Si en els temps de glòria de l'elaboració de la teoria de l'Estat de Dret, l'exponent ufanós de la societat burgesa, quan domina l'anomenada doctrina iuspositivista, es diu que una sola paraula del legislador pot llençar a les escombraries tones de literatura i doctrina jurídica, assistim ara a la constatació que una paraula de l'executiu també pot llençar a les escombraries pàgines i pàgines elaborades pel legislador.
Crec, doncs, més interessant reflexionar sobre la separació de poders, aquesta tesi bàsica de l'Estat de Dret atribuïble a Montesquieu. I concretament sobre la independència judicial, que seria un corol·lari d'aquell principi quant garantiria no solament que els jutges actuarien sense estar mediatitzats per l'executiu sinó que també serien un contrapès per controlar l'executiu com el legislador contra possibles abusos del seu poder. Més discutit és si també ha de poder controlar el poder legislatiu, tesi que les constitucions modernes han resolt creant òrgans especialitzats que supervisen l'adequació de les lleis a una norma suprema i als principis de dret considerats bàsics en l'ordre internacional. Aquest control, que d'una manera feble també exercirien òrgans supraestatals, va estar la resposta a l'arbitrarietat imposada pels estats absolutistes sorgits de la fallida de l'Estat de Dret burgès ara fa un segle.
Tanmateix, la realitat d'aquests dies ens mostra que tant òrgans especials com aquests tribunals constitucionals com els òrgans de jurisdicció ordinària funcionen de manera poc o gens independent del poder executiu. La doctrina benpensant dirà que és per manca de veritable independència. Les enquestes mostren que Espanya, segons la percepció dels seus propis ciutadans, se situa molt lluny dels millors estàndards en aquest tema.
Ara bé, el que a mi em sembla és que la independència judicial pot ser o no positiva en funció d'uns altres factor molt importants. I per centrar-me només en un, en un de bàsic: que el govern d'aquest poder estigui organitzat d'una forma democràtica, representativa de la pluralitat social. No es tracta que visquin al marge de la política: quan es diu que els òrgans de govern del poder judicial no han de ser polítics, es vol encobrir una manera d'entendre la política.
Jo, que vaig tenir la sort o dissort de desfilar en qualitat d'opositor per aquests mateixos edificis que aquests dies s'estan fent coneguts per als catalans perquè alberguen les més altes instàncies del poder judicial , puc donar fe que la forma en què s'efectua la reposició dels components dels cossos judicials i fiscals tenen més de cooptació que de veritable oposició lliure, i el resultat és molt evident quan arribem precisament als tribunals superiors. És més que corporativisme, és la perpetuació d'una casta que domina extenses àrees del poder judicial. Poca pluralitat, i poc sentit democràtic, vaja.
El que hauríem de demanar, potser, és també independència del poder executiu sobre el judicial, independència de l'executiu controlat pel legislatiu per poder actuar al marge dels poder de l'Estat que escapen al control directe de la ciutadania: els jutges i fiscals, sí però també un ampli sector d'alts funcionaris que en realitat controlen la maquinària de l'Estat. Com que aquests sectors estan connectats -via les famoses portes giratòries i altres fórmules menys formalitzades- amb els poders econòmics claus en l'economia del país, tenen garantit que les coses es fan en ordre. És a dir, segons la seva visió del que és correcte i de com ha de funcionar el món.
Per això un moviment ciutadà que li disputi l'hegemonia espanta aquest conglomerat del poder. El va espantar el 15M i l'espanta la revolta catalana. Perquè algunes independències, quan la gent se les creu, poden resultar perilloses. No pas la independència judicial, quan resulta una pura fórmula retòrica, un mite buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada