d'un Estat negat a entrar en la modernitat i la democràcia, és potser una de les poques certeses que en tenim respecte al seu desenllaç.

FAKE NEWS, NO NEWS

EFE/El Público

A la seva habitual secció de crítica televisiva al diari Ara, la Mònica Planas ens informava el passat dissabte que la promoció del Preguntes freqüents que anuncia una entrevista amb Josep Antoni Duran i Lleida ha fet que les xarxes socials reaccionin demanant el boicot al programa. No és la primera vegada que passa. 

I acte seguit venia a renyar a tothom que presumptament havia llançat aquest boicot (llançar és el verb de moda a les xarxes des que la fiscalia equipara els tuits (tuiters, diuen ells) a objectes incendiaris. I concloïa: Deixeu treballar la gent en pau: quan informen al carrer i quan editen els continguts dels seus programes. Si no us agraden, no els mireu. Si us interessen, mireu-los. Però s’ha de tenir present que, per construir un estat d’opinió madur i a prova de complexitats, és important que les televisions reflecteixin múltiples punts de vista. Demanar boicots i condemnar entrevistats per raó d’opinió és empetitir-se. El títol de l'article, Hiperventilats amb comandament a distància, ja en donava el to. On hiperventilat ha servit per qualificar qualsevol actitud coherentment independentista enfront de tant de pur retoricisme.

A banda que la línea que separa el boicot de la simple crítica, que la mateixa Mònica Planas exerceix, és força fina, hi ha un detall en el seu comentari que no puc deixar passar per alt, ja que és avui un lema molt pregonat entre els mitjans de comunicació que mantenen un esperit independent, que no independentista. És a dir, molt poquets i quasi tots residents a Catalunya -o amb intervenció catalana, com el diari digital El Público-. Es tracta de la neutralitat, que convindrem que és un principi que hauria de regir els mitjans d'informació, encara que avui sembli ser una espècie de fòssil tan antic i caduc com el del més modern dels dinosaures. Doncs tan mal entesa com ho és a la furibunda caverna de hooligans espanyolistes de la premsa madrilenya en paper, ho és la de la tendència que aprecio que va guanyant pes en les línies editorials de la ràdio i televisió públiques catalanes, assetjades i assenyalades com a sectàries per tota la partitocràcia espanyola i els seus voceros presumptament periodístics. 

XOC DE TRENS... MENTALS

EFE/Tribunal Supremo

A mesura que avancen més les sessions de la vista del procés contra els líders independentistes al Tribunal Suprem, en la causa 20907/17 que ja sens dubte ha passat a la història judicial del Regne d'Espanya, més es constata que no solament té les connotacions de veritable causa política que ha estat sobradament subratllada per nombrosos comentaristes i almenys una part dels protagonistes, sinó que reflecteix també el profund sòcol sociològic en què s'explica el conflicte.

Com era segurament de preveure, l'aparició ahir en la taula de l'interrogatori del líder més purament civil i no polític entre els encausats, el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart, ha resituat la línia essencial del debat més abruptament en la seva base social, en allò que ja alguns dels polítics prèviament interrogats es van reforçar per remarcar, però que en la boca de Cuixart va produir una càrrega de profunditat rotunda: que l'anomenat Procés -al qual se sotmet aquest procés- és un fenomen d'àmplia mobilització col·lectiva i que, almenys segons el punt de vista dels acusats, obeeix precisament en la seva gènesi a aquesta mobilització popular, espontània, cívica i a més pacífica.

Aquesta tesi, que molts subscrivim a Catalunya, és difícil que s'imposi en canvi a una majoria de la societat espanyola, acostumada a una versió molt diferent dels fets i a analitzar el moviment independentista com una simple mobilització agitada, provocada i teledirigida per una classe política determinada, amb fins espuris i partidistes.

UN JUDICI AL POBLE

Diari Més

La retransmissió per televisió del judici als presos polítics independentistes aquests dies està suscitant, sens dubte, algunes perplexitats. Almenys a Catalunya, ja que a Espanya no es pot seguir sense la intermediació de l'omnipresent punt de vist de periodistes, pseudoperiodistes i tertulians.
Per a tots els que puguin accedir sense prejudicis ni censures a les sessions de la vista oral, s'està fent cada dia més evident que ens trobem davant d'un judici construït sobre la base d'unes instruccions judicials sense una base sòlida, que fa engrunar-se l'acusació a cada cop que els fiscals i l'advocada de l'Estat intenten obrir vies de penetració en els arguments de les defenses.

Que peticions de condemna tan greus, de 25 anys en alguns casos -per no fer cas dels disbarats adduïts per l'acusació particular de Vox, que a hores d'ara sembla que només podrien secundar els seus més fanàtics seguidors-, se sostinguin en arguments i proves tan febles i fins ridículs com els que estan presentant en els seus interrogatoris l'equip de fiscals i l'advocada de l'Estat -que realment està fent un galdós paper-, ha generat la sensació que l'acusació no s'havia preparat a penes el seu paper, bé sigui perquè realment no té cap base per defensar-lo, bé sigui perquè d'antuvi es donava el judici per tancat i els presos condemnats, fent així palès que es tracta d'un judici polític.

Tanmateix, admetent que pot haver-hi molt d'aquesta certa desídia per part de l'equip acusador, penso que seria arribar a conclusions errònies tant pensar que les condemnes estan prefixades com que el fracàs del sistema judicial que hauria naufragat en una farsa ridícula farà vèncer i triomfar la justícia que tan brillantment estan defensant els acusats i els seus advocats i advocades.

ELS MINISTERIS I ELS SEUS SERVIDORS

Llegint aquests dies la nova gran novel.la d’Arundhati Roy, “El ministeri de la felicitat suprema”, descobreixo amb vergonya i sorpresa un de tants conflictes contemporanis ocults, el del Caixmir. Sorpresa per desconèixer fins avui la profunditat del conflicte, i vergonya per no haver-m'hi interessat mai abans.

Aquest conflicte, enquistat de fa dècades (de fet, s'arrela en els mateixos inicis de la independència de l'Índia), que enfronta l'Estat indi amb el Pakistan pel control dels territoris del Caixmir, Jammu i Ladakh,  va viure uns anys d'especial virulència a la dècada dels 90 del passat segle, amb l'aparició de la insurreció armada dels caixmiris secessionistes.

Aquest és el teló de fons d'una novel·la en què Roy ens descriu, des de múltiples veus i punts de vista, les tensions, revoltes i brutals repressions en què es mouen distints personatges de diverses ètnies, classe i procedència, lligats per vincles de molt divers tipus. El conjunt ens proporciona un tapís de múltiples visions del conflicte entre poblacions musulmanes i hindús a l'Índia -no solament a la regió del Caixmir, sinó també a la mateixa Delhi, que és d'on parteix la novel·la-. Algunes de les veus narradores són fervoroses partidàries de l'unionisme indi -com la molt aconseguida d'un membre dels serveis secrets indis-, mentre d'altres són més conciliadores, i ens aproximen als punts de vista dels secessionistes. De fet, és innegable la simpatia de Roy cap al moviment indpendentista caixmiri , una cristiana de l'estat de Kerala -a l'altre extrem del subcontinent indi-. El seu suport explícit en una declaració a la premsa el 2008 a aquest moviment li va suposar un procés judicial, acusada de sedició arran d'una nova declaració pública dos anys més tard.

ES BUSQUEN NO NACIONALISTES

Ara.cat

Sentir, o millor dit llegir, que el meu exprofessor Francesc de Carreras digui que Podemos és un perill per a la democràcia més gran que Vox m'ha deixat desconcertat (diari Ara d'ahir). El recordo a l'època en què em va impartir un curs magnífic sobre història del pensament polític, amb els seus aires de progre, afí al PSUC, i em resulta difícil -impossible- lligar-lo amb una manifestació d'aquesta mena. S'ha de reconèixer que és una frase que dóna un titular ben galdós i els periodistes de l'ARA no van dubtar a ressaltar-la com a tal. Potser es pot explicar per un escalfament temporal després que bona part de l'entrevista se li pregunti sobre Vox i la seva relació amb Ciudatans amb el pacte de govern a Andalusia. O potser la cosa és més profunda i l'ínclit catedràtic té comptes pendents de la seva antiga militància, o afinitat ideològica, perquè no en sé gaire de la seva deriva ideològica i militàncies.

Sé que és un dels fundadors de C's, un dels pocs veritables intel·lectuals que van formar un grup en què gent com Arcadi Espada, Félix de Azúa o Albert Boadella aspirava dubtosament a aquest apel·latiu.  I veig que continua sense renegar de la seva relació amb aquest partit, malgrat anomenar-se independent. En l'entrevista, certament, no eludeix com fan els líders actuals del partit definir Vox com ultradretà i nacionalista espanyol, però nega això de C's.

De veres, senyor de Carreras? C's, no nacionalista espanyol? Basta acudir als abundants titulars que subministren diàriament Rivera, Arrimadas o qualsevol dels altres portaveus -C's és una màquina de producció de titulars i petits eslògans electoralistes- per sentir el pes del nacionalisme espanyol amb una rotunditat de militant, gairebé militar.

elDiario.es

Basta recordar potser un dels més celebrats -i en conseqüència satiritzats- discursos de Rivera, del maig de l'any passat, quan va presentar el seu nou artefacte electoral anomenat España (sí, així mateix) Ciudadana: Recorriendo España yo no veo trabajadores o empresarios; veo españoles; no veo a jóvenes o mayores, veo españoles ¡Ya está aquí la EspañaCiudadana! ¡Únete!

O un altre discurs més recent (veure magnífic article d'elDiario.es): Este país tiene que perder los complejos (...) No quiero pedir perdón por llevar la bandera de mi país o por hablar español (...)

A este país le sobran tópicos y complejos. Nos falta recuperar el respeto por nosotros mismos.

Ells -de Carreras potser també- diran que són constitucionalistes, no nacionalistes. Igual que sempre parlen de separatistes, mai independentistes. És una norma de tot partit populista retorçar cuidadosament el llenguatge des d'un laboratori que treballa incansablement en la fabricació de discursos simplistes, manipuladors i tendenciosos que repeteixen després els seus pregoners amb disciplinada porfídia.

¿Però és potser tota aquesta fanfàrria simplement una tàctica electoralista, i tindrà raó de Carreras quan diu que el partit no és nacionalista, que és partidari de l'estat de les autonomies? Bé, potser que acudim a veure el que diuen els seus programes d'acció política. Una recerca de programa electoral de C's a Google ens porta a una pàgina que ells defineixen com Nuestro proyecto, on,d'entrada, ja ens avisen que trobarem 350 soluciones para cambiar España a mejor -sortosament-. Molta lletra Apoyaremos que las políticas exterior y de cooperación internacional tendrán una planificación estratégica y transparente teniendo en cuenta los intereses y valores españoles, pero también los europeos y los globales a través de un nuevo Plan de Estrategia exterior. Serán de especial prioridad las acciones con países vinculados históricamente con España y aquellos otros de especial interés geoestratégico (les negretes són meves). Valors espanyols? És aquesta una visió no nacionalista del món?

Anem a mirar què diuen de la Unión e igualdad de todos los españoles: Impulsaremos la consolidación del estado autonómico, completando y cerrando su desarrollo mediante la reforma constitucional. Se enumerarán, para fijar el mapa autonómico de manera definitiva, las 17 Comunidades Autónomas y las dos ciudades autónomas. Se suprimirá la disposición transitoria cuarta que contempla la posibilidad de incorporación de Navarra al País Vasco. // Propondremos que la reforma constitucional incorpore un listado de competencias exclusivas del Estado y de competencias compartidas, para clarificarlas y así permitir el desarrollo autonómico, asegurando servicios públicos y condiciones de vida equivalentes en todo el territorio nacional. Se establecerá la prevalencia de la legislación del Estado y se suprimirá la posibilidad de ceder o delegar a las Comunidades Autónomas las competencias que la Constitución otorga al Estado.

Aquí, les negretes són del text original. Com es veu, no es remarca en negreta una expressió tan poc nacionalista com la prevalença de la legislació de l'Estat  o la supressió de la possibilitat de cedir les competències que la Constitució atorga a l'Estat -possibilitat que regula la Constitució (art. 150.2), apunto, ja que se'ls oblida dir-ho-.

En fi, estranys no nacionalistes aquests que només veuen españoles. I que a l'hora de pensar en futures legislacions, s'enfunden en valors no constitucionals, no de drets universals, sinó españoles. Muy y mucho españoles.

CESSARISME

No es tracta d'una errada, al títol d'aquest modest post. Cessarisme és un neologisme inventat . Ara que una votació ha decidit que el neologisme de l'any és la molt horrible paraula sororitat, jo en proposo un altre. Cessarisme, és a dir, variant de cesarisme -paraula tampoc, ai las, reconeguda al diccionari- que consisteix a governar imposant a tort i a dret el cessament dels càrrecs subordinats.

Se m'acut aquest neomot -neologisme també- en sentir el maquiavèl·lic príncep de la diplomàcia espanyola, l'ínclit Josep Borrell, assegurant que farà cessar tots els cònsols que donin suport al procés. De fet, ja s'hi ha posat, com ho havia fet el seu predecessor del PP, i ha destituït el representant a Grècia per una foto on se'l veia participant a una Diada. Es veu que participar en aquesta celebració ja és, per si sol, donar suport al procés.

Cessar, cessar, és una mania de tot dèspota, i com tot dèspota, temorós, insegur, acomplexat davant el subordinat del que tothora imagina que està implicat en una conxorxa per desposseir-lo del seu omnímode poder. Tanta és la mania que, naturalment, no s'até a les moderacions ni límits de les normes que ell mateix s'ha donat.

Pablo Casado, aquest senyor que, si portés les calces i les gorgeres renaixentistes, seria sens dubte titllat de caballerete, de formes suaus i verb incendiari, demanava recentment tornar a aplicar el 155 -com ahir mateix el secundava Albert Rivera en la competició interna entre els dos protolíders per esdevenir els més durs contra Catalunya-, i cessar ja el president Torra. Els motius? Negligibles, sobrers... Cessar i punt. Sense pensar que la Constitució no permet, ni en el 155 ni en cap article, cessar un president triat per la fracció del poble sobirà, espanyol por supuesto, que forma una comunitat autònoma. Per molt que ho hagin fet i inventat amb l'aplicació per part del Senat l'any passat, el 155 no permet de cap manera suspendre una autonomia i destituir el seu govern. Que ho hagi fet l'Estat, que ho continuïn demanant els seus palanganers actuals, és la prova irrefutable que s'ha trencat el pacte constitucional amb Catalunya.

Poc els importa. Com bé deia el gran Vicenç Villatoro fa uns dies a la seva columna al diari ARA, només els interessa de la Constitució amb la que s'omplen tant la boca dos articles, o un i mig: l'art. 1, que estableix la forma de l'Estat espanyol com a monarquia parlamentària i atribueix la sobirania nacional al poble espanyol, i l'art 2, que estableix que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i aquí ja no llegeixen més i s'obliden de l'altra meitat de l'article, que  reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren.

LA DEMOCRÀCIA DE LES TOGUES

 

elMón.cat

La filtració de les dotzenes o centenars d'opinions de jutges, expressades en el xat corporatiu que administra el Consell General del Poder Judicial, per part dels digital eldiario.es i elMón, no fan més que confirmar el que ja dèiem en el nostre anterior post. Perquè, per bé que alguns representants de la carrera judicial, com la mateixa Montserrat Comas, catalana i portaveu de Jutgesses i jutges per la Democràcia -sector progressista del gremi, doncs-, al·leguin que es tracta d'una minoria, el cert és que l'única desautorització que ha fet l'òrgan de govern dels jutges va ser expedientar l'única veu discrepant que en aquest fòrum va gosar criticar l'operació judicial de l'1 d'octubre. Expedientar i multar. I, per cert, sota la consideració que les opinions dins d'aquest mitjà corporatiu no es podien de cap manera catalogar de privades, en contra del que diuen ara ínclits portaveus judicials i el mateix cap de l'executiu Pedro Sánchez.  Gosarà, doncs, ara el Consell General del Poder Judicial contradir les seves pròpies tesis de mesos enrere? Coneixent el pa que s'hi dona, no em sorprendria. Avui som davant una Justícia que s'aplica en funció no del que es fa, sinó de qui ho fa.

Paga la pena donar una ullada amb cert deteniment sobre les perles extretes per aquest diaris d'aquest xat vergonyós. El que es tradueix no és cap cosa que no sospitéssim, però que es confirma a bastament. Els prejudicis, la càrrega ideològica i la presumptuositat d'un gremi que es creu revestit d'un poder intocable i destinat a una missió història superior: el manteniment de l'estat al qual haurien de servir i que més aviat sembla que entenen que els serveix a ells. Es denota clarament en algunes converses que al voltant de l'1 d'octubre manifestaven serioses preocupacions per l'estatus dels jutges catalans si s'aplicava la Llei de Transitorietat Jurídica i se'ls feia servei a la república catalana -que no oblidem ara que en aquells dies havien estat proclamades pel Parlament-.

Fidels a la retòrica grandiloqüent del qui es dur amb el feble i servil amb el poderós, els jutges s'expressen amb consignen ràncies com: estem a la primera línia de lluita contra la tirania fonamentada en l’odi i la mentida, juntament amb els nostres germans fiscals, lletrats de l’Administració i amb aquests herois malpagats i humiliats de la Guàrdia Civil i el CNP (...) I, per suposat, prenent exemple del Rei, que amb el seu acte es farà un forat en els llibres d’història. 

I en ocasions descendeixen a un llenguatge més propi dels pinxos i brivalls que haurien de ser els seus enjudiciats: Diàleg: les manilles l’apreten massa o ja estan bé així?, Mediació: Desitja passar els propers vint anys a la presó del Salto del Negro o li va millor la de Badajoz?

Com tots els que es creuen imbuïts d'una veritat inqüestionable (la unitat d'Espanya), confonen el seu règim constitucional actual amb l'única versió possible de la democràcia -si bé sospito que això ho fan sabent que és un simple recurs retòric buit, més que no pas un compromís ferm amb les formes de l'Estat democràtic modern-: rebuig a qui pretén imposar un pensament únic excloent al marge de les vies legals i amb vulneració de les normes que configuren el nostre marc de convivència.


En el fons, tota aquesta bastida ideològica plena de llocs comuns, escarafalls i cridòria tavernària, encobreix la profunda depressió col·lectiva d'un poble que encarna la pitjor versió del nacionalisme: l'imperialisme, aquest verinós sentiment que no sap reconèixer-se a si mateix com a nacionalista perquè es creu posseït d'una superioritat que confon amb l'universalisme.

Tanmateix, també cal matisar que, en el cas espanyol i segurament en el de tots els imperis caiguts, en el fons cueja el petit sentiment del complex d'inferioritat. Llegim, si no, la segona part dels lliurament de les revelacions sobre el xat, la de mesos després, la dels dies en què, passada l'eufòria de la victòria dels dies finals d'octubre, s'enfronta exasperada a la desacreditació de la seva croada judicial per part de les instàncies europees. La crònica de la decepció del poder espanyol davant la incomprensió dels sistemes belga, alemany, britànic, suís... és la crònica d'un vell tuf arnat que ens remet, almenys, a 1898.

No ha après Espanya res de les seves repetides desfetes històriques? Sembla que, almenys pel que fa al poder representat per aquestes togues, molt poc, i que continuen entenen que els valors democràtics estan molt bé.... mentre els mantinguin en la possessió de la seva Raó.

NO HI HA DRECERES

Els Sopa de Cabra canten en un dels seus títols immarcescibles: No hi ha camins/ /no hi ha dreceres,/ el temps no s'espera/ si ets un fill de la nit.
Deia aquesta setmana Oriol Junqueras, en una entrevista feta per TV3 a través d'un qüestionari escrit, i per tant -no ho oblidem!- rere els barrots, que no hi ha dreceres per a la independència, i que el camí passa per un referèndum pactat. Junqueras, certament, és rere els barrots i per tant en la nit sòrdida i desolada de la presó, per molt que ara sigui a Catalunya.

Les dreceres, en la Història, són les revolucions, que solen engolir els seus fills, però a canvi deixen la societat agitada i preparada per a una nova fase d'evolució. Fa anys que es discuteix si l'independentisme català és una veritable revolució.

Jo sostinc que sí, que anem fent via i que els ulls del món se'ns dirigeixen, esperant que el nostre exemple cristal·litzi en una nova forma de canvi social: una revolució pacífica, democràtica i solidària. Una revolució que es faci amb camins rectes, polits, nets, com les línies dretes que va traçar Cerdà sobre un mapa per dissenyar l'Eixample barceloní, amb el dibuix lineal de les grans vies com la Meridiana -que vam omplir fa tres anys-, la Diagonal -que omplirem avui-o el Paral·lel -que de cap manera va omplir la patètica manifestació unionista de diumenge-.

El rei Felip VI amb els 12 membres masculins del Consell General del Poder Judicial

Ahir mateix el rei espanyol inaugurava l'any judicial amb la presència del ple del Consell General del Poder Judicial que presideix Carlos Lesmes, aquell  senyor la supèrbia i els tripijocs del qual poden fer tombar ara el nomenament com a jutge del Suprem del mateix jutge Llarena. Doncs bé, com era d'esperar, Lesmes va destinar bona part del seu discurs a atacar el moviment independentista -sense citar en cap moment Catalunya-, o, el que és el mateix, defensar la causa judicial que manté en presó, exiliats o processats més de vint-i-cinc líders independentistes, a més d'innombrables -més de mil- persones investigades. Va dir: Estos procesos de subversión, al desconocer los valores y principios del Estado de derecho, dividen profundamente a la sociedad, alteran gravemente la convivencia y pueden producir efectos devastadores sobre la paz interna de un Estado, per acabar citant  Alexis de Tocqueville: En una revolución, como en una novela, la parte más difícil de inventar es el final.

No em sembla ni molt menys anecdòtic que aquest home de profundes conviccions conservadores, si no reaccionàries, citi el pensador francès heroi de la revolució independentista nord-americana, i prohom de la democràcia encara en les beceroles. Lesmes representa perfectament l'arrogància i prepotència dels que es creuen investits de la sagrada missió de mantenir la sobirania d'un Estat, encara que sigui en contra dels representants polítics designats pel poble... i del mateix poble. 

És el que s'ha vingut a denominar el deep state en el pensament polític nord-americà contemporani. Una bona mostra del qual és l'article publicat fa pocs dies pel New York Times, un article d'opinió que per primera vegada en la seva gloriosa història no anava signat, i que assegura el rotatiu que és obra d'un alt funcionari del govern Trump. Aquest alt funcionari defensa la legitimitat del deep state -el citava així mateix- per, almenys, contenir les erràtiques, inconsistents i perilloses decisions del president -les seves anades d'olla, traduint en plata-. No seré jo qui defensi aquest president certament perillós, reaccionari, pretensiós, orgullós, inestable i mancat de qualsevol profunditat intel·lectual, però no deixa de ser preocupant que la política estigui determinada pels buròcrates, fora dels poders formals que la distribució de contrapoders democràtics articula en els ordres constitucionals.

Com els mateixos jutges diuen, sense embuts, és que algú podia esperar que la Constitució no es defensés contra l'atac dels que la volien subvertir? Com sempre, cal llegir bé: quan diuen Constitució volen dir el seu aparell, burocràtico-judicial-funcionarial, que viu al marge i pretén estar per sobre del govern popular, per molt que s'emparin en els conceptes de sobirania popular, democràtica, etc. Quan diuen Estat de dret volen dir el dret de l'Estat -que naturalment ells supervisen, controlen i si convé reinventen i generen-.

És contra això que la subversió és legítima. És contra això que una revolució és necessària. És contra això que el camins rectes suposen la desobediència d'un poder que és un paràsit de la societat i coarta la seva llibertat. Com en un altre títol inspirat dels Sopa de Cabra, són camins que un dia eren només pura imaginació, potser una ratlla en un mapa. Ara cal transitar-los, i encara que portem la contrària a la cançó, cal fer-ho des de la companyia i la mirada àmplia que abraci tothom.

SOBRE FEIXISMES PROPERS

Lamento no recordar qui va ser l'autor de la formulació del principi que en tota discussió la probabilitat que algun dels partícips acabi acusant nazi l'altre s'incrementa a mesura que s'allarga la mateixa discussió. Això, lògicament, val per a l'ecosistema polític espanyol, però cal remarcar que amb una singularitat notòria, que té a veure -com no- amb el denominat procés. La singularitat no ve tan sols de la intensitat o freqüència inusitada amb què un bàndol acusa a l'altre de nazi, sinó que realment no s'entaula la discussió, que ja està el nazi en boca d'algú.

Un exemple notori és com el nou president Quim Torra ha estat acusat, sense a penes haver obert la boca, des la seva discussió d'investidura, de tota mena de teories racistes, xenòfobes, etc, i no valent-se de les seves expressions en els discursos de les sessions d'investidura, sinó de quatre tuits de fa un grapat d'anys i d'algun article -que ningú no ha llegit més enllà dels extractes esbiaixats que interessadament va fer circular Inés Arrimadas-.

Avui mateix, un exemple excels, el de l'ultradretà periodista Federico Jiménez Losantos, que deia al seu programa de ràdio que Quim Torra és  un menyspreable subjecte al costat del qual Hitler és un aprenent de malèvol, les malifetes del qual, les injúries del qual, els insults del qual, el racisme perfecte del qual, l'aspecte del qual, que no menteix, es reflecteixen al seu rostre, que és el mirall de l'ànima. Acabant de llegir la monumental obra de Montserrat Roig sobre "Els catalans als camps nazis", que vaig simultanejar amb la lectura de la no menys monumental novel·la "K.L. Reich" de Joaquim Amat-Piniella, un dels principal testimonis que va usar la tristament desapareguda escriptora per confegir el seu magistral llibre, no puc deixar de pensar com de banal i frívola resulta la xerrameca d'aquest fals periodista per tal d'equiparar les presumptes malifetes d'un polític demòcrata amb un dels tirans més sanguinaris que ha conegut l'edat moderna. Com no puc deixar d'imaginar l'estat d'ànim amb què la gran Montserrat Roig va haver d'encarar una tasca tan dura, difícil i esfereïdora com la de recopilar tantes històries de la desmesura del mal en la seva màxima expressió, la del genocida règim nazi.

¿Cal remarcar que Losantos, Vox, o fins i tots partits homologats en la democràcia com el PSOE actual, fugen, en llançar les seves alegres comparacions, de fer-les amb un altre règim aliat dels nazis, com el de Franco? El franquisme va usar la seva pròpia forma de genocidi contra el bàndol perdedor a la guerra que el va fer assentar-se al poder, però també va col·laborar amb la tasca exterminadora dels camps nazis desentenent-se de protegir els republicans expatriats. Curiosament, els que assenyalen de totalitaris els independentistes, acudeixen al nazisme i no a un règim feixista i cruel molt més proper, el franquista. Ves quines coses!

Ara que les memòries històriques es pretenen debilitar, estirar i diluir, en funció de manipulacions -en mans dels mateixos que denuncien la pretesa manipulació i adoctrinament dels que indaguen honestament en la Història-, no està de més analitzar per què aquest buit de referències. Un buit que sembla que vol dur a l'oblit un règim provadament malèvol, el que més desapareguts manté actualment després de Cambodja. Potser serà perquè no ens adonem de com sonen les paraules recents dels nous campions de la unitat espanyola, els Ciutadans o la seva nova divisa comercial Espanya Ciudadana, Albert Rivera: Recorrent Espanya jo no veig treballadors o empresaris; veig espanyols; no veig joves o grans, veig espanyols. Ja està aquí l'Espanya Ciutadana! Uneix-t'hi!

O més que de com sonen, de com ressonen a les paraules del líder del feixisme que va tenyir ideològicament el franquisme que ni C's ni el PP han condemnat mai, curiosament un altre Rivera, Primo de Rivera.

EL CENSOR VICTIMISTA

Llegeixo a Twitter algú que manifesta que ara, veient com funcionen les campanyes cavernàries contra l'independentisme, pot entendre com la població alemanya va ser tan insensible al martiri que el nazisme va engegar contra el poble jueu. Afegiria jo que va ser pitjor que això. Només cal llegir el llibre de Montserrat Roig "Els catalans als camps nazis" per saber que els habitants dels pobles propers als camps d'extermini podien fins i tot afegir-se entusiasmats al maltractament brutal que rebien els presoners. I del qual no solament eren víctimes els jueus -tot i que aquest es van dur la pitjor part-, sinó que també es va estendre als deportats republicans espanyols i presoners de molts dels països ocupats pel III Reich.

El relat generalitzat que empren mitjans de premsa, alguns o molts usuaris de xarxes socials i molts polítics professionals està prefabricant sens dubte una imatge de violència al voltant de l'independentisme, i de retruc tot el país -Catalunya, vull dir-, amb la finalitat de justificar la ferotge repressió de les aspiracions independentistes. S'està creant l'enemic a la Constitució, a la pàtria indissoluble, a allò que, tot sovint, per manca de real base, simplement denominen la Llei, curiós genèric que sembla remetre'ns als temps que Moisès va rebre les normes directament de la mà de Déu.

Per construir aquest relat, ja ha estat a bastament explicat, els seus artífexs parteixen d'un seguit de tàctiques que, conscientment o no, deriven del famós decàleg (en realitat d'onze punts) de la propaganda nazi, atribuït al tètric Goebbels. Una de les que més veiem repetir-se és l'atribució al contrari dels defectes o actes propis. És en aquesta tessitura que veiem ara com la violència ha passat a atribuir-se al bàndol independentista, mentre que el paper de víctima se l'atribueix a si mateix l'unionisme.

Un exemple significatiu el plego avui també a Twitter, del compte de la diputada al Parlament català del PSC Beatriz Silva. L'origen es remunta a uns dies enrere, quan aquesta representant del poble es queixava que al programa de TV3 Preguntes freqüents -conegut per l'acrònim anglès FAQS- s'hagués pretesament ridiculitzat l'expresident Montilla, i proposava fins i tot una investigació sobre com es tria el públic assistent, ja que sembla ser que no va repartir els aplaudiments al gust de tal senyora -altra cosa no va fer un públic exquisidament correcte en un programa igualment d'una pulcritud exemplar-. Doncs bé, heus aquí el que piulava ahir:

 Com es veu, en la piulada tal diputada reproduïa les que alhora, segons ella, l'havien assenyalat perquè els seus procedissin a un linxament col·lectiu. Bé, si analitzau les respostes, tot i que no es veuen bé en la imatge, veureu que Gabriel Rufián i Xavier Sala-i-Martín es limitaven, precisament a discrepar o a discutir amb ella. De fet, aquí l'única que sembla proposar mesures per limitar la llibertat d'expressió és ella.

Però anem a veure com ha operat aquest linxament dels suposats acòlits dels personatges de la causa independentista. Una recerca sumària de les respostes que sembla ser han col·lapsat el compte de Beatriz Silva ens dóna l'astronòmica xifra de... 13! En canvi, el que sí ha produït una respectable xifra de més de 400 respostes és el tuit en què denunciava el col·lapse, assetjament o linxament. Ara bé, una tria ràpida ens fan veure un to molt ponderat en les respostes, tan positives com negatives. Una petita mostra:

Una de les respostes, com veiem, precisament puntualitza la gran diferència que va entre discrepar, debatre o discutir, i assetjar o censurar el discrepant. I, per acabar, la resposta de Sala-i-Martín:

La resposta narra amb precisió el que realment ha succeït: una diputada emet una queixa sobre la televisió pública -i proposa mecanismes per censurar-la-, i rep una resposta crítica que ella interpreta com una incitació a ser silenciada i assetjada.

Cal afegir que el que ha rebut, i de valent, a la xarxa, ha estat Xavier Sala-i-Martín? Sembla que el to irònic no ha estat ben rebut per algunes veus que el titllen de masclista, maleducat i ...caverna ultraliberal!, segons Crònica Global. Per cert, mitjà que titula la notícia amb un seriós error, que pot dur a pensar que Sala-i-Martín critica la diputada del PSC a causa del maltracte donat a Montilla per TV3:

"Machista", "maleducado" y "caverna ultraliberal" son algunos de los calificativos después de que el economista criticara a una diputada del PSC por el trato que dio TV3 a Montilla

A banda de pensar en la mala fe o deliberada actuació des d'una posició de força de Beatriz Silva, podem també atribuir la seva conducta  -i dels que la secunden o han secundat aquests dies a la xarxa- a un factor més general, i que, realment, parla d'un èxit de l'independentisme. No un èxit basat en les males arts d'un assetjament o tot allò que denuncien persones com aquesta afectada i tants altres ínclits representants del bloc del 155, sinó l'èxit de la mobilització, si no ja tenyida de somriures com diu la Sra. Silva, sí almenys en general encara respectuosament democràtica i pacífica.

L'assetjador, per definició, ha de partir d'una situació de superioritat, de poder real, sobre l'assetjat. Com poden acusar, doncs, l'independentisme d'assetjador, quan evidentment és l'unionisme el que té el poder dels mitjans que detenen l'ús de la força coercitiva legal, i la gran majoria dels mitjans informatius que es difonen a Espanya -Catalunya inclosa-! És perquè l'independentisme, en realitat, donada la seva capacitat de mobilització que ultrapassa en molt, en molt més gran proporció que la seva força real en vots, a l'unionisme, ha posat a aquest en una tessitura de considerar-se minoria, i segurament de manera inconscient, sense maquinar amb cap mala fe. Si a això li sumem que  l'opinió pública internacional cada cop compra menys el seu discurs, el victimisme pot tenir una explicació lògica. 

I si tal vegada, fins i tot, considerem el cuquet de la mala consciència que s'agita en algun racó de les seves animetes, trobarem el quadre complet del perfil psicològic del censor que es creu assenyalat i censurat.

ALIMENTANT EL MONSTRE

Un dels diaris de Madrid -és que importa ja el nom?, no són ja un tot indiferenciat?- llança una informació on posa la cara i els noms de nou professors d'un institut de Sant Andreu de la Barca per presumpte delicte d'incitació a l'odi. Els acusa d'humiliacions i assenyalment a alguns alumnes, fills de guàrdies civils, l'endemà de l'1O. Poc després, el líder de C's, Albert Rivera, distribueix la informació i les fotos dels professors acusats al seu compte de Twitter.

L'Audència Provincial de Navarra sentencia als acusats de la violació en grup d'una noia de 18 anys, coneguts com "la Manada", per abusos sexuals i no hi veu agressió, ni per violència ni intimidació. Un fundador de C's, Arcadi Espada, apareix a una televisió d'àmbit estatal -cal dir quina?- demanant-se si algú podria localitzar algun vídeo sexual de la víctima.

ETA anuncia la seva autodissolució per fi, després de sis anys d'haver cessat en l'ús de les armes i la violència, i el govern del PP titlla l'anunci de mera propaganda, mentre Mariano Rajoy rebla: faci el que faci ETA, no trobarà cap escletxa d'impunitat. 

Tres exemples en el que portem de setmana que semblen demostrar que PP i C's semblen capficats en una cursa a veure qui mostra una cara més dura i repressiva per consolidar-se en la lluita pel poder. Ja és un secret a veus que l'IBEX35, o sigui el poder econòmic que mou bona part dels fils d'aquest poder, ha apostat fa anys pel cavall de C's, per tal de tenir una carta alternativa en el moment inevitable del desgast dels populars, assetjats per la corrupció, el desafiament independentista català, les lluites intestines i el càstig social a què sotmeten a la població espanyola més empobrida.

La caverna mediàtica, l'aparell policial-judicial, i altres estaments del deep state -l'estructura real que aplica la força de l'Estat- s'han mantingut fidels al PP de Rajoy en general, però ja fa molt que aquest president no compta amb la simpatia -per dir-ho suau- d'una part de la caverna, i el poder judicial sembla haver-se-li anat de les mans en el cas català. És el que té engendrar monstres que et fan la feina bruta: el sicari pot tenir la temptació sempre de vendre's a un postor que vegi més sòlid o més beneficiós.

El gran capital sempre ha preferit l'acció discreta del poder sobre la població, per garantir no solament que es manté la seva porció del pastís, sinó que aquesta porció pot tenir ocasions per engrandir-se. Ara bé, tampoc ha dubtat mai a usar de la violència desfermada dels seus sequaços més brutals quan ha cregut que pagava la pena o s'ha vist enfrontat a una seriosa contestació. Així, a l'engròs, és explicable el creixement del feixisme a l'Europa de fa poc més d'un segle. I en la batalla entre els dos models de contenció de la insurrecció popular -el consentiment persuasiu i la repressió ferotge- podem trobar l'explicació d'una part del conflicte generat a la II Guerra Mundial.

Actualment sembla guanyar rèdits entre els potentats de l'IBEX35, o l'economia del BOE altrament dita, la via de la mà dura que un displicent Rajoy no sembla garantir. Ja ho va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Olius, fa uns anys, quan va eclosionar el fenomen Podemos, Espanya necessitava un moviment igual, però de dretes.

Però el monstre, quan s'alimenta, tendeix a desbocar-se i ser perillós. El nazisme va anar sempre agermanat amb la gran indústria alemanya que li va prestar els suports i el va fer ascendir, i amb el qual es va aventurar en una follia conqueridora que finalment va suposar la desfeta del nazisme, i a poc va suposar també la seva. Tanmateix, com sol succeir, la indústria, les famílies que la regien, va acabar surant. Sol succeir això, els realment poderosos sobreviuen als seus errors, per grossos que siguin, però no per això estan lliures de grans trasbalsos com aquell.

La cara preocupant que mostren aquests dies el pinxo del barri Rivera, el petulant i arrogant Arcadi Espada, les pallassades absurdes de Boadella i els seus amics de Tabàrnia, tot plegat, fan pensar més en una prematura i accelerada degeneració -abans i tot d'arribar al poder- dels que prometien una regeneració de la política espanyola. Potser acabaran fent que algú es repensi el seu suport.

UNA REVOLUCIÓ CIVIL

Karl Marx i Friedrich Engels a la impremta de la Rheinische Zeitung, Colonia - Museu Marx & Engels, Moscou ✆ E. Chapiro © Ñángara Marx

Sentia, sense ironia parlo, vergonya aliena llegint les notícies sobre els informes que el Tribunal Suprem ha tingut a bé trametre al Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. Imaginem el gest suficient i la mirada altiva amb què ses senyories s'han hagut de rebaixar a contestar una petició d'un simple tribunal regional per ampliar les informacions contingudes en el nyap d'euroordre perpetrat per l'instructor Llarena contra Carles Puigdemont. En resum, ve a dir que tinguin ells, els alemanys, la cura de buscar en quin delicte del codi penal alemany podria encabir-se les conductes greument delictives del president de la Generalitat. Que inventen ellos!

Això pel que fa a la presumpta rebel·lió, perquè pel que fa a la malversació continuen buscant sota les pedres -els arxius dels distints departaments de la Generalitat que fa mesos que tenen intervinguts de cap a peus- proves del pagament dels fons destinats a realitzar el tan rebel referèndum de l'1O. Sembla que l'últim invent -aquest sí- de la capacitat creativa del dret del magne tribunal és que no cal haver efectuat un pagament per incórrer en la malversació de fons. Meravellós. Per aquesta línia, aviat tots serem reus de qualsevol delicte pel simple fet de semblar que hi estem predisposats a cometre'l.

Ja vaig analitzar en un post anterior per què no crec que hi pugui existir la conducta defraudatòria que implica aquest delicte en l'actual regulació del Codi Penal, però al marge d'aquest petit detall sense importància, el fet és que no troben proves dels pagaments i hi insisteixen sense defallir. L'últim episodi, divendres passat tornant a recórrer els passadissos de la Generalitat. Senyal que ni ells es creuen la seva pelegrina nova ocurrència.

Si llegissin la molt extensa literatura que han generat ja els fets d'octubre, sabrien que qui va pagar la festa de la democràcia catalana -vull dir el cop d'Estat, senyories!-, va ser la societat civil. Donants voluntaris que ja no deuen comptar en recuperar la seva contribució, ara que sembla que això de la República va per llarg.

Però, si pot resultar desencisador que en efecte els partits independentistes no semblin tenir cap via clara per posar en peu la República a casa nostra, alguna cosa sense dubte se sosté, creix i té tota la pinta de consolidar-se: la percepció del compromís que almenys una part molt important de la societat catalana per bastir-la. I que en tal compromís hi posa la il·lusió, la força... i els calés!

Vejam si no com s'han pagat fins ara les fiances i multes que un Estat espanyol llançat a la repressió sense brida no para d'abocar contra tot el que faci olor d'independentista. Vejam com la consellera Clara Ponsatí va cobrir en un micromecenatge de la nit al dia les despeses de la seva defensa contra l'ordre d'extradició enviada a Escòcia. Vejam aquesta notícia espectacular que trobo avui a Vilaweb: una via per reflotar les oficines de Diplocat torpedinades i enfonsades per l'Estat espanyol amb singular acarnissament, a través del muntatge als Estats Units d'una organització sense ànim de lucre sostinguda novament per donacions particulars.

Aquest acarnissament contra la política exterior de la Generalitat mostra com l'Estat espanyol és conscient d'estar perdent la batalla del'opinió internacional. Cal llegir-lo amb una altra notícia que saltava avui, que ens diu al soferts contribuents que l'Estat espanyol es gastarà quasi mig milió d'euros en un encàrrec a una agència publicitària britànica per aconseguir convèncer a l'exterior que és un veritable Estat democràtic. Crec que s'equivoquen. Només comprant alguns dels millors estudis de Hollywwod podrien assolir alguna cosa en aquest sentit.

Però em desvio. El que em sembla particularment rellevant és com la revolució catalana està trobant els seus millors èxits en la iniciativa particular, en l'entramat de la seva societat civil, en la vitalitat sense fi de la seva millor i més estructurada població.

Un malentès històric ha associat el marxisme a l'estatalisme a què van desembocar les revolucions russa, xinesa i altres. L'estalinisme i les seves diferents versions ens han fet oblidar que Marx i Engels, en la seva teoria socioeconòmica, i passant pel tamís crític el concepte de Hegel de l'esperit objectiu, van postular la primacia de la societat civil sobre l'Estat. Serà la revolució catalana la que ens demostrarà que només des d'aquesta primacia pot ser efectiva una veritable revolució alliberadora de la Humanitat? Serà, paradoxalment, una revolta titllada de burgesa, una autèntica Revolució, una Revolució civil?

SANT JORDI COM A SOLUCIÓ

Novament, Sant Jordi ha estat una festa apoteòsica on la nostra societat civil catalana -la de veritat- mostra la seva millor cara, la que celebra la cultura i la bonhomia de l'amistat i l'amor simbolitzats en el llibre i la rosa. Regalem gairebé tantes roses com catalans i catalanes hi som, i més d'un milió de llibres, que suposen xifres de vendes de més dels vint milions d'euros. Enguany, no obstant, va haver un record indefugible cap als nostres compatriotes que no van poder assistir-hi des dels carrers inundats de sol i llibertats de les ciutats, viles i pobles de Catalunya, els nostres presos polítics. Roses grogues, múltiples actes reivindicatius -com, a Reus, l'arribada de les cel·les on ciutadans s'engarjolen una estona per rememorar els presos polítics-, ens ho feien present.

Sens dubte és això el que va fer que saltés la inevitable nota discordant, la de Carlos Carrizosa, el portaveu de Ciutadans, que declarava que li sabia greu que es volgués fer de Sant Jordi una festa només per a una part dels catalans. El filòsof Xavier Antich li replicava a Twitter que sap greu que, en efecte, només sigui una festa d'una part dels catalans: els que llegeixen. No sé si es pot dir que els que no llegeixen mai, ni un llibre a l'any, se senten al marge d'una festa tan cívica, però suposo que més aviat Antich apunta al fet que el votant de C's i unionista en general és menys afeccionat a la lectura que l'independentista. Això seria molt dubtós, també, però els estudis demogràfics semblen afirmar que a més nivell cultural entre la població catalana, més tendència independentista. Queda clar que que es tracta d'estadístiques i tendències que admeten tota mena d'excepcions singulars.

El que sí sembla indiscutible és que l'electorat independentista té més capacitat de mobilització, i això seria l'explicació de la punxada d'un García Albiol que va arribar-se a  Badalona per regalar roses a la via pública i es va veure escaldat, reprès i escridassat per la gent que celebrava la diada. Tot i jugar teòricament a la seva ciutat, jugava en camp contrari. També semblen tenir més motivació lectora: entre els llibres de no ficció més venuts ahir, en català hi ha majoria de llibres sobre el procés, mentre en castellà, només n'hi apareix un, i precisament d'un proindependentista espanyol com Ramon Cotarelo.

El que un Sant Jordi agredolç com aquest em demostra és que la ferida és lluny de cicatritzar, i que en efecte existeix una divisió important de la societat catalana. Potser no la fractura que alguns volen crear, però sí una escletxa que ara per ara sembla que no fa més que aprofundir-se.

No seria Sant Jordi, la festa que el líder de C's Albert Rivera deia que volia proposar com a festa de tots els catalans en lloc de l'11 de setembre, un bon exemple de com es podria iniciar el procediment de guariment? Una aposta per la cultura, per la reflexió, per l'amabilitat, la cortesia -les bones formes i el somriure de nou!-, i un civisme que impedeixi que s'arreli la controvèrsia en forma de ràbia, frustració o odi.

Podria, ho crec fermament. Podria ensenyar el camí de la resolució civilitzada de la discrepància política, i també del legítim dret a la diferència i l'exercici de la convivència. Potser amb una condició que amb els anys he après a atresorar, usar i defensar: la capacitat de valorar els altres en la seva totalitat d'éssers humans, en la seva completa humanitat. I, si de cas, posant una mica de pes addicional al costat de les virtuts de cada persona, en lloc del dels seus defectes. Perquè, moltes vegades, cal ajudar a l'altre a reconèixer-se en allò que té de millor, per tal que respongui també amb la millor actitud a la discrepància i la controvèrsia amb què ens hi puguem enfrontar.

SENSE QUE ES NOTI LA CURA

Imatge del film "Tartuf o l'hipòcrita" de F.W. Murnau

De vegades la política és qüestió d'aparences. Un explotador que passa per demòcrata pot obtenir probablement una recompensa superior a les seves maquinacions si aconsegueix el consentiment dels seus explotats. En general, el poder prefereix l'estalvi de la violència extrema i només recorre a ella quan veu que és el camí més directe i fàcil per als seus fins. La diplomàcia i l'alta política es basa, doncs, en les formes, un joc d'hipocresia si voleu. Com l'arquetípic personatge de Molière, el Tartuf, el poderós sol preferir envernissar discretament el seu ardor i així amb sagrada fermesa sap guardar-se el secret. Un cas prototípic que ens afecta els catalans és la cèlebre recomanació  continguda a la instrucció secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo de Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el gener de 1716, segons la qual havien de procurar imposar el castellà amb instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Frase aquesta última que ja se li atribueix al famós Conde-Duque de Olivares, adreçada a Felip IV amb la mateixa idea de castellanitzar les terres catalanes.

 Si això feien el representants de les altes esferes del poder castellà en aquells segles, fins i tot després d'arrasar el principat en la Guerra de Successió, per què sembla que avui hagin perdut formes, modos i cuidados en la seva lluita judicialitzada contra l'enèsima revolta catalana?

En el seu molt recomanable article publicat fa un parell de dies a el Diario, Elisa Beni diu al voltant de la instrucció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena contra el moviment independentista que ...Muchos preguntarán: ¿es posible que un magistrado del Tribunal Supremo sea, al menos en apariencia, tan poco aseado instruyendo? Posible es, porque está pasando, pero ninguna instancia en este país va a atender las quejas por este atropello. Aseado és una molt precisa expressió que no tenim en català, encara que s'usa en terres de l'Ebre a penes catalanitzada, per descriure aquella conducta polida que pretén frenar qualsevol reprensió pública i pèrdua de la bona fama. Beni fa una impecable i implacable descripció de les gruixudes faltes a l'ordenament processal que ha comès Llarena i, amb ell, la fiscalia i la mateixa Sala del Tribunal Suprem que ha aprovat les seves interlocutòries. Tot menys un intent que no es noti el cuidado.

Com és això possible? ¿Potser se senten emparats per la gran cortina que li proporciona el govern i el suport de què gaudeix a les Corts gràcies a l'adhesió del gran gruix de l'oposició -els partits constitucionalistes que van avalar el gran nyap anticonstitucional del 155-, i la cort mediàtica que els embolcalla? Això no ha estat suficient, tanmateix, per convèncer la població catalana que continua reafirmant el pols independentista -a la qual tal vegada ja donen per perduda-, ni evitar que en totes les instàncies internacionals on s'estan presentant quedin malparats. Realment, resulta ja de vergonya aliena que insisteixin i encara, lluny de rectificar, s'hi tornin amb nous intents de doblegar els arguments dels qui, basats en arguments jurídics més nets, els hi deneguen la raó,

Així, en el cas de l'euroordre cursada contra Puigdemont a Alemanya, sembla que encara els fiscals busquen noves proves i fins i tot, en el súmmum del ridícul, ampliacions a nous delictes, que estan buscant sota les pedres, les fermes pedres sòlides de la legislació penal alemanya. No sembla raonable, certament, com tampoc sembla que el tribunal de Schleswig-Holstein hagi d'accedir a una extradició per malversació de fons que difícilment encaixa amb el delicte de corrupció.

De fet, tampoc els fets encaixen amb la tipificació del Codi Penal espanyol, per molt que l'aparell judicial espanyol -i els seus braços polítics- li hagi agafat el gust i fins i tot amenacin amb atribuir-li aquest delicte el president del Parlament i els membres de la Mesa que han acordat querellar-se amb el jutge Llarena per fer cas omís de les mesures cautelars dictades pel Comité de Drets Humans de l'ONU en relació a la candidatura de Jordi Sánchez.

El delicte de malversació de fons, regulat avui a l'art. 432 del Codi Penal, va lligat en realitat al delicte d'administració deslleial de l'art. 252, del que ve a ser un simple tipus agreujat en virtut del càrrec d'autoritat o funcionari públic del qui el comet. L'administració deslleial és tipificada per a los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno, emanadas de la ley, encomendadas por la autoridad o asumidas mediante un negocio jurídico, las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado.

Amb aquesta regulació s'ha eliminat la necessitat d'ànim de lucre que seria molt clarament no imputable als membre del Govern o la Mesa, però en una aplicació assenyada no pot ser tampoc encaixada en la conducta d'uns representants del poder executiu i legislatiu que apliquen en l'execució de la seva activitat política els fons públics, ja que, si analitzem on està encabit l'art. 252, veurem que es tracta del capítol de defraudacions, i de la seva mateixa regulació es desprèn que és essencial l'ocultació o engany envers l'administrat -en aquest cas, la població catalana, no ho oblidem-. Una ocultació que és meridianament contrària a la llum pública amb què han actuat els presumptes malversadors.

Per tant, només una acurada aplicació del tipus penal, que no oblidem que com a ultima ratio que ha de ser de l'Estat de Dret sempre s'ha de vigilar molt de no fer-ne un ús extensiu, ja descarta la concurrència del delicte en la gestió del govern de Puigdemont. No cal, doncs, acudir a la prova de la seva inexistència per la constatació que cap fons públic va ser destinat a l'organització del referèndum, ni a un examen més detingut de l'oportunitat que l'ordre jusisdicional penal entri a conèixer d'aquests actes. Actes que han de ser més aviat reservats a l'ordre contenciós-administratiu, on la jurisprudència ha llargament establert allò que es reserva a l'esfera dels actes polítics, la que  defineix l'àmbit de discrecionalitat dels poders executiu i legislatiu. A aquests poders, el judicial els ha de controlar, però mai en l'aberrant pla de superioritat que en la causa contra l'independentisme s'ha situat el poder judicial espanyol.

Despropòsits com aquest abunden i serien interminables de descriure en una actuació en la qual és cap visible Llarena però, com ja hem dit, involucra en realitat a molts representants dels alts estaments judicials espanyols. En efecte, unes actuacions que ens deixen bocabadats per la manca de rigor, de polidesa i de cura, en definitiva. Un absolut i desastrós nyap, en resum.

M'atreveixo a pronosticar que, arribat el moment -que, això sí, pot demorar-se molt i massa- que tot aquest nyap es desfaci com un castell de sorra, Llarena i potser algú o alguna més dels caps visibles d'aquesta atzagaiada col·lectiva, acabaran sent arraconats i els giraran l'esquena per esdevenir els caps de turc als quals ningú no pensa ja en agrair-los els serveis prestats a la sagrada unitat de la pàtria.

El temps em donarà o traurà la raó.