LA INSENSIBILITAT CAP AL DOLOR ALIÈ

Un aspecte de la manifestació del dia 11 de novembre a Barcelona
per exigir la llibertat dels presos polítics catalans

La manca d'empatia, és a dir,la manca de la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, en les sabates de l'altre com diuen els anglosaxons, és una manifestació de les societat descosides, invertebrades, desprovistes d'un sa i poderós teixit social que enforteixi els llaços d'una col·lectivitat i la transformi en una veritable comunitat.

És el model que persegueixen alguns estats, i de fet el que domina en una Unió Europea que només valora la política monetària, que colla les economies més dèbils per tal d'assegurar el pagament de deutes públics i privats en detriment de les polítiques socials, que ha girat l'esquena a les onades d'immigrants i refugiats que les seves polítiques imperialistes-militars provoquen. És sens dubte la política a la que se sumen amb entusiasme els governs del Partit Popular i que han sostingut, de manera més matisada, els del PSOE.

El problema és que aquestes polítiques estan sostingudes per un suport popular important, quan no deriva aquest a conductes populistes de caire xenòfob, en què la solució contra les receptes neoliberals que empobreixen les poblacions es vol encomanar a unes doctrines ultranacionalistes que en realitat no alteren l'statu quo de les relacions de poder.

Una manifestació d'aquest panorama depriment  es troba en la manca d'aquesta empatia enfront de les víctimes de les repressions que exerceixen els estats per assegurar-se aquesta bassa d'oli de les poblacions desarticulades per la doctrina de l'egoisme i la manca d'alternatives de cohesió social.

També s'ha de dir que el panorama està lluny de ser homogeni, i en bona part ve influït per les tradicions de cada país. Societats amb més riquesa associativa, com la catalana, tenen més defenses contra els virus de l'individualisme i la xenofòbia que altres com la castellana, tradicionalment poc donada a l'articulació de la comunitat en associacions lliures de ciutadans.

Resulta insofrible aquests dies sentir i llegir reaccions burletes i menyspreadores des d'Espanya -i això inclou una part de Catalunya, és clar- davant la situació de presó o exili dels líders socials i polítics catalans que han patit l'envestida de les accions judicials contra la declaració de la República.

Però potser el més trist és que aquestes actituds són en bona part compartides per sectors de la població dels quals cabria esperar, per cultura i tradicions, una visió més solidària. Ens trobem aquí un nucli de persones que apel·len a un passat de lluitadors contra aparells repressius més crus que ells haurien combatut, i que segons la seva manera de veure ja no es donen en una democràcia com l'espanyola, a la qual fins i tot s'obliden de passar per un mínim test sobre el real respecte dels drets i les llibertats més bàsics. Trobem en aquest sector de la societat des de veritables antics militants en l'antifranquisme, però que van acabar acceptant les renúncies i pactes de la Transició, a d'altres que s'hi van afegir més tard i que apel·len a un mític passat clandestí més aviat construït de fabulacions. Trobem els falsos progres que es mouen en una tebior equidistant, i els ciutadans del món que fan valer la seva independència intel·lectual per no comprometre's en cap acció real de canvi social, trobem els que s'emparen en un fatalisme estèril, i trobem els demagogs que fan el joc al poder.

El cas més trist dels que es neguen a veure en el moviment independentista una gran oportunitat d'articular una veritable revolta popular i construir una República més justa, democràtica i lliure, és el dels has been que van dedicar bona part de les seves vides a la lluita contra el franquisme i que ara es miren per sobre del'espatlla la revolta independentista. Això que us fan ara no és res, nosaltres sí rebíem de debò, semblen dir-nos.

Però, no pensen aquestes bones persones que el que fa de les lluites socials una esperança de progrés és la seva continuïtat, la seva pervivència en el temps i les generacions? De què ens val haver lluitat i fins i tot conquerit avenços si en el present, en l'ara que és on vivim i actuem, renunciem a defensar-los i perfeccionar-los?

Serveix per igualar-nos amb els cínics i els opressors. Encara que creguem tenir la consciència ben tranquil·la o, fins i tot, ens sentim superiors als que es deixen enganyar per cants de sirena del que considerem una falsa revolució.