NO ENS FIQUEM EN POLÍTICA

Mariano Rajoy va tornar aquesta setmana a l'escenari on va fer cèlebre la frase "i l'europea?", el plató d'Onda Cero, amb el mateix periodista, Carlos Alsina. I va tornar a demostrar que davant un periodista mitjanament incisiu ensopega un i altre cop en la pedra de la seva absoluta manca de coneixements dels temes que haurien de preocupar tot un president del govern espanyol. Fins al punt que hi ha qui sosté la teoria que ho fa expressament perquè el personal faci acudits sobre ell i passi per alt temes tan bruts com la corrupció del seu partit, que l'esquitxa a ell mateix de ple. No crec que sigui així: simplement, la seva ment no està ara per ara capacitada per a més. I el que és més evident: això no li preocupa, perquè al cap i a la fi així ha aconseguit surar al capdamunt del poder durant dècades.

La seva tàctica sembla apresa del qui sens dubte és el mentor polític d'ell i de bona part -si no tota- la cúpula del seu partit, altrament dit organització criminal per alguns jutges i fiscal que investiguen els nombrosos casos que té oberts. Em refereixo a l'anterior cap de l'Estat, el general Franco, aquell home que des del PP es neguen a considerar dictador -mentre titllen de nazis els independentistes catalans-. És cèlebre la frase de Franco dirigida, ara no recordo si al seu successor, el rei emèrit, o a algun altre personatge: vostè faci com jo, no es fiqui en política i li anirà estupendament.

I és que entre les bajanades monumentals que va deixar anar en aquesta entrevista (que podeu seguir en resum per exemple al web de la Sexta), la que potser retrata millor la mentalitat d'aquest senyor és la seva resposta a la pregunta sobre com combatre la bretxa salarial entre homes i dones, que és a Espanya una de els més altes de l'anomenat món occidental. No nos metamos en eso, va respondre el president. No ens hi fiquem, en política. Deixem que els empresaris facin la seva tasca, i nosaltres al que ens toca: a llegir el Marca i a gandulejar.

Aquesta, si es limités a això, seria una doctrina neoliberal pura que caldria analitzar com pot tenir el suport popular que té, en aquest país i en d'altres. Però que evidentment encobreix una realitat molt més complexa. L'Estat sí s'hi fica en l'economia i en les relacions laborals, sí protegeix determinades empreses i determinats sectors de la producció que els oligopolis nacionals han aconseguit reservar-se enfront de les transnacionals voraces que a poc a poc han anat menjant-se sectors complets de les produccions de tot el planeta. Aquest proteccionisme ocult, que preserva aquestes mateixes transnacionals allà on els convé, es manifesta en tota la seva cruesa quan es tracta del gran pastís de la seguretat i l'ordre públic, el tradicional paper de gendarme que sempre se li ha reservat a l'Estat burgès. 

Ho veiem transparentment quan es tracta de reprimir el sector rebels i refractaris a aquest ordre econòmic, aquesta llei del mercat que proclamen, o al seu ordre polític, les bases del règim que els asseguren el governall. Ho veiem ara els catalans que hem desafiat la unitat de l'Estat i hem fet trontollar l'ordre econòmic del qual és vassall. 

I ho veiem en l'augment constant de la despesa militar que els dirigents de l'imperi estan imposant arreu. La despesa militar és una magnífica arma -mai millor dit- que els permet mantenir els seus sector de producció protegits i alhora posa en cintura les poblacions que poden tenir la temptació de qüestionar el magnífic ordre dels poderosos. El que tant adoren els qui, com Rajoy, no es fiquen en política i preserven així la seva còmoda butaca des d'on escampen la seva mirada mandrosa i cínica sobre les glòries i misèries del poble que els vota, obedient i mesell.