CONTRA LA SERIOSITAT

Encara que oficialment falten vora quinze dies per iniciar la campanya electoral d'aquests estranys comicis autonòmics decidits i convocats per madrid (concepte, com diria Iu Forn), el cert és que som ja en plena batussa pels escons i ja tenim perfilades totes les llistes que hi concorren.

Com que es preveu -preveiem, vaja- que sigui una de les més brutes campanyes de tots els temps que hem viscut, he decidit mirar en retrospectiva i capbussar-me en aquest mateix blog, amb l'ajuda d'aquesta mai ben ponderada eina que són les etiquetes. Buscant la de Filosofia i la de Pfaff, trobo els posts que vaig dedicar a una altra campanya èpica i certament bruta, la de fa ara exactament cinc anys, aquelles que van marcar el gir independentista d'Artur Mas i la seva extinta Convergència i Unió.

Com en aquelles cròniques, bo serà seguir de prop aquesta campanya d'avui de la mà o de la mirada, escèptica i burleta, del filòsof alemany Magnus T. Pfaff, insigne deixeble de l'àgraf Janos Gupka. Armar-se de la seva perspectiva històrica i, com no, del seu sentit de l'humor, per sobreviure a temps tan convulsos, a tant de creuament de banalitats i mentides, a tanta post-veritat (concepte fa un lustre encara desconegut, i no diguem ja en els 60 del passat segle, quan Pfaff publica la major part de la seva obra),i a tanta seriositat.

Deia en un post , citant un altre pensador infaltable per als escèptics afins a la ironia, Oscar Wilde, que la seriositat és l'últim refugi dels superficials. I, afegia, Magnus T. Pfaff ja ens va advertir que els governants seriosos són el contrari dels estudiosos seriosos: un estudiós seriós sempre es plantejarà la possibilitat de l'error i el reconeixerà quan el comprovi. Un governant seriós sempre fa l'impossible per no reconèixer els seus errors.

Llegeixo avui a una columneta a les pàgines econòmiques de l'Ara, on cada diumenge publica una anònima i tal vegada apòcrifa executiva agressiva (tan apòcrifa com Pfaff, almenys), que l'ésser humà es caracteritza per una inesperada capacitat per cometre grans vegades una vegada i una altra i per una exasperant predilecció per fer difícils les coses fàcils. Woody Allen deia també que el polític és aquell ser que troba a tota solució un problema.

I el nostre Pfaff, què hi deia? A "La ficció de la democràcia" (1969), apuntava que la classe política és la depuració del clàssic cap de turc: els seus integrants són triats i escollits perquè la massa d'indiferents de la població es desprengui de la seva responsabilitat sobre les pròpies vides i també els pugui imputar totes  les atzagaiades i els fracassos consegüents. Si la massa és aliena a la necessitat de controlar la informació de l'esdevenir real de tals responsabilitats, és perquè ha delegat en favor dels qui transformen tal realitat en pur objecte d'opinió. Tot és una mascarada, llevat de la realitat que reconstrueixen els filòsofs, o estudiosos en els seus estrictes termes, aquells que són capaços de posar ordre i coherència en l'anàlisi dels fets i fabriquen la Història.

Quan avui sento als intel·lectuals dels dos bàndols, unionista i independentista, acusar als de l'altre de reinventar i falsejar la Història, no deixo de pensar en Pfaff i el seu concepte de la Història com a pura elaboració a partir de l'estudi rigorós, callat, solitari  i en el fons tràgic de l'estudiós. I penso si Pfaff no veuria amb alguna gota d'optimisme aquests temps nostres en el nostre petit racó de món on una bona part de la població sent el desig de submergir-se en la política i cerca gairebé desesperadament una veritat enmig del caos. I, amb coherència, ha carregat sobre les seves adolorides espatlles per una vegada el pes de les seves decisions.