UNA REVOLUCIÓ CIVIL

Karl Marx i Friedrich Engels a la impremta de la Rheinische Zeitung, Colonia - Museu Marx & Engels, Moscou ✆ E. Chapiro © Ñángara Marx

Sentia, sense ironia parlo, vergonya aliena llegint les notícies sobre els informes que el Tribunal Suprem ha tingut a bé trametre al Tribunal Superior de Schleswig-Holstein. Imaginem el gest suficient i la mirada altiva amb què ses senyories s'han hagut de rebaixar a contestar una petició d'un simple tribunal regional per ampliar les informacions contingudes en el nyap d'euroordre perpetrat per l'instructor Llarena contra Carles Puigdemont. En resum, ve a dir que tinguin ells, els alemanys, la cura de buscar en quin delicte del codi penal alemany podria encabir-se les conductes greument delictives del president de la Generalitat. Que inventen ellos!

Això pel que fa a la presumpta rebel·lió, perquè pel que fa a la malversació continuen buscant sota les pedres -els arxius dels distints departaments de la Generalitat que fa mesos que tenen intervinguts de cap a peus- proves del pagament dels fons destinats a realitzar el tan rebel referèndum de l'1O. Sembla que l'últim invent -aquest sí- de la capacitat creativa del dret del magne tribunal és que no cal haver efectuat un pagament per incórrer en la malversació de fons. Meravellós. Per aquesta línia, aviat tots serem reus de qualsevol delicte pel simple fet de semblar que hi estem predisposats a cometre'l.

Ja vaig analitzar en un post anterior per què no crec que hi pugui existir la conducta defraudatòria que implica aquest delicte en l'actual regulació del Codi Penal, però al marge d'aquest petit detall sense importància, el fet és que no troben proves dels pagaments i hi insisteixen sense defallir. L'últim episodi, divendres passat tornant a recórrer els passadissos de la Generalitat. Senyal que ni ells es creuen la seva pelegrina nova ocurrència.

Si llegissin la molt extensa literatura que han generat ja els fets d'octubre, sabrien que qui va pagar la festa de la democràcia catalana -vull dir el cop d'Estat, senyories!-, va ser la societat civil. Donants voluntaris que ja no deuen comptar en recuperar la seva contribució, ara que sembla que això de la República va per llarg.

Però, si pot resultar desencisador que en efecte els partits independentistes no semblin tenir cap via clara per posar en peu la República a casa nostra, alguna cosa sense dubte se sosté, creix i té tota la pinta de consolidar-se: la percepció del compromís que almenys una part molt important de la societat catalana per bastir-la. I que en tal compromís hi posa la il·lusió, la força... i els calés!

Vejam si no com s'han pagat fins ara les fiances i multes que un Estat espanyol llançat a la repressió sense brida no para d'abocar contra tot el que faci olor d'independentista. Vejam com la consellera Clara Ponsatí va cobrir en un micromecenatge de la nit al dia les despeses de la seva defensa contra l'ordre d'extradició enviada a Escòcia. Vejam aquesta notícia espectacular que trobo avui a Vilaweb: una via per reflotar les oficines de Diplocat torpedinades i enfonsades per l'Estat espanyol amb singular acarnissament, a través del muntatge als Estats Units d'una organització sense ànim de lucre sostinguda novament per donacions particulars.

Aquest acarnissament contra la política exterior de la Generalitat mostra com l'Estat espanyol és conscient d'estar perdent la batalla del'opinió internacional. Cal llegir-lo amb una altra notícia que saltava avui, que ens diu al soferts contribuents que l'Estat espanyol es gastarà quasi mig milió d'euros en un encàrrec a una agència publicitària britànica per aconseguir convèncer a l'exterior que és un veritable Estat democràtic. Crec que s'equivoquen. Només comprant alguns dels millors estudis de Hollywwod podrien assolir alguna cosa en aquest sentit.

Però em desvio. El que em sembla particularment rellevant és com la revolució catalana està trobant els seus millors èxits en la iniciativa particular, en l'entramat de la seva societat civil, en la vitalitat sense fi de la seva millor i més estructurada població.

Un malentès històric ha associat el marxisme a l'estatalisme a què van desembocar les revolucions russa, xinesa i altres. L'estalinisme i les seves diferents versions ens han fet oblidar que Marx i Engels, en la seva teoria socioeconòmica, i passant pel tamís crític el concepte de Hegel de l'esperit objectiu, van postular la primacia de la societat civil sobre l'Estat. Serà la revolució catalana la que ens demostrarà que només des d'aquesta primacia pot ser efectiva una veritable revolució alliberadora de la Humanitat? Serà, paradoxalment, una revolta titllada de burgesa, una autèntica Revolució, una Revolució civil?