27/5/19

LA LLUNA, DE VERITAT, DE NÈSTOR GIMÉNEZ


Just el dia que compleix trenta-sis anys em decideixo a fer una ressenya del darrer disc de Néstor Giménez, el seu tercer com a líder en solitari -deixant a banda els publicats en els seus múltiples projectes en altres formacions, com STN-. Naturalment, que portin la seva empremta de líder no vol dir que no s'acompanyi, com és habitual en ell, amb grans músics. Després de "Why Not?", el disc que va produir a Holanda amb músics d'aquelles terres baixes -i el seus inseparables Joan Terol i Adrià Plana- el 2015, va arribar el gegantí projecte amb la seva NG Ochestra el 2017, "Rite" -fruit de l'encàrrec de l'Auditori de Barcelona per adaptar la Consagració de la Primavera d'Stravinski. I arriba ara aquest projecte personalíssim, "Sputnik, Explorer and Everything After", sobre la cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica dels anys seixanta del segle passat que van dur l'home a la lluna (o potser no?).

El disc és, doncs, en gran mesura, un disc conceptual, com se solia dir en els bons dies en què el llenguatge del rock es va precipitar pels laberints de la grandiositat simfònica, sens dubte pretensiosos però també -ho he de confessar- altament excitants, si més no per l'ambició que albergaven aquells músics. Potser uns músics no prou capacitats per a tan grans empreses, sense el virtuosisme molts d'ells per a sostenir aquells edificis opulents i una mica recarregats. El jazz també s'havia deixat influir, tanmateix, per aquell corrent que envaïa tot el magma cultural que després de la revolució del flower power llençava un àvid missatge de transcendència. Convinguem que una transcendència segurament més superficial que real, més de gran decorat que de gran profunditat, però era el que demanava una joventut que s'havia obert a l'experimentació sense traves i s'internava per les arenes movedisses d'una revolució que aspirava a cremar les naus que l'aferraven al vell món i a la vella cultura.

24/5/19

LA DEGRADACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Filippo Minelli
Si parlava en l'anterior apunt de com es pot construir una democràcia plena, o almenys més qualitativament valuosa -que per tant potenciï la capacitat de deicidir de la majoria dels ciutadans-, en anteriors ocasions ja havia assenyalat com la democràcia espanyola, el règim del 78, s'està pervertint d'una manera molt preocupant per una via que pocs estudiosos havien detectat i que la societat, potser consegüentment, no havia intuït.

Com tots sabem, s'ha fet de la separació de poders un dels pals de paller de les democràcies parlamentàries, també dites representatives. Potser d'una manera més precisa i d'acord amb el que deia en l'esmentat apunt, delegades. Aquesta separació, tanmateix, comporta també la necessitat d'un equilibri i, per damunt de tot, que els límits entre els diferents poders quedin definitis i no s'envaeixin els uns als altres. Si això no es discuteix a la pràctica, és veritat que se sol desvirtuar en ella per algun dels poders. En aquest sentit, el sospitós habitual i el més comunament assenyalat és l'executiu. Però en la realitat, i sobretot en la realitat espanyola actual, també pot passar que sigui el judicial l'invasiu. Amb una especial agreujant: si l'executiu deriva del poder legislatiu, en teoria representatiu, i se subjecta en les aparences formals almenys al seu control, al poder judicial, en el sistema constitucional espanyol, no el controla més que de manera molt superficial -en el govern podríem dir que purament administratiu- un òrgan com el Consell General, que ha estat per altra banda objecte de diferents reformes legislatives per intentar protegir-lo de les interferències polítiques dels altres poders.  Però el que ha passat és que les interferències , en la mesura en què se l'ha protegit, han vingut més del propi ordre intern, del seu propi esperit corporatiu i de l'extracció social que predomina en un sistema d'elecció de l'escalafó que es podria definir, ras i curt, més de cooptació que de democràtic.

17/5/19

LA CONSTRUCCIÓ DE LA DEMOCRÀCIA


Acabava l'apunt anterior, sobre l'actitud de dignitat democràtica de Marina Garcés com a testimoni del judici del procés, evocant les jornades sobre les quals ella declarava -o intentava declarar contra l'actitud coercitiva del president del tribunal-, en les quals semblava que la multitud -i no la massa de la qual parlen tants tesimonis policials- es va sentir investida d'aquesta dignitat. I també argumentava que és en les interrelacions socials que es poden construir espais d'aquesta dignitat democràtica que, respectant la llibertat i independència dels individus, pot construir un veritable marc de relacions interdependents.

Dit d'una altra manera, una societat democràtica ho esdevé a partir de l'exercici, de la pràctica, de relacions lliures, i també subjectes a un pla d'igualtat -formal i consistenement real-. Una entrevista avui, a la Directa, amb el filòsof  Xavier Antich, ho formula així: per Xavier Antich no és deslligable de la dimensió pràctica, vinculada a l’ètica i la política. I, ell mateix: Jo tinc com a bandera gairebé sagrada un lema de Gramsci, que va acabar adoptant el seu diari L’Ordine Nuovo, fins a l’extrem que en cada publicació apareixien els tres eslògans. Per mi, continuen sent encara ara els tres imperatius polítics indefugibles. El primer és: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”. La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Més encara, acaba, acudint a Marx, Deleuze, Foucault i altres, declarant que la reflexió sense acció és ociosa.

15/5/19

L'ELEGÀNCIA CÍVICA DE MARINA GARCÉS

La jornada del procés contra els presos polítics independentistes del dia 14 de maig, vigília de Sant Isidre -festiu a Madrid-, va resultar especialment clarificadora del paper del president de la Sala, en el sentit que es va treure la careta i es va mostrar clarament parcial. I no solament això, no solament va accentuar si cabia la seva tendència a no donar el mateix tractament als interrrogatoris d'acusació i defensa o als testimonis proposats per cada banda, sinó que va exhibir alguns dels pitjors vicis d'una cultura que ja transcendeix el nivell jurídic i podríem dir que fins i tot polític.

El testimoni que sembla ser va excitar més aquest costat autoritari del jutge Marchena va ser la professora de Filosofia Marina Garcés, proposada pel lletrat Benet Salellas, al qual va acotar i tallar de tal manera que va haver de renunciar a continuar el seu interrogatori. Us deixo amb un tall de la transmissió de la sessió, perquè són vuit minuts molt clarificadors que eviten qualsevol comentari.





Tot i així, els comentaris d'altres indrets de youtube on s'ha difós el vídeo, inclosos el del responsable de penjar aquest, per exemple, demostren que Marchena no està sol, i que hi ha una àmplia capa de la població espanyola, si més no, disposada a donar suport al seu autoritarisme.

I com l'autoritarisme acostuma a anar de la mà del patriarcat i el masclisme consegüent, no em queden gaires dubtes que el fet que Marina sigui una dona va acabar d'excitar l'animadversió de Marchena -i els seus supporters-. Però que no li permetés esplaiar-se -verb que el mateix jutge va apuntar- en una explicació del clima social que empenyia a una persona com ella, de rabiosa independència, de profund sentit crític i de depurada capacitat teòrica a participar en jornades d'agitació al carrer com les del 20 de setembre i l'1 d'octubre, suposa un antagonisme més radical.  El que l'instal·la en l'encarnació d'una Espanya que se sent amenaçada davant una pensadora tan aguda i de tanta elegància cívica. D'aquí que no volgués tampoc permetre la lliçó  sobre la resistència pacífica que Salellas pretenia que ella impartís.

Aquesta qualitat de l'elegància cívica de Marina Garcés no és accessòria o frívola, al meu entendre. La seva mateixa postura física desinhibida i confiada davant el Tribunal, allò que el president anomena ritualment la Sala, impugnava i confrontava la pompositat buida i pretensiosa del poder judicial que, lluny de ser també un mer accessori, és la base de la constitució d'aquest poder. Marchena, home sens dubte de nas fi, ho va detectar immediatament i per això no va dubtar a mantenir el seu dit vigilant damunt tota la declaració de la personalització d'aquesta transparència intel·ligent i desacralitzadora que era la testimoni i la seva visió radicalment laica del teatre on el Poder vol manifestar-se com a inviolable, la seva vista neta que li permetia veure l'emperador nu.

Lluny d'intentar una prèdica d'una religiositat oposada, Garcés pretenia, simplement, oferir un testimoni de la qualitat intrínsecament social dels seus actes en els dos dies en què el relat de les acusacions pretenen basar un relat insurreccional violent, allà on la profunda significació del gest social en realitat dinamitava precisament l'articulació violenta del seus estatus, el del poder judicial, el de l'Estat que no es vol reconèixer fundat en el cos d'on diu banalment que emana la seva sobirania. Però Marchena no va voler simplement no escoltar com el sord aquell testimoni, va veure necessari silenciar-lo al món.


La dignitat insubornable de Garcés davant aquella hostilitat sorruda em va fer evocar també amb una malenconiosa sensació de frustració aquells dies de revolta en què, almenys per un temps, vam creure'ns tots investits d'aquella mateixa dignitat, de la sensació d'haver-nos apoderat del maneig de les nostres vides i construir unes relacions socials més lliures i més democràtiques.

Potser si poguéssim participar al cafè que Garcés té pendent amb Jordi Cuixart -el cafè que a Marchena ja va molestar d'entrada i potser per a tot l'interrogatori-, recuperaríem aquella sensació. Entendríem com Marina Garcés, una intel·lectual com ella, adquireix la convicció de la seva responsabilitat social, i com la canalitza per mostrar com el compromís sobre aquesta responsabilitat es construeix en l'àmbit en què es donen aquestes relacions. Entendre la profunda paradoxa que només des de la interpendència de les persones aquestes adquireixen la seva insubornable independència.

Em dóna la sensació que hi ha cultures encara molt verdes per a tals missatges. Però n'hi ha d'altres que sembla que hem començat a madurar. Almenys durant alguns dies. Cal que no caiguin a l'oblit, per molt que alguns -amb molt poder, certament- vulguin emmordassar-ne la memòria.

13/5/19

NEW YORK, I 💜 YOU



Entre un viatge i l'altre, de tornada a casa, s'intenta estendre la carpeta inflada d'apunts sobre la superfície plana d'un paper, traslladar plecs, blocs, prospectes i catàlegs a fulls picats a màquina. Literatura com a trasllat; com en tots els trasllats, alguna cosa es perd i alguna cosa surt de racons oblidats. Realment anem gairebé com orbs, diu Hölderlin a la poesia "A les fonts del Danubi": el riu passa i brilla sota el sol com el fluir de la vida, però el sentit que llueix és una il·lusió òptica de la mirada enlluernada que veu taques lluminoses inexistents a la paret, esplendor al neó de l'esvanir-se, seducció de l'aparença, cobertes il·lustrades.
Claudio Magris, "El Danubi" (trad. d'Anna Casassas)

La imatge de Magris picant a màquina les impressions recollides als seus viatges ens resulta avui romàntica. El llibre és del 1989, si no m'erro, i avui ja deuen ser pocs els autors, inclòs ell, que ara ha arribat a la ja avançada de 80 anys i no sé si encara escriu, que no han canviat la màquina d'escriure per l'ordinador (Javier Marías n'és un, i a més proselitista de la seva pràctica). Prenc aquest llibre a préstec de la benemèrita biblioteca del Centre de Lectura. El viatge cap al casalot de tan noble soca em porta una mica d'aquell aire de què també parla Magris que un, com a mínim, pot atresorar a la pell en enfrontar-se a aquesta il·lusió òptica on reverbera el no-res. A cada viatge hi ha almenys, un fragment de sud. I després de fer-la petar una estoneta amb la simpàtica i afable jove bibliotecària, creuo el Mercadal que encara ahir estava ocupat pels espectacles del Trapezi, aquesta fira de viatgers irredempts, rodamons i fluents artistes de la recerca impossible de l'equilibri que els impulsa a no parar quiets mai sobre els seus peus àgils. Per sobre del meu cap volen rabents les orenetes, que ens venen del sud, imagino, potser de Marràqueix on jo també hi era fa poques setmanes.

Però penso en un altre sud, un sud que no tenim mai per tal, potser per tanta imatge de cinema del seu hivern rigorós. Nova York és a latitud 40º40', gairebé un grau sota Reus. Hi penso perquè ahir a la tarda, una d'aquestes tardes de diumenge de sofà i cinema, vaig encadenar dues pel·lícules seguides atret i fascinat pels paisatges de la gran metròpolis estatunidenca. "New York, I love you", pel·lícula coral que té la gràcia d'haver estat dirigida i escrita per múltiples autors, entre ells moltes dones, i que planteja creuaments de vides pels carrers de la Big Apple, sovint amb una aposta pel risc formal. L'encís de la galeria de cares conegudes i paisatges tan familiars compensa un teixit fílmic bastant descosit. I la connexió amb la meva pròpia tasca literària addicte a buscar interseccions vitals em feia quasi obligatori seguir la trama fins al final. I heus aquí que sense pausa Tv3 programava un altre pel·lícula que sorgia a Nova York, encara que acabés fent un viatge visual a les fredes terres de Maine. Aquí, les afinitats eren més improbables però igualment es troben amb una feina que podria dir que porto entre mans. Història de la investigació de la vida i la mort prematura d'un artista -un cantautor que mor després de donar al món una sola obra mestra-, té com tantes d'aquestes comèdies romàntiques de la factoria Hollywood un interès en les zones del plantejament i el nus que acaba traït per la previsibilitat de les peripècies del desenllaç.  El seu títol és "Tumbledown", que vindria  a ser una desfeta, però l'han traduït per "L'última cançó" -un altre punt per seguir-la, ja que seria el títol d'un principi de novel·la meva seminal de diversos projectes que amb el temps han anat veient la llum-, i crec que és de fa uns quatre anys. El seu punt fort, potser, i que era bastant arriscat quant gosa fer-nos escoltar la fictícia obra mestra, és el de les cançons de Damien Jurado, un cantautor del distant estat occidental de Washington que vaig descobrir gràcies a aquesta pel·lícula, i que fa versemblant la màgia de la carrera musical truncada del protagonista ocult.

3/5/19

XENOFÒBIA O SUPREMACISME?



La polèmica sobre la repiulada de tota una expresidenta d'un Parlament, Núria de Gispert, on es fa amb dubtós sentit de l'humor la comparació de diversos polítics de l'òrbita catalana que han buscat recentment empara en l'espanyola  amb la indústria exportadora catalana... porcina, ha vingut a enverinar-se amb la concessió de la distinció de la creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat a l'autora de la susdita repiulada.

Han sortit, novament, acusacions de supremacisme i xenofòbia per part d'algunes de les persones presumptament insultades. Una acusació que ja és un motiu recurrent, una d'aquelles cantarelles que reciten de memòria des de les files de Ciutadans i Partit Popular per a desacreditar el món independentista.

Que la repiulada de Núria de Gispert resulta desafortunadíssima és cert, sempre partint de la base que reprovar el que es comporta de manera indigna usant els mateixos mitjans indignes t'invalida com a censurador. Ara bé, que tingui tints xenòfobs no es pot entendre, ja que de fet va destinada a persones concretes, on tant trobem catalans de soca-rel com ciutadans espanyols poc encaixables en la figura de minories marginalitzades. Més interès em mereix, en canvi, l'acusació de supremacisme.