FER LA FESTA

Acaben les festes de Santa Tecla, la Mercè i la Misericòrdia, i a falta d'alguna més com la de Sant Miquel, s'esgoten aquestes celebracions que s'arrapen al final de l'estiu i deixen anar un torrent d'energia. Una exuberància i una efusió que es vincula, sens dubte, a l'ancestral temor a la hivernació de la terra que ja anuncia l'inici de la tardor.

Per molt que el canvi climàtic faci cada cop els hiverns més curts i la bonança climatològica més llarga, els temps de crisi que travessem semblen compensar-ho i despertar encara més aquesta paüra, aquesta superstició, i mantenen ben viu, si no acreixen, la voluntat festiva que en aquestes dates té un fidel reflex al carrer en els correfocs i espectacles pirotècnics que són essencials protagonistes d'aquestes festes.

No podia ser menys en el cas d'aquesta festa de la Misericòrdia a Reus, on els diables i altres elements de foc van tenir ocasió de lluir-se, sense la presència de l'aigua enguany, per cert.

Aquestes festes també van venir assenyalades per dues bones notícies, amb la recuperació d'espais per a la cultura popular que la crisi econòmica municipal amenaçava amb haver-se dut pel davant: la reobertura de la seu històrica del museu local a la plaça de la Llibertat, i la de Cal Massó, un projecte tardà dels governs tripartits en un espai de luxe, la nau modernista de l'antiga fàbrica de licors convertida en espai ideal per a la creació artística. Els Boogaloo Stompers, formació de jazz d'esperit festiu comandada pel gran Gerard Marsal, i La Colònia, grup de músics també locals que comanda l'ex-Gertrudis Xavier Ciurans, van ser els encarregats de donar un tret de sortida a la feliç reobertura d'aquest espai.

Cal Massó, antic emblema de la indústria de destil·leria de Reus,
centre de creació artística avui

El concert de la Colònia diumenge passat va resultar una apoteosi que, crec que no exagero si ho dic, marcarà una fita a la història de la música local. El grup va néixer de la conjunció del talent creatiu del músic garriguenc ara establert a Reus amb un dels grans animadors de l'escena musical reusenca, Albert Galcerà, director de projectes musicals molt diversos, com aquest enorme planter de música popular que és l'Aula de Sons i la coral de l'Orfeó Reusenc. Completen el grup músics també de llarga experiència com el violinista Albert Carbonell, el bateria Pepo Busquets i el baix Lluís Chabuch. L'essència de l'espectacle és la música d'arrel popular amb ressons balcànics, que vesteix els textos narratius d'un Ciurans que adopta una falsa perspectiva d'ingenuïtat infantil per transmetre una proposta deliberadament lúdica en un espectacle que barreja diversos elements plàstics. Un espectacle que ja compta amb un grapat de cançons que han completat el primer i sorprenent, però molt reduït, disc de debut,i que a cal Massó es va poder desenvolupar en un context ideal que va permetre al grup moure's al seu aire i moure el públic en escenaris complementaris dins la pròpia nau.

La Colònia és una mostra més del que pot donar de si el talent de professionals de la música que troben en la docència una base de supervivència per consagrar-se a l'art i en la dedicació a l'espectacle una catapulta per alliberar la seva creativitat. Com dèiem a propòsit d'una experiència similar, la del grup de flamenc Alquímia, som dalt mateix de la fina corda de l'àmbit professional i l'amateur, que afortunadament sobreviu gràcies a la creativitat i il·lusió d'un grapat d'artistes i programadors. 

Aquest estiu també he pogut viure exemples del que pot revitalitzar la creativitat de grups que barregen el que dèiem en aquell article la interacció entre veritables professionals i amateurs carregats de talent.

Per finals de juny vaig poder viure de prop la molt lloable tasca d'una societat en molts sentits exemplar de la música de Terres de l'Ebre, la societat de la Lira Ampostina, que a més d'una forja inesgotable de la música de banda tan típica d'aquelles terres, manté una coral i un impuls creatiu de gran mèrit,com el del muntatge de l'òpera Carmen de Bizet, amb el Cor Mestral de Reus dirigit per Núria Francino com a il·lustre convidat. A més de comprovar amb sorpresa meravellada com una banda pot encarar, de la mà del director Octavi Ruiz, tan hàbilment una partitura tan complexa, vaig descobrir també el talent d'una jove de gran talent interpretatiu, tant musical com escènic, la molt convincent Carmen Mari Pau Medina.

Barreja d'entusiasme amateur i saviesa professionals és també un singular projecte que encapçala Santi Moreno, que si bé no té pretensions professionals, manté una aposta creativa en continu creixement, de la mà del genial guitarrista ucraïnès Georgy Olshanetsky. Professor d'una altra institució senyera de la música reusenca, l'Escola de Música del Centre de Lectura, partícip a diversos projectes de gran atractiu, el seu mestratge guia, il·lumina i dóna ales a deixebles i purs aficionats com el propi Santi Moreno, Montse Freixes, Anton Estrem i Xavi Basora, que gratifiquen cada estiu a amics i convidats a una posada en escena d'una activitat que és joiós aprenentatge tant per als artistes com per als espectadors que gaudeixen del bon ambient d'un d'aquells masos dels afores de la ciutat que resulten impagables a l'estiu i d'un recital presidit per la selecció musical d'un gust molt afinat.


Gotes de creativitat que no tenen interessos comercials però que fan bullir l'olla d'una creació artística que és més necessària avui més que mai, sobretot pel que té d'exemple galvanitzador d'un cert esperit d'independència, de descentralització i de, en definitiva, ganes de fer la festa i no ser-ne un pur convidat de pedra.

FORTUNY, EL MITE I EL GENI

Aquest cap de setmana passat tancava portes l'exposició temporal al Museu Nacional d'Art de Catalunya sobre Marià Fortuny i Marsal i la seva obra mestra inacabada, "La batalla de Tetuan". Una setmana abans tancava l'exposició que sota la llegenda "Fortuny, el mite" li havia dedicat el Museu Salvador Vilaseca de la seva ciutat natal, Reus, des d'abril. Es coronen així els actes de l'Any Internacional Fortuny que commemoraven una efemèride certament peculiar (els 175 anys del seu naixement ).

Detall de La batalla de Tetuan. Un dels sector més acabats, on apareix la cara
d'un oficial que ens observa, que ens recorda al pintor

L'exposició del MNAC era una ocasió immillorable per admirar la gegantina obra que Fortuny no va poder acabar mai, amb un complet fons dels treballs preparatoris i un interessant documental sobre els vaivens que l'obra va tenir al llarg del passat segle. Es complementava amb una ocasió encara més excepcional, la cessió temporal per part del Museu del Prado de les diferents versions de la complementària obra "La batalla de Wad-ras", que cal interpretar com a treballs preparatoris d'un altre llenç monumental que mai va emprendre, però que donen una idea del mestratge absolut de Fortuny. Ambdues obres responien a l'encàrrec de la Diputació de Barcelona, que l'havia enviat a cobrir la campanya militar espanyola al Marroc de 1859-60, al costat del regiment de voluntaris catalans que la mateixa institució va sufragar i que va ser encapçalada pel també reusenc Joan Prim, que en tal ocasió obtindria una fama extraordinària. Fortuny, en canvi, va patir molt amb aquell encàrrec, i en resum no se'n va sortir, ja que no va poder completar cap dels dos grans quadres compromesos. Tanmateix, la influència del paisatge i color d'aquelles terres magribines exercirien sobre ell una influència molt notable i són segurament claus en la seva evolució com a pintor. Completen l'exposició les aportacions d'alguns materials aportats per la Fundació Dalí. El geni empordanès va estudiar fascinat concretament el quadre de Tetuan i va oferir una versió pictòrica i algunes interpretacions característiques que han contribuït no poc a perllongar la fama d'una obra que avui es considera una cimera de la pintura catalana del XIX.

Il contino,
el popular "Condesito" a Reus

Si els atzars i final abrupte del quadre es poden d'alguna manera associar a la vida prematurament extinta del seu autor, també és una mostra del Fortuny que va coquetejar amb els poders establerts i va impulsar així el seu indiscutible art. En aquest sentit, Fortuny és encara un pintor clàssic que viu de les relacions amb institucions que li bequen les estades a Itàlia o l'envien a una campanya bèl·lica per exaltar els valors que simbolitzen les mateixes institucions, com l'exèrcit. En aquest aspecte, és essencial la seva relació amb el director del Museu del Prado, Federico de Madrazo, de qui seria gendre.

L'exposició que li ha dedicat la ciutat natal, en canvi, permetia fer un recorregut ampli pels diversos Fortunys que van succeir-se en la seva curta vida. La seva formació es podia seguir pas a pas, des dels esbossos i dibuixos fets en els anys d'estudi a l'acadèmia del pintor Domingo Soberano (una acadèmia que va fornir altres talent reusencs enormes com Josep Tapiró, de qui ara justament es commemorarà el centenari de la mort), a les obres ja executades a l'acadèmia barcelonina de la Llotja, sota la direcció de Claudio Lorenzale, o les fetes a la romana Acadèmia Giggi on s'adverteix ja un salt qualitatiu enorme del seu art, període que culmina amb "Il contino", l'aquarel·la que reproduïda en estàtua és un dels emblemes de la capital del Baix Camp. L'exposició entrava després en els anys de fama universal de Fortuny, el pintor d'èxit que cotitza alt en el mercat de l'art europeu i en nous mercats com el nord-americà, a través de la seva relació comercial amb el poderós marxant parisenc Goupil. Emblemàtic, per descomptat, d'aquest període, "La vicaria", un quadre que tot reusenc coneix de memòria ja que qui més qui menys en guarda una reproducció, o "El col·leccionista d'estampes" i l'escandalosa "Odalisca". Assistim així a un vessant ja modern, un pintor que viu -i bé- de la venda en un mercat dominat per hàbils comerciants i dirigit a nous o vells rics que veuen en l'art una mostra més de l'esplendor social que manifesten.

Detall de La vicaria

La odalisca

El venedor de tapissos

Aquesta fama, aquest èxit, van permetre fer de Fortuny una estrella de l'art, però probablement també van paralitzar la seva evolució artística. Obligat a fer lliurament de pintures de gènere, aviat es va sentir constret. Al seu estudi de Roma, a banda de lluitar amb el malson de "La batalla de Tetuan", l'exotisme de què es rodeja amb l'excusa d'aquesta obra li permet també explorar temes que, tot i inserir-se en una de les modes del moment, impulsarà de manera inusual la seva paleta, com es comprova en un altre dels grans quadres present a l'exposició,"El venedor de tapissos". Potser necessitat d'explorar aquest aire nou, es va instal·lar a prop de Nàpols, a Portici, en contacte amb altres artistes. La singularitat a què s'encaminava el seu art es veu ja en els paisatges i en els retrats que ens situen en el Fortuny definitivament modern, un geni molt probablement revolucionari  que va estroncar la seva mort sobtada.

Retrat de nen a portici

No hi ha dubte que una mort prematura -va morir amb 36 anys-, a més embolcallada en cert misteri sobre unes causes que encara avui no són clares (com les del seu amic i paisà, el general Prim), contribueixen a forjar un mite, com sens dubte ho és avui Fortuny. I, de fet, passejant per aquestes dues exposicions, el cop traïdor de la mort se'ns apareixia omnipresent, en el cabal d'obres que van quedar inacabades i que provenen del catàleg inventariat rescatat del seu estudi romà. De vegades, certament, era en l'esbós que va quedar definitivament inacabat que tenim la sensació que el veritable Fortuny, l'immens artista que les necessitats comercials retenien, estava pugnant per manifestar-se, a punt d'eclosionar, de manifestar-se com un dels gegants que faria avançar irremissiblement la pintura cap a una nova dimensió.

Encarnació, doncs, de la paradoxa de l'artista que ha de menester l'èxit per subsistir i que té en l'èxit el principal obstacle per progressar en el seu art, Marià Fortuny ens apareix justament avui com un mite que ens explica profundament la realitat dels nostres temps, aquests temps que ell ja va anunciar, amb aquesta capacitat gairebé visionària que només tenen els genis d'anticipar els canvis que després tota la resta viurem com a naturals.

Nu a platja de Portici
 (probablement el fill del pintor, el després també famós artista Mariano Fortuny i Madrazo)

DESPRÉS DE LA RESSACA

El nostre tram, el 208 - Fotografia: Elena Giménez

Després de la festa, la ressaca, òbviament. Però... i després de la ressaca?

Doncs després de la ressaca, tornar al treball, el quotidià -que ens dóna les garrofes-, i el que inevitablement cal continuar fent, perquè la Via Catalana va ser una eclosió i una demostració de força i seny i saviesa increïbles, però per això mateix no es pot deixar sense continuïtat.

Vaig quedar força extenuat i físicament encara no em sento recuperat, però de les coses que he pogut consultar i llegir aquest parell de dies de ressaca, no vull deixar de recomanar-vos la lectura del magistral article d'Albert Sánchez-Piñol al diari ARA d'ahir, Victi vincimus. Vençuts,vam vèncer. L'article és massa rodó per fer-vos un extracte o explicació, però des d'un altre vessant incideix en alguna cosa que ja vaig dir en un article en aquest mateix bloc, en ocasió de la passada campanya electoral: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable (...) Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.

Sánchez-Piñol ho enfoca des del costat dels que, precisament, actuen amb la convicció d'actuar correctament, del que se sent emparat per la força de qualsevol valor -com la lleialtat, en l'exemple històric que cita- que els fa poderós i ferm. No amb la convicció, ni tan sols el desig, de guanyar, d'assolir un objectiu. Ans al contrari: actuant com creu que cal, encara que fins i tot sàpiga que aquella manera d'actuar el pot dur a la derrota.

En definitiva, el que ens ha de preocupar és el que nosaltres fem, el que ens ensenyem a nosaltres mateixos i el que aprenem tots plegats. Sense preocupar-nos -excessivament- de com ho veuen des de fora, amb bona o mala fe.

Fotografia: Elena Giménez

LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (21)

CAP A L'AUTOCONSTRUCCIÓ

Sóc dels que pensen que els catalans posem sovint massa èmfasi en saber com ens veuen des de fora. Puc entendre que en les circumstàncies històriques d'aquest país nostre, que ha patit tantes derrotes i decepcions i que no es veu reconegut com a nació en el context polític, social i fins i tot cultural  internacional, tingui una excessiva dependència de l'emmirallament en els altres. És clar que altres en tenen manca, i així els va: perdent eleccions olímpiques tres vegades consecutives i caient un cop i altre en els mateixos errors d'orgull i prejudici.

Tampoc és, doncs, que critiqui que ens interessem en quina imatge donem, ni molt menys que busquem suports internacionals a la causa de la independència que crec ben legítima. És més, tinc clar que només el reconeixement internacional permet que sorgeixi un estat. El que penso és que mentre el procés avança, no podem esperar gaire suport de fronteres enllà.

El que porto pitjor és la tradicional tendència a l'autoflagel·lació que ens caracteritza. Una tendència que té molt diverses manifestacions: des de la manca de capacitat per trobar els punts bàsics i irrenunciables per a una unitat estratègica necessària per definir un veritable projecte nacional, que és un element molt característic i potser el que em fa patir més en el procés que ara tirem endavant, fins a una manifestació extrema que és l'autoodi.

Per centrar-me en aquestes dues manifestacions, que quedi clar que la manca d'unitat té el vessant positiu de fomentar la crítica interna, però en contra del que sosté la imatge interessada que volen vendre des de certs sectors polítics i socials contraris a la independència (espanyols i catalans) aquesta capacitat de crítica interna no solament no està anestesiada pels dirigents d'aquesta magra autonomia nostra, sinó que cau més aviat en el costat de l'excés, el que fa impossible la mínima unitat d'acció necessària.

Pitjor és l'autoodi, que pot ser o no una conseqüència d'aquesta tendència a la desunió. Reaccions com la de certs dirigents polítics o certs artistes que es manifesten aquests dies o anys ofegats pel clima d'efervescència nacional, quan no se n'han sentit durant anys per la de la nació d'imposició, exemplifiquen bé aquesta tendència.

I tornem al principi. Consultar de tant en tant la visió externa ens ajuda a entendre'ns, si és que ve de gent que sap de què parla i coneix el país, és clar -que tampoc falten casos de crítics internacionals que ni s'han molestat a posar els peus a Catalunya-.

De la plantilla actual del Barça, ho confesso, sento debilitat per l'argentí Javier Mascherano, aquest home que va venir de suplent de Busquets i que s'ha convertit en baluard a l'eix de la defensa, gràcies a la seva insubornable capacitat de feina i sacrifici -de posar-se la granota de treball, com ell diu-, per una banda, i a la seva excel·lència en la lectura del joc, per altra. Mascherano és molt ràpid, una virtut indispensable en el tipus de defensa que juga el Barça, però ho és sobretot per la seva concentració indesmaiable i per la capacitat de llegir i avançar-se al moviment del rival.

És per això que sempre resulta interessant escoltar-lo: és un d'aquells futbolistes que, sense ser loquaç, sempre et pot dir alguna cosa a tenir en compte. L'altre dia, en unes declaracions a RAC1, deia El Barça abusa una mica de ser autodestructiu. Observeu la ponderació de la frase: no diu que ser autodestructiu sigui imperdonable, ni que el club (o sigui, l'entitat i el seu entorn) ho sigui massa, diu que s'abusa una mica.

Mascherano ens està retratant si canviem Barça per país, una cosa que moltes vegades, penso, resulta força il·lustrativa. De vegades abusem, si bé no en excés, d'autodestruir-nos. I crec que no ens ho podem permetre ara mateix. No ara que tenim un projecte il·lusionador i factible com a país, com el Barça l'ha tingut com a equip, l'ha materialitzat  i -espero- el continuarà.

Fem la via junts, amb les diferències que ens corresponen i que, en lloc de separar-nos o destruir-nos, ens facin millors i més forts. Anem cap a l'autoconstrucció.

Seguiu la cadena aquí

L'EMBOSCADA LÍRICA DEL MUSSART

Dintre del meu particular sojorn estiuenc a sota els impressionants estimballs de la Mussara que m'ha tingut allunyat d'aquest bloc, un any més va suposar una fita memorable l'edició del Mussart, el festival poètic i musical que organitza Francesc Cerro en els encontorns mítics del poble abandonat de la Mussara.

Una excel·lent ocasió per redescobrir el paisatge sota el qual passem una part de l'estiu i que convida a fer camins que s'enfilen per aquells singulars paratges que han albergat emboscats de totes les èpoques i que avui,certament lluny de l'èpica dels combats, acull almenys per un dia  lírica i música.

Enguany es va realitzar ja la 5a edició, el 3 d'agost. No vam ser pocs els que vam decidir-nos a enfilar alguna de les rutes que pugen fins al refugi i que et deixen a dues passes del poble. Potser creixent pel reclam del boca a orella d'any en any, o potser pel reclam de noms famosos entre els convidats, el cert és que un festival pensat per a ser íntim en un paratge tan singular, pot arribar a morir d'èxit si no es tenen en compte alguns detalls de la logística que avui s'obliden (aparcament, senyalització, etc). Potser li caldrà pensar-ho a l'organització per a la propera edició.

En aquesta, l'èxit va ser indiscutible. Sota el lema "Les cares de l'amor a la literatura occidental", poemes i textos de diversos autors van ser llegits per una nòmina de rapsodes de luxe: Enric Majó, Xavier Grasset, Ivana Miño, Gerard Quintana i Jaume Comas,  precedits per la tradicional conferència, en aquest cas a càrrec de Jordi Vilaró, professor universitari especialitzat en arts escèniques, i seguits per l'actuació musical del molt original cantautor tarragoní Roger Benet, que com ve a ser de costum tanca el festival al refugi, en havent sopat.

Jordi Vilaró va efectuar un recorregut molt amè, rigorós i divertit alhora, per diversos autors i èpoques literàries, en què va analitzar les concomitàncies entre els tractaments de l'amor i la mort, aquests dos quasi-homòfons (curiosament, són encara més homòfons en la parla local, detall que potser no coneixia el professor barceloní). Va repassar algun dels textos que després serien recitats pels excel·lents Majó, Miño i companyia, escampats per l'aspra i bellísima terrassa que forma el poble en ruïnes a tocar dels majestuosos penya-segats. Podeu consultar aquí la seva particular visió del festival dins el seu bloc.

Si en l'edició de l'any passat la boira va dotar d'una atmosfera molt especial el recital musical dels Taima Tesao, enguany va preferir presentar-se com a mòbil i impagable part del magnífic ocàs que va servir de teló de fons durant els recitats . Particularment, no podré oblidar la narració de Comas del fragment final del conte de Joyce "El morts" -en la traducció de Quim Mallafré, un assidu d'aquestes trobades que tampoc va faltar-, ni l'emocionada interpretació de la Ivana Miño dels poemes de Shakespeare, Dickinson o Martí i Pol.

Roger Benet, acompanyat de l'excel·lent i versàtil guitarrista Toni Just (rebatejat per a l'ocasió com Intuïció Premeditada, per fer justícia al rei de l'oxímoron que és el cantant i compositor de Tarragona), va exposar una mostra del seu espectacle darrer i va avançar bocins del seu nou projecte, realment ambiciós, de l'òpera rock "Ciutòpolis". Tractant-se d'ell, no se sap mai quan parla del tot seriosament, i l'audiència no sabia del cert com prendre's l'anunci avançat de la seva discografia futura, però la seva feina és real i els projectes també, per molt que encara només hagi pogut editar el seu primer disc, amb els Oxímorònics, "Sí/No", que ja data de fa un lustre.

Fotografies: Aleida López