L'EXACERBACIÓ DEL DRET PENAL

L'actuació de la brigada jurídico-policial contra el procés independentista català ha posat davant els ulls atònits d'una àmplia capa de la població catalana la realitat d'un Estat espanyol que descarrega sense embuts ni contrapesos una dura aplicació de les normes penals. No ens enganyem, per bé que les actuacions de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem contra el cessat govern de la Generalitat i membres de la Mesa del Parlament, i les d'altres òrgans jurisdiccionals de menor rang contra tot tipus de càrrecs polítics i contra ciutadans, hagin situat sota la llum aquesta mena d'actuacions, no es tracta d'una novetat.

L'aplicació de la llei penal contra l'anomenada kale borroka, o resistència violenta basada en la força no contra les persones sinó contra les coses, pròpia del moviment independentista basc, va venir a ser reforçada per normatives que perseguien directament les organitzacions i partits de tot l'entramat social d'aquest moviment.

Així es genera el 2002 la coneguda com Llei de Partits , la llei del segon govern d'Aznar que, amb el suport del PSOE, va dissenyar-se expressament per il·legalitzar l'entorn polític que presumptament donava suport a ETA.

Aquestes mesures es venien a reforçar amb sancions administratives que deixaven en mans de la policia un ampli ventall de fórmules de penalitzar igualment conductes considerades contràries a l'ordre públic, i que ja tenien el precedent de l'anomenada llei Corcuera de 1992. La llei orgànica de protecció de la seguretat ciutadana de 2015, una altra llei promoguda pel Partit Popular, ara amb Mariano Rajoy, coneguda com a llei mordassa, va estendre l'àmbit sancionador a tot tipus d'accions que es considerin atemptatòries contra aquesta seguretat ciutadana concebuda com un dels elements essencials de l'estat de dret (sic, exposició de motius de la mateixa llei). La llei va venir a crear noves figures delictives i a agreujar les normes penitenciàries, a més d'elaborar un amplíssim catàleg de normes administratives que permeten a les autoritats governatives perseguir molt variades conductes o accions que es relacionen amb els drets fonamentals com la llibertat d'expressió, els drets de reunió o manifestació, i en general les llibertats civils (fins a 44 tipus preveu la llei!), amb la imposició de sancions molt fortes que poden arribar als 600.000 euros.

Aquest recurs a la sanció pecuniària no és nou, evidentment, i a l'Estat espanyol va ser abundantment utilitzat per la normativa repressora del franquisme ja des de l'inici del seu règim. I, de fet, en els darrers anys ha estat objecte d'ús i abús per part de tota mena d'administracions, singularment la local, que en moltes ocasions semblen perseguir més que la reprensió dels que contravenen les normes el pur afany recaptador.

Però aquest és un altre tema, que no és el que sembla presidir el recurs tan exacerbat del Dret Penal per part dels màxims òrgans de la jurisdicció espanyola, amb el suport incondicional del govern espanyol de Mariano Rajoy i la policia i la fiscalia que d'ell depenen. L'aplicació de delictes que semblaven autèntics floreros -i certament rancis i obsolets-  al Codi Penal actual, com els de sedició i rebel·lió, amb el rigor processal que s'ha vist, contra el Govern i la Mesa, té clarament una intencionalitat política, i en ella i a través d'ella l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem han violentat els propis principis del Dret Penal, i no solament les normes concretes aplicades. Es tracta d'un trencament de caire similar al que suposa l'aplicació del ja mundialment famós art. 155 de la Constitució espanyola, que ha violentat aquesta mateixa norma suprema.

Uns 130 penalistes de tot Espanya ja han assenyalat com a greument errada l'aplicació de les normes penals pel que fa als tipus de rebel·lió i sedició en les causes contra els membres del Govern i la Mesa, a més d'assenyalar clarament la infracció de les normes de competència i procediment en l'actuació de la jutge Lamela de l'Audiència Nacional. No veig entre els firmants el catedràtic de la UB Santiago Mir, que va ser professor meu a l'Autònoma, però és en els ensenyaments d'ell que encara puc retenir més de tres dècades després, que puc argumentar que, a més, actuacions judicials i normes legals com aquestes van en contra dels principis generals del Dret Penal que haurien de presidir l'Estat de Dret. Aquesta figura jurídica i política que sempre tenen tant a la boca els portaveus del PP.

Santiago Mir em va ensenyar que el Dret Penal ha de ser una última ràtio, una norma límit que només ha d'aplicar-se quan no hi hagi altre mètodes de reprimir les conductes que es consideren que atempten contra els béns jurídics que ha de protegir l'Estat. I que s'ha de fer valer d'acord amb el criteri de la proporcionalitat (la retribució del mal causat és el límit màxim de la penalitat imposada). Igualment, i encara en major mesura, les normes penitenciàries i les processals connectades a elles, han de ser aplicades amb especial cura i mesura per part de les autoritats judicials, per tal de preservar béns clarament objecte de superior protecció, com la llibertat individual, a més de drets fonamentals que van de la integritat física als drets de manifestació, etc. Així, les penes han de perseguir fonamentalment la prevenció del delicte, tant a nivell particular (evitar la reincidència del delinqüent) com general (evitar que les conductes delictives s'estenguin entre la població), i per tant la seva aplicació ha d'orientar-se vers la reeducació i la reinserció social.

Fa molt que la prudència en la creació i l'aplicació de les normes penals s'ha perdut, en el que suposa una clara fallida dels principis succintament enumerats. Una tendència del legislador a hipertrofiar el Codi Penal amb la creació de nous tipus delictius, en moltes ocasions acudint a la creació de normes particularistes que responen segurament  a l'objectiu d'impedir la discrecionalitat dels jutges en la seva aplicació (tant per un extrem com per l'altre), va acompanyada de l'aplicació rigorosa de normes cada cop més dures en la quantificació de la pena (així, la cadena perpètua que a la pràctica ha creat la referida llei mordassa).

Els que han viscut, doncs, sota la il·lusió de pertànyer com a ciutadans a un Estat democràtic que té a com a objectius fundacionals i primordials: Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just. Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular. Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions... (preàmbul de la Constitució espanyola), poden sentir-se avui justament sorpresos i decebuts per l'espiral repressiva de què és objecte l'anomenat procés. Però senyals que això era el que es podia esperar del règim actual no li havien mancat.

La ingenuïtat, si més no, s'ha fet miques. I la confiança en el sistema sembla ja difícil de recuperar per  a aquesta part (central?) de la ciutadania catalana.