TREURE PIT

Potser una de les expressions més gràfiques que tenen a veure amb el nostre comportament, i segurament estesa a moltes llengües, sigui la de treure pit, com a imatge del sentiment d'orgull o del tarannà orgullós. És evident que els representants de l'Estat espanyol van aquests dies traient pit en relació al tema que sembla que ocupa gairebé la totalitat del seu exercici, el de sotmetre la revolta catalana. Després dels tràngols passats al mes d'octubre i la sacsejada patida a les eleccions del 21 de desembre, estan fermament convençuts d'haver sufocat aquesta rebel·lió i, com deia una de les seves adalils mediàtiques més prominents, l'Ana Rosa Quintana de Tele5, acabat amb el prussés.

La Quintana ho deia a tall de la pretesa enorme exclusiva que suposava difondre la captura de pantalla del mòbil del conseller Antoni Comín amb els missatges de desànim del president Puigdemont. Amb ser molt greu violar la intimitat de les comunicacions, no és la mostra més crua del retorçament de les normes de l'Estat de Dret que estem veient que usa el triple front espanyolista (polític, judicial-policial i mediàtic) aquests mesos.

Segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ja deia, vantant-se, abans de les eleccions, d'haver escapçat l'independentisme, la tàctica de l'aparell judicial-polical és tallar el cap que s'atreveix a sortir de la línia de la legalitat que ell mateix ha imposat, o imposa cada dia amb noves interpretacions retorçades de les normes d'aquest intangible que en boca de tots els seus portaveus es redueix a la llei, una llei que ja ha adquirit caires mítics, o potser religiosos, i que a mi em remet a les imatges de malson de Kafka sobre aquell castell enlairat, altiu i llunyà d'on surten les enigmàtiques proclames del poder.

Les últimes resolucions del jutge instructor del Tribunal Suprem, el ja famós Llarena, en què manté a la presó el conseller Forn o el vicepresident Junqueras, i que s'emparen en les seves conviccions més que no en atribuir-los actes que per molt que hagi volgut buscar sota les pedres no han comès, és una mostra ja insuperable de fins a on arriba l'Estat espanyol, sense dissimular, per mantenir la seva unitat.

Caldrà veure quin recorregut tindran les reclamacions i recursos de l'independentisme, en l'àmbit intern i en l'internacional, contra tals abusos de dret. Probablement tenen moltes possibilitats d'acabar prosperant, però a llarg termini. I aquesta és una de les claus: el temps. L'Estat juga a curtíssim termini i no té una estratègia ni una visió d'horitzó llarg. Treu pit per haver guanyat alguns batalles i creu que podrà sostenir la tàctica amb què les ha guanyat.

Aquesta tàctica és la que ha mantingut al poder tots els tirans i tots els cappo mafiosos: la de l'aplicació de la violència contra els qui es rebel·len contra el seu poder i l'administració de la por contra els potencials rebels. Però tard o d'hora aquesta tàctica esdevé insostenible i el gegant que treu pit acaba descobrint els seus peus de fang.