LA DEGRADACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

Filippo Minelli

Si parlava en l'anterior apunt de com es pot construir una democràcia plena, o almenys més qualitativament valuosa -que per tant potenciï la capacitat de deicidir de la majoria dels ciutadans-, en anteriors ocasions ja havia assenyalat com la democràcia espanyola, el règim del 78, s'està pervertint d'una manera molt preocupant per una via que pocs estudiosos havien detectat i que la societat, potser consegüentment, no havia intuït.

Com tots sabem, s'ha fet de la separació de poders un dels pals de paller de les democràcies parlamentàries, també dites representatives. Potser d'una manera més precisa i d'acord amb el que deia en l'esmentat apunt, delegades. Aquesta separació, tanmateix, comporta també la necessitat d'un equilibri i, per damunt de tot, que els límits entre els diferents poders quedin definitis i no s'envaeixin els uns als altres. Si això no es discuteix a la pràctica, és veritat que se sol desvirtuar en ella per algun dels poders. En aquest sentit, el sospitós habitual i el més comunament assenyalat és l'executiu. Però en la realitat, i sobretot en la realitat espanyola actual, també pot passar que sigui el judicial l'invasiu. Amb una especial agreujant: si l'executiu deriva del poder legislatiu, en teoria representatiu, i se subjecta en les aparences formals almenys al seu control, al poder judicial, en el sistema constitucional espanyol, no el controla més que de manera molt superficial -en el govern podríem dir que purament administratiu- un òrgan com el Consell General, que ha estat per altra banda objecte de diferents reformes legislatives per intentar protegir-lo de les interferències polítiques dels altres poders.  Però el que ha passat és que les interferències , en la mesura en què se l'ha protegit, han vingut més del propi ordre intern, del seu propi esperit corporatiu i de l'extracció social que predomina en un sistema d'elecció de l'escalafó que es podria definir, ras i curt, més de cooptació que de democràtic.

FLAIRE DE CLAVEGUERES OBERTES

Carles Ribas

Llegeixo en un article signat per Daniel Seixo, subdirector d'un d'aquests mitjans de periodisme alternatiu que malda per mantenir la decència i la dignitat democràtica en el periodisme actual, "Nueva Revolución" , aquesta lluminosa i oportuníssima citació d'Stefan Zweig:  La mentira extiende descaradamente sus alas y la verdad ha sido proscripta; las cloacas están abiertas y los hombres respiran su pestilencia como un perfume. L'article, a més de fer un ràpid repàs d'algunes de les situacions que són viu testimoni que a l'Estat espanyol les clavegueres es mantenen ben obertes i pudents -entre d'altres, la causa del Procés-, fa una diagnosi lúcida dels orígens d'aquest sistema putrefacte, assenyalant la Transició que no va fer cau i net de l'aparell franquista.

L'anàlisi no és nova, evidentment, ni tan aïllada a l'Espanya enllà de l'Ebre com de vegades ens fa pensar el soroll predominant de l'altra Espanya, la imperialista, intolerant i reaccionària. Tanmateix, és el resultat d'un sobreesforç que s'exigeix al que neda contra el poder abassegador dels ressorts del poder estatal i el seu braç mediàtic, la caverna. Un exemple de com se la pot jugar un espanyol que es surti del fangar del nacionalisme espanyol imperial és el cas dels Sis de Madrid, sis joves madrilenys arbitràriament detinguts i imputats per delictes que poden suposar-los anys de presó, per haver participat a una manifestació a favor del dret d'autodeterminació. Podeu seguir un testimoni en aquest article de l'Andreu Barnils a Vilaweb.

Tanmateix, amb tot i no poder estar en desacord amb la diagnosi de l'arrel del mal que corca la democràcia espanyola actual, jo matisaria que tampoc el franquisme n'és la causa última.  Pel contrari, el franquisme, és a dir, el règim que neix de l'alçament violent -aquest sí- de l'Exèrcit contra la II República, en realitat, malgrat ser afí als règims autoritaris que en aquell moment (1936) assalten les democràcies burgeses europees, en veritat ve impulsat per un corrent tradicionalista, un conglomerat dels poders nacional-catòlics que són els vestigis i les resistències de l'Espanya Imperial que ja neix amb els primers Àustries al segle XVI i que formarà un Estat que es forja a l'ombra d'un Imperi en perpètua decadència però que, si més no en el seu imaginari -la caverna de la seva època- mai reconeixeria la seva desfeta. Que el Procés passarà segurament a la Història d'Espanya com un nou vaitot a aquesta caduca estructura d'un Estat negat a entrar en la modernitat i la democràcia, és potser una de les poques certeses que en tenim respecte al seu desenllaç.

ES BUSQUEN NO NACIONALISTES

Ara.cat

Sentir, o millor dit llegir, que el meu exprofessor Francesc de Carreras digui que Podemos és un perill per a la democràcia més gran que Vox m'ha deixat desconcertat (diari Ara d'ahir). El recordo a l'època en què em va impartir un curs magnífic sobre història del pensament polític, amb els seus aires de progre, afí al PSUC, i em resulta difícil -impossible- lligar-lo amb una manifestació d'aquesta mena. S'ha de reconèixer que és una frase que dóna un titular ben galdós i els periodistes de l'ARA no van dubtar a ressaltar-la com a tal. Potser es pot explicar per un escalfament temporal després que bona part de l'entrevista se li pregunti sobre Vox i la seva relació amb Ciudatans amb el pacte de govern a Andalusia. O potser la cosa és més profunda i l'ínclit catedràtic té comptes pendents de la seva antiga militància, o afinitat ideològica, perquè no en sé gaire de la seva deriva ideològica i militàncies.

Sé que és un dels fundadors de C's, un dels pocs veritables intel·lectuals que van formar un grup en què gent com Arcadi Espada, Félix de Azúa o Albert Boadella aspirava dubtosament a aquest apel·latiu.  I veig que continua sense renegar de la seva relació amb aquest partit, malgrat anomenar-se independent. En l'entrevista, certament, no eludeix com fan els líders actuals del partit definir Vox com ultradretà i nacionalista espanyol, però nega això de C's.

De veres, senyor de Carreras? C's, no nacionalista espanyol? Basta acudir als abundants titulars que subministren diàriament Rivera, Arrimadas o qualsevol dels altres portaveus -C's és una màquina de producció de titulars i petits eslògans electoralistes- per sentir el pes del nacionalisme espanyol amb una rotunditat de militant, gairebé militar.

elDiario.es

Basta recordar potser un dels més celebrats -i en conseqüència satiritzats- discursos de Rivera, del maig de l'any passat, quan va presentar el seu nou artefacte electoral anomenat España (sí, així mateix) Ciudadana: Recorriendo España yo no veo trabajadores o empresarios; veo españoles; no veo a jóvenes o mayores, veo españoles ¡Ya está aquí la EspañaCiudadana! ¡Únete!

O un altre discurs més recent (veure magnífic article d'elDiario.es): Este país tiene que perder los complejos (...) No quiero pedir perdón por llevar la bandera de mi país o por hablar español (...)

A este país le sobran tópicos y complejos. Nos falta recuperar el respeto por nosotros mismos.

Ells -de Carreras potser també- diran que són constitucionalistes, no nacionalistes. Igual que sempre parlen de separatistes, mai independentistes. És una norma de tot partit populista retorçar cuidadosament el llenguatge des d'un laboratori que treballa incansablement en la fabricació de discursos simplistes, manipuladors i tendenciosos que repeteixen després els seus pregoners amb disciplinada porfídia.

¿Però és potser tota aquesta fanfàrria simplement una tàctica electoralista, i tindrà raó de Carreras quan diu que el partit no és nacionalista, que és partidari de l'estat de les autonomies? Bé, potser que acudim a veure el que diuen els seus programes d'acció política. Una recerca de programa electoral de C's a Google ens porta a una pàgina que ells defineixen com Nuestro proyecto, on,d'entrada, ja ens avisen que trobarem 350 soluciones para cambiar España a mejor -sortosament-. Molta lletra Apoyaremos que las políticas exterior y de cooperación internacional tendrán una planificación estratégica y transparente teniendo en cuenta los intereses y valores españoles, pero también los europeos y los globales a través de un nuevo Plan de Estrategia exterior. Serán de especial prioridad las acciones con países vinculados históricamente con España y aquellos otros de especial interés geoestratégico (les negretes són meves). Valors espanyols? És aquesta una visió no nacionalista del món?

Anem a mirar què diuen de la Unión e igualdad de todos los españoles: Impulsaremos la consolidación del estado autonómico, completando y cerrando su desarrollo mediante la reforma constitucional. Se enumerarán, para fijar el mapa autonómico de manera definitiva, las 17 Comunidades Autónomas y las dos ciudades autónomas. Se suprimirá la disposición transitoria cuarta que contempla la posibilidad de incorporación de Navarra al País Vasco. // Propondremos que la reforma constitucional incorpore un listado de competencias exclusivas del Estado y de competencias compartidas, para clarificarlas y así permitir el desarrollo autonómico, asegurando servicios públicos y condiciones de vida equivalentes en todo el territorio nacional. Se establecerá la prevalencia de la legislación del Estado y se suprimirá la posibilidad de ceder o delegar a las Comunidades Autónomas las competencias que la Constitución otorga al Estado.

Aquí, les negretes són del text original. Com es veu, no es remarca en negreta una expressió tan poc nacionalista com la prevalença de la legislació de l'Estat  o la supressió de la possibilitat de cedir les competències que la Constitució atorga a l'Estat -possibilitat que regula la Constitució (art. 150.2), apunto, ja que se'ls oblida dir-ho-.

En fi, estranys no nacionalistes aquests que només veuen españoles. I que a l'hora de pensar en futures legislacions, s'enfunden en valors no constitucionals, no de drets universals, sinó españoles. Muy y mucho españoles.

LA DEMOCRÀCIA DE LES TOGUES

 

elMón.cat

La filtració de les dotzenes o centenars d'opinions de jutges, expressades en el xat corporatiu que administra el Consell General del Poder Judicial, per part dels digital eldiario.es i elMón, no fan més que confirmar el que ja dèiem en el nostre anterior post. Perquè, per bé que alguns representants de la carrera judicial, com la mateixa Montserrat Comas, catalana i portaveu de Jutgesses i jutges per la Democràcia -sector progressista del gremi, doncs-, al·leguin que es tracta d'una minoria, el cert és que l'única desautorització que ha fet l'òrgan de govern dels jutges va ser expedientar l'única veu discrepant que en aquest fòrum va gosar criticar l'operació judicial de l'1 d'octubre. Expedientar i multar. I, per cert, sota la consideració que les opinions dins d'aquest mitjà corporatiu no es podien de cap manera catalogar de privades, en contra del que diuen ara ínclits portaveus judicials i el mateix cap de l'executiu Pedro Sánchez.  Gosarà, doncs, ara el Consell General del Poder Judicial contradir les seves pròpies tesis de mesos enrere? Coneixent el pa que s'hi dona, no em sorprendria. Avui som davant una Justícia que s'aplica en funció no del que es fa, sinó de qui ho fa.

Paga la pena donar una ullada amb cert deteniment sobre les perles extretes per aquest diaris d'aquest xat vergonyós. El que es tradueix no és cap cosa que no sospitéssim, però que es confirma a bastament. Els prejudicis, la càrrega ideològica i la presumptuositat d'un gremi que es creu revestit d'un poder intocable i destinat a una missió història superior: el manteniment de l'estat al qual haurien de servir i que més aviat sembla que entenen que els serveix a ells. Es denota clarament en algunes converses que al voltant de l'1 d'octubre manifestaven serioses preocupacions per l'estatus dels jutges catalans si s'aplicava la Llei de Transitorietat Jurídica i se'ls feia servei a la república catalana -que no oblidem ara que en aquells dies havien estat proclamades pel Parlament-.

Fidels a la retòrica grandiloqüent del qui es dur amb el feble i servil amb el poderós, els jutges s'expressen amb consignen ràncies com: estem a la primera línia de lluita contra la tirania fonamentada en l’odi i la mentida, juntament amb els nostres germans fiscals, lletrats de l’Administració i amb aquests herois malpagats i humiliats de la Guàrdia Civil i el CNP (...) I, per suposat, prenent exemple del Rei, que amb el seu acte es farà un forat en els llibres d’història. 

I en ocasions descendeixen a un llenguatge més propi dels pinxos i brivalls que haurien de ser els seus enjudiciats: Diàleg: les manilles l’apreten massa o ja estan bé així?, Mediació: Desitja passar els propers vint anys a la presó del Salto del Negro o li va millor la de Badajoz?

Com tots els que es creuen imbuïts d'una veritat inqüestionable (la unitat d'Espanya), confonen el seu règim constitucional actual amb l'única versió possible de la democràcia -si bé sospito que això ho fan sabent que és un simple recurs retòric buit, més que no pas un compromís ferm amb les formes de l'Estat democràtic modern-: rebuig a qui pretén imposar un pensament únic excloent al marge de les vies legals i amb vulneració de les normes que configuren el nostre marc de convivència.


En el fons, tota aquesta bastida ideològica plena de llocs comuns, escarafalls i cridòria tavernària, encobreix la profunda depressió col·lectiva d'un poble que encarna la pitjor versió del nacionalisme: l'imperialisme, aquest verinós sentiment que no sap reconèixer-se a si mateix com a nacionalista perquè es creu posseït d'una superioritat que confon amb l'universalisme.

Tanmateix, també cal matisar que, en el cas espanyol i segurament en el de tots els imperis caiguts, en el fons cueja el petit sentiment del complex d'inferioritat. Llegim, si no, la segona part dels lliurament de les revelacions sobre el xat, la de mesos després, la dels dies en què, passada l'eufòria de la victòria dels dies finals d'octubre, s'enfronta exasperada a la desacreditació de la seva croada judicial per part de les instàncies europees. La crònica de la decepció del poder espanyol davant la incomprensió dels sistemes belga, alemany, britànic, suís... és la crònica d'un vell tuf arnat que ens remet, almenys, a 1898.

No ha après Espanya res de les seves repetides desfetes històriques? Sembla que, almenys pel que fa al poder representat per aquestes togues, molt poc, i que continuen entenen que els valors democràtics estan molt bé.... mentre els mantinguin en la possessió de la seva Raó.

NO HI HA DRECERES

Els Sopa de Cabra canten en un dels seus títols immarcescibles: No hi ha camins/ /no hi ha dreceres,/ el temps no s'espera/ si ets un fill de la nit.
Deia aquesta setmana Oriol Junqueras, en una entrevista feta per TV3 a través d'un qüestionari escrit, i per tant -no ho oblidem!- rere els barrots, que no hi ha dreceres per a la independència, i que el camí passa per un referèndum pactat. Junqueras, certament, és rere els barrots i per tant en la nit sòrdida i desolada de la presó, per molt que ara sigui a Catalunya.

Les dreceres, en la Història, són les revolucions, que solen engolir els seus fills, però a canvi deixen la societat agitada i preparada per a una nova fase d'evolució. Fa anys que es discuteix si l'independentisme català és una veritable revolució.

Jo sostinc que sí, que anem fent via i que els ulls del món se'ns dirigeixen, esperant que el nostre exemple cristal·litzi en una nova forma de canvi social: una revolució pacífica, democràtica i solidària. Una revolució que es faci amb camins rectes, polits, nets, com les línies dretes que va traçar Cerdà sobre un mapa per dissenyar l'Eixample barceloní, amb el dibuix lineal de les grans vies com la Meridiana -que vam omplir fa tres anys-, la Diagonal -que omplirem avui-o el Paral·lel -que de cap manera va omplir la patètica manifestació unionista de diumenge-.

El rei Felip VI amb els 12 membres masculins del Consell General del Poder Judicial

Ahir mateix el rei espanyol inaugurava l'any judicial amb la presència del ple del Consell General del Poder Judicial que presideix Carlos Lesmes, aquell  senyor la supèrbia i els tripijocs del qual poden fer tombar ara el nomenament com a jutge del Suprem del mateix jutge Llarena. Doncs bé, com era d'esperar, Lesmes va destinar bona part del seu discurs a atacar el moviment independentista -sense citar en cap moment Catalunya-, o, el que és el mateix, defensar la causa judicial que manté en presó, exiliats o processats més de vint-i-cinc líders independentistes, a més d'innombrables -més de mil- persones investigades. Va dir: Estos procesos de subversión, al desconocer los valores y principios del Estado de derecho, dividen profundamente a la sociedad, alteran gravemente la convivencia y pueden producir efectos devastadores sobre la paz interna de un Estado, per acabar citant  Alexis de Tocqueville: En una revolución, como en una novela, la parte más difícil de inventar es el final.

No em sembla ni molt menys anecdòtic que aquest home de profundes conviccions conservadores, si no reaccionàries, citi el pensador francès heroi de la revolució independentista nord-americana, i prohom de la democràcia encara en les beceroles. Lesmes representa perfectament l'arrogància i prepotència dels que es creuen investits de la sagrada missió de mantenir la sobirania d'un Estat, encara que sigui en contra dels representants polítics designats pel poble... i del mateix poble. 

És el que s'ha vingut a denominar el deep state en el pensament polític nord-americà contemporani. Una bona mostra del qual és l'article publicat fa pocs dies pel New York Times, un article d'opinió que per primera vegada en la seva gloriosa història no anava signat, i que assegura el rotatiu que és obra d'un alt funcionari del govern Trump. Aquest alt funcionari defensa la legitimitat del deep state -el citava així mateix- per, almenys, contenir les erràtiques, inconsistents i perilloses decisions del president -les seves anades d'olla, traduint en plata-. No seré jo qui defensi aquest president certament perillós, reaccionari, pretensiós, orgullós, inestable i mancat de qualsevol profunditat intel·lectual, però no deixa de ser preocupant que la política estigui determinada pels buròcrates, fora dels poders formals que la distribució de contrapoders democràtics articula en els ordres constitucionals.

Com els mateixos jutges diuen, sense embuts, és que algú podia esperar que la Constitució no es defensés contra l'atac dels que la volien subvertir? Com sempre, cal llegir bé: quan diuen Constitució volen dir el seu aparell, burocràtico-judicial-funcionarial, que viu al marge i pretén estar per sobre del govern popular, per molt que s'emparin en els conceptes de sobirania popular, democràtica, etc. Quan diuen Estat de dret volen dir el dret de l'Estat -que naturalment ells supervisen, controlen i si convé reinventen i generen-.

És contra això que la subversió és legítima. És contra això que una revolució és necessària. És contra això que el camins rectes suposen la desobediència d'un poder que és un paràsit de la societat i coarta la seva llibertat. Com en un altre títol inspirat dels Sopa de Cabra, són camins que un dia eren només pura imaginació, potser una ratlla en un mapa. Ara cal transitar-los, i encara que portem la contrària a la cançó, cal fer-ho des de la companyia i la mirada àmplia que abraci tothom.

DISCURS VERITABLE CONTRA ELS CRETINS

Atacava Cels en el seu "Discurs veritable contra els cristians" una de les màximes d'aquests, que segons ell es traduïa en: lluny d'aquí tot el que posseeixi alguna cultura, alguna saviesa, o algun discerniment; són més recomanables els nostres ulls: però si algú fos ignorant, simple, inculte, pobre d'esperit, que vingui a nosaltres amb valentia. Cels, en aquesta obra, un pamflet dels que sembla van proliferar a la Roma del tombant del segles II i III dC, atacava els principis dogmàtics del que considerava una religió intransigent, que trobava la seva sola raó de ser en el que ell deia principi de partit, és a dir, de crear faccions. Però també podem llegir l'obra, que de fet ens ha arribat gràcies a la resposta que en faria Orígenes unes dècades més tard, com una defensa de la raó i la intel·ligència contra la superstició, la xarlataneria com ell mateix en diu més d'un cop.

Sembla que aquest Cels hauria viscut a Alexandria, i en tot cas està embegut de coneixement de la filosofia grega i de la història dels diferents imperis anteriors al romà. La seva figura, doncs, sembla molt representativa del xoc entre sistemes polítics i de pensament que esquematitza Alejandro Amenábar a la seva discutida pel·lícula "Àgora", crec que molt injustament atacada.

Cels menysprea el proselitisme dels cristians, que creixia en l'època de tolerància dels emperadors Antoní Pius i Marc Aureli, ja que, diu, procedeixen com els falsos metges que s'esforcen per desacreditar a la ciència: "Es deixen agitar, diuen; només jo els salvaré; els metges vulgars maten als que es vanten de guarir". ¿No es diria que estan ebris, qui, entre ells, acusen a les persones sòbries d'estar èbries, o miops a qui voldrien persuadir a altres miops que els qui veuen en realitat no veuen res?.

Els romans, certament, no eren democràtics en el sentit dels grecs. Almenys des que Juli Cèsar va ser apunyalat pels qui defensaven la relativa democràcia dels senadors. Avui seria difícil trobar un Cels que ataqui tan despietadament la multitud inculta, tot i que les reflexions sobre la influència de la incultura -i el seu correlat la manipulació per part del poder- puguin abundar. El meu Magnus T. Pfaff deia en el seu propi pamflet, imitador del de Cels, "Discurs veritable contra els cretins", que una societat que equipara l'inculte amb l'il·lustrat sempre tendirà a la pacificació per la via de l'entronització de l'ignorant.

Tenim aquests dies entre nosaltres el professor estatunidenc de la Universitat de Georgetown Jason Brennan, que en el seu llibre de provocador títol "Contra la democràcia", explora precisament la possibilitat d'exigir un control del coneixement del ciutadà per exercir la democràcia. Val la pena llegir aquesta entrevista al diari El Món.

Que dia a dia es fa avui, en els mass media, exaltació de la ignorància i la manca de cultura com mai no haurien sospitat ni Cels ni Pfaff, és evident. I que alguns partits i algunes institucions en fan bandera i fórmula per imposar el seu domini sobre la població endormiscada, sense un sentiment democràtic arrelat, és també notori, sobretot quan el desafiament a l'autoritat -llegiu poder- provoca en determinades instàncies la por a la mobilització ciutadana. És el cas de la rebel·lió de l'independentisme que estem vivint.

Per això, no és una simple anècdota veure com els diputats de Ciutadans al Parlament no dubten a usar la figura del Quixot per atacar la consellera de Cultura del govern, Laura Borràs, per una de les poques accions intolerants que s'han vist en les mobilitzacions de les files independentistes, en boicotejar un acte sobre Cervantes que programava Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona, del qual parlàvem en l'anterior post. Veure Arrimadas i companyia esgrimint uns exemplars impol·luts, mai no oberts -i sembla que tampoc comprats-, tots idèntics, del Quixot, com a reivindicació contra la presumpta intolerància del govern, resulta patètic, i va estar modèlicament replicat per la Laura Borràs (veieu vídeo), però alhora reflecteix fins a quin punt la seva supèrbia ignorant els pot fer desbarrar: Si Cervantes aixequés el cap i veiés com pretenen usar el seu immortal cavaller ofuscat, i precisament a la terra que ell descrivia com a  archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y única en sitio y en belleza ! Barcelona, on el Quixot va ser derrotat i despullat de les seves folles fantasies d'hidalgo i va recuperar la cordura!

No és ja que ses il·lustres senyories manegin en benefici propi la ignorància d'una multitud, sinó que ells mateixos, ignorants, cauen en la seva pròpia trampa. Cervantes, perseguit i vilipendiat per una rància i caduca societat, de la qual va saber-se riure i burlar, és avui tristament reduït a la categoria d'icona buida de la pretesa universalitat de l'espanyolitat pels que, si el llegissin, s'hi veurien retratats, i no precisament en l'alt concepte que la seva incultura els fa tenir de si mateixos.

TRETS AL PEU

Probablement la manera més eficaç de dinamitar el moviment independentista  -des de dins, em refereixo- és anar en contra del que l'ha fet créixer i esdevenir majoritari a Catalunya. És a dir, anar en contra del seu caràcter obert, tolerant, pacifista i, fins i tot, amable i alegre.

Potser a hores d'ara sigui excessiu exigir que es mantingui la revolució dels somriures, després de l'escomesa repressiva desenfrenada i ferotge de l'Estat espanyol des de les acaballes de l'estiu passat, i tal pretensió resultaria un excés de candor naïf i kumbaià (per manllevar-li el qualificatiu a la gran Dolors Miquel en un tuit que feia avui mateix). Amb presos polítics i exiliats, centenars d'encausats, ofensives per tots els cantons i encara amb els comptes de la Generalitat sota la vigilància de l'Estat , no es tracta de mostrar permanentment un gest de satisfacció íntima que semblaria sobreactuat.

Tanmateix, el pacifisme ha de ser inexcusable. La tolerància ha de ser irrenunciable. Els respecte als drets i llibertats ha de ser escrupolós envers els altres, inclosos els que ens els han discutit, restringit i violat. Una altra cosa ens situaria en la línia d'actuació que l'aparell de l'Estat i els seus mitjans afins tenen a bé atribuir sistemàticament a l'independentisme (o, en boca seva, separatisme, nacionalisme, colpisme, etc).

S'ha de ser modèlic? S'ha de ser íntegrament honest, demòcrata i civilitzat? Sens dubte. No hi ha excuses per no ser-ho, com no n'hi cap per a usar la força més que en ús d'una legítima defensa en cas d'extrema necessitat. Amb la llibertat d'expressió, per exemple, mai no n'hi ha, llevat que aquesta esdevingui una incitació directe a un delicte. 

Contraatacar, sí, però mai amb les mateixes armes de l'adversari. 

Temo que això, que em sembla que en general s'està mantenint, presenta esquerdes entre algunes files. Sempre queda l'opció que es tracti d'agents provocadors. Tant se val, la resposta mai no pot ser irreflexiva i seguidisme dels esquers dels que volen tacar l'historial de l'independentisme.

Han aparegut algunes taques recents, però cap del calat de l'acció que des d'un CDR es va fer ahir a la Universitat de Barcelona, on es va boicotejar un acte de Societat Civil Catalana en homenatge a Cervantes. Tots sabem qui són SCC -a un servidor el tenen bloquejat a twitter, cosa que lamento ja que em priven de saber el seu parer sobre els fets-, i per tant sobren explicacions. A mi no se m'acudiria anar a un homenatge al grandíssim escriptor universal fet per alguns que amb tota probabilitat no l'han llegit i només l'usaran d'una manera tergiversada. Però són lliures de fer-ho. Una altra cosa és que les universitats catalanes estan demostrant ser molt més tolerants amb SCC i l'unionisme en general que amb l'independentisme, a l'hora de promoure o simplement autoritzar actes a les seves instal·lacions. I personalment no perdono els seus claustres no adherir-se a les reclamacions en favor de la llibertat dels presos. Però tot això no legitima cap acte de boicot.

Actituds com aquesta no solament taquen. Encomanen, per la via de la defensa i la justificació, actituds que ens empantanaguen en el terreny de la intolerància i el recurs als mateixos elements repressius, restrictius i punitius dels que amb justícia l'independentisme denuncia ser víctima.

Beatriz Talegón, la periodista i advocada que tant se l'està jugant per defensar la legitimitat de els reivindicacions independentistes, rebia avui crítiques a una piulada seva criticant precisament l'actitud d'ahir a la Universitat dels que van protagonitzar les accions de boicot. Més elaboradament ho explicava en aquest article, on també recorda que que en un article ahir mateix denunciava el veritable caràcter de SCC. S'hi pot discrepar d'alguns aspectes de les seves crítiques -tot i que jo estic totalment d'acord-, però arribava el punt, en un intercanvi poc afortunat de piulades, en què els qui la criticaven denunciaven que ella persegueix una via d'enteniment amb una futura Espanya federal. Com si ella no pogués defensar la via que volgués. 

Aquest camí ens porta al descrèdit. La mateixa Talegón diu, en una altra resposta al mateix tuitaire que piula des d'un compte no identificat personalment però assegura que ella el coneix, que aquests comentaris la deceben i afegix que creia que tots (s'hi inclou) ho teníem igual de clar.

El descrèdit internacional pot ser una conseqüència d'aquesta traïció a les nostres pròpies conviccions democràtiques, a la imatge que ens hem fet de nosaltres mateixos i de la nostra lluita. Una entrevista amb la corresponsal de Le Monde a Espanya, Sandrine Morel, a Vilaweb, és molt il·lustrativa. Morel és una corresponsal amb llarga trajectòria, fa anys instal·lada a Madrid. La seva visió pot estar esbiaixada per aquest motiu, però certament he notat que en els últims mesos ha fet un esforç per apropar-se a la realitat catalana i el que diu en aquesta -tensa- entrevista d'Andreu Barnils s'ha de tenir molt en compte. Sobretot en allò que afirma sobre una escalada de sentiments agressius i d'odi dins l'independentisme, en aquest fragment:

—Capítol ‘De la revolució dels somriures a l’odi desacomplexat’. Aquí què hi expliqueu, per exemple?

—Mostro l’evolució de totes les entrevistes que he fet durant les Diades. Des del 2012 he anat a totes. I al començament hi predominava l’aspecte econòmic. Molta gent demanava el pacte fiscal. I es queixaven de l’Espanya ens roba. I de mica en mica ha anat canviant el discurs. Cada vegada es parla més de sentir-se menyspreat, de sentir-se insultat. I el to va pujant fins al 2017, quan realment vaig veure que les entrevistes eren molt més contundents. Molt agressives. Un discurs molt fort. I realment sí, notaves un odi. Uns insults. Feia entrevistes i ni tan sols hi havia d’arguments. Eren insults. Contra els franquistes. Fatxes. Ja no era una qüestió d’arguments. Notaves que hi havia un emprenyament molt fort.

No ens engeguem trets al peu. La fermesa i la resolució han d'anar en congruència amb els principis i valors democràtics que volem preservar. Contra les actituds repressives la defensa és la llibertat. Mai la repressió.

ALIMENTANT EL MONSTRE

Un dels diaris de Madrid -és que importa ja el nom?, no són ja un tot indiferenciat?- llança una informació on posa la cara i els noms de nou professors d'un institut de Sant Andreu de la Barca per presumpte delicte d'incitació a l'odi. Els acusa d'humiliacions i assenyalment a alguns alumnes, fills de guàrdies civils, l'endemà de l'1O. Poc després, el líder de C's, Albert Rivera, distribueix la informació i les fotos dels professors acusats al seu compte de Twitter.

L'Audència Provincial de Navarra sentencia als acusats de la violació en grup d'una noia de 18 anys, coneguts com "la Manada", per abusos sexuals i no hi veu agressió, ni per violència ni intimidació. Un fundador de C's, Arcadi Espada, apareix a una televisió d'àmbit estatal -cal dir quina?- demanant-se si algú podria localitzar algun vídeo sexual de la víctima.

ETA anuncia la seva autodissolució per fi, després de sis anys d'haver cessat en l'ús de les armes i la violència, i el govern del PP titlla l'anunci de mera propaganda, mentre Mariano Rajoy rebla: faci el que faci ETA, no trobarà cap escletxa d'impunitat. 

Tres exemples en el que portem de setmana que semblen demostrar que PP i C's semblen capficats en una cursa a veure qui mostra una cara més dura i repressiva per consolidar-se en la lluita pel poder. Ja és un secret a veus que l'IBEX35, o sigui el poder econòmic que mou bona part dels fils d'aquest poder, ha apostat fa anys pel cavall de C's, per tal de tenir una carta alternativa en el moment inevitable del desgast dels populars, assetjats per la corrupció, el desafiament independentista català, les lluites intestines i el càstig social a què sotmeten a la població espanyola més empobrida.

La caverna mediàtica, l'aparell policial-judicial, i altres estaments del deep state -l'estructura real que aplica la força de l'Estat- s'han mantingut fidels al PP de Rajoy en general, però ja fa molt que aquest president no compta amb la simpatia -per dir-ho suau- d'una part de la caverna, i el poder judicial sembla haver-se-li anat de les mans en el cas català. És el que té engendrar monstres que et fan la feina bruta: el sicari pot tenir la temptació sempre de vendre's a un postor que vegi més sòlid o més beneficiós.

El gran capital sempre ha preferit l'acció discreta del poder sobre la població, per garantir no solament que es manté la seva porció del pastís, sinó que aquesta porció pot tenir ocasions per engrandir-se. Ara bé, tampoc ha dubtat mai a usar de la violència desfermada dels seus sequaços més brutals quan ha cregut que pagava la pena o s'ha vist enfrontat a una seriosa contestació. Així, a l'engròs, és explicable el creixement del feixisme a l'Europa de fa poc més d'un segle. I en la batalla entre els dos models de contenció de la insurrecció popular -el consentiment persuasiu i la repressió ferotge- podem trobar l'explicació d'una part del conflicte generat a la II Guerra Mundial.

Actualment sembla guanyar rèdits entre els potentats de l'IBEX35, o l'economia del BOE altrament dita, la via de la mà dura que un displicent Rajoy no sembla garantir. Ja ho va dir el president del Banc de Sabadell, Josep Olius, fa uns anys, quan va eclosionar el fenomen Podemos, Espanya necessitava un moviment igual, però de dretes.

Però el monstre, quan s'alimenta, tendeix a desbocar-se i ser perillós. El nazisme va anar sempre agermanat amb la gran indústria alemanya que li va prestar els suports i el va fer ascendir, i amb el qual es va aventurar en una follia conqueridora que finalment va suposar la desfeta del nazisme, i a poc va suposar també la seva. Tanmateix, com sol succeir, la indústria, les famílies que la regien, va acabar surant. Sol succeir això, els realment poderosos sobreviuen als seus errors, per grossos que siguin, però no per això estan lliures de grans trasbalsos com aquell.

La cara preocupant que mostren aquests dies el pinxo del barri Rivera, el petulant i arrogant Arcadi Espada, les pallassades absurdes de Boadella i els seus amics de Tabàrnia, tot plegat, fan pensar més en una prematura i accelerada degeneració -abans i tot d'arribar al poder- dels que prometien una regeneració de la política espanyola. Potser acabaran fent que algú es repensi el seu suport.

SENSE QUE ES NOTI LA CURA

Imatge del film "Tartuf o l'hipòcrita" de F.W. Murnau

De vegades la política és qüestió d'aparences. Un explotador que passa per demòcrata pot obtenir probablement una recompensa superior a les seves maquinacions si aconsegueix el consentiment dels seus explotats. En general, el poder prefereix l'estalvi de la violència extrema i només recorre a ella quan veu que és el camí més directe i fàcil per als seus fins. La diplomàcia i l'alta política es basa, doncs, en les formes, un joc d'hipocresia si voleu. Com l'arquetípic personatge de Molière, el Tartuf, el poderós sol preferir envernissar discretament el seu ardor i així amb sagrada fermesa sap guardar-se el secret. Un cas prototípic que ens afecta els catalans és la cèlebre recomanació  continguda a la instrucció secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo de Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el gener de 1716, segons la qual havien de procurar imposar el castellà amb instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Frase aquesta última que ja se li atribueix al famós Conde-Duque de Olivares, adreçada a Felip IV amb la mateixa idea de castellanitzar les terres catalanes.

 Si això feien el representants de les altes esferes del poder castellà en aquells segles, fins i tot després d'arrasar el principat en la Guerra de Successió, per què sembla que avui hagin perdut formes, modos i cuidados en la seva lluita judicialitzada contra l'enèsima revolta catalana?

En el seu molt recomanable article publicat fa un parell de dies a el Diario, Elisa Beni diu al voltant de la instrucció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena contra el moviment independentista que ...Muchos preguntarán: ¿es posible que un magistrado del Tribunal Supremo sea, al menos en apariencia, tan poco aseado instruyendo? Posible es, porque está pasando, pero ninguna instancia en este país va a atender las quejas por este atropello. Aseado és una molt precisa expressió que no tenim en català, encara que s'usa en terres de l'Ebre a penes catalanitzada, per descriure aquella conducta polida que pretén frenar qualsevol reprensió pública i pèrdua de la bona fama. Beni fa una impecable i implacable descripció de les gruixudes faltes a l'ordenament processal que ha comès Llarena i, amb ell, la fiscalia i la mateixa Sala del Tribunal Suprem que ha aprovat les seves interlocutòries. Tot menys un intent que no es noti el cuidado.

Com és això possible? ¿Potser se senten emparats per la gran cortina que li proporciona el govern i el suport de què gaudeix a les Corts gràcies a l'adhesió del gran gruix de l'oposició -els partits constitucionalistes que van avalar el gran nyap anticonstitucional del 155-, i la cort mediàtica que els embolcalla? Això no ha estat suficient, tanmateix, per convèncer la població catalana que continua reafirmant el pols independentista -a la qual tal vegada ja donen per perduda-, ni evitar que en totes les instàncies internacionals on s'estan presentant quedin malparats. Realment, resulta ja de vergonya aliena que insisteixin i encara, lluny de rectificar, s'hi tornin amb nous intents de doblegar els arguments dels qui, basats en arguments jurídics més nets, els hi deneguen la raó,

Així, en el cas de l'euroordre cursada contra Puigdemont a Alemanya, sembla que encara els fiscals busquen noves proves i fins i tot, en el súmmum del ridícul, ampliacions a nous delictes, que estan buscant sota les pedres, les fermes pedres sòlides de la legislació penal alemanya. No sembla raonable, certament, com tampoc sembla que el tribunal de Schleswig-Holstein hagi d'accedir a una extradició per malversació de fons que difícilment encaixa amb el delicte de corrupció.

De fet, tampoc els fets encaixen amb la tipificació del Codi Penal espanyol, per molt que l'aparell judicial espanyol -i els seus braços polítics- li hagi agafat el gust i fins i tot amenacin amb atribuir-li aquest delicte el president del Parlament i els membres de la Mesa que han acordat querellar-se amb el jutge Llarena per fer cas omís de les mesures cautelars dictades pel Comité de Drets Humans de l'ONU en relació a la candidatura de Jordi Sánchez.

El delicte de malversació de fons, regulat avui a l'art. 432 del Codi Penal, va lligat en realitat al delicte d'administració deslleial de l'art. 252, del que ve a ser un simple tipus agreujat en virtut del càrrec d'autoritat o funcionari públic del qui el comet. L'administració deslleial és tipificada per a los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno, emanadas de la ley, encomendadas por la autoridad o asumidas mediante un negocio jurídico, las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado.

Amb aquesta regulació s'ha eliminat la necessitat d'ànim de lucre que seria molt clarament no imputable als membre del Govern o la Mesa, però en una aplicació assenyada no pot ser tampoc encaixada en la conducta d'uns representants del poder executiu i legislatiu que apliquen en l'execució de la seva activitat política els fons públics, ja que, si analitzem on està encabit l'art. 252, veurem que es tracta del capítol de defraudacions, i de la seva mateixa regulació es desprèn que és essencial l'ocultació o engany envers l'administrat -en aquest cas, la població catalana, no ho oblidem-. Una ocultació que és meridianament contrària a la llum pública amb què han actuat els presumptes malversadors.

Per tant, només una acurada aplicació del tipus penal, que no oblidem que com a ultima ratio que ha de ser de l'Estat de Dret sempre s'ha de vigilar molt de no fer-ne un ús extensiu, ja descarta la concurrència del delicte en la gestió del govern de Puigdemont. No cal, doncs, acudir a la prova de la seva inexistència per la constatació que cap fons públic va ser destinat a l'organització del referèndum, ni a un examen més detingut de l'oportunitat que l'ordre jusisdicional penal entri a conèixer d'aquests actes. Actes que han de ser més aviat reservats a l'ordre contenciós-administratiu, on la jurisprudència ha llargament establert allò que es reserva a l'esfera dels actes polítics, la que  defineix l'àmbit de discrecionalitat dels poders executiu i legislatiu. A aquests poders, el judicial els ha de controlar, però mai en l'aberrant pla de superioritat que en la causa contra l'independentisme s'ha situat el poder judicial espanyol.

Despropòsits com aquest abunden i serien interminables de descriure en una actuació en la qual és cap visible Llarena però, com ja hem dit, involucra en realitat a molts representants dels alts estaments judicials espanyols. En efecte, unes actuacions que ens deixen bocabadats per la manca de rigor, de polidesa i de cura, en definitiva. Un absolut i desastrós nyap, en resum.

M'atreveixo a pronosticar que, arribat el moment -que, això sí, pot demorar-se molt i massa- que tot aquest nyap es desfaci com un castell de sorra, Llarena i potser algú o alguna més dels caps visibles d'aquesta atzagaiada col·lectiva, acabaran sent arraconats i els giraran l'esquena per esdevenir els caps de turc als quals ningú no pensa ja en agrair-los els serveis prestats a la sagrada unitat de la pàtria.

El temps em donarà o traurà la raó.

EL RIGOR ALEMANY

 © 2018 AFP

Malgrat que per a bona part de l'opinió pública espanyola l'anunci del Tribunal Superior d'Schleswig-Holstein que desestima l'opció d'acceptar l'euroordre emesa pel jutge Llarena ha estat encaixat com pràcticament un acte de traïdoria per part dels alemanys, si analitzem el detall de la resolució emesa per aquest tribunal, la resposta que es podia esperar no podia ser sinó aquesta.

Naturalment, és molt fàcil dir que un preveia el que ha esdevingut un cop això ja s'ha produït. Però estem parlant ara dels arguments tècnico-jurídics que havien de prevaler en un procediment que, com bé han remarcat de fet els dos governs implicats, l'espanyol i l'alemany, és purament un tràmit judicial dins el marc de cooperació internacional que marca la normativa de la Unió Europea. Per tant, igual que afirmo que el Tribunal Constitucional espanyol haurà de desqualificar un dia l'aplicació del famós 155 feta pel govern del PP i autoritzat pel Senat -amb bel suport de l'anomenat bloc constitucionalista, no ho oblidem-, d'un tribunal amb un mínim de sentit de rigor jurídic no es podia esperar altra cosa.

És clar que partim del supòsit de trobar-nos en veritables estats de dret on la independència judicial és un fonament bàsic. Una cosa de la qual pocs dubtaven un cop va ser detingut Puigdemont en aquell land alemany. I una cosa de la qual molts dubtem en referència als nostres tribunals, inclòs evidentment el Constitucional.

La reacció de l'opinió pública espanyola, dirigida per la croada político-mediàtica, ha exhibit a parts iguals la prepotència i la rancúnia acomplexada que caracteritzen la seva actitud. Encara que el govern hagi intentat mantenir les formes, portaveus majors i menors dels partits constitucionalistes han mirat de tergiversar el sentit real de la clatellada rebuda pel jutge del Tribunal Suprem, o de menystenir el tribunal alemany titllant-lo de regional. La reacció de la caverna mediàtica ha estat coherent, com sempre, però ha arribat a límits escandalosos en casos extrems com el de Jiménez Losantos, que ha arribat a fer una crida a atacs terroristes a interessos alemanys. Tot plegat, una reacció que retrata tot el pitjor del caràcter d'aquesta democracia consolidada de la nación más antigua de Europa, que no té ni la prudència de saber-se contenir davant de l'estat més poderós d'Europa.

Que equiparin el Tribunal Superior d'un land a una Audiència Territorial ens dona, de pas, la veritable pedra de toc de com es creuen la descentralització més gran del món de la qual es vanten. El cert és que els arguments de la resolució del tribunal d'Schleswig-Holstein són tècnicament impecables, com explica avui el diari Ara, i no es basa evidentment en normes del seu estat federat o de la seva sola jurisprudència, sinó que cita la llei federal penal i la jurisprudència del seu Tribunal Suprem. Massa fi, tanmateix, tot plegat per a l'anàlisi de polítics destralers com els d'aquí, als quals els ha faltat temps per impugnar el funcionament del tractat de Schengen, sense reconèixer que aquesta euroordre ha navegat per culpa del clar abús de dret comès pel jutge Llarena. La resolució alemanya li salva la cara, tot sigui dit, permetent-se suposar que el Codi Penal espanyol sí contempla una interpretació extensiva del delicte de rebel·lió quan es produeix sense una violència directa sobre l'òrgan representatiu del poder que seria el subjecte passiu de l'alta traïció o la rebel·lió, en el llenguatge espanyol, a diferència de l'alemany.

Aquesta qüestió ens portaria a una llarga discussió, que de fet serà la base de l'argumentació jurídica amb què ara s'haurà d'enfrontar Llarena perquè la seva extravagant construcció del concepte de violència amb què ha encausat tots els processats per rebel·lió no caigui com un castell de cartes davant la lògica jurídica que, a partir d'ara, les defenses només haurien de traslladar de la resolució d'un veritable tribunal, el superior de l'estat d'Schelswig-Holstein

LA DIVISIÓ

La divisió era més que una operació més, a l'escola. Era l'operació que marcava un punt i a part. Una divisió, precisament, entre els qui consideraven que ja havien assolit el màxim de coneixements de matemàtiques que necessitarien en la vida i els qui a partir d'allí s'endinsaven en els terrenys de les arrels quadrades, cúbiques, i en els misteris insondables de l'àlgebra. Potser ara el llistó sigui més baix i tot, ja que la possessió de les calculadores amb els mòbils s'ha posat a l'abast de tothom i en tot moment. La qüestió de fons, però, és la mateixa: la societat es divideix ben aviat entre els que estimen l'aprenentatge per la via de l'estudi tradicional i els qui consideren això una nosa i una inutilitat absoluta. Com que en aquest article no pretenc ser políticament correcte -ja aviso, i que la Fiscalia vagi traient la seva llibreta d'apunts-, ho dic en els seus termes més francs, clars i catalans: mentre els uns seran empollons, bons estudiants, o simplement alumnes aplicats, els altres seran els burros sense remei.

La societat es divideix de mil maneres i formes, i això no és dolent en si mateix. Tot el món està dividit. A banda de la tradicional separació entre dretes i esquerres, que ens funciona encara que els referents ideològics vagin mudant, o la no menys arrelada entre ser de ciències o ser de lletres, tenim mil manifestacions de la personalitat i de l'activitat humana que ens fan militar en blocs separats més o menys delimitats, més o menys enfrontats.

Allò que vagament coneixem com a filosofia oriental, que ve a agrupar una gran quantitat de línies de pensament o religió, ve a parlar de la divisió universal entre forces creadores i destructores -amb un eix equidistant, ben cert, la força mantenidora-, o de l'oposició entre jing i jang en el taoisme. Sempre es tracta de l'intent de comprendre la dinàmica que és a la base de l'existència, i que es desplega en forma d'evolució, de moviment que produeix els canvis històrics, i que en el món occidental Hegel definirà en termes de dialèctica, base del pensament marxista que provocarà els grans trasbalsos històrics de finals del segles XIX i del segle XX.

Amb això vull dir que perquè puguem existir, els humans, en termes de progrés, cal que acceptem que existeix la dualitat entre els qui empenyen cap a ell i els qui es resisteixen contra ell. Pot semblar massa simplista, però aparentment en néixer, cada humà està dotat  d'un mecanisme mental, un software amb el qual s'hi enfrontarà als successos que conformaran la seva vida, i que aquest mecanisme té o bé una base conservadora o bé una base progressista. És a dir, hi ha qui veurà tot canvi com un perill i hi ha qui el veurà com una oportunitat. Així ho creia, si més no, el meu Magnus T. Pfaff. A "La conspiració dels infeliços" apuntava encara més lluny: els qui neixen amb una marca de fàbrica que només els permet veure les barreres i els obstacles, s'hi aferren a elles com si els hi anés la vida en mantenir-les, és més, hi esmercen la vida en el seu manteniment. O: mentre els aspirant a ser feliços ideen els seus plans per al futur, els infeliços s'escarrassen silenciosament en fer una feina de sapa per enrunar-los els somnis.

Aquestes frases em remeten al terme majoria silenciosa tan estimat pels polítics unionistes, però ara sembla que ja és en desús ara que l'enfrontament entre dues catalunyes està en una fase de guerra oberta o declarativa, per usar els termes de Pfaff a un altre llibre fonamental, "La ficció de la democràcia". Però això ens portaria a altres territoris. Ho deixo aquí. Constatem només que allò que des de l'unionisme ha estat un dels seus grans cavalls de batalla, i que la suposada guanyadora del 21D, la líder de Ciutadans Inés Arrimadas, invoca tothora, la divisió de la societat catalana, no és més una manifestació més d'aquesta àlgebra històrica que ens divideix els humans, i que en si mateixa no és ni bona ni dolenta, simplement és, des del pla ontològic o antropològic, o lògic, com vulgueu. El que és bo o dolent és la manera com es gestiona aquesta divisió. La política és l'art de saber gestionar aquesta divisió, i parlem de democràcia quan una societat és capaç de gestionar-la pacíficament a través de la recerca d'un consens social o simplement de la majoria que pren la decisió. Aquesta és la tasca que ha de saber exercir un govern democràtic i que ha de facilitar un sistema de govern que es vulgui definir com a tal.

Sembla bastant evident que les mancances en aquest terreny del règim constitucional espanyol i del govern de l'Estat són enormes, i sens dubte són un reflex d'una cultura política poc democràtica també, que es manifesta en la conducta de tots els representants de l'Estat, inclosos bona part dels partits polítics que hi juguen algun paper. Una cultura, per tant, que també domina en una part de la societat espanyola que, paradoxalment, no accepta les regles de base del joc entre les diferències, per tant nega el contrari i fa de l'adversari l'enemic. Per això aquest menyspreu, rancúnia, odi i altres formes d'enfrontament que impedeixen la discussió democràtica, és a dir, la dialèctica civilitzada, i la redueixen a allò que en una expressió gràfica algú va anomenar la dialèctica dels punys.

Ja he dit que no volia ser políticament correcte, per això afirmaré que la banda unionista -en general, i com sempre que es parla amb un univers referencial tan vast acceptant totes les excepcions- és la que és més afí a aquesta segona dialèctica, la menys civilitzada. El cas del mecànic de Reus investigat per un delicte d'odi és un dels que ens ho mostra. A la repressió policial i judicial que el seu cas suposa, s'ha unit l'assetjament que està patint per part dels qui el cobreixen de penjaments a càrrec de la seva conducta. Com a exemple dins l'exemple, el que sento a la ràdio narrat per una familiar, no sé si esposa o mare: va ser increpat en ple carrer per un senyor -que a més acompanyava un nen de curta edat-, i no com a independentista o amb retrets per haver-se negat a atendre a un policia al seu establiment, sinó purament com a catalán de mierda.

És la mena d'actitud que és més rara -penso honestament- entre les files independentistes. Potser no som ja en la revolució dels somriures, però la gent que podem identificar en aquest bloc no sembla haver caigut encara en una batalla d'un estil tan poc civilitzat. I no hauria de fer-ho, ni tampoc el bàndol opositor, si tots fóssim capaços de veure l'adversari com l'element necessari per fer tirar endavant la nostra societat. Si tots ens poséssim una mica orientals i sabéssim que cada jing ha de correspondre's amb el seu jang -o a l'inrevés-, i que tot moviment pendular suposa que cal recórrer un camí d'una punta a l'altra per poder trobar-nos en l'eix central.

TREURE PIT

Potser una de les expressions més gràfiques que tenen a veure amb el nostre comportament, i segurament estesa a moltes llengües, sigui la de treure pit, com a imatge del sentiment d'orgull o del tarannà orgullós. És evident que els representants de l'Estat espanyol van aquests dies traient pit en relació al tema que sembla que ocupa gairebé la totalitat del seu exercici, el de sotmetre la revolta catalana. Després dels tràngols passats al mes d'octubre i la sacsejada patida a les eleccions del 21 de desembre, estan fermament convençuts d'haver sufocat aquesta rebel·lió i, com deia una de les seves adalils mediàtiques més prominents, l'Ana Rosa Quintana de Tele5, acabat amb el prussés.

La Quintana ho deia a tall de la pretesa enorme exclusiva que suposava difondre la captura de pantalla del mòbil del conseller Antoni Comín amb els missatges de desànim del president Puigdemont. Amb ser molt greu violar la intimitat de les comunicacions, no és la mostra més crua del retorçament de les normes de l'Estat de Dret que estem veient que usa el triple front espanyolista (polític, judicial-policial i mediàtic) aquests mesos.

Segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja deia, vantant-se, abans de les eleccions, d'haver escapçat l'independentisme, la tàctica de l'aparell judicial-polical és tallar el cap que s'atreveix a sortir de la línia de la legalitat que ell mateix ha imposat, o imposa cada dia amb noves interpretacions retorçades de les normes d'aquest intangible que en boca de tots els seus portaveus es redueix a la llei, una llei que ja ha adquirit caires mítics, o potser religiosos, i que a mi em remet a les imatges de malson de Kafka sobre aquell castell enlairat, altiu i llunyà d'on surten les enigmàtiques proclames del poder.

Les últimes resolucions del jutge instructor del Tribunal Suprem, el ja famós Llarena, en què manté a la presó el conseller Forn o el vicepresident Junqueras, i que s'emparen en les seves conviccions més que no en atribuir-los actes que per molt que hagi volgut buscar sota les pedres no han comès, és una mostra ja insuperable de fins a on arriba l'Estat espanyol, sense dissimular, per mantenir la seva unitat.

Caldrà veure quin recorregut tindran les reclamacions i recursos de l'independentisme, en l'àmbit intern i en l'internacional, contra tals abusos de dret. Probablement tenen moltes possibilitats d'acabar prosperant, però a llarg termini. I aquesta és una de les claus: el temps. L'Estat juga a curtíssim termini i no té una estratègia ni una visió d'horitzó llarg. Treu pit per haver guanyat alguns batalles i creu que podrà sostenir la tàctica amb què les ha guanyat.

Aquesta tàctica és la que ha mantingut al poder tots els tirans i tots els cappo mafiosos: la de l'aplicació de la violència contra els qui es rebel·len contra el seu poder i l'administració de la por contra els potencials rebels. Però tard o d'hora aquesta tàctica esdevé insostenible i el gegant que treu pit acaba descobrint els seus peus de fang.

EL DELIRI NACIONALISTA

El 21D dissenyat pel govern Rajoy com a part essencial del seu projecte de 155 ha acabat en un fracàs de Mariano Rajoy i, com molts pronosticaven, resultarà ser la seva tomba política. O hauria de ser-ho, en un país decent. Cosa que està per veure si ho és, Espanya.

De fet, avui ha de ser un mal dia per a Rajoy i el PP, després de la desfeta en tota regla d'ahir que ha estat seguida, a més, amb molta atenció per Europa i el món sencer. Deia Tarradellas, el nostre president de la Generalitat llargs anys a l'exili, que en política es pot fer tot menys el ridícul. Bé, Rajoy el va fer ahir. Però, per si faltava algun detall, avui el Tribunal Constitucional estima parcialment el recurs de la Generalitat contra la indemnització a Florentino Pérez pel cas Castor. No queda clar si Florentino haurà de retornar el 1.350 milions d'euros rebuts a canvi de posar en perill la seguretat d'una àmplia zona del país amb el projecte de dipòsit soterrat de gas , però el cop d'efecte és dels que fa recuperar la fe en el sistema legal espanyol. Ho acabarem de creure si, com n'estic convençut, el mateix TC acaba tombant l'aplicació del 155 per part del govern espanyol.

Tanmateix, el que no sembla que s'hagi d'aturar ara per ara és la persecució judicial contra l'independentisme en les diferents causes que ara ha acumulat el jutge instructor del Tribunal Suprem, Pablo Llanera. Just ahir sabíem que s'ha unit a la causa un informe de la Guàrdia Civil on, entre d'altres coses, atribueix a les mobilitzacions ciutadanes, especialment les de les últimes diades de l'11 de setembre, ser el germen del rebuig, quan no l'odi, a l'estat espanyol i les seves institucions.  Posar en negre sobre blanc una acusació així contra unes mobilitzacions modèliques quant a civisme i pacifisme, lloades arreu del món, només pot indicar que, en efecte, els que han emmalaltit d'aquest odi són algunes d'aquestes institucions espanyoles.

I és que per llegir correctament el que pensen els que sostenen aquest entrellat de poders públics i mitjans afins que constitueix el nucli dur de l'Espanya que carrega contra el moviment independentista català, només hem de llegir el que li atribueix a aquest: si parla de rebuig i odi contra l'Estat espanyol, llegirem el seu rebuig i odi contra la Catalunya que es vol independent.

En l'expressió molt cara a aquests mateixos mitjans oficials i oficiosos de l'Estat, el deliri nacionalista de Puigdemont i els seus -recorden quan era cosa de Mas i Puigdemont només el seu titella?-, és en veritat el deliri nacionalista que impregna la seva mirada i vessa fins i tot en els informes policials que acaben en un alt tribunal.

L'OBSESSIÓ DE PROHIBIR

La repressió social i política compta amb molts fronts i moltes vies, com estem veient en l'insuportable desgranar diari d'accions que persegueixen el moviment independentista català, segurament amb l'objecte de fer trontollar el suport popular a les diferents candidatures d'aquest caire que es presenten a les properes eleccions il·legítimes del 21D. A banda del front judicial i policial, hem vist com es recorre a vies menys òbvies però no precisament noves. Així, l'escanyament econòmic que ara amenaça la viabilitat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -gran bèstia negra de l'unionisme- i altres institucions culturals de retruc, per la via d'una curiosa reinterpretació de les normes de l'IVA per part d'Hisenda, que aplica de manera retroactiva. Tribunals de cuentas intervenint allà on els jutjats van sentenciar en contra i reclamant als capdavanters de la consulta popular del 9N una milionària indemnització, Juntes Electorals prohibint l'ús de símbols que puguin cridar a la solidaritat amb els presos polítics, denúncies de polítics i ciutadans a l'escola catalana -l'altra gran bestia negra-, etc, són altres de les formes en què l'Estat actua dia sí i dia també per assegurar el que ells diuen retorn a la legalitat.

Ben mirat, la legalitat es confon amb la prohibició de tot allò que no és permès, en un estat autoritari. L'obsessió de prohibir és, per dir-ho així, la prova del cotó d'un estat d'aquestes característiques. Aquesta obsessió va de la mà d'una ideologia que fa del ciutadà un etern adolescent o infant al qual se l'ha de vigilar, reprimir i castigar per al seu bé, per part d'un papa Estat que vetlla no ja pel manteniment d'una convivència social -ja no parlem de promoure el benestar i el progrés general-, sinó per l'adequació de les conductes i fins i tot del pensament dels individus a les normes que determinen la moral pública acceptable.

Què en deia Magnus T. Pfaff d'aquesta mania de prohibir? Tot i morir després de la revolució de maig de 1968 i de l'eclosió d'aquell joiós crit de "Prohibit prohibir", no va escriure res sobre aquell temps que li va arribar potser ja massa gran i retirat. Més aviat sembla que hi va reaccionar amb certa reticència. A "La ficció de la democràcia", escrita potser uns anys abans però apareguda tot just acabats aquells vents revoltosos, no esquivava tanmateix la qüestió de la prohibició. En un capítol íntegrament dedicat a Hobbes, el criticava amb virulència. Segons el mestre de Turíngia, Hobbes va crear en la seva elaboració del consentiment en la delegació del poder de cada ciutadà en mans d'un governant només una burda excusa per a la imposició de l'absolutisme. Per a ell, el poder sobre la pròpia vida és indelegable. La demostració és precisament la implantació de normes prohibitives que mostren clarament que els ciutadans no han delegat pacíficament el seu poder i han de ser castigats per fer-ho, a menys que es vulgui apel·lar, com el pensador anglès, a un mític passat. Aquesta crítica, per cert, ens recorda un dels arguments claus del bloc constitucionalista, segons el qual Catalunya hauria consentit a desprendre's del seu autogovern en ratificar la Constitució de 1978, és a dir, dues generacions abans que la que ara arriba a la majoria d'edat.

Pfaff no era en canvi un llibertari pròpiament, quant en el mateix llibre ataca la postura de Rousseau i l'altre mite de la Il·lustració, el del bon salvatge. Per al pensador alemany, l'home ha de ser reprimit, i si escau castigat, abans de l'edat adulta tant com convingui per assegurar que sap fer un ús noble de la seva llibertat. Bàsicament, que no l'usa en detriment de la dels altres. Arribava a anar més enllà: segons el seu parer, els que han estat educats sota la noció que la seva llibertat no coneix altres límits que els autoimposats, seran els grans tirans de demà, ja que no reconeixeran cap límit a la seva capacitat d'imposar el seu criteri sobre els altres.

Pfaff era, sí, de tendències anarquistes quan s'enfrontava al predomini dels aparells burocràtics i militars dels estats. Per a ell, els principis de jerarquia que presideixen aquest entramat eren la mort de la democràcia i la base de la ficció de la democràcia burgesa, quant responia en realitat a una delegació plenipotenciària de  la llibertat individual en mans d'una cadena de comandaments que impedia l'elaboració d'un veritable consentiment en l'execució de les polítiques públiques, i particularment de la força repressiva. La delegació és la perversió de la representació, assegurava, enfrontant el model de la democràcia grega de ciutadans lliures amb el de la denominada democràcia parlamentària. En especial, va disparar contra les dites monarquies parlamentàries, com l'espanyola, de les quals deia que els alemanys havien aconseguit alliberar-se gràcies a una derrota humiliant -la Gran Guerra-, i que són el model emblemàtic i més evident de la pervivència del fals mite hobbesià del consentiment col·lectiu en l'atribució del poder.

Pfaff proporcionava, tanmateix, tesis intermitges i considerava que alguns règims havien assolit més graus de democràcia que altres, i en general examinava aquesta gradació en funció de la capacitat del règim d'elaborar transaccions, pactes i consultes populars. Distingia així entre règims absolutistes o de línia jeràrquica, i liberal o de línia pactista. En una succinta classificació, situava Espanya entre els primers, òbviament, però també algunes -fictícies- democràcies.

Potser en una anàlisi històrica, podríem arribar a la conclusió que la línia absolutista i jeràrquica és consubstancial a l'estat espanyol des del seu precendent en el regne castellà que topa i acaba sotmetent per les armes els regnes de la Corona d'Aragó, d'una línia marcadament pactista.  Cal apuntar aquí que el pactisme català no es remet,com alguns erròniament interpreten, a un acord entre monarques, sinó al del monarca amb els estaments i ciutadans que governa, un pacte que no és indefinit ni gratuït. El xoc de trens famós entre Catalunya i Espanya és, així, en els seus fonaments un xoc de cultures polítiques  que tenen a veure amb els respectives bases socials i amb la forma en què els ciutadans són capaços d'organitzar-se.

Per dir-ho amb Pfaff: un poble que ha estat educat en el consentiment de la delegació de la seva llibertat acceptarà gustosament totes les prohibicions de què serà objecte, ja que es reconeixerà només en i dins els límits que aquestes prohibicions li imposen.