VÈNCER, NO PAS CONVÈNCER

La renúncia explícita a la via unilateral ahir, al Tribunal Suprem, de diversos dels encausats pel jutge instructor que duu a terme la macrocausa contra l'independentisme català, se celebra avui sense rubor a l'amplificador del poder judicial-policial espanyol, que és el que abans es coneixia com a quart poder i que avui no passa de ser això, el seu altaveu.

Ja ahir mateix l'encara delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, advertia tot cofoi que ja sabem què passa quan l'Estat espanyol es veu atacat de manera ferma. La clau és l'adjectiu, ferm. No pas de forma violenta, acompanyada de la força o per la imposició, simplement fermament. Encara que sigui de la forma més democràtica i pacífica. Basta que sigui ferma, és a dir, determinada, viable i factible. El que fa que l'Estat espanyoles es defensi, i això traduït vol dir elimini, contra qualsevol amenaça, es que atempti de manera eficient contra la seva sacrosanta unitat o contra el règim essencial que sustenta el seu aparell -els seus IBEX 35, les seves llotges del Bernabeu, etc-. Ja es preocuparà el seu aparell jurídico-policial i el seu altaveu mediàtic de construir el relat que justifiqui la seva repressió, com ho està fent la fiscalia del Tribunal Suprem i el seu instructor Pablo Llarena, convertits tots per a l'ocasió en un nou tribunal especial que ha susbtituït l'Audiència Nacional. Encara no se sap per què i sota quines lleis, tant aquest darrer tribunal especial hereu del Tribunal de l'Ordre Públic franquista com el que l'ha desplaçat a ell -i als tribunals ordinaris que havien obert causes connexes-, aquest Suprem esdevingut ara el TOP dels tops del sistema judicial repressiu que tan orgullosament publicita Millo. Però no importa. Els advocats dels encausats, i consti que no ho critico, estan més preocupats de fer sortir els seus defensats de la presó que de minúcies jurisdiccionals i altres qüestions que els durien de ple al marasme de la política en què s'han vist atrapats els Jordis, Joquaim Forn, Oriol Junqueras i la llista que cada dia s'amplia d'investigats.

Imaginem ara un país que, davant el que encara titllen d'órdago independentista, hagués triat la via britànica: hagués aplicat de veres la via negociada a la qual ara fan jurar lleialtat als empresonats per tal de perdonar-los momentàniament la pena preventiva de la presó. Imaginem que haguessin abordat un referèndum pactat i s'haguessin aplicat a una campanya intel·ligent de tergiversació i manipulació astuta de les dades i els fets que formen la base de les reivindicacions independentistes. Imaginem que en lloc del garrot haguessin fet anar els arguments -esbiaxiats en el que convingués, que d'això també han mostrat ser hàbils-. Imaginem que arribem a un 1 d'octubre o un 1 de desembre o el dia que fos amb urnes i una pregunta clara avalada pel seu totpoderós Estat. Hauria el resultat estat molt diferent al que insinua la divisió de forces del 21 de desembre? Probablement, si de cas, s'hauria decantat a l'alça cap a l'unionisme.

En lloc de la frustració, la impotència i la ràbia generada entre les files del reprimit independentisme, haurien generat sentiments de decepció, hauria laminat també la seva legítima il·lusió, però haurien acosenguit tancar el debat. Ara, el debat continua obert, soterrat i explosiu. Ara sí, com en les profecies autocomplertes, els que pregonaven irresponsablement la fractura de la societat catalana, han aconseguit dividir els catalans d'una forma difícilment reconciliable. Molt menys quan l'unionisme continua, no solament negant la seva violència, sinó mirant d'adjudicar-la al bàndol contrari.

Ja els ho va advertir Miguel de Unamuno, en els dies inicials de la guerra civil que l'Espanya irredempta que avui encarnen el govern del PP i els seus incondicionals, poden vèncer així. Però no convèncer. I així es va fent més gran la bretxa, més profunda la ferida.