 |
| Lytras Nikiforos: Atígona davant Polinices mort (1865) |
Seguint amb el cicle Grans Mestres a escena que dirigeix
Francesc Cerro al Teatre Fortuny de Reus, vam poder assistir dimarts a una lectura de l'"Antígona" de
Sòfocles, la tragèdia que tanca el cicle de les tres tragèdies que va escriure sobre la nissaga dels Labdàcies.
Probablement la tragèdia grega favorita de la modernitat fins que "Èdip, rei", impulsada per les teories freudianes, va desplaçar-la una mica, és avui segurament més vigent que mai, quant representa el conflicte entre legitimitat i legalitat que ja va ser celebrat per
Hegel o els poetes alemanys romàntics. No cal dir que ho és entre nosaltres en el moment històric que estem travessant, però també ho ha estat en ocasió de moltes altres circumstàncies transcendentals. També entre nosaltres és famós gràcies a la versió d'
Espriu, que va abordar a penes acabada la gran tragèdia contemporània de la nostra guerra civil. Com se sap, el conflicte central en l'obra d'Espriu és el de la rectitud moral contra la tirania, un veritable
agon o enfrontament extrem entre els dos personatges centrals, en els quals no és dubtós assimilar la figura del tirà Creont a la de Franco. En això, la visió del nostre poeta s'assembla més a la de l'oposició romàntica entre dos ideals de pàtria que defensa un
Hölderlin.
En la tragèdia clàssica que representa en una mesura tan elevada aquesta "Antígona" de Sòfocles, el debat o conflicte no és exactament entre una llei tirànica i una democràtica, per dir-ho en termes polítics. Tampoc és exactament el debat de l'Estat modern que hi va veure Hegel, entre la llei de l'Estat i la llei de la família. Hegel és el gran teòric de la moralitat de l'Estat burgès, i per tant no pot centrar el debat en l'abús de poder. Aquesta aproximació, tanmateix, ens acosta més a la visió d'un contemporani de Sòfocles, o al propi Sòfocles, en definitiva, un autor que mai extreu per si sol les conclusions, sinó que exposa els elements de la confrontació que se situa al nucli de cada obra. En el conflicte central d'Antígona, Creont creu en la legitimitat del seus actes de defensa de les lleis de la
polis -que certament ell mateix ha dictat-, tant com Antígona es veu legitimada per l'obediència a les lleis ancestrals del seu llinatge, lleis atribuïdes als déus.
Parem esment en el fet que en la tragèdia clàssica els personatges es veuen abocats a un conflicte irresoluble, ja que la inexorabilitat del càstig que han de rebre es veu determinada pel seu actuar, bé que hagi estat inconscient, com exemplifica molt clarament el cas d'Èdip, que comentàvem fa poques setmanes. De la mateixa manera, si observem detingudament el debat que avui en dia capitalitza la vida política catalana i, de retruc, espanyola, és un debat en darrer terme entre legitimitats oposades, per bé que una de les parts empari la seva postura intransigent en un principi de legalitat. Els seus més abrandats defensors, de fet, solen descobrir-se fàcilment a poc que es posin objeccions racionals serioses al seu discurs legalista, i acaben apel·lant a
principis superiors, tals com la unitat espanyola, en oposició fins i tot a la legitimitat democràtica.
La versió que ens va servir Francesc Cerro, amb l'inestimable suport de les diccions superbes de
Mercè Pons (Antígona i Hèmon),
Jaume Comas (Creont) i
Àngels Gonyalons (la resta de personatges), actualitza l'obra, evidentment respectant la seva estructura. Assumint ell mateix la traducció, amb la col·laboració de
Jordi Vilaró, deixa de banda la clàssica traducció de
Carles Riba en vers, que per molt d'afecte que un li tingui, imposaria avui una distància -quan no dificultats de comprensió- a l'espectador. Però no es limita Cerro a actualitzar, molt encertadament, el llenguatge, sinó que adapta el text profundament. En essència, elimina bona part dels passatges on intervenen personatges secundaris i redueix fins quasi eliminar les estrofes del cor -que com en el muntatge d'"Èdip, tirà de Tebes" es reprodueix en veu en off amb suport d'imatges projectades-. És aquesta, de fet, una obra de Sòfocles on el cor te un inusual escàs protagonisme i sembla gairebé aliè a la trama. El cor és en la tragèdia la personificació col·lectiva de la
polis, i un element que permet que es desenvolupi i canalitzi la confrontació entre els protagonistes, però en aquesta obra, com Cerro sàviament ens demostra, és fàcilment prescindible. De fet, la seva versió arriba a crear una veritablement nova dramatització del text original en algunes parts, especialment l'episodi II, on potencia la confrontació directa entre Creont i Antígona, que queden sols cara a cara expressant les seves visions radicalment oposades de la llei, i accentua la defensa dels valors democràtics en el discurs d'Antígona enfront de l'obcecació despòtica de Creont, aspectes que, si bé no es pot dir que siguin aliens al text de Sòfocles, a penes els hi trobarem insinuats.
Particularment, trobo decebedors els enfrontaments entre els protagonistes, en el seu paper mútuament antagònic, tant en el text clàssic com en la versió d'Espriu -desconec la resta de versions-. Per dir-ho sense embuts, se'm fan curts. Probablement, Espriu, que pinta amb tint més clarament pejoratius el tirà, va preferir la prudència, més per por del que pogués passar-li al seu espectador que a si mateix, si hem de creure el que diu el discurs final d'aquest transsumpte seu que era el Lúcid Conseller. Pel que fa a Sòfocles, hem d'entendre que el que preval és la seva pròpia prudència, la seva visió objectiva, i la mateixa essència del destí tràgic que imposa la necessària vinculació entre l'
hubris, la ruptura de l'equilibri imposat per la llei divina,i la
catarsi, la depuració sagnant que explicita l'endeví Tirèsies.
Les modificacions introduïdes per Francesc Cerro pretenen, en les seves pròpies paraules,
(sense) desballestar la peça (...) atorgar-li una fina capa d'actualitat
discursiva; i això (...) interposant parells adjacents en moments
excessivament discursius. No és una qüestió de voler apropar-se a la
dramatúrgia actual, sinó cercar aquelles eines que permeten allunyar-se
-fictíciament- de la literatura per entrar més en la complicada poètica
de l'ànima. Considero que la seva aposta resulta plenament reeixida.
 |
| Imatge extreta del compte de Twitter de Francesc Cerro |
En una piulada posterior a la lectura de dimarts, el mateix Cerro opinava que
cal fer un pas enrere i tornar a aquells elements indispensables que han fet gran el teatre: la veu, el text i el sentit comú. En efecte, aquesta austeritat
ben entesa pot
ser clau en la recuperació d'un esperit que tal vegada el teatre actual ha negligit en excés en benefici de l'espectacularitat que sovint pot fer soterrar el missatge, quan no ocultar una absoluta buidor de continguts.
Una altra piulada de Jaume Comas aplaudia el públic
tan atent a un discurs dur, despietat, emocionant, antic i actual. Durant tota la lectura vaig sentir també estendre's pel pati de butaques aquell especial clima quasi reverencial amb què se segueixen les grans solemnitats.
Goso dir que es tracta d'una recuperació, en certa manera, de l'esperit amb què els contemporanis de Sòfocles i Pèricles assistien a les representacions de les tragèdies, en aquelles autèntiques maratons de tres dies en què cada jornada veia representat consecutivament un cicle sencer de tres tragèdies. Per als grecs, assistir a aquella representació era acudir gairebé a l'escenificació d'un misteri sagrat, una ocasió de depuració col·lectiva de les contradiccions i conflictes interns de la
polis. Succeeix, però, que aquests conflictes petjaven en el més profund de la seva ànima, una ànima que encara ens pertany com a membres de la mateixa espècie. Aquesta espècie que el cor, en la seva primera aparició a l'obra en la pimera
stasima -de manera força excepcional no apareix en el pròleg-, elogia en unes singulars estrofes (aporto el text de Riba en l'edició de 1977 a cura de
Carles Miralles):
Moltes són les coses que admiren,
i cap n’hi ha que
admiri més que l’home.
Ell fins a més enllà de la blanquina
gran mar, amb
el llebeig tempestuós
avança, travessant les aigües
inflades que entorn
s’apregonen.
I dels déus la suprema,
la Terra inconsumible,
infatigable,
turmenta, amb el vaivé de les arades,
d’any en any, quan la
gira, amb la força
de la nissaga cavallina.
(...)
I el llenguatge, i el pensament
que és com un vent, i l’impuls
d’habitar
ciutats, és ell mateix que se’ls ha apresos;
com a defugî els
trets al ras
de les incòmodes glaçades
i de les males pluges,
amb
recursos per tot; sense recursos
a res no s’aventura
del futur; només de
la mort
no es procurarà una fugida;
les malalties intractables
ha
imaginat, però, com evadir-se’n.
Tenint en la inventiva
d’art un talent per damunt
l’esperança,
ja cap al mal, ja cap al bé camina.
Fent, doncs, una part a
les lleis
de la terra i al dret pels déus jurat,
un home ocupa el
cim
més vistent d’una pàtria; de la pàtria
s’exclou qui amb el mal
fa
companyia, per bravata.
Que amb mi no segui en una llar
ni tingui un
pensament
igual, qui obra d’aquesta manera.
La tragèdia grega es desencadena al fil dels actes que lliguen els seus contraposats executors a la implacabilitat d'un destí, d'un
dèmon, però es desenvolupa necessàriament en el llenguatge, en les paraules, que és l'eina de la qual es valen els seus protagonistes per oposar les seves raons als antagonistes, ja que no forçosament a intentar convèncer-los.
¿Podria ser que en els temps actuals, de crisi a tants nivells, tornem a poder identificar-nos plenament amb aquest sentiment que la modernitat creia haver bandejat del cor humà, aquest sentiment íntimament implicat en l'inevitable encadenament dels fets que la voluntat d'homes i dones a penes ateny a comprendre? Sent així, la cançó del cor, en l'estrofa final de la seva segona
stasima ens interpel·la més directament que mai:
Per saviesa brilla aquella il·lustre
dita, no sé de qui,
que el mal ve dia que li sembla
un bé, a aquell a qui un déu mena
cap a tiranys de desventura:
poquíssim temps viu ja ell aleshores
fora de desventura.
Aquestes paraules contenen el pensament que ens arriba travessant els segles , com un vent on s'hi troba encara l'alè de Sòfocles i els homes que les declamaven i escoltaven en els teatres grecs, i perviuen unes i altres gràcies a l'abnegada tasca de la gent del teatre com Francesc Cerro, Jaume Comas i tants d'altres.
.jpg)
