EL CIUTADÀ IL·LUSTRE OBLIDAT

Tronada de migdia, avui, diada de Sant Pere. Fotografia: Aleida López

Reus viu aquests dies la seva festa major. Està resultant multitudinària i agitada en un grau extraordinari. Potser sigui perquè el dia del patró Sant Pere ha caigut en cap de setmana, però intueixo que hi ha també una ànsia especial de la gent de la ciutat de viure amb especial intensitat aquesta explosió de gresca per desafiar el clima depressiu que l'ombra de la crisi ha estès i continua desplegant.

Una bona mostra seria la reedició de la xiulada de l'any passat, convocada obertament, en el dia de la tronada de la revetlla, que ahir va tenir una repercussió important, però a diferència de l'any passat sense incidents. Potser perquè entre tots els protagonistes, els subjectes actius i els passius de la protesta, hi havia clar el record del que no ha de passar en una societat democràtica.

Pel que vaig copsar, es conjuguen tres grans eixos de protesta que expliquen la força de la xiulada d'ahir. L'un, les protestes de caire social que encarna l'Assemblea Popular, un dels promotors oberts de l'acte. Un altre, les reivindicacions de tipus més laboral d'un sector dels treballadors municipals acomiadats o amenaçats per la política d'austeritat del govern municipal. I l'altre, la protesta més purament política que es mobilitza contra el pacte de CiU amb el PP per dirigir una ciutat amb una base sociològica majoritàriament catalanista i que -n'estic convençut- té també una majoria pro-independentista, com es va palesar en els repetits càntics del conegut clam In-Inde-indepen-ci-a.

Al marge d'aquesta agitació, el teixit de l'associacionisme local continua exhibint múscul, com es diu ara, i és el que em fa ser optimista sobre el nostre futur com a ciutat i sobre el nostre futur nacional.

Una mostra molt destacada va ser, per a mi, el concert que diversos cors de la ciutat van oferir dimecres passat a la Prioral de Sant Pere, plena a vessar, en homentage a un compositor reusenc gairebé oblidat, Joan Domingo Vidal. Aquest autor, que va viure en aquesta època tan transcendent per a l'evolució de la música que va ser el trànsit entre els segles XVIII i XIX, va exercir una llarga i prolífica carrera de mestre de capella a una església de Sevilla i porteriorment a la catedral de Cadis. I és de la Universitat de Cadis que justament ha sorgit la tasca impagable d'un musicòleg, el catedràtic Marcelino Díez, que ha rescatat una bona part de la seva obra perduda en les turbulències del segle XIX.  Com va dir ell mateix, que va presentar succintament aquest autor deconegut per als reusencs, ens trobem amb sorpresa amb un rigorós contemporani de Haydn que en alguna de les obres rescatades no té res a envejar als més genials dels seus contemporanis.

Va remarcar el catedràtic de Cadis que Domingo estaria orgullós de veure recuperada la seva obra davant de tants paisans, i que en podíem estar ben orgullosos, malgrat tenir Reus ja una nòmina prou àmplia de fills cèlebres. Oportuna referència, ja que, com el grup més selecte d'aquesta nòmina, Joan Domingo Vidal es va formar a la ciutat (en va sortir amb 24 anys, reocmant pels mestres dela mateixa Prioral), com és el cas dels Prim, Fortuny, Gaudí o Ferrater, però com ells va desenvolupar la seva professió lluny de la vila natal, malgrat ser Reus un dels grans pols d'activitat econòmica de la Catalunya dels divuit i dinou.

El cas de Domingo Vidal és també exemplar en el sentit que un artista genial pot quedar sepultat en els tortuosos camins de la Història. Tot i que és un lloc comú dir que aquesta, la Història, situa a cadascú al seu lloc, el cert és que sovint només  una casualitat o un afotunat gir de l'atzar el que permet que l'implacable pas del tempsno ensorri la memòria d'artistes que van ser o no premiats per l'èxit en vida. En aquest cas, hem d'agrair a la tasca abnegada de Marcelino Díez aquesta recuperació, com també al director de l'Escola de Música del Centre de Lectura, Anton Colom, que va organitzar l'acte de dimecres i va dirigir el cor Cal·líope i l'orquestra de la mateixa entitat.

L'acte va servir també per iniciar la celebració dels 30 anys de l'Escola de Música del Centre de Lectura, de la qual Colom és anima mater, i que a partir d'ara ja porta el nom de Joan Domingo Vidal. Van reforçar el concert com a convidats dos cors de la ciutat, el Mestral -del qual Colom va ser també impulsor dela seva creació, justament ara farà vint-i-cinc anys- i l'Orfeó Reusenc.

CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

2. ATZARS I COINCIDÈNCIES

Fotografia: Elena Giménez

Segurament els viatges són una forma, potser la millor, d'enfrontar-nos a la nostra pròpia contingència, a la nostra fragilitat que la vida quotidiana ens emmascara -il·lusòriament- protegint-nos amb un vel de seguretats i aparents estabilitats.

El viatge ens il·lustra de la nostra abundant mancança de veritable domini sobre les forces que ens envolten i ens afecten, sense que habitualment hi reparem. Ens enfronta als embats de l'atzar i ens fa especialment sensibles als accidents que poden posar en perill la nostra vida, encara que només sigui la vida de viatgers que busquen l'oci i el plaer: de turistes. L'atzar, i la seva vessant negativa, el sinistre, ens resituen en la nostra més profunda i intransferible natura d'éssers sotmesos a la fugacitat i la volubilitat del temps i l'espai.

Paradoxalment, una manifestació d'aquesta contingència és la casualitat, o la coincidència, la relació de vegades inexplicable que ens porta a associar circumstàncies habitualment inconnexes i que ens aporten significats inesperats, autèntiques revelacions que eventualment ens il·luminen. D'aquí la gran capacitat del viatge per dotar-nos de la sensació màgica de l'aprenentatge, la seva virtut iniciàtica. És la quota -modesta, per al viatger turista, si voleu- d'aventura que ens fa créixer, ni que sigui mínimament.

Vol la llibertat qüestionable de l'atzar que el dia que anem a visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, a Oranienburg, al qual arribem després d'un còmode trajecte de mitja hora aproximada amb l' S-Bahn, el modèlic rodalies berlinès, sigui també el dia que a la tarda visitem les restes del mur a Bernauerstrasse, amb l'exposició de fotografies i maquetes que reconstrueixen la història del merescudament conegut com a mur de la vergonya.

Fotografia: Elena Giménez

O no és cap atzar. Acudim al camp acompanyats per una de les empreses que fan visites guiades per Berlin. La noia -catalana- que ens porta, ens explica que formen una cooperativa, integrada a la fundació que avui gestiona el camp com a museu i memorial. Recorrem amb ella les instal·lacions del que va ser el primer camp de presoners del règim nazi, i que va anar evolucionant des del 1933 al 1944 com va anar evolucionant el monstre nazi de règim absolutista ferotgement repressor de l'opisició, a una màquina sense precedents històrics d'extermini de la població considerada indesitjable. Tot Berlin, de fet, recorda enguany les víctimes de la persecució del III Reich en unes modèliques exposicions que esquitxen tota la ciutat, en el 80è aniversari de la funesta arribada al poder del partit de Hitler. Les columnes amb les imatges i breus biografies de centenars de víctimes ens aniran saludant tràgicament per diferents places i carrers, recordant-nos que aquí es va privar no solament de la possibilitat d'expressar-se, sinó del mateix dret a la vida, a milers de persones només per no pensar com els govern. Recordant-ho a visitants i a la població actual, la que ho va a penes viure i la que ha nascut molt més tard. Fa mal adonar-se com de diferent és la situació a casa nostra, que continua girada d'esquena a un passat també tràgic.

Serà la mateixa guia, ja a la tornada, la que ens indiqui on queda Bernauerstrasse i on recorrerem les restes del mur i la recostrucció virtual del que va ser la seva creació com a nou monument a la barbàrie. Coincidències: l'any 1961, quan d'un dia per l'altre els soviètics van aixecar la primera línia del mur, és l'any en què els mateixos soviètics recuperen les restes arrasades de Sachsenhausen per erigir un memorial a les víctimes del feixisme.


Tampoc és cap atzar, doncs, que a la nit, després de recórrer l'antic barri jueu, ens dirigim a Rosenthaler Strasse, on la mateixa guia ens ha parlat de l'únic local de jazz que ha pogut recordar i que apareix a la guia en paper que ens ha ajudat en la resta de visites. B-flat. Actuen un quartet txec anomenat Klangquadrat. Una altra casualitat? La darrera vegada que vam escoltar jazz al'estranger va ser a Praga, també un grup txec, també un grup de jazz progressiu com aquest.

Klangquadrat a B-flat

L'atzar porta avui el nom basc d'una noia catalana, Arantza, que ens ha acomiadat a Sachsenhausen dient-nos que si hem sortit del camp amb la idea que els alemanys van caure en aquella follia per alguna condició especial de la seva naturalesa, és que no hem entès res.

No, no tenien res d'especial. Eren homes, com els de dins, com els que hi van morir, com els que van sobreviure.

PS- Un altre atzar pot resultar que m'hagi deixat la targeta de memòria de la càmera a l'hotel i que no pugui fer fotos al camp? Atzar o un revelador acte frustrat? Passejant per l'escenari cru on tant de dolor va ser escampat, m'adono que no trobo a faltar en absolut la memòria. Se'm queda impregnada a dins.

DIETARI ENTRE SOLSTICIS, D'IGNASI REVÉS

Ignasi Revés, autor d'una obra que ja comença a engruixir malgrat la seva joventut, i que comprèn entre d'altres una novel·la ("Oli en un llum") i dos llibres peculiars on a través de la ruta d'emorzars ens descriu admirablement gents, paisatges i formes de vida ("Esmorzars de l'Ebre" i "Esmorzars de Lleida"), ha inaugurat aquests dies un bloc nou on anirà publicant el dietari que va anar escrivint durant uns mesos del'any 2010, concretament entre juny i desembre. Per això el bloc es diu Primer dietari entre solsticis.

Fa una estona, com diria Cortázar, que penso que el format bloc d'adiu i s'adapta molt bé amb el de la novel·la -o gèneres connexos-, tant si es vol simplement anar-la desplegant en un format diguem tradicional, com si es vol experimentar i forçar els seus camins tradicionals -sempre penso, a propòsit de Cortázar, que el geni argentí hauria explorat a fons aquest camí d'haver-lo conegut-, repte que ara, entre penes i suors afronto personalment, com sabreu els qui hàgiu tafanejat al meu bloc Històries de Tavanne. Per tant, em congratulo molt que l'Ignasi hagi decidit encetar aquesta obra en aquest format.

Em sento privilegiat de poder iniciar aquest recorregut de la mà d'una autor tan gran -en tants aspectes- com l'Ignasi, i que a sobre compti amb el pròleg amb algú com el Jesús M. Tibau. Jo, que vaig patir i ser patit per l'Ignasi aquells dies d'oficina que ara ens descriurà amb la seva impecable prosa, sens dubte em sorprendré de veure un altre caire de la història que vam compartir, un punt de vista diferenciat del que jo podia copsar -encara en les estones en què estàvem colze amb colze-. Perquè, en definitiva, encara que els humans compartim espais i temps, mai podem estar dins la closca de l'altre.

Li dono la raó al Jesús -podia ser d'una altra manera?- quan apunta al seu pròleg  que escriure ens fa millors. I afegeixo: llegir també ens ho fa. Ens ajuda a veure altres maneres de veure, a relativitzar, a pensar a partir de les experiències dels altres, a rumiar sobre els nostres i, amb una mica de sort, fer-nos un replantejament de les nostres conductes més desafortunades.

Moltes gràcies, Ignasi, per permetre'ns rumiar una mica a partir del que tu vas rumiar, ara ja fa un trienni.

SEREM PRESENTS A LA PRESENTACIÓ DE NERVI

MANEL: DO IT YOURSELF

El concert de Manel a Reus, dissabte, s'emmarcava dins un format de festival que s'ha anomenat DiY, o sigui, Do it Yourself, en el qual van participar grups tarragonins essencialment (Bremen i Espaldamaceta, entre d'altres). No cal enganyar-se: el centre d'atenció eren els barcelonins, estratègicament situats a l'eix del programa, i la resposta del públic també ho va corroborar. Multitudinària i fervorosa amb els Manel, bastant més escassa tot i que respectuosa amb la resta del cartell.

Manel van respondre a les expectatives dels seus fans. Conscients del material de primera que aporta el seu darrer disc,"Atletes, baixin de l'escenari", van basar en els temes d'aquest disc el seu recital. Un recital sobri, directe i electritzant que va repassar un a un tots els temes del disc (amb la sola excepció del "Ja era fort"), alternant amb alguns dels temes més destacats dels anteriors discos ("Boomerang", "La cançó del soldadet", "Benvolgut" i "El gran salt", del segon, i del primer "Ai, Dolors" i, ja als bisos, "El mar"). Els arranjaments, diferents a l'enregistrament en prescindir de teclats, mantenen tanmateix el to més elèctric i en directe, si de cas, potencien la força més canyera de temes com "Vés, bruixot" o "Teresa Rampell", que van obrir i -teòricament- tancar el concert.

No sabem a què obeeix el nom del festival, però el cert és que si els integrants de Manel s'ho havien plantejat, potser ara tindran una curiosa resposta: el públic, fidel, entregat, semblava en algun moment quasi prescindir d'ells mateixos, dels músics i cantants, tanta era la resposta i la capacitat de corejar íntegrament les lletres (i quines lletres per ser tan memoritzades!) de totes les cançons. Tant va ser així que Guillem Gisbert es va permetre una de les seves bromes, comentant enmig d'una cançó que podria limitar-se a fer com alguns dels discos en directe -dels quals es va declarar poc partidari, per cert- en què els intèrprets deixen que sigui l'audiència la que canti per si sola algun passatge del tema. No, la seva moral judeocristiana, va al·legar, l'impedia fer-ho i esquivar la seva feina.

Manel assumeix la seva tasca amb una seriositat i, alhora, amb una senzillesa que particularment em desarmen. Amb la modèstia dels professionals de qualsevol ofici, descarreguen les seves magnífiques cançons, amb la seguretat contrastada de tenir un material que es defensa per si sol. I amb la manca de pretensió de ser més que uns professionals de l'entreteniment. Lluny de voler ser el gran heroi romàntic que maten a la seva cançó deixant una nota ridícula, observen amb una esmolada agudesa el món i el moment crític que vivim i ens ofereixen alguns testimonis d'aquesta capacitat de penetració amb aquesta difícil simplicitat reservada als elegits.

La qual cosa no els evita, sens dubte,  de compartir l'emoció que la seva música genera, per molt que ens pugui enganyar la seva aparent circumspecció. Ens ho podríem fer nosaltres sols?

Fotografies: Marta López

CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

1. EL QUE POT PASSAR A BERLIN (EN DIUMENGE)

A Berlin et pot passar que aterris un diumenge sota un sol magnífic i desemboquis del metro , l'U-Bahn, en plena Ku'damm , potser la principal artèria comercial de la gran capital prussiana, i te la trobis envaïda per tot de nostàlgics de vehicles d'època que es passegen ufans amb els seus vestits d'època i es deixen retratar a la vora dels seus automòbils, més o menys antics, més o menys singulars.
I et passa que t'allunyes unes quantes illes de cases buscant el teu hotel, baixant per una ampli i traquil·la avinguda flanquejada per un reguitzell de suggeridors cafeteries i restaurants, i et trobes com si fos un diumenge a la tarda a Reus, a casa teva.
També et pot passar que després de dinar i descansar remuntis la Ku'Damm i t'endindis en la singular estructura nova de la Kaiser-Wilhelm-Gedächtnis-Kirche, l'església commemorativa del Kàiser Guillem, de la planta neorromànica original de la qual només queda en peu després de la II Guerra Mundial  la gegantina torre frontal i un annex restaurat, i et trobis tota aquesta part tapada per una estructura d'alumini.  Després, els dies següents, te n'adonaràs que Berlin està en remodelació, que les grues i les excavadores s'escampen discretament i evoquen els temps encara tan recents que les teves terres també eren un frenesí constructor. Aquí es tracta, però, de restaurar, recuperar el que una guerra terrible va arrasar i que més de quarant anys d'aïllament no van rehabilitar.

Així que t'apropes a l'estructura moderna de l'església, el cubicle de formigó i quadrícules de vidre que en entrar t'obren a un enorme espai diàfan per on la llum de la tarda berlinesa es filtra en tons blavosos, en una plàcida penombra. Entres atret per l'anunci  d'un concert de jazz basat en el psalm número 1, t'acullen unes persones agradables persones que tenen l'inconfusible aire dels benestants jubilats berlinesos, estudiat de lluny per un paio enorme amb bigotis de punta i levita, que et sembla la reencarnació del mateix kàiser, i escoltes un acceptable quartet que improvisa sobre les melodies senzilles compostes sobre la lletra del psalm.
De sobte, però, un pastor evangelista s'enfila sobre el singular i molt elevat púlpit i comença a etzibar-te una palinòdia en rigorós alemany de la qual a penes entens una paraula de tant en tant. Et redreces al teu banc i esperes pacientment que acabi el que penses serà un curt sermó, acceptant-lo com al tribut a pagar per aquella estoneta gratis en aquell lloc tan beatífic. Però el sermó no és en absolut curt, i arriba un moment que a la teva acompanyant li agafa una mena d'angoixa espiritual i t'adones que has de sortir, aixecar-te amb la màxima elegància possible i dirigir-te a la porta sense fer gaire soroll. Però quan creus que ja has aconseguit sortir sense cridar gaire l'atenció, comproves amb horror que la porta està tancada.  Aleshores veus com, des del'altra banda, la gegantina rèplica del kàiser et gesticula assenyalant-te el lateral de l'entrada, i te n'hi vas, ja menys digne. I comproves que hi ha una porta oberta, però amb una cadeneta que et barra el pas. Vols recular, confús, però el kàiser t'obliga a passar-hi. No tens més remei que ajupir la testa i passar, murmurar una excusa quan t'esmunys pel costat de la seva còrpora curulla de santa indignació, i sortir per fi a través d'una nova porta al carrer.
Està plovent, el cel de Berlin  ha canviat  absolutament en l'estona que portes a dins, i tens l'impermeable i el paraigua a l'hotel.  Intercanvies una mirada amb  la teva parella i camineu resignadament sota la feble pluja fresca per Ku'damm.

STN I LA SEVA ENERGIA CONTAGIOSA

Keyboard Jazz Lounge de Reus

Els amants de la cultura a Reus vivim hores baixes,  tal com ja us he comentat en algun altre post d'aquest mateix bloc. La programació regular dels teatres accidentada o retallada, els museus en bona part tancats, els festivals malvivint... I dintre el trist panorama, els amants del jazz ens trobem particularment decebuts, ja que el Festival de Jazz enguany no té programació, imagino que per falta de suport públic a la tasca lloable de l'Associació d'Amics del Jazz de Reus que el venia organitzant des de feia deu anys.

A falta d'aquesta insígnia del jazz local, ens hem de conformar amb esdeveniments puntuals, com el concert de Chano Domínguez amb l'Orquesta Camera Musicae, que actuaran en estrena mundial al Teatre Fortuny pels volts de la festa major que ja s'apropa, o amb la programació habitual d'aquest baluard de la música en directe de les comarques del Camp de Tarragona que és el Keyboard Jazz Lounge, un club amb tot l'aire romàntic dels grans clubs de jazz del món anglosaxó.

La nòmina àmplia i brillant dels artistes locals de jazz s'hi troba habitualment el primer diumenge de cada mes per celebrar una jam session on deixen constància de les virtuts d'aquest tipus de trobades improvisades -quasi una redundància, parlant de jazz-. Aquest diumenge passat, però, van venir precedits pel concert de STN, el grup on militen els reusencs Joan Terol i Nèstor Giménez, que va recalar a la ciutat després de la gira per terres valencianes.

El concert és una recreació del seu últim disc, amb una escenificacIó del sentit de l'humor capsigrany -com ells diuen- i del bon rotllo que els caracteritza i que propaguen i contagien, com ho van fer també en l'acollidora atmosfera del Keyboard. A la gira, també, solen comptar amb algun cantant dela localitat convidat per abordar les parts vocals. En aquesta ocasió va ser el tarragoní Toni Galván, company de Nèstor al grup Pinball, que -com va dir el mateix Galván- explotava la vena més metalera del pianista i compositor. El cantant de Pinball va fer la seva versió de la bellíssima cançó "Verd i blau" del seu amic, i va interpretar dues adaptacions del mateix Giménez dels vells temes de la banda anterior.


L'energia del tarragoní va impulsar un concert que, en ales del terolòpter Terol, de la bèstia dansaire de Vic Moliner, dels flirtejos rasta d'Adrià Plana o de la marxeta del coronel Giménez, ja duia prou empenta. A això cal afegir l'emoció de la presència d'amics i familiars feliçment recuperats de situacions de salut delicades, per certificar que va ser un vespre on l'energia va irradiar de manera abundant i gratificadora.

Una energia que se m'acut que pot  suggerir que el que la crisi que travessem demana és no deixar de banda l'art, per molt que alguns el puguin considerar un luxe o una despesa supèrflua. Jo crec que si la veiem com una inversió, els resultats ens arribaran en forma de la creativitat que la situació d'atzucac que vivim està reclamant.

Com ells diuen a "Verd i blau":

Verd és una sensació
que tot té sentit comú,
una opinió clara i ferma
Blau és la sensibilitat
que et porta a considerar
camins que mai no hauries triat