CRÒNIQUES DE CAMPANYA.15

DESMUNTANT MITES: UNA TASCA MÍTICA

Imatge de www.fundacionfaes.org

Expansión.com

Elorriaga (PP) reprocha a CiU que "falsifique" el debate sobre la financiación catalana

05/11/2012 EUROPA_PRESS

Zarzalejos (FAES) cree que usar "mitos" es propio de populismos no democráticos
BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
El diputado del PP Gabriel Elorriaga ha asegurado este lunes desde Barcelona que el debate sobre la financiación autonómica es legítimo, pero ha reprochado que CiU esté "falsificando" datos y los instrumentalice.
En la presentación de un informe de FAES sobre las balanzas fiscales, Elorriaga ha asegurado que CiU hace un "uso partidista y sesgado de las cifras, metodologías y resultados", mientras que el secretario general de esta fundación, Javier Zarzalejos, ha indicado que el informe que ha hecho esta fundación concluye que el déficit fiscal catalán es un mito que se utiliza para manipular.
En este sentido, Zarzalejos ha apuntado que el uso de "mitos" por parte de la clase política es propio de populismos no democráticos y además, ha lamentado que CiU tergiverse la verdad al asegurar que la independencia no implicaría la salida de Cataluña de la UE.

La FAES, aquesta Fundació de regeneració del pesament liberal d'Espanya, a la major glòria de l'expresident Aznar, havia anunciat per aquest passat dia 4 el desembarcament del seu aparell desmitificador en la nostra pobra, bruta i dissortada pàtria, per alliberar-nos dels mals dels mites del nacionalisme (catalán, por supuesto)  que ens tenen segrestats.
Encara que estava anunciada la presència del gran Fundador en persona, ens vam haver d'acontentar amb un subaltern, un exministre del seu govern , Gabriel Elorriaga. Va ser aquest l'encarregat d'obrir els trets amb la canonada bàsica sobre el mite de l'espoli fiscal construït per aquesta mitologia nefasta. La qüestió no és, tanmateix, vam descobrir, que el desequilibri fiscal resulti fals. No, la qüestió és més fonamental i bàsica encara: el debat no gira sobre la redistribución de la renta, sino sobre dónde se sitúa la soberanía fiscal originaria, (que) descansa en las Cortes Generales. Vaja, que no hi ha balances fiscals negatives per a Catalunya, perquè en puritat Catalunya no té dret a recaptar res.

Bé, després venien els grans experts en política financera que, crèiem, entrarien en el detall després d'un obús de tanta càrrega. Però els il·lustres senyors (per a mi desconeguts) Juan José Rubio i Santiago Álvarez van limitar-se a perfilar la mateixa teoria d'Elorriaga: Es la capacidad de pago y no la residencia el factor que determina la carga tributaria que soportan los contribuyentes. O sigui, paga i calla perquè qui cobra mana. ¿Indicaria alguna cosa diferent, Angel de la Fuente, de l' Instituto de Análisis Económico del Centro Superior de Investigaciones Científicas (Csic)? Aquest senyor ja em sonava més. No de bades havia escrit un article ni més ni menys que a El País, junt amb José V. Rodríguez Mora, el passat dia 2 de setbre, titulat molt astutament Las cuentas de la lechera. Va dir el referit Dela Fuente que como no hay una mayoría de "independentistas de corazón", se recurren (sic) a argumentos económicos que en su opinión no son válidos para tratar de convencerlos. Molt bé, però aquest senyor no nega en cap moment el deseuilibri fiscal que pateix Catalunya, sinó que apunta que el flux econòmic que això genera no és tan negatiu per al qui paga, o sigui Catalunya, adduint que en cas de ser independent hauria de pagar serveis que ara rep (diplomàcia, exèrcit, agències tributàries) que no serien tan eficients com els del beneït Estat espanyol. És a dir, De la Fuente i Rodríguez Mora feien anar perspectives de futur per desarmar les anàlisis de la realitat que han efectuat tots els economistes que han estudiat el tema a fons. Els autors de las cuentas de la lechera , aquesta simpàtica senyoreta que es perd en la perspectiva del futur, són ells, doncs.

Per rematar, el director del Centro de Estudios Economía de Madrid, Pascual Fernández, va ser absolutament precís i ja conclusiu  sobre el dèficit fiscal català: No sé si es mucho ni es poco, pero es comparable desde el punto de vista internacional con cualquier región con circunstancias similares. Ni poc ni molt, sinó tot el contrari.

Amb fascinació vam comprovar, doncs, una enèsima mostra de la tàctica recurrent del pensament espanyol que carrega des de fa setmanes de forma abassagadora sobre el procés sobiranista català: ens projecta el seu discurs davant el mirall sense adonar-se que és la seva pròpia imatge la que s'hi reflecteix. Quan l'acte de la FAES va anunciar que desmuntaria els mites del nacionalisme català, no va fer altre cosa que desmuntar els fets empírics amb l'ombra dels seus propis mites.

La FAES publica un butlletí que és una obra no desestimable. En el seu darrer número, l'editorial apunta a la línia de flotació del separatisme, sota l'èpic lema Nación española es redención de los humildes . Afegeix: Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración. Una meravella de construcció teòrica, com es veu, molt allunyada dels mites del passat, de qualsevol passat.

Al cap i a la fi, què seria de nosaltres sense la força constructiva dels mites? Cito un extracte de la contraportada d'un llibre de Roberto Bolaño, aquest xilè que va escriure de manera tan profunda sobre els sinuosos trajectes de la realitat en el seu tràmit d'esdevenir història pura. El volum és El gaucho insufrible (Anagrama, 2003), i la cita és del seu col·lega i amic Alan Pauls: Roberto Bolaño el conquistador, es un gran, incurable mitólogo: alguien para quien todo lo que sucedió (lo mejor y lo peor, las vanguardias y el fascismo, Ezra Pound i el Estadio nacional de Santiago luego del golpe del 73) sucede, sigue sucediendo ahora en el ecosistema delirante del mito, y todo lo que sucederá, sucederá por efecto del mito, o de la máquina del mito, la literatura.

En efecte, tota literatura aspira a construir mites. Tota nació té el seu sòcol de mites. Però fins ara no sabíem que es poden construir sobre la base del freds números d'una balança fiscal que diu que dos més dos sempre són quatre.