SORTIDA DEL PLANETA IKEA

He estat aquesta última setmana residint al planeta Ikea. Imagino que ja sabeu de què parlo. Vas un dia al centre comercial de Gran Via-l'Hospitalet, per un cas, et passeges per aquell bé de Déu d'exposicions de mobles i accessoris, i a poc que et deixis dur per l'entusiasme, te'n vas a les fileres del magatzem i comences a adonar-te de la magnitud de la feina en què t'embarques. Però encara no ho saps prou. Comences a adonar-te només quan tots aquelles impol·luts embalums comencen a plantar-se per tots els racons de casa teva. La resta és Història, com sol dir-se.

Això i altres compromisos familiars m'han mantingut gairebé desconnectat de la blogosfera, però a canvi he fet algunes interessants descobertes:
-Com, contra el que diu la física tradicional, el volum d'objectes que desallotges d'una habitació petita -realment petita- port envair la totalitat de la resta d'un pis -no tan petit-.
-Per moltes voltes que li donis abans del muntatge al magnífic manual d'instruccions, sempre hi haurà un pas del procés que et saltaràs -i fregaràs així la tragèdia titulada On coi anava aquesta peça?-.
-Que com diu el manual, dos millor que un.

Espero que amb aquestes conclusions redimeixi en part la meva absència no voluntària. Torno a la vida, surto d'Ikea. O quasi, la conclusió amarga final m'ha arribat avui en constatar que el caos dels desordre en què vivies permetia encabir moltes més coses a la minsa habitació que la netedat de l'ordre que has implantat gràcies al disseny suec. Novament sembla que la física elemental ens falla i que haurem d'aprendre d'una vegada això de la física quàntica.

 A l'octubre passat va estar  a Barcelona un senyor suec que respon al nom d'Anders Dahlvig, que resulta ser, per als que no el conegueu, l'home que al capdavant d'Ikea va triplicar la seva facturació en deu anys -entre 1999 i 2009- i va contractar 70.000 treballadors. Dahlvig presentava el seu llibre "Cómo hacemos las cosas en Ikea". S'ha de reconèixer que, amb els resultats a la mà, era un llibre a tenir en compte.


La ironia és que Dahlvig ja no té cap relació amb la seva antiga empresa, on va començar d'ajudant al departament de finances i va acabar sent el conseller delegat. Dahlvig explica així la seva marxa: vaig notar que estava perdent una mica la motivació després de10 anys fent el mateix... i aquesta feina només la pots fer bé si estàs motivat al 120 %. 

Malgrat això, Dahlvig defensa la idea de cultura empresarial que representa Ikea, una cultura i detalls que posen l'accent en la igualtat entre els empleats, la promoció professional per davant de la contractació externa, i la persecució d'altres valors diferents al pur benefici: amb un propòsit més ambiciós que limitar-se a guanyar diners, les empreses poden proporcionarun sentit més ampli a la feina i a la vida de molts empleats.

¿No té parts fosques, aquest model de l'empresa groga i blava? Ben segur, i certament Dahlvig no les va refusar: la manca de transparència fiscal, per exemple (Ikea, de fet, és un conglomerat amb estructura difusa que només controla en el cim de la piràmide una sola persona, encara, el veterà fundador Ingvar Kamprad). O la manca de renovació en el personal i en les estructures internes que han provocat, segons Dahlvig, una pèrdua de capacitat d'innovació i creixement. No és solament que amb l'assentament de persones en els càrrecs al llarg dels anys es perdi agilitat (Dahlvig no va eludir per això apuntar directament al mateix Krampad, que ja té 86 anys, com a bon exemple d'aquest anquilosament), sinó que l'èxit actual pot ser el camí més segur cap al declivi futur. Com en tantes empreses exitoses, la principal amenaça d'Ikea és la mateixa Ikea.

Fidel als seus principis, Dahlvig va proposar les seves solucions: dividir l'empresa i començar de nou en unitats independents més petites que tinguins nous propietaris, capaços i compromesos. Hummmm, independència, compromís, començar de nou... Ves que no em vingui al cap una idea política per a la crisi que sacseja economies com l'espanyola, la mateixa on els seus dirigents polítics continuen aferrats a les velles formes i insistint en els valors de la unitat i la immobilitat.

Potser podríem mirar de prendre exemple d'una empresa guanyadora que sempre ha fet les coses de manera diferent, com li proposa Dahlvig a la mateixa Ikea: potser ha arribat el moment de tornar-ho a fer.

Potser jo mateix necessito només aplicar aquest principi per entendre com dimoni m'ho he de fer per tornar a entaforar la muntanya de llibres, dossiers, carpetes de tota forma i condició, cedés i disquets i etcèteres al seu lloc d'origen.

Però una cosa em sembla segura: si no ho aconsegueixo, l'esforç igualment haurà valgut la pena, encara que només sigui pel gust de tastar la renovació. I és que sospito que tots necessitem de tant en tant canviar, per poc que sigui. Com es diu ara, reinventar-nos.

EL PERSEGUIDOR I ALTRES RELATS

Els atzars que ens han dut als llibres que hem llegit són realment tals atzars? O són una endimoniada equació de milers d'incògnites que, si la nostra intel·ligència no fos limitada, podríem arribar a resoldre?

És indubtable que els llibres que llegim d'adults són, almenys així ens ho sembla, producte de la nostra tria lliure, de la nostra autonomia personal, però jo he viscut experiències pròpies que em fan dubtar de si aquesta llibertat, aquesta autonomia, aquest lliure albir, és tan gran com ens afigurem.

Sigui com sigui, és altament  probable que els llibres que ens marquen més profundament siguin els que hem llegit a la infantesa, llibres que ens van caure a les mans de maneres molt indirectes i que, com tot o gairebé tot en aquella daurada etapa de la nostra vida, sembla moure's al nostre voltant amb unes regles que desconeixíem o no ens qüestionàvem.

Per als qui hem gaudit d'una biblioteca familiar, és clar que aquesta és una font primària on, en molts casos, hem begut d'aquest cabal de llibres que estaven destinats a deixar-nos empremta. En el meu cas, no es tractava d'una biblioteca àmplia, cosa que sens dubte reduïa encara més la possibilitat d'elecció pròpia i, per tant, deixava l'atracció dels llibres més a la circumstància fins a cert punt fortuïta de l'elecció aliena. En el meu cas, de mon pare.

Crec que va ser una àmplia promoció televisiva duta a terme per l'aleshores televisió única, que el meu pare va fer-se amb una col·lecció molt econòmica d'uns cent llibres de tota mena i gènere, la majoria excel·lents. Alguns la recordareu, es deia  Los libros de RTVE, impresos en paper bast i enquadernats en una rústica molt senzilla.

Gràcies a aquella col·lecció vaig descobrir -jo tindria no més de deu anys- clàssics com"Les nits florentines" de Heine, o "La mort d'Ivan Ilich" de Tòlstoi, o autors contemporanis espanyols com Jesús Fernández-Santos i Rafael Sánchez Ferlosio. També hi havia uns quants volums divulgatius. Recordo amb plaer uns magnífics assajos sobre prehistòria i cosmologia. I unes encertadíssimes antologies de narracions d'autors com Clarín, Txèkhov o Julio Cortázar.

El volum del gran autor argentí portava per títol "El perseguidor y otros relatos", i incloïa, si no em falla la memòria, grans relats seus com "Casa tomada" o "La señorita Cora", a més del que donava (parcialment) nom al títol. "El perseguidor", gairebé una nouvelle per la seva extensió, va ser, tanmateix, el definitiu enlluernament i a més de tenir la virtut d'obrir-me els ulls a dues de les que podria anomenar les meves grans passions artístiques  (el mateix autor i el jazz), molt probablement també va inculcar-me de manera irremeiable la passió d'escriure.

Clint Eastwood i Forrest Whitaker, protagonista de "Bird"

Es tracta d'un dels relats més justament celebrats de Cortázar. Pertany al seu volum "Las armas secretas", publicat el 1959. Narrat en primera persona per un crític musical, amic i admirador d'una estrella del jazz, el saxofonista  Johnny Carter, és una mostra de la deriva tràgica d'un artista que, capturat entre la drogaadicció i les seves obsessions inexplicables, fa malbé el seu talent singular. Carter és un transumpte evident de Charlie Parker, la turmentada vida del qual seria duta al cinema amb singular profunditat per Clint Eastwood a "Bird" (1988). Prometo tornar a Eastwood en una altra ocasió, però el que aquí volia remarcar és que el relat de Cortázar és lluny de reflectir una biografia convencional, i tot i ser un dels seus relats amb factura més aparentment clàssica, trenca amb els eixos d'un relat canònic quant se centra més en la tensió, en la distància infranquejable, entre un artista presoner d'intuïcions altament rellevants i reveladores (o a punt de ser-ho, com és habitual en Cortázar, un narrador de la recerca més que de la troballa), però mancat d'una cultura capaç de manejar-les, i un crític que té les armes culturals però és mancat del talent que fa únic al seu amic/antagonista. El relat es pot veure ja com un pòrtic de la gran obra mestra de Cortázar, "Rayuela", que publicaria quatre anys més tard.



Quan fa alguns anys vaig recuperar alguns manuscrits de relats que havia escrit sobre els meus vint anys, vaig anar bastint un entrellat d'històries al voltant d'uns quants personatges residents en una illa imaginària on es trobava una extensa colònia catalana. Una de les històries que van anar completant aquell entrellat beu directament de "El perseguidor", i pretén indagar en la influència de la literatura sobre la vida: com la ficció pot ser un fet tan material i decisiu com els propis actes. Per dir-ho d'una altra manera: com la literatura es pot esmunyir dins dels pensaments que en definitiva modelen els actes.

Vaig titular el conte "El perseguidor i altres relats", i és un homenatge a Cortázar, però també als llibres econòmics que em van ajudar a estimar la literatura i, doncs, la vida. L'acabo de publicar en un bloc nou on aniré compilant aquells relats i, i això es tracta ja d'un projecte obert, aniré ampliant el món imaginari de l'illa poblada per catalans i altres emigrants i exiliats d'arreu del món: Les històries de Tavanne.

L'ESTELADA D'ESPELMES A REUS

Ahir va arribar a Reus la flama que reprodueix la forma de l'estelada amb milers d'espelmes a diferents espais públics, que està recorrent tots els racons de Catalunya ja des d'abans de la passada Diada sota l'impuls de l'Assemblea Nacional Catalana. Cinc mil espelmes van donar llum a la Plaça del Mercadal a una nova reafirmació en favor de la independència del poble de Catalunya. Del balcó central de l'Ajuntament van penjar en diversos moments estelades de diferent mida. Tot un símbol adreçat a un alcalde convergent que continua reafirmant el seu pacte de govern amb el PP.

Centenars d'assistents, diverses colles del seguici festiu de la ciutat, entre ells els castellers Xiquets de Reus que van aixecar quatre pilars, més de 150 voluntaris i la presència de la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, i de Reus decideix, Joan Ballesté, van fer possible un acte multitudinari.

El nou punt de trobada de la flama serà la veïna població de les Borges del Camp, el proper dia 16.

Fotografies de Marta López

LLENGUATGE I ENTROPIA

Deia Carl Jacob Burckhardt que les llengües tendeixen a empobrir-se amb el transcurs del temps, i no a enriquir-se. De manera similar a l'historiador suís pensava l'alemany Magnus T. Pfaff, per al qual en el fons qualsevol evolució que la Humanitat ha titllat de progrés és una mostra més de la infinita capacitat de decadència de l'espècie.

Pfaff associava el principi de la decadència a un mite, el de l'Edat d'Or, i com a tal mite, conté parts de pura elaboració fictícia però també una base real. Malgrat haver fustigat en nombroses ocasions els filòsofs que recorren a l'ús -abús en tot cas- de les fórmules científiques per dotar d'una aparença  científica a les seves especulacions, pel que fa a aquest tema va mantenir que la història humana estava subjecta al principi universal de l'entropia que es desprèn del segon principi de la termodinàmica ("Golden Age und Niedergang", 1961).

Tanmateix, el que interessava a Pfaff era realment el punt de fractura d'aquest principi. Com exposa en el llibre citat, l'entropia explica el funcionament del món, però no l'origen d'aquest funcionament. Si el món pot tendir al desordre és perquè hi ha hagut un ordre, i un ordre no pot ser imposat segons les lleis de la física aplicables al seu esdevenir. L'ordre, per tant, pertany a un nivell de l'ésser, i en cap manera a l'esdevenir. Ara bé, com sigui que l'ésser és per natura inestable, ja que és subjecte al moviment i a l'evolució, i per tant a l'entropia, des del seu mateix naixement, aquesta fractura és una excepció ab initio que simplement confirma la vigència del principi.

No queda clar si Pfaff considerava aquesta excepció com purament teòrica o pel contrari  una realitat similar al mateix esdevenir, aquest fluir de l'espai i el temps que l'home clàssic fragmenta i quantifica per poder mesurar, amb la invenció del temps i, doncs, de la tragèdia (1). De qualsevol manera, el que sí es dedueix de l'obra citada, és que Pfaff afirmava l'existència d'un llenguatge original perfecte, la llengua adàmica del llibre del Gènesi que es deteriora i esmicola com descriu el mite de la Torre de Babel. Al seu parer, els estudis filològics en combinació amb noves descobertes arqueològiques i antropològiques, acabaran per provar fefaentment l'existència d'aquesta llengua de la qual les existents actualment són a penes pàl·lides evocacions.

Pfaff no coneixia el català. En català tenim una paraula, enraonar, que cada cop sembla més en desús. No solament perquè es deixi d'usar pròpiament, sinó perquè es deixa de fer-li honor. Segons l'Enciclopèdia Catalana, enraonar és parlar alternativament dues o més persones entre elles. No és, doncs, purament parlar, ni molt menys xerrar , que conté un plus de caos -si bé a Mallorca  és sinònim de parlar-. Enraonar implica, docns, un ordre, i segurament una escolta per part de qui ha cedit l'alternativa de l'ús de la paraula, una actitud atenta i receptiva que és avui definitivament passada de moda.

Tanmateix, si pot resultar avui dolorosament cert que tothom diu mentides, però no importa, ja que ningú no escolta, el que pot resultar pitjor és que més que dir mentides, és a dir, enraonar amb la intenció de faltar a la veritat, el que es dóna és un amuntegament de xerrameca insubstancial que sembla destinada únicament al combat il·lusori contra la soledat. Citant un col·lega seu a la Universitat de Turíngia, Pfaff encapçala un dels seus "Escrits contra la temperància" amb aquest vers: És infidel el que escolta només per no estar sol.

Ës precisament en un dels escrits inclosos en l'esmentat recull pòstum,  "La dialèctica i la il·lusió del progrés"("Dialektik und die Illusion des Fortschritts"), que podem veure una objecció del mateix Pfaff al seu pensament anterior : el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir. En efecte, si el progrés és relatiu i sembla destinat a un moviment més circular que no rectilini, també podem en justícia considerar que el retrocés o decadència és una pura il·lusió dels sentits capturats en una comprensió limitada del temps, o, en paraules del mestre, en la invenció del temps com a mesura.


Potser no està tot perdut, doncs. O res. El llenguatge es deteriora, però alhora, miraculosament, s'està recomponent en alguna giragonsa de la Història.

* 
(1) Vegeu en aquest bloc "De la recerca constant de la infelicitat"