Un bloc en contra del mercantilisme a l'art. Un bloc a favor de l'art , a favor de l'artista.
31/10/09
CRÍTICA I PELL FINA
Pacheco ho diu en un context autocrític amb la seva pròpia obra però més endavant denota que també dispara cap a fora, quan diu: ya nadie admite la crítica. Eso se acabó con los cafés. Hay que acostumbrarse de nuevo a que la gente no esté de acuerdo en todo contigo, que no te diga que todo lo que escribes está bien. Porque si yo ahora le digo a alguine: oye, no me gustó... No lo acepta. Eso es impensable ahora...
A part de l'evident exageració de l'estirabot que atribueix a Mayans, no li manca raó quan parla de l'elevada manca de consciència autocrítica en el món actual. O, potser, més aviat de manca de capacitat d'encaixar la crítica aliena. Ja se sap, jo em puc menystenir, però no admetré que tu ho facis, encara que sigui usant els mateixos termes. Per dir-ho així, tots hem desenvolupat un grau de pell molt fina que ens fa especialment intolerants al subratllat dels defectes de les nostres obres. I parlo no solament dels artistes professionalitzatz, sinó dels cercles més aficionats, quan avui proliferen als webs de publicació artística o a les anomenades xarxes socials. El que demostra que no és qüestió de pur zel comercial, sinó que entra dins l'egolatria més pura. Fins i tot es pot estendre als judicis contradictoris amb els nostres gustos sobre obres alienes. Més d'un cop he experimentat personalment una perceptible ofensa en persones amb qui he discrepat de la seva valoració laudatòria d'algun llibre, pel·lícula, disc, etc.
Crec que hauríem d'aconseguir un equilibri entre comprensible adhesió en base a l'amistat i la sana capacitat de crítica. De l'elogi s'aprèn poc, de la crítica molt. La veritable amistat, doncs, hauria de valorar més el subratllat de defectes que el suport incondicional.
Una altra cosa és carregar amb tot l'equip contra els muntatge de mercadotècnia que en definitiva enverina l'art. Estic pensant, com no, en el Planeta i engendres similars, que suposen una preversió tan gran de la creació artística que tota crítica em sembla poca, encara que sigui en injust perjudici de les obres i autors premiats. Ho confesso sense embuts: tinc un prejudici inflexible contra les obres premiades per aquest tipus de festivals. De fet, un prejudici tan gran que sol estendre's a l'obra sencera dels autors. Recomano la lectura del comentari al Babelia d'avui de Manuel Rodríguez Rivero, una peça de causticitat exemplar.
El Planeta i els centenars de premis literaris que es donen a Espanya cada any -una singularitat carpetovetònica-, són un dels fils de la xarxa de complicitats que, com diu Rodríguez Rivero, ens pringa a tots , i que es reprodueix any rera any en forma de monumental insult a la intel·ligència col·lectiva.
21/10/09
COM BLANQUEJAR UNA DEMOCRÀCIA CORRUPTA
En el seu llibre "Political corruption: concepts and contexts", Arnold Heidenheimer i Michael Johnston (accessible parcialment a books.google), parlen de diferents tipus de corrupció política. Una de les definicions que fan anar és la corrupció blanca. Segons la seva definició, "(la seva) característica determinant és que es tracta d'un tipus situat en una línia-frontera, en què ni el públic ni els funcionaris públics el consideren punible. Sovint no viola clarament ni absolutament la llei" (la traducció és pròpia).
Es tracta, en efecte, d'una línia difusa, plena de zones grises. De fet, juga en els marges de la llei, aquelles zones en què, com diuen els autors, la llei que ha volgut tipificar les conductes de corruptes no ha pogut entrar. Com citen ells mateixos, la llei que miri de prescriure un catàleg de conductes reprensives en aquest terreny, ja comporta la llavor de la seva neutralització, ja que serà impossible que abasti totes les conductes possibles en el camp de la corrupció.
Una altra característica essencial és que, quan tals actes esdevenen públics, no es dóna una reprensió generalitzada. Més aviat, com il·lustrativament diuen, els potencials xiuladors que cridarien l'atenció sobre tals conductes romanen en silenci.
En definitiva, es tracta de l'etern conflicte entre legalitat i legitimitat, quan aquesta guanya terreny i passa a considerar que no s'entra en els marges de la il·legalitat encara que les normes sí ho consideren.
Els autors exposen alguns exemples del sistema polític israelià, com l'acceptació de determinats regals per part de funcionaris. Són exemples que podríem trobar, segurament, en tots els aparells de poder, públics i privats. Però, en el moment actual, ¿es pot dir que som davant d'una amenaça de la generalització de l'apreciació com a blanques de conductes que clarament suposen abús de poder (amb totes les seves conseqüències de pràctiques de malversació de fons públics, prevaricacions, estafes, apropiacions indegudes, falsedats, evasions fiscals, etc)?
Considero que encara no hi som, dins d'això. No crec que pel fet que en alguns sistemes polítics (centrant-nos en els democràtics, que són els únics que poden permetre una certa transparència en aquestes apreciacions) hagin estat particularment envaïts per aquest virus pressuposi que les opinions públiques en general hagin començat a canviar de consciència quant a casos veritablement clamorosos de suborns o d'utilització del poder polític per a interessos particulars, bé per assegurar-se una posició o un tracte favorable en el domini públic, bé per directament desviar fons i cabals públics.
Tanmateix, sí que sembla que hem arribat a veure com en determinats casos, comesos per representants directes de la voluntat popular (càrrecs polítics d'elecció directa), aquests, no solament no aprecien la il·legalitat de les seves conductes, sinó que s'estimen legitimitats en tals conductes pel les votacions que els ratifiquen al seu lloc (o per les enquestes d'opinió que els continuen donant suport). En alguns casos, en efecte, si no s'arriba a una clara alteració de tota la consciència col·lectiva, sí que es dóna un trencament de l'apreciació popular en sectors radicalment oposats: els qui comprenen els corruptes i els qui encara s'inclinen a xiular-los.
Sovint això no està molt clar, ja que s'emmascara la comprensió amb l'atribució de conductes tergiversadores i sectàries als acusadors (siguin els habituals xiuladors, premsa i aparells judicials, o fins i tot una part de la població), i es nega, almenys parcialment, la realitat de les conductes punibles. En altres, i és el cas del règim de Berlusconi, s'ha arribat a mirar d'imposar una adequació de la legalitat al propi concepte de la legitimitat, per la via del control de l'aparell legislatiu. A Berlusconi, de moment, l'ha frenat el sistema constitucional italià i els controls que aquest preveu, però durant anys ha esquivat l'assetjament dels seus detractors amb un descarat control dels mecanismes legals.
Berlusconi ha carregat amb tota la força dialèctica de la seva demagògia contra una presumpta conspiració de jutges d'esquerra que el perseguirien (jutges que creuen en la legalitat,potser?), i asssegura que s'hi enfrontarà amb la veritat pel davant, però amb l'altra mà ha posat a treballar als seus advocats feixistoides (ho dic per la seva declarada afiliació política) a preparar nous subterfugis legalistoides (ho dic per la seva dubtosa costitucionalitat) per evitar els processos judicials a què ara s'enfronta de nou, un cop anul·lats els obstacles que el seu propi govern havia elevat.
En un altre extrem, de vegades són els aparells burocràtics de l'administració de justícia els que tendeixen a ser tolerants amb les conductes il·legals, empesos per una visió relaxada de la legislació en pro d'un particular sentiment de la legitimitat. Sol ser el cas de l'aplicació de criteris relativistes de tipus corporatiu o de classe. Un cas bastant evident sembla el del cas Millet, on el jutge instructor s'està revelant escandalosament contemporitzador amb els implicats, malgrat la gran quantitat de proves de corrupció que ja han sortit a la llum pública. Un cas habitual, en efecte, als processos penals, on l'aplicació es modera per la sola consideració d'una transcendència indesitjada de la norma, que es presumeix massa severa per al cas concret , oblidant tal vegada que les normes també han de complir amb l'objectiu de refrenar la tendència a infringir la llei de totes les persones (prevenció general) a més de prevenir la reincidència dels infractors individuals (prevenció singular). En aquests casos, no puc evitar veure els jutges com als àrbitres de futbol que, en les jugades dubtoses, sempre apliquen el reglament a favor de l'equip defensor, simplement pel fet que la falta té una transcedència sobre el marcador més greu que si s'aplica a favor de l'equip atacant.
Els principis de la corrupció blanca també es poden aplicar fora del camp estrictament polític. Sovint, els requeriments de la legislació administrativa, penal, etc. xoquen contra consideracions de legitimitat o, simplement, d'oportunitat, per part de l'opinió pública. És el que demostra avui el cas Polanski, el cineasta polonès (i francès) que ha estat detingut a Suïssa per una ordre internacional de captura dels Estats Units, on té pendent encara la causa per violació d'una menor de fa més de trenta anys, i de la qual és pròfug. No sé si ha hagut una relativa comprensió general de la seva conducta delictiva en el passat, però en tot cas ha aconseguit un ampli suport de moltes persones, sobretot del món del cinema i de les arts en general, fins i tot als mateixos Estats Units. També aquí les opinions de les persones semblen entendre malalment que la norma penal no solament persegueix la neutralització del delinqüent -mai sobre la base de la venjança, en un sistema que es consideri democràtic-, sinó també el requeriment general, una mena d'advertiment a la població per evitar que d'ella mateixa sorgeixin noves voluntats delinqüents.
Per això el perdó de la víctima -que sembla s'ha donat en aquest cas- és irrellevant en el procés penal, igual que ho és la reparació del seu mal. Roman Polanski, probablement, ja no és una persona amb perill de reincidència, però la seva conducta és un mirall per a la societat, i la justícia s'ha d'impartir sota aquesta consideració.
En definitiva, com molt bé il·lustren els casos de Berlusconi i de Polanski, el fidel de la balança entre legalitat i legitimitat ha de situar-se en el just equilibri. La sola legitimitat pot conduir a l'arbitrarietat, en funció de qui s'estimi investit d'autoritat per reconèixer-la. Fins i tot pot succeir quan és la votació popular qui l'empara i esdevé legalitat, ja sigui per iniciativa de governs manipuladors o tramposos com el de Berlusconi o tants altres, ja sigui fins i tot per la iniciativa popular directa. Enric González exposa a la seva columna d'El País de diumenge 11 d'octubre el cas del sistema legislatiu de l'estat de Califòrnia, que té un règim que atorga força iniciativa als referèndums populars. Aquest populós estat ha esdevingut, segons el columnista, gairebé ingovernable a causa de la contradicció entre les grans retallades fiscals que ha aprovat el poble i les exigències de serveis socials que el mateix poble manté.
La legitimitat ha d'estar taxada per la llei, però aquesta ha de tenir els límits de la legitimitat (sí, fins i tot contra les vel·leïtats del propi poble) a través de normes de rang superior, les normes constitucionals, més rígides, imperatives i defensades i controlades per mecanismes que, sense subvertir la pròpia voluntat popular, les mantinguin a l'empara de les capricioses batalles polítiques conjunturals. Com en última instància haurien de fer les normes internacionals per preservar els drets humans més bàsics, les normes i sistemes de control constitucional han de ser la barrera i la correcció dels estafadors, corruptes i corruptors de la política.
14/10/09
LA VERITAT ÉS L'OPCIÓ PITJOR
Com subratlla molt bé Jordi Gracia a la seva recensió al suplement de El País Babelia de 26de setembre, a propòsit de la polèmica generada al fil de la seva crítica al que ell denomina realisme histèric d'autors tan celebrats com Don de Lillo o Thomas Pynchon, Lo que propone restituye el honor al viejo realismo (suponiendo que lo tuviese perdido entre los lectores y escritores más jóvenes o más desatentos): aspira a seguir aprendiendo en Flaubert, Tolstói, James o Proust porque no sólo no son una intolerable forma de anacronismo o, peor aun, de conservadurismo off, sino que sus lecciones no han perdido nada de lo que las hizo magistrales. Se lo han reprochado en Estados Unidos más de una vez, pero su réplica es elemental: narrar la experiencia del mundo con la complejidad y los matices (con la verdad, que él mismo entrecomilla prudentemente) de esos y otros autores realistas nunca podrá ser una forma de reaccionarismo sino un cauce solvente, poderoso, fecundo y algo devaluado en los últimos años. El estilo indirecto libre no está agotado, pero es de manejo muy difícil; los personajes complejos siguen siendo un eje crucial de la novela, pero cuestan mucha dedicación; los detalles deben crujir donde sea necesario, pero escoger y preparar ese efecto requiere también paciencia y talento; la sutileza es un efecto y no una casualidad simpática de narrador locuaz o espontáneo.
Molt interessant, en aquest aspecte, és el que diu matisant el seu atac a De Lillo i Pynchon a la referida entrevista a Letras libres:
(...) he sido malinterpretado. Parte de lo que no me gusta del realismo histérico es precisamente el realismo. En otras palabras, lo que no me gusta de algunos de esos libros –y, de nuevo, pienso cuán grandes son: Submundo de DeLillo, o las novelas de David Foster Wallace, o Against the Day de Pynchon– es que los veo parcialmente dentro de la tradición del realismo estadounidense, en la cual el escritor piensa: “Debo sumergirme en la realidad norteamericana, debo poner en la novela cuanta información pueda sobre la realidad actual o la historia norteamericana.” De ahí el tamaño de las novelas, pero también de ahí su saturación con información, con videófonos semióticos o lo que sea. Lo que no me gusta de estos escritores es que de algún modo parecen haber renunciado al desafío de la forma, que es lo que Henry James decía en uno de sus prefacios: las relaciones humanas no se detienen en punto alguno y el exquisito problema del arte es trazar un círculo dentro del cual parezca que sí. Eso es la forma, ¿no?
Un autor tan aparentment allunyat del realisme clàssic com Sam Savage, esdevingut autor famós amb la seva primera novel·la, "Firmin", publicada quan ja havia depassat els seixanta anys d'edat, abunda en la seva referència a la importància dels detalls. En entrevista a la mateixa edició de Babelia, diu: Todo está en los detalles. (...) Pero parece que en los últimos años se ha impuesto, al menos en los Estados Unidos, que un libro importante debe tener acontecimientos trascendentales, guerras o asesinatos.Si embargo, lo que hace importante una novela no son sus acontecimientos necesariamente, los detalles son clave. hay grandes novelsa en la historia sin un evento detrás. Pero hoy todo el mundo quiere escribir la gran obra del Holocausto o que defina el mundo.Aquesta anàlisi no impedeix a Wood i Savage comprendre la complexitat de l'estructuració del relat, que és tant com comprendre els mecanismes narratius de la nostra espècie i, consegüentment, de la nostra interpretació de la realitat. Això al·ludeix als mecanismes de la memòria, i als mecanismes de creació del jo. Novament Savage: No existe la memoria real, sino interpretaciones de la memoria. Nosotros interpretamos lo que vemos, y de alguna manera cuando vemos una fotografía nos ayuda a interpretar nuestros recuerdos. A veces hay diferencia entre la memoria individual y colectiva, según la teoría de Wittgenstein, si recuerdas una cosa o crees que la has recordado no es diferente de que pensaste eso o creíste haberlo pensado. No hay diferencia entre recordar algo o creer que lo has recordado.
En aquest sentit, és molt il·lustrativa l'anècdota que cita el mateix Wood sobre la seva discussió amb la molt estimable jove escriptora Zadie Smith (una altra europea transplantada a Amèrica) sobre els efectes de la constitució o deconstrucció del jo des dels estudis de les ciències neuronals. Explica Wood:
Ella me dijo: “Esto va a ser una revolución”, y yo le dije: “Ya ha sido una revolución.” Me contestó: “No, va a significar una revolución en los estudios de literatura de la misma manera en que lo fue Freud. Lo que haremos es convertir la pregunta ‘¿qué es el yo (the self)?’ en algo tan obsoleto y anacrónico como la pregunta del siglo XIX sobre qué es la vida, porque la ciencia revela que se trata sólo de un sistema de procesos.” Y yo le dije: “¿Y qué? Eso lo sabemos, lo hemos sabido por un largo tiempo. La neurociencia es esencialmente biología, y el último siglo nos ha mostrado mucho de nuestra biología: nuestros impulsos, nuestros motivos y demás. Freud, después de todo, se pensaba como un científico, un biólogo de la mente, y no destruyó el yo, no destruyó ninguna de las preguntas, no alteró el hecho de que nuestros padres mueren y de que nosotros moriremos.” Yo no veo ningún desafío allí, pero ella es diez años menor que yo y, curioso en un novelista, tiene urgencia por deshacerse de la complejidad del yo, y eso se puede ver en sus novelas.
En definitiva, James Wood realça la capacitat de la ficció de descriure la complexitat amb què l'home construeix la seva experiència de la realitat. De manera anàloga a la ficció, treballem amb efectes i efectismes que ens acoten els marges infinits de les experiències possibles en el marc de la nostra limitada experiència, i els dotem de la comprensió en què està implicada la nostra identitat, o, com diu ell, el nostre teixit moral.
Una altra autora jove, la canadenca Nancy Huston, és un cas contrari al de Wood: una americana afincada a Europa. Publica ara "La huella del ángel", però en la mateixa línia que el britànic es despega de la teoria literària, el pes de les anàlisis estructurals, l'ombra de Roland Barthes. Assegura que no és casual que comencés a escriure aquesta novel·la (ho va fer ara fa deu anys i és anterior a "Línies de falla", amb què s'ha donat a conèixer entre nosaltres) després de la mort de la vaca sagrada de l'estructuralisme. Ho veu ara com un alliberament, un poder-se tornar una mica més ingènua i creure's els personatges (Babelia, 3 d'octubre).
És la capacitat de traçar personatges, jos en definitiva, el que segurament diferenciaria el realisme literari dels corrrents postmoderns que desafien la vigència de la construcció d'un ego integrat i homogeni en la seva interacció amb el món. Wood no li treu la raó a Barthes... en un 98 %. Però opina que en el 2 % per cent restant està la clau:
La lógica de toda la cuestión, según Barthes, es que la narración no se refiere a nada, que es simplemente la incesante aventura del lenguaje, que trata sólo acerca de sí misma. Y yo no creo eso. Pienso que eso no se confirma con nuestra experiencia de leer ficción, que está ubicada en el mundo y trata sobre el mundo. Pienso, como lo digo en el libro, que es posible tener en la cabeza dos cosas en apariencia incompatibles: que la literatura es un sistema de códigos y convenciones y que también es verdadera.
Com treballa l'artista amb aquest material de codis i convencions i amb la seva dialèctica amb la veritat? Dora García, la vallisoletana nascuda el 1965 que explora els camins narratius d'arts visuals, sempre en recerca de mecanismes interactius amb l'espectador, proclama a la referida edició de Babelia del 3 d'octubre: "La idea d'artista es insoportable". En el seu llenguatge radical, ve a dir el mateix que Wood: No existe esa dicotomía realidad/ficción. La ficción es el único modo que tenemos de construir la realidad, de aprehenderla. Es una necesidad. La única diferencia está entre las ficciones útiles, que son las que creamos para sobrevivir, y las ficciones inútiles, que creamos para divertirnos. Todos tenemos que hacer una construcción del mundo para poder vivir en él. No hay otra manera de comunicarse con el mundo más que con la ficción.
Com a creadora de ficcions inútils, tanmateix, sembla esquiva, més aviat deconstructivista, o almenys previnguda contra l'emergència de l'ego de l'autor:
P. También destaca su propia invisibilidad como autora.
R. Tiene que ver con la desaparición del autor. Cuando hablamos de estos trabajos, esas cuestiones son necesidades. No se hace por ser modernos, sino porque hay cosas que son insoportables. Es insoportable la idea de autor, o la idea de artista. En la exposición se va a disponer una sala dedicada a documentación donde se presentará un vídeo descabellado de Martin Kippenberger, que construye una sátira feroz del formato "entrevista de artista". La propia idea de la entrevista de artista -la que estamos haciendo ahora- se ha convertido en insoportable, porque hay una serie de clichés que el público espera de ti, la exhibición de tu subjetividad.
Dora García remarca la transgressió, la constant tensió contra la norma i la convenció, que és en definitiva l'essència de l'art autèntic -si el podem mirar de definir-. I en això no es diferencia de James Wood, com ja he indicat. La desaparició de l'artista que reivindica és, tanmateix, d'una certa ambigüitat. Com ella mateix reconeix, l'artista és el que facilita codis de creació de ficcions que poden, o no, ser acceptats per l'espectador o receptor de la seva obra. Potser no està tan en contra de la idea d'artista professional que pressuposa un ascendent sobre el públic com de la idea d'autor capficat en dotar les coses de sentit, ja que, afirma, tot és gratuït i no res té sentit. Amb reticent especepticisme, renega de l'art comercial perquè, justament, pretén connectar amb el públic amb l'atorgament de sentit a l'obra.
Però no és aquesta precisament la tasca de l'artista: crear ficcions inútils -en el sentit de no utilitàries- que abordin amb una nova llum els codis i convencions dels mecanismes de creació de ficcions uilitaristes? Diu Dora García que la realitat és com aquelles comèdies on tothom menteix i tothom ho sap, però mantenen la ficció perquè els interessa, perquè l'opció de la veritat seria molt pitjor.
Potser és simplement que l'art no pot deixar d'aspirar a crear la veritat encara que no pugui apuntar les seves fletxes al centre de la diana perquè, simplement, desapareixeria la seva capacitat de creació i de renovació.
8/10/09
5/10/09
EL CAS MILLET O EL MITE DE LA IMMACULADA SOCIETAT CIVIL
El cas Millet ha esclatat en un moment en què no anem precisament mancats d'escàndols de corrupció. Basti fer referència als casos Gürtel, i les seves ramificacions al País Valencià, i els nombrosos processos oberts a ex-alts càrrecs dels governs popular a les Balears. Però, amb tot, el cas Millet i Orfeó Català té unes connotacions que el fan força singular. No és només que afecti de pla a l'alta burgesia catalana i a la gestió del que podríem anomenar alta cultura catalana. És que, fet i fet, rosega just el cor d'un model que podríem considerar central en la gestió de les polítiques culturals del nostre país en les últimes dècades.
Els antics bastions de la cultura burgesa, feta per i per a la burgesia catalana en els seus moments de major i menor esplendor, van ser objecte de recuperació, rescat i flotació des que la democràcia va dur al nostre país a l'aparició d'uns poder públics que exercien una veritable política fiscal i fiscalitzadora i van trobar -se amb unes institucions privades que en el millor dels casos vivien una decadència prestigiosa. La fórmula que les administracions regentades per partits d'esquerra, pseudo-esquerra o dreta nacionalista, va implantar un model de patronats o consorcis en què, a canvi d'una participació pressupostària important, se suposava que passaven a fiscalitzar la gestió de les institucions privades i a participar en la direcció de les seves iniciatives culturals, subvencionades ara -molt sovint al cent per cent- per les arques públiques -que paguem òbviament entre tots-.
Ja dic que la gestió participada pel poder públic en les gestions d'institucions privades ha estat usada per governs de tota mena de color polític. De fet, tirant una mica de veta ideològica, ni tan sols podem atribuir a una traïció de les seves arrels marxistes als partits d'esquerra el seu entreguisme a la dita societat civil. Un assenyat corrent d'interpretació dels textos de Marx defensa precisament que el primer marxisme no advoca en absolut per un control estatal de les estructures socioeconòmiques, sinó per la llibertat de la societat civil en un món on quedi garantida la igualtat essencial. Fos, doncs, per convicció o per escrúpol d'esquerra vergonyosa, la gestió es va deixar sovint en mans de directors o gerents extrets de la mateixa institució cultural o de la dita societat civil, buscant la figura de l'expert amb sòlida experiència en el camp cultural o, si més no, en el de la gestió purament empresarial.
El cas del Palau de la Música era un cas paradigmàtic. Estava regit per un consorci amb la triple intervenció de les administracions estatal, autonòmica i local, i l'Orfeó Català, una altra benemèrita institució, alhora regida per una fundació pública -sotmesa a auditories- i una associació privada -sense tal control- (vegeu resum a edició de El Periódico del dia 2 d'octubre). I, al capdavant, una figura emblemàtica, el Fèlix Millet i Tusell renebot del fundador del propi Orfeó, Lluís Millet, i fill d'un president de l'Orfeó i fundador d'Òmnium Cultural, Fèlix Millet i Maristany, amb una llarga trajectòria de gestor empresarial -bàsicament en finances i fundacions de tota mena-, encara que aquesta experiència inclogués una condemna per estafa en el cas Renta Catalana, una història de primers dels vuitanta que esquitxà a altres cognoms il·lustres com els Trias de Bes i Molins.
El que ha demostrat el cas Millet, del qual tot just estem començant a veure bocabadats l'increïble extensió d'una trama que reuneix voracitat il·limitada, corrupció, incompetència dels controladors i suborns consumats o intentats, és que els tentacles de la corrupció estan ben estesos en el que ha vingut a denominar-se societat civil. Però no és el que té de singular, és clar. Els exemples mundials i locals no escassegen. Fins i tot, en els darrers temps, han estat denunciats a bastament com una causa de l'actual extensa i profunda crisi del capitalisme. Els casos d'alta corrupció financera han sacsejat els mercats internacionals des de fa uns anys, almenys des del cas Enron, arribant al cas Madoff com a magnitud suprema on tot el sistema financer internacional es veu posat en evidència fins a la seva arrel -podrida-. També són moneda corrent i peça de continuat escàndol públic els casos de voracitat extrema dels gestors que, amb una impassible cara dura, han llançat a la fallida empreses després d'arriscades operacions que han cuidat bé que no esquitxin les seves pròpies milionàries retribucions o indemnitzacions blindades.
No, el que té de singular el cas Millet és que posa en qüestió veritablement el mite de la societat civil catalana. Com hem arribat a on som ara? Ha estat una incompetència interessada, una inconfessable aliança d'interessos bastards entre privat i públic el que ha permès que s'evaporin o desviïn milions d'euros en els procel·losos fils de la trama Orfeó?
Certament aquest cas, en termes econòmics, és una gota en l'oceà que suposa tot el sistema financer mundial. Basti adreçar la mirada als intents actuals de desenvolupar una normativa de control sobre els paradisos fiscals que es va signar en el si del G20, un intent en el millor dels casos ben intencionat i, en el pitjor, descaradament hipòcrita, que ha dut a crear un simple emmascarament sota el paraigua de la transparència.
Transparència és la paraula. Recurrent i, probablement, com tantes recurrències, buida, a penes una pantalla perquè els Millet facin el seu paper amb la connivència de socis poderosos. Assistim impertèrrits a una investigació judicial sobre el seu cas tan lenta i ineficaç que fins i tot una figura com l'ex-fiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo ha hagut de denunciar-la en un article periodístic. Avui mateix ens assabentem de moviments per subornar els auditors per parts dels sospitosos, i és de témer que continuïn evadint-se els cabals que no s'havien evaporat ja, en una curiosa redistribució de fons públics a fins privats per la via de la desviació dels fins privats, encara que d'interès social potser (la gestió del Palau de la Música), cap a fins públics, encara que d'interès particular (saldar deutes del sr. Colom i la seva aventura política independentista, per citar un cas ja provat per la confessió del mateix Àngel Colom). Confusió, embolic, opacitat. Potser fin i tot alteració de les consciències, individuals i col·lectives. Individuals: molts dels implicats en casos de corrupció creuen amb absoluta fe (bona o mala) en la seva innocència. Com a molt, creuen que no són més culpables que la resta del món. Un exemple clar és el del president de la Generalitat de València, el popular Francisco Camps, que no sembla capaç de lligar els regals i obsequis milionaris de què ha estat objecte per part d'un entrellat evidentment corrupte amb cap prebenda o concessió privilegiada als representants d'aquest entrellat. I, molt clarament, el cas d'Àngel Colom, el qual, amb una candidesa que nos e sap si l'honora o el ridiculitza, creu absolutament legal el generós donatiu de què va ser beneficiari del propi Millet -almenys 72.ooo euros-. Col·lectives: en un cas clamorós de corrupció del sistema polític que altera fins i tot el sentit d'unes eleccions, el de les eleccions a la Comunitat de Madrid de 2003, que en un principi van guanyar els socialistes coalitzats amb Izquierda Unida, l'escàndol dels trànsfugues socialistes que va acabar fent repetir les eleccions va acabar beneficiant quant a resultats als qui més podien haver beneficiats per la més que presumible corrupció dels trànsfugues, els populars d'Esperanza Aguirre. Hipocresia o cinisme de l'electorat, almenys el popular? Consentiment tàcit a les tàctiques brutes d'alguns grans mangants?
Qui controla, doncs, veritablement els que manegen tan pròdigament aquests capitals? No sembla que auditors, jutges i òrgans polítics hagin fet la seva feina. S'ha dit sovint que la crisi del capitalisme actual és una crisi de regulacions, tot i que ja ressorgeixen veus en contra de l'augment de tals regulacions i controls. Les mateixes veus que acusen d'inoperància a governs com el de Zapatero ahir el titllaven d'intervencionista i demà l'acusaran novament d'això. És l'estúpida llei de les democràcies burgeses. Ara bé, el problema teòric de fons és realment profund. En el terreny que ens ocupa, el de la gestió de les polítiques culturals, aquest govern de triple pota esquerranosa que dirigeix la Generalitat de Catalunya ha provat en aquests darrers mesos un innovador organisme que, a manera de senat de personalitats destacades i honorables, vindria a supervisar la direcció de la cultura, l'anomenat Consell de les Arts. Ni públic ni privat: una mena d'aristocràcia de la saviesa. Confesso que no sé bé quines competències té aquest òrgan, imagino que en tot cas consultiu -no ha redactat encara uns estatuts-, però la primera guerra produïda al seu si, a penes uns mesos després de ser rebut amb no poc carriqueig de dents entre els cercles d'altes i no tan altes cultures, una guerra que ha forçat la dimissió del seu nomenat president, l'ínclit Xavier Bru de Sala, només fa que ratificar una imatge que les veus més escèptiques ja entrevèiem.
Els controls, en democràcia, estan prou definits des de les teoritzacions de Montesquieu. Una altra cosa són les seves perversions i deformacions, però els invents en aquesta qüestió només poden oferir estratagemes per a l'ocultació de la incapacitat o del frau. Es vulgui o no, els mecanismes d'elecció i participació directa dels ciutadans són l'única autèntica font de legitimació de l'ús del poder i del seu control. El desinterès i la dita desafecció de la ciutadania envers la política no justifica, de cap manera, la desafecció de la política dels afers de la ciutadania. Només cal veure els resultats.
Queda la sospita que, a la fi, hi hagi una gestió deliberadament ineficient dels aparells públics per atribuir a un mític poder purament tècnicoempresarial la governabilitat dels mecanismes polítics. Un exemple evident seria la Itàlia actual de Berlusconi, on campa una confusió entre poders polítics i privats que sembla no solament habitual i fomentada des de les màximes esferes polítiques, sinó aparentment tolerada per la majoria social -almenys, en el sufragi popular-. Des de l'òptica civil, per no internar-nos en jardins corsos, una mostra d'aquesta societat que el gran escriptor sicilià Andrea Camilleri titllava fa poc en una entrevista a El País de malalta (Estamos enfermos mental, política, económicamente y sobre todo en cuanto a las costumbres: domina la inmoralidad), és la figura de Flavio Briatore, el patró de Renault que s'ha mogut en els darrers anys en aquest altre microcosmos apassionant (per la seva terbolesa) del món de la Fórmula 1. Es tracta, aquest món, d'un artefacte que mou unes xifres de negoci impressionants i està regit, regulat i dominat per un entramat de societats i associacions -aquestes sí, sense cap control públic- darrera el qual hi ha una societat de capital risc uns pocs cognoms sota l'omnipresent dictat de l'octogenari Bernie Ecclestone -entre els noms més cridaners, el gendríssim del mateix Aznar, Alejandro Agag- . Aquest regne mòbil de tints shakespearians ha sortit a la llum en els darrers anys per la irrupció a la superfície de plets, picabaralles, enormes traïcions i denúncies de tot tipus (incloses sexuals). En fi, un regne berlusconià també en els seus més espectaculars casos de desafeccions i perversions. Allà on el contrari de la transparència, l'opacitat, ha bastit autèntiques illes d'impunitat totpoderosa, han estat normalment les mai defallents passions ocultes dels individus, les que han obert espais de llum i taquígrafs. Potser caldrà trobar un nou Shakespeare per narrar-lo. O potser només ens caldria recuperar el malaurat Stieg Larsson de Mil·lennium.
També al nostre país, on els Millet, Correa, El Bigotes, Jaume Matas i la seva cort balear, i un llarguíssim etcètera espera la seva oportunitat per ser, si no actualització dels Lear, Titus Andrònic, Enric V i els seus entorns d'inextingible set de poder i glòria, sí almenys protagonistes del correlat d'aquesta obscena i amarga vessant de l'espècie rapinyaire per excel·lència, la humana.
2/10/09
FRANCESCA WOODMAN: APARÈIXER I DESAPARÈIXER
Aquests dies ha arribat a Madrid una nova exposició de Francesca Woodman (Denver, 1958 - Nova York, 1981), una singular fotògrafa que, més de vint-i-cic anys després que se suïcidés saltant des de la finestra d'un loft a l'edat de 22 anys, encara és objecte de seguiment i culte. Sens dubte, la seva tràgica mort, producte d'una fase depressiva, on es barrejaven decepcions professionals i sentimentals, ha contribuït a la seva fama pòstuma.
Els desolats espais interiors buits on acostuma a retratar són, a la vegada, un marc de dissolució i penetració. Moltes vegades, el cos sembla volen integrar-se i/o desintegrar-se en els espais despullats de les parets. En altres ocasions, fa servir miralls, amb els quals juga al trompe-l'oeil, com si tractés de dirigir la nostra atenció al que el cos ens furta deliberadament. En d'altres, l'engany el produeixen objectes i mobles, on el cos se situa en la mateixa conflictiva relació d'integració/desintegració.
Francesca Woodman va publicar un sol llibre abans de la seva mort, Some interior disordered geometries ,una nova exploració en les relacions conflictives del cos amb l'entorn, en aquest cas reduït a les seves formes abstractes. Tal vegada el nou format, el del llibre, podia haver suposat l'inici d'un prometedor nou gir a la seva carrera, però en definitiva aquesta obra va quedar, com tantes coses en la seva vida encara tan jove, en un apunt més que una confirmació.
En definitiva, el destí de la pulsió entre els extrems exhibició/inhibició sempre resulta residir en aquest últim, però el salt entre ambdós va ser especialment abrupte en el cas d'aquesta extraordinària artista. A penes havia publicat unes 150 imatges, però són milers els negatius que es conserven.