VENEN A PER NOSALTRES

Després d'haver vist anit al programa de TV3 "Sense ficció" dos documentals seguits, la producció de Mediapro sobre l'1 d'octubre, i l'oscaritzada pel·lícula de Laura Poitras sobre el cas d'Edward Snowden ("Citizen four"), és obligatori arribar a la conclusió que vivim en un món on les llibertats bàsiques i els drets socials que creiem assentats en les societats anomenades lliures, les també anomenades democràcies occidentals, estan sota qüestió a causa de l'acció dels estats que en teoria les encarnen i fins i tot nominalment les defensen.

El magnífic documental sobre Edward Snowden, que mostra el procés amb què aquest treballador dels serveis de seguretat estatunidenc desvela fins on arriba el grau de control de totes les comunicacions a la xarxa, no solament dels Estats Units sinó de tot el món, ens ensenya també que les repressions que avui se'ns estan fent tan paleses a l'Estat espanyol a causa de la lluita contra l'independentisme català, en realitat formen part d'una manera d'actuar pròpia del que són les democràcies teòricament avançades. Varien els matisos i les finalitats, però el modus operandi té una base comuna. Perquè una de les coses que deixa clara aquesta pel·lícula, la denúncia d'Snowden i la dels periodistes que van col·laborar amb ell a fer-la circular, és que el sistema d'escolta i espionatge d'internet i totes les teelcomunicacions que promouen les agències de seguretat estatunidenques (NSA i CIA), s'han exportat arreu del món a fi d'aconseguir la col·laboració d'altres estats aliats, i a canvi de cedir-ne l'ús i la tecnologia a aquests mateixos estats.

Ara bé, el que no queda tan clar és per què tot aquest dispositiu que no discrimina en principi l'objectiu d'un exhaustiu control. Probablement, en el cas dels Estats Units, es tracta de posar-se la bena abans de la ferida: conèixer bé tota la població per detectar un potencial risc en l'ús d'aquesta mateixa població de la seva llibertat de pensament, pensament i expressió. Risc de què?

En el cas de l'Estat espanyol, l'objectiu de la repressió en el cas de l'independentisme català és notori, i a més ha corregut arreu del món amb les imatges captades l'1 d'octubre, del qual el documental dirigit per Lluís Arcarazo és una excel·lent representació. Després de l'1 d'octubre, i abans, tenim tanmateix un reguitzell continu d'accions de l'aparell policial i judicial espanyol que mira de dinamitar el que el moviment per la independència, ara més aviat per una República catalana, havia tingut i té de més alliberador: la capacitat autoorganitzativa de l'activisme. No s'escapa a ningú que un pilar d'aquesta capacitat és la de la llibertat i eficiència en la comunicació que proporciona la xarxa i les xarxes socials. Per això és en ella que se centra la persecució de les forces de l'ordre.

Naturalment, aquesta persecució no és nova, ni aquí ni als Estats Units. El que ha variat és el mètode i l'accent. I, pel que fa a la seva visibilitat, això l'ha fet més evident. Gràcies als Snowden i Assange, a nivell mundial. I gràcies a haver apuntat contra una àmplia capa de la població en el cas nostre. Els catalans estem provant una medecina que col·lectius més reduïts, considerats antisistema, han tastat a bastament des de fa anys. Com ho prova aquest vídeo del raper català Pablo Hasel, avui l'exercici de la simple llibertat d'expressió pot ser sospitós. Els casos d'un jove gallec i una anciana valenciana denunciats per enfrontar-se a manifestants feixistes contra el referèndum català demostren que una actitud pot ser jutjada de diferent forma en funció de quina sigui la finalitat política que persegueixi. I és que el fet diferencial de la democràcia made in Spain és que mai no ha trencat amb el feixisme inserit en les estructures de l'Estat, i que contamina fins i tot els mitjans de difusió, públics i privats, tots ells al servei de la causa com un sol home.

Almenys en el cas Snowden s'evidencia que, amb totes les cauteles, dubtes i pors, els mitjans de comunicació de països com els Estats Units, el Regne Unit o Alemanya, tenen un marge de llibertat, igual que almenys alguns estaments del seu sistema judicial. I que la denúncia de la situació encara és capaç d'alertar l'opinió pública i, si més no, suscitar l'escàndol. Una reacció que hem trobat a faltar no solament en la majoria dels mitjans espanyols sinó en la gram majoria de la seva intel·lectualitat i en moltes capes de la seva població. 

Més que mai és en vigor el poema de Bertold Brecht que ens advertia que no reaccionar quan van a pels altres ens farà lamentar-ho quan ens adonem, massa tard, que venen a per nosaltres.