 |
| Filippo Minelli |
Com tots sabem, s'ha fet de la separació de poders un dels pals de paller de les democràcies parlamentàries, també dites representatives. Potser d'una manera més precisa i d'acord amb el que deia en l'esmentat apunt, delegades. Aquesta separació, tanmateix, comporta també la necessitat d'un equilibri i, per damunt de tot, que els límits entre els diferents poders quedin definitis i no s'envaeixin els uns als altres. Si això no es discuteix a la pràctica, és veritat que se sol desvirtuar en ella per algun dels poders. En aquest sentit, el sospitós habitual i el més comunament assenyalat és l'executiu. Però en la realitat, i sobretot en la realitat espanyola actual, també pot passar que sigui el judicial l'invasiu. Amb una especial agreujant: si l'executiu deriva del poder legislatiu, en teoria representatiu, i se subjecta en les aparences formals almenys al seu control, al poder judicial, en el sistema constitucional espanyol, no el controla més que de manera molt superficial -en el govern podríem dir que purament administratiu- un òrgan com el Consell General, que ha estat per altra banda objecte de diferents reformes legislatives per intentar protegir-lo de les interferències polítiques dels altres poders. Però el que ha passat és que les interferències , en la mesura en què se l'ha protegit, han vingut més del propi ordre intern, del seu propi esperit corporatiu i de l'extracció social que predomina en un sistema d'elecció de l'escalafó que es podria definir, ras i curt, més de cooptació que de democràtic.
Naturalment, afirmar això suposa una necessitat d'analitzar el sistema amb què, en primer terme, es practica l'accés a la carrera judicial, i el sistema amb què es realitzen els concursos de promoció i es designen els llocs més elevats en la mateixa carrera. Una tasca que depassa amb molt l'ambició d'aquest modest article, però seria desitjable que executés un altre poder bàsic de la democràcia, un poder no institucional i per descomptat no oficial, però que tradicionalment s'ha vingut a designar amb aquest nom i el quantitatiu de cinquè: la premsa. Quan un país té uns mitjans informatius domesticats i controlats pels poders oficials i extraoficials -el poder econòmic real-, falta la garantia del control per part de la majoria que vota i delega la seva sobirania, la que és el fonament de la democràcia, ja que li falta la informació i el coneixement necessaris per fer real aquest control.
En definitiva, no es fa aquesta tasca, però és que fins i tot quan les atzagaiades d'un poder són tan profundes com les comeses per una magistrada d'aquest rar engendre judicial que és l'Audiència Naciona, la Carmen Lamela, que vulnera tants preceptes i tan fonamentals en les seves instruccions (el procés, el cas Altsasu, entre molts) i en canvi resulta promocionada al més alt rang de la carrera -de manera irregular, de pas-, o un magistrat es val de la seva posició per salvar una plaça a la carrera a la seva filla de la manera més grollera, com va fer Manuel Marchena, i continua presidint la sala del Suprem que enjudicia la causa contra els líders independentistes, fins i tot en casos tan notoris, no hi ha cap conseqüència i tot continua en ordre.
És així que veiem aquests dies que aquesta mateixa sala està passant per sobre de les normes processals mínimes, com ha fet en alguns punts de la mateixa vista, per tal de provocar la suspensió dels cinc processats que acaben de ser electes al Parlament espanyol. Sota una pressió mediàtica i dels partits de la dreta realment inaudita, emparada en la mostra més descarada d'incultura política i jurídica que es pugui imaginar, la flamant presidenta del Congrés Meritxell Batet es veia impel·lida a decidir sobre una suspensió que novament ha suposat saltar-se les normes processals mínimes per part de la Mesa del Congrés que avui ha acabat acordant-la. És una mica llarg d'explicar-ho, però aquest fil a Twitter que destaca El Nacional de l'advocat i nou diputat Jaume Alonso-Cuevillas ho resumeix de manera magistral. Una rèplica impecable als qui, com la portaveu de Cs Inés Arrimadas, exhibint la prepotència xulesca de l'ignorant que aquí ja coneixem de sobra i que a Espanya ara deuen estar descobrint, li preguntaven a Batet quin punt de l'art 384 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal no li quedava clar. Arrimadas hauria de saber que tota llei s'ha d'interpretar en el context, primer, de la pròpia llei, i en segon lloc de tot l'ordenament jurídic. Tasca per a la qual, òbviament,no està preparada. Sí ho estan, sens dubte, els advocats dels presos polítics, com Alonso-Cuevillas, o com Gonzalo Boye, que avui mateix publica també a El Nacional un article que assenyala impecablement els mals de què mor avui la democràcia espanyola.
Quan parlàvem de la politització de la justícia, oblidàvem que l'aparell judicial és part d'un gran aparell burocràtic, l'anomenat deep state, que té múltiples connexions i externes amb poders fàctics reals i amb els poders polítics també, certament, i que tendeix a autoprotegir-se i autoperpetuar-se. Això és l'arrel del mal, i el que estem veient de manera tan clara gràcies -lamentablement gràcies- a aquest procediment judicial que manté ja fa mesos els líders polítics a la presó. Una causa general, en veritat, que té molts altres fronts oberts i múltiples investigats, que ara ja, després d'errar els trets envers els alcaldes que van emparar la votació de l'1-O, va apuntant de manera implacable a alts càrrecs de l'Administració de la Generalitat. I que, no ho dubtem, pot continuar baixant per la piràmide si l'amenaça per a la democràcia espanyola -entengui's aquesta adjectivació com un oxímoron- persisteix. És a dir, si el deep state profundament reaccionari i antidemocràtic que té com a gran divisa central la unitat d'Espanya es veu desafiat per qualsevol intent més intensament democràtic.
La "democràcia espanyola" un oxymoron, molt brillant!
ResponElimina