LLUMS I OMBRES DE GLASGOW

 

                                                                                                                                        Getty Images/iStockphoto

La recent Conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic de Glasgow -coneguda com COP26-, ha deixat més notícies preocupants que esperançadores. Els resultats tangibles -compromisos vagues, objectius tous, absències de forts mecanismes de controls- deixen novament en el terreny de la lluita contra el clima climàtic moltes sensacions que tota la feina real està per fer, mentre avança inexorable el compte enrere per al punt de no retorn en què l'escalfament del planeta i els altres efectes col·laterals de la nostra agressió al medi ens duran a la catàstrofe que amenaça la nostra supervivència com a espècie.

Tanmateix, és cert que hi ha hagut progressos, i potser un dels més interessants sigui veure que les dues més grans potències, els Estats Units i la Xina, semblen haver pres una consciència real que el temps s'acaba, i en conseqüència declaren estar disposades a adoptar mesures reals per aturar el consum forasenyat de l'energia no renovable que és el principal factor en el reescalfament global.

Malgrat tot, encara acceptant que les mesures proposades en els esborranys finals -després difuminades en el text final pel que fa a la supressió total dels combustibles fòssils per pressió de l'Aràbia Saudita i l'Índia-, s'apliquessin realment, els experts només preveuen una incidència en unes poques dècimes de menor augment de la temperatura global de la que la nostra tendència actual apunta. Totalment insuficient per evitar el desastre que es vaticina per al final de segle. Un desastre, és clar, que anirem notant a passes gegantines d'aquí a allà.

Mentrestant, els telediaris ens envaeixen amb la preocupació per l'escalada del preu de l'energia elèctrica, causada per la pujada galopant del preu del gas -combustible fòssil-. Mentrestant, en les pauses publicitàries, ens ataquen de nou els anuncis de la necessitat de tornar al consum desbocat dels automòbils, dels viatges interoceànics, dels creuers per la Mediterrània, de l'oferta de crèdits meravellosos per comprar articles i no pagar fins d'aquí a 12 mesos... Reclamem un nou sistema econòmic basat en la sostenibilitat, però devem creure que el canvi l'han de fer altres, no pas nosaltres.

És veritat que el 10 % de la població mundical, la més rica, és la que produeix la meitat de les emissions de CO2 del món, i que són els països on trobem aquesta població els que han de fer l'esforç més gran. Hi ha un càlcul que ha planat per Glasgow molt elemental i il·lustratiu: cada persona del planeta, de cada unitat dels 7.000 milions d'habitants del món, hauria d'emetre un màxim de 2,2 de tones de carboni a l'any per no superar l'escalfament global d'1,5 graus que s'ha fixat com la fita més enllà de la qual els efectes sobre el clima serien catastròfics. Actualment, els catalans estem emetent el doble d'aquest límit. L'1 % més ric dels rics -on trobem els veritable amos de l'economia mundial- consumeixen 70 tones anuals per càpita, més de 30 vegades el límit del no retorn.

Tanmateix, concloure que uns han de fer més esforç -els que millor ho tenen per fer-lo, certament-, no vol dir que no ens toqui a tots posar-nos-hi. Una altra xifra molt aclaridora és la de la despesa d'energia que fem i que depèn de tries quotidianes. Programar un viatge a Nova York i agafar un vol directe ja suposa gairebé esgotar el “crèdit” anual d'emissions de carboni que tindríem (1). Potser ens ho hauríem de pensar més a l'hora de planificar les nostres vacances?

Els països en vies de desenvolupament, aquell vell eufemisme per parlar de les zones pobres del planeta, o les economies emergents, són per tant les que menys haurien de veure's afectades per la reducció necessària en la despesa d'energia, però han de repensar sobretot també el seu consum i exportació de matèries primeres que carreguen igualment el compte del CO2, i per tant generar economies que no depenguin de la pressió consumidora dels països i capes de població més riques. Una justícia global passa per no oblidar-los del repartiment de les compensacions econòmiques que han exigit a Glasgow, que ja javien estat acordats en l'anterior conferència de París i que a dia d'avui estan lluny de satisfer-se, però també passa per incloure'ls en la solució, en el disseny d'un sistema de producció que arribi a la xifra zero d'emissions i que, molt i molt especialment, proporcioni mitjans de vida possibles i dignes a tota la població. És aquesta l'única manera real de lluitar contra les migracions no desitjades i no imposar barreres i murs que, com veiem aquests dies a la frontera entre Polònia i Bielorússia, poden ser mers instruments de geopolítica que, un cop més, obliden el respecte als drets humans més elementals. Entre els quals, no ho oblidem, hauria d'estar el de garantir la vida a les generacions posteriors a la nostra, que han de trobar un planeta on hi hagi un espai possible per a respectar aquests drets. És a dir, un espai habitable.

(1) Podeu consultar aquesta guia per a calcular l'impacte sobre el CO2 de les vostres actuacions habituals

NO ENS FIQUEM EN POLÍTICA

Mariano Rajoy va tornar aquesta setmana a l'escenari on va fer cèlebre la frase "i l'europea?", el plató d'Onda Cero, amb el mateix periodista, Carlos Alsina. I va tornar a demostrar que davant un periodista mitjanament incisiu ensopega un i altre cop en la pedra de la seva absoluta manca de coneixements dels temes que haurien de preocupar tot un president del govern espanyol. Fins al punt que hi ha qui sosté la teoria que ho fa expressament perquè el personal faci acudits sobre ell i passi per alt temes tan bruts com la corrupció del seu partit, que l'esquitxa a ell mateix de ple. No crec que sigui així: simplement, la seva ment no està ara per ara capacitada per a més. I el que és més evident: això no li preocupa, perquè al cap i a la fi així ha aconseguit surar al capdamunt del poder durant dècades.

La seva tàctica sembla apresa del qui sens dubte és el mentor polític d'ell i de bona part -si no tota- la cúpula del seu partit, altrament dit organització criminal per alguns jutges i fiscal que investiguen els nombrosos casos que té oberts. Em refereixo a l'anterior cap de l'Estat, el general Franco, aquell home que des del PP es neguen a considerar dictador -mentre titllen de nazis els independentistes catalans-. És cèlebre la frase de Franco dirigida, ara no recordo si al seu successor, el rei emèrit, o a algun altre personatge: vostè faci com jo, no es fiqui en política i li anirà estupendament.

I és que entre les bajanades monumentals que va deixar anar en aquesta entrevista (que podeu seguir en resum per exemple al web de la Sexta), la que potser retrata millor la mentalitat d'aquest senyor és la seva resposta a la pregunta sobre com combatre la bretxa salarial entre homes i dones, que és a Espanya una de els més altes de l'anomenat món occidental. No nos metamos en eso, va respondre el president. No ens hi fiquem, en política. Deixem que els empresaris facin la seva tasca, i nosaltres al que ens toca: a llegir el Marca i a gandulejar.

Aquesta, si es limités a això, seria una doctrina neoliberal pura que caldria analitzar com pot tenir el suport popular que té, en aquest país i en d'altres. Però que evidentment encobreix una realitat molt més complexa. L'Estat sí s'hi fica en l'economia i en les relacions laborals, sí protegeix determinades empreses i determinats sectors de la producció que els oligopolis nacionals han aconseguit reservar-se enfront de les transnacionals voraces que a poc a poc han anat menjant-se sectors complets de les produccions de tot el planeta. Aquest proteccionisme ocult, que preserva aquestes mateixes transnacionals allà on els convé, es manifesta en tota la seva cruesa quan es tracta del gran pastís de la seguretat i l'ordre públic, el tradicional paper de gendarme que sempre se li ha reservat a l'Estat burgès. 

Ho veiem transparentment quan es tracta de reprimir el sector rebels i refractaris a aquest ordre econòmic, aquesta llei del mercat que proclamen, o al seu ordre polític, les bases del règim que els asseguren el governall. Ho veiem ara els catalans que hem desafiat la unitat de l'Estat i hem fet trontollar l'ordre econòmic del qual és vassall. 

I ho veiem en l'augment constant de la despesa militar que els dirigents de l'imperi estan imposant arreu. La despesa militar és una magnífica arma -mai millor dit- que els permet mantenir els seus sector de producció protegits i alhora posa en cintura les poblacions que poden tenir la temptació de qüestionar el magnífic ordre dels poderosos. El que tant adoren els qui, com Rajoy, no es fiquen en política i preserven així la seva còmoda butaca des d'on escampen la seva mirada mandrosa i cínica sobre les glòries i misèries del poble que els vota, obedient i mesell.

LA TRINITAT SOBRE EL RAMAT CONFÒS

La ministra de Defensa amb un grup de militars
 i una bateria de míssils Patriot.
Foto: Ministeri de Defensa

Tot i que és un secret a veus que l'Estat espanyol gasta en Defensa molt més del que declara en els seus pressupostos generals, mercès a una despesa oculta en partides d'altres ministeris o en els crèdits suplementaris que cada any aprova saltant-se les mínimes normes de control parlamentari, el govern de Mariano Rajoy s'ha decidit a ser un bon i aplicat subaltern de l'OTAN i incrementar el seu pressupost militar en un 80 %, fins a arribar a una xifra teòrica dels 18.000 milions d'euros per a l'any 2024, una estimació al voltant de l'1,5 % del PIB.

No està mal per a una economia amb peus de fang que transita a la vora de la fallida, com també és secret a veus. D'on treurà Espanya aquests fons, que no desboqui un dèficit que Europa li cenyeix amb mà de ferro? Tenen molts números,de nou, les despeses de les comunitats autònomes, a les quals aplica aquesta cotilla que li ve de la UE. Però... serà suficient? Tot sembla indicar que no i que les despeses socials del propi Estat central (bàsicament pensions i subsidis d'atur) tenen ja les de rebre. El que podem apostar és que no rebran retallades els fons destinats a pagar els interessos del deute sobirà. 

Ja fa dècades que veiem com la recepta de la retallada dels dèficits dels Estat van en la mateixa direcció. Van començar per Llatinoamèrica i la veiem ara a l'àrea llatina europea, i les seves latituds concomitants. Dèficits per retallar la despesa dels seus sempre febles estats del benestar, però no pas per augmentar la competitivitat dels seus mercats protegits (dominats per les oligarquies locals) ni per reduir la despesa en seguretat interior (cada cop més necessària per reprimir els  sectors de les poblacions locals que les polítiques estatals arramben cap a la marginalitat) ni exterior (cada cop més necessària per mantenir el flux econòmic des de les potències en la indústria militar, gairebé una sola, i no cal dir quina és).

Així funciona l'economia de mercat tan exalçada pel gran entramat de l'opinió dominat en aquest món global. Però... hi ha esperances de combatre-ho?

Ja a primers de la dècada del 90, quan l'ofensiva d'aquesta globalització inclement que ara ens ha arribat en tota la seva cruesa ja s'havia expandit des del seus feus d'origen, la Nord-amèrica de Reagan i el Regne Unit de la thatcher, fins a tot el continent americà,  Noam Chomsky i Heinz Dieterich havien analitzat els seus devastadors efectes sobre els pobles on arribava la bona nova del neoliberalisme, i van publicar conjuntament el llibre que es titularia "La aldea global" -una  versió a l'espanyol, si més no, que entre nosaltres ha editat Txalaparta-. Malgrat el precari castellà del'edició, val molt la pena revisar-lo avui, no solament per comprovar com d'encertats són els diagnòstics del mal que ha esdevingut mundial, sinó per llegir algunes de les propostes que feien els autors per posar-hi remei. Propostes que, com no podien ser menys, anaven del cantó de la radicalitat democràtica, i per tant d'una reforma dels mecanismes falsament democràtics que mouen els tres poders que especifica el llibre: les corporacions transnacionals que dominen el mercat, els estats nacionals que les presten servitud i són el seu braç executiu en molts sentits a l'hora d'imposar l'ordre (amb la legitimació via ús de la violència o via ús de la persuasió propagandística), i el que deien protoestat mundial (compost per les organitzacions no governamentals que des de l'ONU a l'OTAN, passant pel Banc Mundial i l'FMI, que determinen algunes de les normes de conducta als estats). En les paraules del llibre, En cuanto al contenido de la transformación (la construcció d'una societat nova), no hay misterio: son las empresas transnacionales, los estados capitalistas nacionales y el proto-Estado mundial burgués los que bloquean el progreso històrico. Esta trinidad conforma el verdadero sujeto-mundo contemporáneo -el Weltgeist de Hegel- que determina la "modernidad" del siglo XXI e impone el modo de vida utilitarista y socaildarwinista que desde hace medio milenio ha sojuzgado a la "manada confundida" de la humanidad en beneficio de unos cuantos.

Aquests unos cuantos son cada cop menys, i aquest ramat confòs som cada dia més. La solució és deixar de ser confosos, i deixar doncs de ser ramat.

EL PEÓ REBEL

El poble català, crec, no s'ha fet gaires il·lusions mai sobre una resposta civilitzada i democràtica de l'Estat espanyol als seus plantejaments independentistes, tot i que potser bona part de la població no sospitava el grau de virulència amb què engegaria una repressió a les propostes ja fermes en aquest sentit. Per a aquest sector de la nostra societat, despertar al rigor repressiu de l'aparell estatal pot haver estat també una caiguda del cirerer, si se'm permet l'expressió popular.

Ara bé, potser era bastant més ampli el sector que esperava que el món en general i Europa en concret, i encara més precisament la Unió Europea, reaccionaria amb una aposta per la canalització democràtica del conflicte generat per la demanda independentista. Una altra caiguda del cirerer, més massiva.

Fa ja un grapat d'anys, l'intel·lectual i activista nord-americà Noam Chomsky plantejava en un llibre coescrit amb el sociòleg alemany Hans Dieterich ("La aldea global", 1996) com l'impacte de la globalització estava erosionant les estructures democràtiques dels estats arreu del planeta: En general, el mundo está siendo movido hacia un modelo del Tercer Mundo, por una política deliberada de Estado y las corporaciones, con sectores de gran riqueza, una gran masa de miseria y una gran población superflua, desprovista de todo derecho porque no contribuye en nada a la generació de ganancias, el único valor del ser humano.

Per obtenir aquest fi, deia Chomsky, la població ha de ser mantinguda en la ignorància. En el Tercer Món, els mecanismes preferits eren i són els més directes, els que amb menys esforç -i, afegeixo, amb una més generosa despesa militar- sotmeten les poblacions: terror en gran escala o guerres de major o menor intensitat. En el Primer Món, el mètode és doble: confinament a guetos de la població supèrflua , eventualment també reduïda violentament arribat el moment que aquell no sigui suficient, i convenciment mitjançant els molt variats sistemes de persuasió i propaganda per a la resta.

Aquest desplegament de mètodes es va estendre, com senyala Chomsky, des de l'era Reagan en els anys vuitanta, als dominis tradicionals dels nord-americans, tot el vast continent americà i el Sud-est asiàtic, i es va accentuar amb la caiguda del model comunista, que va obrir a la colonització globalitzadora l'àmbit territorial abans dominat per la Unió Soviètica. L'avidesa amb què aquesta expansió va exigint i devorant nous mercats ha fet que també Europa occidental senti la queixalada d'aquest poder. El model neoliberal -que, com els autors del llibre ja demostraven no és tal, sinó que encobreix un proteccionisme favorable a les grans empreses i corporacions que estan colonitzant el planeta- va assaltar els fonaments de les societats més avançades, dites del benestar. Ha estat simplement l'aplicació de models ja aplicats prèviament en les anteriorment citades zones d'influència de l'imperi estatunidenc: creació d'una bombolla de creixement financer, seguida d'un crac i el consegüent desencadenament d'una crisi de producció i posterior increment desmesurat dels volums de deute públic i privat, i aprofitament de l'esclat de la crisi per redistribuir sectors de l'economia en benefici dels mètodes i organitzacions més moderns i eficients -casualment representats pels mateixos artífex de la crisi o pels seus sequaços locals-.

L'impacte d'aquesta reconversió ha estat, lògicament, més ferotge en els països amb economies més dèbils, les dels anomenats PIGS del sud de la UE, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. El Regne Unit ja havia encapçalat feia dècades la seva pròpia revolució neoliberal amb el thatcherisme, i el seu veí irlandès s'ha hagut de reconvertir a marxes forçades a la disciplina dels nous reis del mercat. Sobre els gegants de la UE restants, Alemanya i França, pesa ara un front implacable que engoleix any rere any les conquestes socials, mentre la resposta social sembla adormir-se o -pitjor encara- només poder trobar sortida en els populismes d'extrema dreta, tal com va succeir fa ara un segle amb el cataclisme de la Gran Guerra.

¿On queda ara, doncs, el petit país català en aquest gran tauler d'escacs? En una línia de front escombrada per alfils, cavalls, torres i dames poderoses que s'empassen els peons rebel sense compassió. Catalunya pot ser a penes un peó contestatari, sense un pes econòmic rellevant -encara que fonamental per mantenir el malalt terminal Espanya en el límit de la respiració assistida-, però que amb el seu orgullós desafiament democràtic planteja un exemple de cap manera permissible pels amos del joc.

¿No seria il·lús, doncs, esperar que en el nom del respecte a les regles democràtiques se'l permetés continuar amb una veritable revolució que emergeix d'una capacitat autoorganitzativa que reclama alguna cosa tan perillosa com el dret a decidir?

En tot cas, no serà sense un càlcul de costos i guanys en els quals, entre les balances, la sang i les llàgrimes no estan de cap manera descartades.

LA FICCIÓ DE L'ECONOMIA

Una de les armes que ha fet valer l'Estat espanyol per dinamitar el que ha batejat com a desafiament secessionista català, ha estat el de l'amenaça d'incomptables desfetes econòmiques per a Catalunya -quasi sempre obviant que una ensulsiada econòmica catalana comportaria sense remei una altra per a l'espanyola-. Tanmateix, les prediccions catastrofistes no van semblar convèncer a una massa independentista que romania estable en els darrers anys. Va ser arran de la declaració de la independència de Puigdemont al Parlament el dia 10 d'octubre, que l'Estat va posar en marxa una maquinària que va pretendre visualitzar un efecte devastador real, la denominada fuga d'empreses.

Aquesta fuga real es va traduir en realitat en el canvi de seu social d'un nombre estimat oficialment en més de 2.800 empreses, entre les quals, això sí, gairebé totes les que cotitzen en el mercat de la Borsa IBEX 35 -llevat de Grífols-, i algunes de les més grans. La fuga, en realitat, no ha tingut cap efecte real en la producció ni en els llocs de treball, ja que, almenys de moment, les seus físiques no s'han mogut. Una altra cosa ha estat el drenatge de fons que van patir les entitats financeres amb seu a Catlunya, fonamentalment CaixaBank i Banc de Sabadell, que van intentar frenar amb aquest trasllat cosmètic.

Però que els moviments siguin més simbòlics que reals no suposa en realitat que se situïn al marge del funcionament de l'economia. Per comprendre'n els efectes veritables cal tenir en compte que l'economia, precisament, té poc de real, si per real entenem allò que és tangible i es pot intercanviar amb un preu relativament lligat al preu de mercat dels productes. Cal partir de la base que en el món econòmic, la macroeconomia només té una relació indirecta amb la microeconomia que suposa el contacte directe del consumidor amb els productors. Allò que Marx va definir com a plusvàlua, que suposa l'afegit de valor que experimenta un producte determinat mitjançant el procés d'elaboració que el situa en el mercat, no és ara l'objecte essencial de la quantificació del valor total de l'economia més que de manera llunyana.  S'ha estimat que en una economia lliure de mercat aquesta relació hauria d'anar d'1 a 9. És a dir, que si un valor és produït -sumant-hi totes les plusvàlues generades pels intermediaris, que solen multiplicar el cost inicial- per 1, la seva traducció en moneda en el global de l'economia és 9. Qui és el responsable d'aquesta inflació? Els operadors financers: bancs centrals, mercats de valors, mercats de risc, etc. Qui en realitat crea els diners no és, doncs, ni de bon tros el pagès que posa al mercat les seves pomes, ni l'intermediari que les porta al mercat de majoristes, ni el minorista que els posa a l'abast del consumidor. Els que literalment decideixen quants diners es posen en circulació són els mercats financers, amb el seu complex entrellat de reguladors i operadors. Aquesta inflació, en el període abans de la crisi del 2008 -que és en essència una crisi financera- s'estima que va arribar a gairebé triplicar aquesta relació d'1/9.

El sistema es basa, ras i curt, en una generació d'expectatives de risc sobre el consum que mou el mercat. En bona part, és idèntica al mecanisme desencadenat en l'estafa piramidal: se sosté mentre hi ha la possibilitat d'anar endossant a altres inversors el que jo he invertit. La piràmide cau, o la bombolla rebenta, quan s'esmicola la confiança en el moment que un inversor no troba ja inversors disposats a assumir el deute. Un exemple clarificador és el que es pot considerar com un detonant de la crisi de 2008: les famoses hipoteques subprime que van esclatar en el mercat nord-americà el 2007. Es tractava d'un producte financer d'alt risc que es basava en l'endeutament d'una important massa de consumidors que, com a conseqüència de l'augment desorbitat dels tipus d'interès que la seva mateixa demanda va generar, no van poder fer front a la devolució de les seves hipoteques i van fer caure així una gran quantitat d'entitats de crèdit, fons d'inversió i altres operadors que havien apostat pels alts rendiments promesos sobre la base d'aquells crèdits ara incobrables.

En realitat, el mecanisme del deute públic és similar a aquest. La diferència essencial és que els estats no semblen obligats a retornar mai el capital prestat, com els consumidors privats sí han de fer teòricament, però en canvi han de satisfer religiosament els interessos generats. Un cas similar és el d'empreses considerades sistèmiques (bancs, grans empreses...), que es consideren too big to fall (massa grans per caure). En aquest tipus de deutes, a més, solem trobar un joc circular: els préstecs es creuen entre operadors, públics o privats, i se sostenen entre ells. El mecanisme sovint és el de la fugida endavant, que cobreixi els forats financers amb l'adquisició de fons d'altri (encara que també estiguin sostinguts pels propis deutes) que en realitat mai no es podran pagar. En el cas del deute espanyol, la circularitat és molt acusada. El denominat deute sobirà de l'Estat és sostingut per emissions de deute que compren agents propis, com el Fons de Reserva de la Seguretat Social, que s'ha anat buidant acceleradament en els darrers anys i que en realitat és un fons constituïts amb crèdits que poden ser ben aviat incobrables.

¿Qui garanteix, doncs, finalment que aquestes piràmides o bombolles tinguin una base raonablement sòlida i no facin fallida quan el risc assumit ja no sigui absorbit pel propi mercat financer? En teoria els reguladors públics, que en el cas de la Unió Europea està sota el paraigua del Banc Central Europeu (BCE), però que en cada Estat adopta un complex entrellat institucional que hauria de vetllar per l'aplicació de les seves directrius en cada sector financer. La demostració que aquesta regulació i controls no semblen efectius en un grau raonable és la recurrència de les crisis financeres que sacsegen els mercats, i, com en el cas paradigmàtic de la crisi de 2008, acaben pagant els consumidors. Desencadenat el pànic, el sistema devora tots els fons disponibles i els que perden són els inversors més febles, com es va veure aquí amb els subscriptors dels denominats  crèdits preferents emesos per la majoria de caixes d'estalvi.

Avui en dia Espanya és un deutor malalt, que ha passat a deure en els anys que s'ha prolongat la crisi una quantitat inferior al 40 % del seu PIB -el 2008-  a superar ja el 100 %, per tant el bilió d'euros. Encara que, com hem dit, no s'exigeix en el mercat el retorn del capital, l'ofec que suposa el servei d'aquest deute es menja ja una part dels pressupostos molt important. Per a 2017 seran més de 30.000 milions. Això, per fer-se una idea, ja duplica el que l'Estat dedica a les prestacions d'atur i representa més del 10% de la despesa total no financera.

L'emissió bruta de deute -en les seves diverses formes- per part de l'Estat espanyol superarà els 230.000 milions aquest 2017 (quasi una quarta part del PIB!), sense comptar el deute que altres institucions públiques que en aplicació del joc de la circularitat que hem descrit contrauen amb el propi Tresor Públic, com ara les Comunitats Autònomes -el famós FLA- o els que subscriu la Seguretat Social -que enguany superen els 10.000 milions segons els pressupostos generals-.

El regulador europeu, el BCE, està assistint artificialment aquest malalt, comprant massivament el deute que l'Estat espanyol està col·locant als mercats per sostenir aquest ofec financer -o sigui, la seva venda de productes de deute per poder fer front al seu deute-. S'estima que el BCE està invertint uns 60.000 milions mensuals en la compra de deutes dels estats amb més problemes, però ha anunciat que aquest mecanisme quedarà aviat -a final d'any- reduït dràsticament. Sense el suport d'aquest comprador -en realitat, la injecció o, traduït en plata, la fabricació de moneda per part del BCE- per fer front als venciments, la fallida d'estats malalts com l'espanyol és un risc més que previsible.

En definitiva, si la massa de moneda circulant queda frenada, l'accés a nous crèdits pot resultar ruïnós i fer caure la piràmide, almenys per als més febles. Els creditors, aleshores, no podran recuperar les seves inversions i novament es generarà una voraç deglució dels crèdits que sí es puguin cobrar, arrossegant en aquesta espiral nous agents.

Quan els bancs amb seu a Catalunya van decidir traslladar la seva veu confiaven, bàsicament, en convèncer els seus impositors que se situaven sota un paraigua protector eficaç: el del BCE que respondria dels seus dipòsits, mentre que una Catalunya hipotèticament independent no podria per si sola.

Pel contrari, una economia globalment més sanejada i menys fictícia -o sigui, menys inflada per la bombolla financera- podria generar més seguretat als creditors. Això passa per crear una regulació rigorosa que premiï les entitats financeres serioses que assumeixin riscos raonables en la seva política creditícia, que estiguin més a prop de l'economia productiva, i que els productors trobin en els mercats de consumidors una demanda ajustada als costos de producció, la qual cosa implica uns nivells de renda equilibrats . Sigui per la via dels salaris, dels impostos o d'altres mecanismes de redistribució eficaços, aquesta renda ha de partir del retorn als consumidors d'una part equitativa de la que els productors generen (la famosa plusvàlua).

Aquestes serien les bases d'una economia menys fictícia i, per tant, més lliure dels sotracs que generen els mercats financers i les màquines de creació de diners avui dominants. Però aprofundir-hi seria ja objecte almenys d'un altre article com aquest.

QUINA EUROPA?

Encara no havien transcendit a l'opinió pública les declaracions del president a l'exili Puigdemont a un mitjà israelià, sobre el fet que la ciutadania hauria de decidir sobre la permanència a la Unió Europea en cas que Catalunya esdevingués independent, que ja teníem les furibundes reaccions d'Albert Rivera, equiparant la postura de Puigdemont a la de la líder de la ultradreta francesa Marine Le Pen i equiparant igualment nacionalismes amb populismes -com si ell no representés una versió concentrada d'ambdós corrents polítics-. Avui també se sumaven a la denúncia de la pretesa postura antieuropeista del president català Mariano Rajoy en persona -amb la seva habitual retòrica displicent- i el candidat del PSC Miquel Iceta -que en feia befa acudint insòlitament a Star Trek-. Això per citar només unes quantes reaccions, que serien inacabables si comptéssim les anàlisis dels mitjans de comunicació, inclosos alguns que podríem creure independents o d'esquerres com Diario 16, que posa en primer paràgraf unes expressions poc objectives com:  El presidente de la Generalitat cesado y candidato el 21D por la formación política JuntsxCat, tras tratar de conseguir el respaldo europeo, responde con despecho y cree que Cataluña estaría mejor fuera de la UE.
I continua: Puigdemont  pide cuentas a Europa y le reclama que retire su apoyo “acrítico” y “a veces inmoral” al Gobierno del PP contra el proceso independentista si ellos ganan las elecciones catalanas.

La majoria de les reaccions en contra i de les presumptes valoracions periodístiques parteixen d'oblidar la premissa que Puigdemont no obria aquí un debat per iniciativa pròpia sinó que responia directament una pregunta també directa, i obliden també que obria aquesta resposta declarant-se partidari de la UE i l'euro. 

Però això no és més que una mostra més del que es pot esperar d'uns polítics en campanya electoral permanent i d'uns mitjans avesats a la tergiversació, tot un entramat per al qual la veritat i l'objectivitat no és un fi ni tan sols un mitjà, sinó només una opció si encaixa amb la finalitat que persegueixen. 

El que m'interessava era ressaltar el que Diario 16 subratlla de les paraules del president: la reclamació a Europa que retiri el seu suport acrític i immoral (entre cometes, posen ells per deixar ben clar que no comparteixen la idea) al govern Rajoy. 

Just aquests dies el setmanari rossellonès La Semaine du Roussillon es preguntava en un excel·lent article del seu fundador Antoine Gasquez el per què del suport del govern Macron a la Mafia espanyola. L'article fa un repàs molt ben document del panorama de corrupció al si del Partit Popular.

La Mafia espanyola, o l'organització criminal del PP, i aquesta és una definició que, com bé diu l'article, es basa en les conclusions dels òrgans que investiguen els més de 75 casos de corrupció que tenen el partit del govern com a protagonista, és també la que duu a terme una política que en els darrers anys ha disparat el dèficit públic espanyol a cotes superiors al 100 % del PIB, ha estabilitzat un atur en el 20 %, i ha suposadament superat la crisi a través d'un augment escandalós de la desigualtat en la distribució de la renda fins als límits més alts d'Europa. Vegeu, per exemple, aquest article de Miguel Urbán i Fernando Luengo per al mitjà CTXT.

Tot fa pensar, doncs, que un govern com aquest és el triat per la UE com a referència a seguir en les polítiques del seu model d'Estat social i democràtic. Perquè en efecte li ha donat un suport sense fissures contra la revolta independentista catalana. Potser perquè totes les accions del govern Rajoy que han ofegat l'economia catalana en els darrers anys i han anul·lat totes les lleis de caràcter social i les exaccions fiscals de caràcter redistributiu emanades del Parlament mereixen la recompensa d'aixafar un model alternatiu, basat precisament en un model radicalment social i democràtic.

Que Puigdemont defensi una cosa tan òbvia des d'aquesta radicalitat democràtica que el poble ha de decidir sobre si un Estat ha de pertànyer a la UE aixequi tantes protestes des de tant amplis espectres de la política espanyola és un altre indici que el que definitivament molesta de la via catalana és que respon a la iniciativa de la ciutadania, la respecta i encara la impulsa. Vade retro, Satanàs!

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (18)

MÉS DURAMENT CAUEN

"The harder they fall" és una pel·lícula de Mark Robson de 1957, famosa entre d'altres motius per la interpretació de Humphrey Bogart -l'última de la seva carrera-. És una contundent denúncia de la corrupció en el món de la boxa professional. Va ser traduïda al castellà com "Más dura será la caída", que és una  excel·lent i fidel traducció, però l'original s'extreu de la frase feta en anglès bigger they are, the harder they fall, o sigui, literalment, com més grans són, més durament cauen.

La pel·lícula, en realitat, no tracta d'una caiguda d'un personatge molt alt, sinó d'un pobre infeliç manipulat per un manager sense escrúpols (Rod Steiger) i deixat a les seves pròpies i innocents mans en el moment del seu combat decisiu. Bogart, molt malalt ja al moment de fer la pel·lícula, va brodar el personatge fastiguejat, lúcid i cansat que és partícip en part involuntari del muntatge, i que es redimeix en un acte de generositat final cap al boxador mancat de talent però d'ànima càndida.

Res a veure amb el cas del Barça futbolístic. La seva ascensió no és en cap cas un frau, ni sembla que la seva hipotètica caiguda hagi de ser una tragèdia. Les dures ensopegades recents són un toc d'alarma, però ni les derrotes més decisives que poguessin arribar farien perdre de vista que es tracta d'un equip que ha dut una de les trajectòries més brillants del futbol modern.

Amb tot, cal dir que la seva situació actual és inexplicable, en el punt que han esdevingut  les derrotes recents amb el Milan que el deixen a la vora de l'eliminació a vuitens de la Champions, i les dues consecutives amb el gran rival, el Reial Madrid de Mourinho, que l'han fet fora de la Copa del Rei i han deixat una taca important en una trajectòria fins ara gairebé immaculada a la Lliga. La preocupació generada entre l'afició , i la perplexitat entre el món futbolísitc també, vénen originades no tant pels resultats, sinó per la forma amb què s'hi ha arribat, amb una exhibició de grisor on fins fa poques setmanes hi havia brillantor, de lentitud en la gestió de la pilota on fins ara hi ha havia aquell dinamisme que ja havia esdevingut clàssic, de manca d'ambició on hi havia un desplegament atacant indefallible, de total mediocritat, vaja, on hi havia una excel·lència superlativa en la creació de joc.

Les circumstàncies, són, doncs, estranyes, i probablement les anàlisis ja estaran en mans del cos tècnic, que és al que li pertoca fer-les i buscar les solucions, i molt probablement obeeixen a múltiples motius. Entre ells, pocs ho dubten, la pròpia conjuntura delicada del mateix equip tècnic, amb la baixa per malaltia greu del seu màxim responsable, l'entrenador Tito Vilanova.

El que m'interessa aquí ressaltar, però, és que per molt insòlites que puguin ser les circumstàncies, la caiguda del poderós sempre és possible. Que haver assolit les màximes cotes d'excel·lència, que enlairar-se a les posicions de superior privilegi, no et garanteix mai que no pots ensopegar. I fer-ho dramàticament. Perquè en efecte, com diu la frase citada, com més amunt caus, la patacada és més dura.

Espanya havia cregut jugar la Champions League de l'economia mundial, segons la famosa cita d'un president aleshores pletòric, Zapatero. La caiguda ha estat per això més dolorosa, per això i perquè ha mostrat que estava muntada sobre peus de fang, o sobre un globus inflat amb intangible aire.

Estic convençut que el Barça tampoc és aquest cas, que té talent, recursos i habilitats que no tenia el protagonista desgraciat de la pel·lícula de Robson, i que no sembla que realment fossin la base de la riquesa d'aquest país. Si l'exemple de la recuperació del Barça -que espero i desitjo que sigui ràpida- ha de servir d'una cosa pes a la nostra economia en caiguda lliure, ha de ser perquè demostri que haurà de basar-se en el treball humil, l'autocrítica, la lluita contra l'autocomplaença i el manteniment de la il·lusió per lluitar, que és un punt d'ambició que sempre resulta necessari.

SORTIDA DEL PLANETA IKEA

He estat aquesta última setmana residint al planeta Ikea. Imagino que ja sabeu de què parlo. Vas un dia al centre comercial de Gran Via-l'Hospitalet, per un cas, et passeges per aquell bé de Déu d'exposicions de mobles i accessoris, i a poc que et deixis dur per l'entusiasme, te'n vas a les fileres del magatzem i comences a adonar-te de la magnitud de la feina en què t'embarques. Però encara no ho saps prou. Comences a adonar-te només quan tots aquelles impol·luts embalums comencen a plantar-se per tots els racons de casa teva. La resta és Història, com sol dir-se.

Això i altres compromisos familiars m'han mantingut gairebé desconnectat de la blogosfera, però a canvi he fet algunes interessants descobertes:
-Com, contra el que diu la física tradicional, el volum d'objectes que desallotges d'una habitació petita -realment petita- port envair la totalitat de la resta d'un pis -no tan petit-.
-Per moltes voltes que li donis abans del muntatge al magnífic manual d'instruccions, sempre hi haurà un pas del procés que et saltaràs -i fregaràs així la tragèdia titulada On coi anava aquesta peça?-.
-Que com diu el manual, dos millor que un.

Espero que amb aquestes conclusions redimeixi en part la meva absència no voluntària. Torno a la vida, surto d'Ikea. O quasi, la conclusió amarga final m'ha arribat avui en constatar que el caos dels desordre en què vivies permetia encabir moltes més coses a la minsa habitació que la netedat de l'ordre que has implantat gràcies al disseny suec. Novament sembla que la física elemental ens falla i que haurem d'aprendre d'una vegada això de la física quàntica.

 A l'octubre passat va estar  a Barcelona un senyor suec que respon al nom d'Anders Dahlvig, que resulta ser, per als que no el conegueu, l'home que al capdavant d'Ikea va triplicar la seva facturació en deu anys -entre 1999 i 2009- i va contractar 70.000 treballadors. Dahlvig presentava el seu llibre "Cómo hacemos las cosas en Ikea". S'ha de reconèixer que, amb els resultats a la mà, era un llibre a tenir en compte.


La ironia és que Dahlvig ja no té cap relació amb la seva antiga empresa, on va començar d'ajudant al departament de finances i va acabar sent el conseller delegat. Dahlvig explica així la seva marxa: vaig notar que estava perdent una mica la motivació després de10 anys fent el mateix... i aquesta feina només la pots fer bé si estàs motivat al 120 %. 

Malgrat això, Dahlvig defensa la idea de cultura empresarial que representa Ikea, una cultura i detalls que posen l'accent en la igualtat entre els empleats, la promoció professional per davant de la contractació externa, i la persecució d'altres valors diferents al pur benefici: amb un propòsit més ambiciós que limitar-se a guanyar diners, les empreses poden proporcionarun sentit més ampli a la feina i a la vida de molts empleats.

¿No té parts fosques, aquest model de l'empresa groga i blava? Ben segur, i certament Dahlvig no les va refusar: la manca de transparència fiscal, per exemple (Ikea, de fet, és un conglomerat amb estructura difusa que només controla en el cim de la piràmide una sola persona, encara, el veterà fundador Ingvar Kamprad). O la manca de renovació en el personal i en les estructures internes que han provocat, segons Dahlvig, una pèrdua de capacitat d'innovació i creixement. No és solament que amb l'assentament de persones en els càrrecs al llarg dels anys es perdi agilitat (Dahlvig no va eludir per això apuntar directament al mateix Krampad, que ja té 86 anys, com a bon exemple d'aquest anquilosament), sinó que l'èxit actual pot ser el camí més segur cap al declivi futur. Com en tantes empreses exitoses, la principal amenaça d'Ikea és la mateixa Ikea.

Fidel als seus principis, Dahlvig va proposar les seves solucions: dividir l'empresa i començar de nou en unitats independents més petites que tinguins nous propietaris, capaços i compromesos. Hummmm, independència, compromís, començar de nou... Ves que no em vingui al cap una idea política per a la crisi que sacseja economies com l'espanyola, la mateixa on els seus dirigents polítics continuen aferrats a les velles formes i insistint en els valors de la unitat i la immobilitat.

Potser podríem mirar de prendre exemple d'una empresa guanyadora que sempre ha fet les coses de manera diferent, com li proposa Dahlvig a la mateixa Ikea: potser ha arribat el moment de tornar-ho a fer.

Potser jo mateix necessito només aplicar aquest principi per entendre com dimoni m'ho he de fer per tornar a entaforar la muntanya de llibres, dossiers, carpetes de tota forma i condició, cedés i disquets i etcèteres al seu lloc d'origen.

Però una cosa em sembla segura: si no ho aconsegueixo, l'esforç igualment haurà valgut la pena, encara que només sigui pel gust de tastar la renovació. I és que sospito que tots necessitem de tant en tant canviar, per poc que sigui. Com es diu ara, reinventar-nos.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA. I 19

EL QUE INTERESSA A LA GENT

S'acaba la campanya amb aquesta curiosa -ben mirat- jornada de reflexió que se'ls concedeix de gràcia als votants per descansar dels estralls físics i psíquics causats per la mateixa campanya -i la precampanya-. Potser, en el fons, el descans s'atorga més als candidats i als seus equips logísitics que han recorregut el país de dalt a baix per mirar de convèncer els votants de la bondat dels seus programes, o de la seva pròpia i intransferible bondat. O, més sovint, de la maldat dels projectes i candidats dels altres partits. És clar que ells mateixos, els candidats, són també votants, cosa que tot sovint oblidem. Podria ser que ells també hagin de reflexionar sobre qui han de votar demà. Per què no.

En les proppassades eleccions presidencials nord-americanes vam comprovar que els candidats poden fer campanya fins a l'últim moment, el que clou les votacions en l'última taula de la banda més occidental de l'enorme país. Em pregunto quant trigarem aquí a imitar-los, igual que els anem imitant en la llibertat d'horaris comercials i tantes altres coses.

Però hem assistit a una campanya intensa, amb una mica de tot, i bastant de molt. Si això es traduirà o no en una alta participació, ja és una altra cosa. La qüestió bàsica, l'eix central, ha estat indiscutiblement l'anomenat eix nacional, en detriment de l'eix de la crisi. Tant per part dels qui l'han posat intencionadament al bell mig del debat, com dels qui s'han esforçat per situar l'altre eix, l'anomenat social o econòmic, en el lloc central.

Entre aquests darrers ha fet fortuna l'expressió el que realment interessa a la gent per apuntar cap a la crisi econòmica. Ja l'expresident del PP Aznar parlava al seu dia del que realment preocupa els espanyols per menystenir altres línies de debat. Una constant dels falsos demòcrates és pretendre que saben el que intressa a la gent millor que la mateixa gent, ja que des de la seva elevada talaia redueixen la complexitat de la societat -i, de fet, de cada individu- a l'amorfisme d'una massa indiferenciada.

De fet, una de les constants dins de la campanya dels partits anomenats unionistes i dels mitjans de comunicació espanyolistes, ha estat atribuir el gir sobiranista de CiU a l'interès per crear una cortina de fum a l'entorn dels problemes derivats de la política econòmica. En realitat, ha estat una aplicació més de la tàctica del que l'estrateg de la propaganda nazi Goëbbels va anomenar principi de transposició, que consisteix a imputar a l'adversari sempre els propis error o defectes. Però aquesta vegada s'ha donat el cas que el PP, maldant per esquivar el debat nacionalista per centrar-se en el debat econòmic, ha quedat suspès en el buit, ja que quedava retratat pel seu govern, que és qui en teoria la dirigeix a Espanya, amb una línia econòmica no solament absolutament ineficaç per superar la crisi sinó que, pitjor encara, és sorda al clam de les mobilitzacions populars.


El president del PP i del govern espanyol, Mariano Rajoy, va dir enmig de la campanya  que el pitjor que li pot passar a un polític és no ser pres seriosament. En realitat, hi ha una cosa pitjor: no adonar-se que és a ell mateix a qui no se'l pren seriosament.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.15

DESMUNTANT MITES: UNA TASCA MÍTICA

Imatge de www.fundacionfaes.org

Expansión.com

Elorriaga (PP) reprocha a CiU que "falsifique" el debate sobre la financiación catalana

05/11/2012 EUROPA_PRESS

Zarzalejos (FAES) cree que usar "mitos" es propio de populismos no democráticos
BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
El diputado del PP Gabriel Elorriaga ha asegurado este lunes desde Barcelona que el debate sobre la financiación autonómica es legítimo, pero ha reprochado que CiU esté "falsificando" datos y los instrumentalice.
En la presentación de un informe de FAES sobre las balanzas fiscales, Elorriaga ha asegurado que CiU hace un "uso partidista y sesgado de las cifras, metodologías y resultados", mientras que el secretario general de esta fundación, Javier Zarzalejos, ha indicado que el informe que ha hecho esta fundación concluye que el déficit fiscal catalán es un mito que se utiliza para manipular.
En este sentido, Zarzalejos ha apuntado que el uso de "mitos" por parte de la clase política es propio de populismos no democráticos y además, ha lamentado que CiU tergiverse la verdad al asegurar que la independencia no implicaría la salida de Cataluña de la UE.

La FAES, aquesta Fundació de regeneració del pesament liberal d'Espanya, a la major glòria de l'expresident Aznar, havia anunciat per aquest passat dia 4 el desembarcament del seu aparell desmitificador en la nostra pobra, bruta i dissortada pàtria, per alliberar-nos dels mals dels mites del nacionalisme (catalán, por supuesto)  que ens tenen segrestats.
Encara que estava anunciada la presència del gran Fundador en persona, ens vam haver d'acontentar amb un subaltern, un exministre del seu govern , Gabriel Elorriaga. Va ser aquest l'encarregat d'obrir els trets amb la canonada bàsica sobre el mite de l'espoli fiscal construït per aquesta mitologia nefasta. La qüestió no és, tanmateix, vam descobrir, que el desequilibri fiscal resulti fals. No, la qüestió és més fonamental i bàsica encara: el debat no gira sobre la redistribución de la renta, sino sobre dónde se sitúa la soberanía fiscal originaria, (que) descansa en las Cortes Generales. Vaja, que no hi ha balances fiscals negatives per a Catalunya, perquè en puritat Catalunya no té dret a recaptar res.

Bé, després venien els grans experts en política financera que, crèiem, entrarien en el detall després d'un obús de tanta càrrega. Però els il·lustres senyors (per a mi desconeguts) Juan José Rubio i Santiago Álvarez van limitar-se a perfilar la mateixa teoria d'Elorriaga: Es la capacidad de pago y no la residencia el factor que determina la carga tributaria que soportan los contribuyentes. O sigui, paga i calla perquè qui cobra mana. ¿Indicaria alguna cosa diferent, Angel de la Fuente, de l' Instituto de Análisis Económico del Centro Superior de Investigaciones Científicas (Csic)? Aquest senyor ja em sonava més. No de bades havia escrit un article ni més ni menys que a El País, junt amb José V. Rodríguez Mora, el passat dia 2 de setbre, titulat molt astutament Las cuentas de la lechera. Va dir el referit Dela Fuente que como no hay una mayoría de "independentistas de corazón", se recurren (sic) a argumentos económicos que en su opinión no son válidos para tratar de convencerlos. Molt bé, però aquest senyor no nega en cap moment el deseuilibri fiscal que pateix Catalunya, sinó que apunta que el flux econòmic que això genera no és tan negatiu per al qui paga, o sigui Catalunya, adduint que en cas de ser independent hauria de pagar serveis que ara rep (diplomàcia, exèrcit, agències tributàries) que no serien tan eficients com els del beneït Estat espanyol. És a dir, De la Fuente i Rodríguez Mora feien anar perspectives de futur per desarmar les anàlisis de la realitat que han efectuat tots els economistes que han estudiat el tema a fons. Els autors de las cuentas de la lechera , aquesta simpàtica senyoreta que es perd en la perspectiva del futur, són ells, doncs.

Per rematar, el director del Centro de Estudios Economía de Madrid, Pascual Fernández, va ser absolutament precís i ja conclusiu  sobre el dèficit fiscal català: No sé si es mucho ni es poco, pero es comparable desde el punto de vista internacional con cualquier región con circunstancias similares. Ni poc ni molt, sinó tot el contrari.

Amb fascinació vam comprovar, doncs, una enèsima mostra de la tàctica recurrent del pensament espanyol que carrega des de fa setmanes de forma abassagadora sobre el procés sobiranista català: ens projecta el seu discurs davant el mirall sense adonar-se que és la seva pròpia imatge la que s'hi reflecteix. Quan l'acte de la FAES va anunciar que desmuntaria els mites del nacionalisme català, no va fer altre cosa que desmuntar els fets empírics amb l'ombra dels seus propis mites.

La FAES publica un butlletí que és una obra no desestimable. En el seu darrer número, l'editorial apunta a la línia de flotació del separatisme, sota l'èpic lema Nación española es redención de los humildes . Afegeix: Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración. Una meravella de construcció teòrica, com es veu, molt allunyada dels mites del passat, de qualsevol passat.

Al cap i a la fi, què seria de nosaltres sense la força constructiva dels mites? Cito un extracte de la contraportada d'un llibre de Roberto Bolaño, aquest xilè que va escriure de manera tan profunda sobre els sinuosos trajectes de la realitat en el seu tràmit d'esdevenir història pura. El volum és El gaucho insufrible (Anagrama, 2003), i la cita és del seu col·lega i amic Alan Pauls: Roberto Bolaño el conquistador, es un gran, incurable mitólogo: alguien para quien todo lo que sucedió (lo mejor y lo peor, las vanguardias y el fascismo, Ezra Pound i el Estadio nacional de Santiago luego del golpe del 73) sucede, sigue sucediendo ahora en el ecosistema delirante del mito, y todo lo que sucederá, sucederá por efecto del mito, o de la máquina del mito, la literatura.

En efecte, tota literatura aspira a construir mites. Tota nació té el seu sòcol de mites. Però fins ara no sabíem que es poden construir sobre la base del freds números d'una balança fiscal que diu que dos més dos sempre són quatre. 

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.11

AMICS, AMANTS I ENEMICS

DIU QUE EL GOVERN CATALÀ ELUDEIX RESPOSABILITATS

Rajoy acusa Mas de buscar un "enemic exterior"

Foto: EUROPA PRESS

MADRID, 23 Oct. (EUROPA PRESS)
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, considera que la convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya és una "fugida de la responsabilitat" i ha acusat la Generalitat de "buscar-se un enemic exterior" per evitar que es parli de la seva gestió

Sol dir-se que  res uneix més la gent que l'enemic comú. Agafa dos que es barallen contínuament, mostra'ls algú que els faci rancúnia a tots dos, i aconseguiràs que es posin d'acord... almenys per barallar-se amb el tercer.
La frase de Rajoy, doncs, té el suport d'una llarga i contrastada tradició que vessa una llum poc optimista sobre el nostre gènere humà (parlo tant d'homes com de dones).
 Ara bé, el mateix Rajoy deia no fa ni un mes, en una de les seves comptades aparicions a la campanya electoral basca:

Rajoy: "El nacionalisme català és l'enemic econòmic d'Espanya"

"Estan obstinats en trencar, en fracturar i treballen en contra del destí dels temps", ha lamentat el president espanyol també en referència als bascos

elSingulardigital.cat / 29/09/2012 

Per tant, parla amb coneixement de causa quan parla ara de buscar-se enemics!

Per refer ponts, imagino, el PP ha desembarcat en ple aquest cap de setmana a Catalunya, amb l'excusa de no sé quina conferència de partit de nivell municipal -crec-, repartint missatges conciliadors. L'aperitiu el va posar ja la número dos del partit,  Dolores de Cospedal, en la mateixa inauguració de la cosa:

Cospedal: “Malgrat el que diuen alguns, el PP estima molt Catalunya”

La secretària general del PP inaugura la reunió intermunicipal del partit a Barcelona

EL PUNT AVUI -26/10/12 12:41 - barcelona - Agències

Cospedal, al centre, en la reunió del PP a Barcelona Foto: EUROPA PRESS.

Ens estimen, doncs, malgrat el que diuen alguns. Perquè, quines raons podríem tenir per creure que no ens estimen?

Potser perquè el PP va ser el que va iniciar una campanya contra el projecte d'Estatut del 2006 arreu d'Espanya, que es coneixia a carrers i places com vamos a firmar contra los catalanes?

Potser perquè va ser el partit que va recórrer al Tribunal Constitucional contra aquest estatut ja referendat pel poble català, malgrat haver estat ben passat pel ribot de les Cortes?

Potser perquè va ser el partit que va fer saltironets d'alegria quan el referit Tribunal va acabar de passar-li el ribot i elpaper de vidre al text estatutari?

Potser perquè és el partit que es va presentar a les darreres eleccions catalanes fent bandera  del dret dels pares a reclamar l'ensenyament en castellà?

Potser perquè des que governa, en menys d'un any, ha continuat incomplint les previsions de finançament de Catalunya que preveu el ben raspallat Estatut:
a) Negant-se a pagar les liquidacions anuals ja adeutades pel govern de Zapatero
b) Assignant de nou molt per sota del que preveu l'Estatut les inversions a Catalunya en el pressupost de 2013
3) Continuant executant sempre les inversions a Catalunya per sota fins i tot del que pressuposta
4) Negant-se en rodó a millorar el finançament de Catalunya i a reconèixer el greuge fiscal que pateix
5) Escanyant en les trasferències de liquiditat per a la despesa corrent a la Generalitat de Catalunya, i fent encara escarni de la situació amb un to prepotent i burleta?

Potser perquè ha exercit o anunciat ja més de dues i de tres mesures recentralitzadores en competències plenes de Catalunya com l'ensenyament i cultura?

Potser perquè aplaudeix sense vergonya les sentències judicials que estan laminant el model educatiu català o l'estatus del català en la funció pública?

Potser no són motius per dubtar de paraules tan ben sonants com les de la monacal Cospedal. Potser de veritat Mas i alguns de per aquí volem veure enemics on no n'hi ha.

Si és així, mai serà tan certa la dita aquella: amb amics com aquests, per què volem enemics?

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.6

LA POLÍTICA PER BANDERA

Montoro arremete contra los políticos que «levantan banderas» porque «no saben luchar contra la crisis»

Su defensa de que los Presupuestos son «los más sociales de la Democracia» levanta abucheos en el hemiciclo y acusaciones de «ofensa», «mentira» y «cinismo político»

L. L. C. / abc

Día 23/10/2012 - 14.58h 

La cita literal de la frase de Cristóbal Montoro al Congrés dels Diputats és que alguns dirigents polítics  prefereixen aixecar banderes polítiques per amagar el fet que no saben lluitar contra la crisi. Observeu la subtil insinuació mourinhista. Tanmateix,  no deixa lloc a dubtes: el dard anava contra els dirigents de CiU.

 

Sembla haver una contridicció flagrant entre aquestes paraules del ministre d'Hisenda i anteriors comentaris  d'ell i d'altres membres del seu govern, per les quals han instat les comunitats autònomes a limitar-se a gestionar els serveis públics que li pertoquen. I no sembla que dirigir la política econòmica estigui entre les seves competències.

Però tal vegada no existeix en el fons tal contradicció, si interpretem del contingut de les paraules d'aquest ministre que tan bé ha sabut adoptar el llenguatge i el to (aquell tonillo) saineters, que tampoc dirigir la política econòmica és qüestió del seu govern. 

 

Em direu:¿ i què és dirigir la política econòmica  sinó fer política? De fet es tracta d'una evident tautologia. O és que Montoro insinua que la política es pot fer sense aixecar cap bandera?

 

Aquesta pregunta ja té més  suc. Què deia Aristòtil, el definidor de l'home com l'animal polític,  sobre economia i política? Per a ell, la política és natural a l'home. L'economia és la traslació a la polis, a la ciutat, del bon govern de la casa familiar, el nucli originari de la polis. L'economia és part de la política, però no l'essencial. La política ha d'assegurar la convivència i la felicitat de l'home, que és la finalitat real de la polis. 

¿És possible fer política sense triar partit, sense fer anar una bandera, digui's independència o diguis austeritat? Està clar que no. La política sempre és elecció, triar una opció entre alternatives. El que en el fons té al cap Montoro, com tots els governs actuals de la Unió Europea, almenys, és que no hi ha alternativa: només hi ha una línia a seguir, que per imposició natural -tan natural com la política- s'ha d'administrar seriosament i responsablement. El govern, doncs,és un simple gestor.

 

En resum, Montoro se'ns planta a la tribuna del Congrés amb uns maneguins i una visera de funcionari i ens diu: no fem política, això és massa seriós!

 

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (15)

COMPETICIÓ I EMOCIONS

L'esport té una essència competitiva, això no es pot qüestionar. La superació dels reptes és un objectiu, i la comparació amb els contrincants és part d'aquesta lluita, molt probablement de forma inevitable. Predicar el contrari seria caure en la paròdia cèlebre de Gila, el gran humorista, en què el capellà del poble en el seu sermó dominical proposa que el partit de la tarda acabi en empat per no provocar ofenses, deutes ni rancúnies.

També és inqüestionable que s'ha usat com a element educatiu, per estimular precisament l'esperit de superació dels homes i dones en formació, a banda del cultiu pròpiament físic del cos. Evidentment, el desenvolupament físic es pot cultivar al marge de qualsevol competició, però els avantatges de la competició i el premi a l'esforç que comporta són difícilment substituïbles per sentiments més elevats com la concòrdia o principis més nobles com la cooperació.

Tanmateix, aquesta idea no ha de ser nociva si es posa pel davant el respecte al contrari, el reconeixement als seus mèrits, l'honorabilitat del qui se'ns enfronta i la consciència que el joc net està molt allunyat de la guerra i és, en definitiva, una simple juguesca on intervé l'atzar. Recordo amb nostàlgia els dissabtes a la tarda en què TVE retransmetia pel seu primer canal -aleshores només n'hi havia un altre, el que denominàvem UHF- els partits del Torneig Cinc Nacions de rugbi, on s'enfrontaven les seleccions d'Anglaterra, Gal·les, Escòcia, França i la unificada d'Irlanda, en una competició on l'únic trofeu era la cullera de fusta de consol per al perdedor. I encara sento emoció recordant aquella noblesa ruda amb què topaven els equips sobre els camps verds sota l'entonació dels càntics de l'afició local. Puc sentir també el silenci absolut i respectuós amb què se seguia l'execució d'un cop de càstig, on tan important és la concentració, per part del xutador de l'equip foraster.

No sé si al successor d'aquell torneig, el de les Sis Nacions, es manté aquella cavallerositat tan antiga. Probablement no, fa anys que no segueixo el rugbi, des que les primeres televisions de pagament es van fer amb els drets de televisió. En tot cas, no és, de lluny, gaire usual en el món actual de l'esport, un món  que segueix escrupolosament el model competitiu que és el signe oficial dels nostres temps, en què els individus  competeixen amb individus pels llocs de treball , empreses competeixen amb empreses pels mercats, i on les nacions també han de competir entre elles dins un mercat globalitzat. I on els perdedors no mereixen consideració.

Diumenge, Mariano Rajoy va comparèixer públicament per primera vegada des que va prendre possessió de la presidència del govern el passat 21 de desembre, fent exactament el contrari del que va prometre aquell dia (dir sempre la veritat), per vestir el rescat de les finances espanyoles per part de la Unió Europea amb un ampul·lós discurs trampós i mentider, ple d'absurda arrogància i prepotència. No sé quina sensació haurà despertat entre els mercats als quals, en teoria, ha de calmar la injecció de diners a interès tou sobre el sistema finacer espanyol, però l'opinió pública internacional s'ho ha pres més aviat amb sarcasme. Probablement no li importa gaire això, al govern d'un país tan ignorant en llengües i mitjans estrangers, que fins i tot en fa gala d'aquest desconeixement i que està dirigit per algú que envia missatges d'Espanya no és Uganda. Per al consum intern  reservava una carta guanyadora: el futbol. Rajoy va acabar la seva intervenció anunciant que, un cop resolta la cosa, se n'anava a veure el partit de la selecció espanyola, contra Itàlia, el nostre rival en la taula salvadora dels naufragis europeus.

Cesc, un dels nostres nois, li va proporcionar al cap de l'executiu la fotografia que buscava: ell a la tribuna  cantant un gol amb la boca torta i punys enlairats per demostrar que Espanya, que carai, encara té algunes bases al seu favor en aquesta competició despietada. Sap perfectament, aquest gallec especialista a surar entre dues aigües, que les emocions parlen més directament que les paraules assenyades al fons dels súbdits... vull dir dels ciutadans!

El Congrés dels Diputats tramitava avui una proposició de llei de les Corts valencianes per castigar els ultratges i ofenses de paraula, per escrit o de fet a Espanya, les seves comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes. També intenta prohibir la cessió de recintes esportius per a la celebració d'actes polítics que constitueixin un ultratge a la unitat de la nació espanyola. Això mateix, fora la política dels estadis. Llevat de la que facin els polítics, és clar.

SÓC UN MALPARIT

Quan els Sopa de Cabra ens saludaven des de l'escenari amb aquell mític Bona nit, malparits no ens ho podíem prendre malament. Era  la tàcita comprensió de la camaraderia que ens reunia a la vora mateixa del concert,  una crida a una juganera rebel·lió, si bé limitada al temps, a les hores d'excitació de l'imminent inici, a la complicitat de la nit.

Quan els ministres de Rajoy van sortir a l'àgora aquest dilluns, després que el seu cap indiqués sense que li caigués la cara de vergonya que el càstig dels mercats al deute públic no tenia res a veure amb la crisi de Bankia, ens crèiem curats d'espants. Aquests senyors del PP s'havien cansat de dir-nos quan eren a l'oposició que l'escalada desbocada del diferencial de la prima de risc del deute era culpa de i només del senyor que estava al cap del govern, en Zapatero. Què s'empesacarien ara? Ens ho podíem esperar tot: ja ens havien anunciat que Bankia havia estat culpa d'un sol senyor, naturalment socialista, el ja a punt de plegar governador del Bancoejpaña, Miguel Ángel Fernández Ordóñez.

La veritat, però, no podíem pensar que el ministre de Relacions Exteriors, García Margallo, ho atribuís a la xiulada que les aficions del Barça i l'Athletic Club li van dedicar a l'himne espanyol abans de la final de la Copa del Rei. No diré que hay (sic) una relación exacta entre la prima de riesgo y los pitidos al himno pero experimentar una debilidad en la nación es algo que los mercados huelen. Textual: els mercats ens han olorat, nois i noies. 

I fent-li costadet el ministre de Defensa, el Sr. Morenés, va reblar el clau. Per si quedaven dubtes sobre la catadura moral dels qui perpetren aquests atacs a l'economia espanyola, va declarar que el protocol per escoltar l'himne patri ya está establecido y cuando las personas que lo respetan lo oyen se ponen de pie y hacen lo que cualquier español bien nacido haría.

No va precisar si els qui no van seguir aquest protocol, que no contempla la xiulada sembla ser, no eren  espanyols o no eren ben parits, o les dues coses.

Doncs bé, si la seva visió de ser espanyols i ben parits és que no entra a la llibertat d'expressió xiular a un himne i a la representació d'una monarquia que es passeja per Àfrica matant elefants, ho tinc molt clar: sóc definitivament un malparit, tant si és de dia com si és de nit. I hauré d'assumir aquest risc.

ELS MÉS ALTS CIMS DE LA MISÈRIA

Groucho Marx, o el seu transsumpte Rufus T. Firefly,  a l'obra mestra dels germans Marx "Duck Soap", va aconseguir dur com a líder polític  la república de Freedonia del no-res als més alts cims de la misèria. Els nostres líders polítics actuals estan aconseguint dur-nos als més alts cims de la misèria des de la riquesa més falsa que han vist els segles.

En la mateixa memorable seqüència del consell de ministres que ell presideix, Firefly (que en català seria Cucadellum) diu que l'informe que li passen el podria entendre un nen de set anys i consegüentment demana que li portin un nen de set anys. En la facilitat per ocultar les coses en les paraules, els polítics solen nedar per amagar la seva roba bruta.




Tanmateix, el nostre líder actual, Mariano de nom, ens va prometre en ser investit amb la banda presidencial, que ens diria sempre la veritat. I per tant li agrada dir les coses pel seu nom. Quan va renyar-nos als catalans per la nostra repatània i insolent mania a demanar pel que és nostre, va dir que satisfer les exigències de la regió catalana seria repartir la misèria. La misèria és el 8 % del nostre PIB, més de 15.000 milions d'euros, més que prou per eixugar el dèficit públic autonòmic, del qual sembla ser que ens hauríem d'avergonyir perquè impedeix que Mariano i els seus presentin una acceptable reducció del dèficit públic espanyol.

No és l'únic que ens parla de misèries. Carlos Dívar, el president del Consell General del Poder Judicial -un home que va ser nomenat, recordem-ho, per consens dels dos grans partits espanyols després d'una afayonsa recerca-, justifica una despesa de 6.000 euros en una viatge de cap de setmana a Marbella dient que es tracta d'una misèria. Sens dubte, una misèria si la comparem amb els diners que l'Estat haurà d'injectar per reflotar Bankia, l'hereva de la joia de la Corona Española Caja Madrid (veure aquí un petit resum), o amb el deute d'un altre dels grans noms de l'economia espanyola de les darreres dècades, el constructor Florentino Pérez. Bankia engolirà de moment més de 10.000 milions d'euros, curiosament una xifra molt similar a la que deu el potentat Florentino, sumant el deute de la seva constructora ACS i el que li ha endossat al Reial Madrid per la compra d'estrelles com Kakà o Cristiano Ronaldo (per cert, amb crèdits de Caja Madrid). Certament, però, el pobre Dívar no deu ser gaire conscient que 6.000 euros és més del que rep un beneficiari del subsidi de l'atur durant un any.

Vés per on, trobem en aquesta escalada insòlita als cim de la misèria personatges com Rodrigo Rato, el dimitit president de Bankia i ex-ministre del miracle econòmic d'Aznar i ex-director del FMI quan va esclatar la bombolla mundial, i veiem com es balanceja perillosament a l'abisme un dels referents del mateix miracle, aquest Florentino Pérez que era un ésser superior segons  l'entranyable definició d'Emilio Butragueño, ídol del madridisme i empleat seu al club. En la seva caiguda, no obstant, l'Estat llança tota el seu elefantí cos de salvament (i que em perdoni la Casa Reial per la inoportuna al·lusió). No podem deixar caure els poderosos que han fet tan gran aquest país.

I tot sacrifici és poc en aquesta causa. Mireu, si no, com ens van donar des de l'oficina de la presidència de la Moncloa aquesta agradable notícia d'interès ciutadà:
"Asimismo, con el fin de definir el Programa Nacional de Reformas y determinar las reformas encaminadas a lograr una mayor racionalización, eliminación de duplicidades y eficiencia en la gestión de los grandes servicios públicos que se pondrán en marcha en este mes, el presidente del Gobierno se ha reunido también con la ministra de Sanidad y el ministro de Educación. El ahorro previsto superará los 10.000 millones de euros". 

Tornant a "Duck Soap", quan Chico convenç el seu germà Harpo per partir a una molt arriscada missió a la línia de front, Groucho-Firefly l'acomiada emocionat:  and remember, while you're out there risking life and limb through shot and shell, we'll be in here thinking what a sucker you are. O sigui, recorda, mentre t'estiguis jugant la pell entre tot de bales i bombes, nosaltres estarem pensant com n'ets de carallot. No sé per què, em sembla sentir el mateix discurs cada cop que escolto els nostres governants demanant-nos més sacrificis a l'altar de la deessa Austeritat  per assentar les bases de la recuperació econòmica.