DE L’ARROGÀNCIA I DEL RIDÍCUL

Va ser un il·lustre poeta espanyol de la generació del 98, aquella generació ferida per la crisi imperialista del regne espanyol que esclata al 98 –i que s’arrossega intermitentment al llarg de tot el segle XX, amb les darreres possessions africanes-, qui va dir que aquesta Espanya menysprea tot el que ignora. Antonio Machado, mort en el curt exili, era un lúcid observador de l’Espanya caïnita que es reafirma en l’opressió sobre l’altre i que, tanmateix, mira d’anihilar-lo, sense importar-li que la seva pròpia identitat es vegi compromesa en l’intent.

En el cas dels catalans, aquest comportament arriba al paroxisme: l’espanyolisme imperial es nega a veure’s com a tal per la via d’afirmar que l’altre –el català- és en realitat una part essencial d’ella mateix –o almenys una perifèria irrenunciable del seu propi cos-, però alhora es veu incapaç d’integrar-lo com a veritable part del seu Jo.

Espanya com a entitat politicoadministrativa –que per tant té una base social i històrica que li proporciona la matèria- es nega a l’evolució més enllà d’alguns aspectes cosmètics i per tant la forma de què es dota pot variar en diverses manifestacions del seu règim constitucional, però en la seva base manté aquesta tensió entre la seva personalitat imperial i la seva profunda negació de la heterogeneïtat del seu corpus –i fins i tot del món, al qual en efecte denigra per la via d’ignorar-lo-. La seva sortida, en conseqüència, davant el conflicte, és la repressió. Una repressió doble: per una banda, reprimint el seu impuls autodestructiu mostrant un aspecte arrogant, ara fatxenda ara hipòcritament refinat, per tal d’encobrir la inseguretat dels seus complexos íntims davant un món que no governa ni encerta a entendre. Per altra banda, reprimint l’altre per la via violenta.

La violència contra Catalunya s’ha mostrat en el seu rigor més físic el dia 1 d’octubre, i per la via més sibil·lina i legalista en totes les accions comandades per l’aparell judicial. Bona part del món ho ha comprès, encara que el defensi la patent de cors d’un Estat en un ordre internacional que manté acurats equilibris de poder per tal de mantenir l’aparença d’estabilitat que desitja imposar el protogovern mundial constituït pels organismes internacionals i les grans corporacions mercantils transnacionals i els seus estats satèl·lits. Aquest avantatge de sortida que li confereix l’statu quo manté surant un Estat a la deriva, a la vora de l’hecatombe econòmica, que com l’emperador del conte es passeja nu sota una falsa vestimenta democràtica. Que continua amb aquests favors es va poder veure aquests dies amb la compareixença del president Puigdemont a una universitat danesa, on una professora autòctona el va interpel·lar durament acusant-lo de personificar una visió etnicista de l’Estat-nació, que és justament el contrari del que l’independentisme ha sabut abraçar per alliberar-se de l’asfixiant abraçada de l’ós espanyol.

 Sobre aquest punt de suport, com un dels precursors de l’imperialisme espanyol, el cardenal Cisneros,  va saber expressar, Espanya vol moure el món, fins al punt de relliscar decididament cap al fracàs quan es veu incapaç de mesurar les seves forces. Que el sistema judicial espanyol hagi hagut de retirar la seva ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont a Bèlgica o hagi renunciat a presentar-la a Dinamarca és una mostra de la seva feblesa, que cau en un involuntari toc d’humor. Així, quan el jutge del Tribunal Suprem assegura que no va cursar l’ordre perquè això era exactament el que esperava Puigdemont, ens recorda aquella escena d’”Aterriza como puedas” en què Robert Stack renuncia a fer una de les poques accions que pot salvar l’avió perquè això és el que (ells... que no se sap qui són) esperen que faci.

El súmmum del fracàs del sistema ha estat el rebuig del Consell d’Europa a triar el candidat oficial del govern espanyol per cobrir una plaça al Tribunal Europeu dels Drets Humans, l’expresident del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos, fidel servidor del govern en la causa contra Catalunya i antic membre del propi partit. Pérez de los Cobos havia mentit sobre el seu domini dels idiomes pensant que Europa és com aquest país, on matèria i forma s’adapten a les necessitats superiors dels interessos que ells creuen encarnar.

I, de vegades, com diria el meu Magnus T. Pfaff, ni que sigui com a justícia poètica, la supèrbia fa mesurar malament les passes i fa incórrer el fatu en un espantós ridícul.