ALIMENTANT EL MONSTRE

Un dels diaris de Madrid -és que importa ja el nom?, no són ja un tot indiferenciat?- llança una informació on posa la cara i els noms de nou professors d'un institut de Sant Andreu de la Barca per presumpte delicte d'incitació a l'odi. Els acusa d'humiliacions i assenyalment a alguns alumnes, fills de guàrdies civils, l'endemà de l'1O. Poc després, el líder de C's, Albert Rivera, distribueix la informació i les fotos dels professors acusats al seu compte de Twitter.

L'Audència Provincial de Navarra sentencia als acusats de la violació en grup d'una noia de 18 anys, coneguts com "la Manada", per abusos sexuals i no hi veu agressió, ni per violència ni intimidació. Un fundador de C's, Arcadi Espada, apareix a una televisió d'àmbit estatal -cal dir quina?- demanant-se si algú podria localitzar algun vídeo sexual de la víctima.

ETA anuncia la seva autodissolució per fi, després de sis anys d'haver cessat en l'ús de les armes i la violència, i el govern del PP titlla l'anunci de mera propaganda, mentre Mariano Rajoy rebla: faci el que faci ETA, no trobarà cap escletxa d'impunitat. 

Tres exemples en el que portem de setmana que semblen demostrar que PP i C's semblen capficats en una cursa a veure qui mostra una cara més dura i repressiva per consolidar-se en la lluita pel poder. Ja és un secret a veus que l'IBEX35, o sigui el poder econòmic que mou bona part dels fils d'aquest poder, ha apostat fa anys pel cavall de C's, per tal de tenir una carta alternativa en el moment inevitable del desgast dels populars, assetjats per la corrupció, el desafiament independentista català, les lluites intestines i el càstig social a què sotmeten a la població espanyola més empobrida.

La caverna mediàtica, l'aparell policial-judicial, i altres estaments del deep state -l'estructura real que aplica la força de l'Estat- s'han mantingut fidels al PP de Rajoy en general, però ja fa molt que aquest president no compta amb la simpatia -per dir-ho suau- d'una part de la caverna, i el poder judicial sembla haver-se-li anat de les mans en el cas català. És el que té engendrar monstres que et fan la feina bruta: el sicari pot tenir la temptació sempre de vendre's a un postor que vegi més sòlid o més beneficiós.

El gran capital sempre ha preferit l'acció discreta del poder sobre la població, per garantir no solament que es manté la seva porció del pastís, sinó que aquesta porció pot tenir ocasions per engrandir-se. Ara bé, tampoc ha dubtat mai a usar de la violència desfermada dels seus sequaços més brutals quan ha cregut que pagava la pena o s'ha vist enfrontat a una seriosa contestació. Així, a l'engròs, és explicable el creixement del feixisme a l'Europa de fa poc més d'un segle. I en la batalla entre els dos models de contenció de la insurrecció popular -el consentiment persuasiu i la repressió ferotge- podem trobar l'explicació d'una part del conflicte generat a la II Guerra Mundial.

Actualment sembla guanyar rèdits entre els potentats de l'IBEX35, o l'economia del BOE altrament dita, la via de la mà dura que un displicent Rajoy no sembla garantir. Ja ho va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Olius, fa uns anys, quan va eclosionar el fenomen Podemos, Espanya necessitava un moviment igual, però de dretes.

Però el monstre, quan s'alimenta, tendeix a desbocar-se i ser perillós. El nazisme va anar sempre agermanat amb la gran indústria alemanya que li va prestar els suports i el va fer ascendir, i amb el qual es va aventurar en una follia conqueridora que finalment va suposar la desfeta del nazisme, i a poc va suposar també la seva. Tanmateix, com sol succeir, la indústria, les famílies que la regien, va acabar surant. Sol succeir això, els realment poderosos sobreviuen als seus errors, per grossos que siguin, però no per això estan lliures de grans trasbalsos com aquell.

La cara preocupant que mostren aquests dies el pinxo del barri Rivera, el petulant i arrogant Arcadi Espada, les pallassades absurdes de Boadella i els seus amics de Tabàrnia, tot plegat, fan pensar més en una prematura i accelerada degeneració -abans i tot d'arribar al poder- dels que prometien una regeneració de la política espanyola. Potser acabaran fent que algú es repensi el seu suport.