Els mèrits intel·lectuals d'aquest senyor deuen ser indiscutibles, si va rebre aquesta mena de reconeixement, i pocs dies després de rebre també el premi Princesa d'Astúries. És clar que potser hi hagin influït altres elements per rebre tant d'homenatge en el Regne d'Espanya. Per exemple el suport incondicional que ha donat al govern Rajoy en la seva política repressiva del moviment independentista català, sobretot després que abans de l'1 d'octubre hagués defensat sempre una actitud neutral i fins se li haguessin escapat algunes vacil·lacions.
Que Juncker, ciutadà d'un microestat com Luxemburg, expresident d'un govern esquitxat per un escàndol que va destapar la trama corrupta que ha fet d'aquell país un paradís fiscal desmesurat al cor de la mateixa Unió Europea, podria sonar a cinisme pur. Però el cert és que si analitzem, no les paraules, sinó el molt revelador llenguatge gestual del personatge, veurem que no es tracta més que de complir amb un paper que els qui el sostenen al lloc on és li exigeixen. Només cal veure la foto que acompanya aquest text per comprovar que el bon home no es troba del tot còmode, però que evidentment segueix el guió. Servidor fidels dels obscurs poders que manegen la institució que ell representa, però que ni tan sols li paguen: li paga la ciutadania europea.
Com Rajoy, que l'acompanya monstruosament feliç a la foto com l'ha acompanyat fervorosament en aquests actes d'homenatge. El president d'Espanya serveix Juncker i per tant serveix als que manegen Juncker, però el paguem la ciutadania espanyola -a part dels sobresous que sembla ser li fa arribar el seu partit sense clara procedència-.
Malgrat tot això, analitzem la frase deixada anar per l'ínclit mandatari com si tingués cap rellevància intel·lectual. És veritablement el nacionalisme un obstacle a la integració europea?
El verí no deixa de ser una substància de les que penetren o es filtren per diversos mitjans en els cossos dels éssers vius. De fet, totes les substàncies ingerides tenen efectes en aquests cossos, i consegüentment els són tòxics. La toxicitat, però, pot anar de graus propers a zero fins a graus que amb molt mínima quantitat poden provocar la mort de l'organisme on s'infiltren. Aquestes últimes són les que anomenem verí, però tota substància pot ser verí, aliment o remei en funció de la dosi administrada i les condicions del cos on s'administra, com bé saben els historiadors de les substàncies que vulgarment coneixem com a drogues.
El nacionalisme, en aquest sentit, és un verí, com va dir el gran pensador Juncker. Administrat en cossos col·lectius sotmesos a determinades situacions històriques de manca de llibertat, pot tenir un efecte alliberador, autoafirmador i integrador, mentre que en altres cossos socials pot provocar un efecte expansiu, negatiu i disgregador, que s'extralimita en la dominació de l'altre i en la imposició d'una sola percepció del món: és l'imperialisme.
Juncker oblida intencionadament que el nacionalisme sempre s'atribueix a les col·lectivitats que els poders constituïts com a estats no reconeixen com a tals estats. I emmascara que són precisament els estats els que han construït una Unió Europea que és ben lluny de treballar de manera conjunta per influir en l'esfera mundial, sinó que no és més que una cadena transmissora de la influència dels que manegen l'ordre mundial.
Espero que algun dia es condemni judicialment, (en algun lloc on la existeixi la justícia) la trama Gürtel i altres corrupcions que esquitxen el PP.
ResponEliminaAleshores aquesta foto, i la de l'abraçada, avergonyirà a Juncker, i per extensió a les Institucions europees. Si és que després del tema dels refugiats encara els resta vergonya.