LOU REED, L'HEROI QUE NO VA VOLER SER MÀRTIR

De vegades sorgeixen estranyes coincidències en la teva vida quotidiana que bé et sorprenen, bé t'incomoden. Intuïcions, presagis, caramboles que et suggereixen una capacitat premonitòria que sens dubte té més a veure amb l'atzar que amb qualsevol do endevinatori.

Ahir escrivia dins el relat/bloc que maldo per construir aquests mesos, el bloc de les narracions sobre la imaginària illa de Tavanne, sobre els herois del rock. Uns, mites prematurament desapareguts, i d'altres, de vegades encara més sorprenentment, supervivents. No esmentava implícitament entre aquests Lou Reed, però la seva imatge dansava entre el teclat i la pantalla on anava escrivint.

Probablement trigaré setmanes a polir el text i pujar-lo, però crec que puc fer una excepció als meus principis i copiar aquí un tros:

Mentre alguns, els herois que van esdevenir mites, es destrossaven en l’abisme, atrapats en una sobredosi o, com Ícar i Abril, estavellats en el si de la seva pròpia velocitat, d’altres han perviscut. I potser no estaran revestits de l’aura dels Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi Hendrix, Brian Jones, John Bonham, Keith Moon, Kurt Cobain i el llarg etcètera, entre els quals Ícar/Abril, i com a molt només mantenen l’aura ambigua i agredolça dels supervivents. Però, llevat dels que van quedar definitivament atrapats en una cara fosca lunar després d’un mal viatge, com Syd Barrett, han afrontat les contradiccions i penalitats de les nostres societats cruelment mercantilitzades i han après a conciliar les antigues aspiracions, les velles il·lusions, els somnis forassenyats, amb les mediocres realitats que ens obliguen dia a dia a transigir.

Lou Reed ha estat un supervivent, en els molts tràngols d'una vida d'excessos que s'endevinava en el seu rostre maltractat. A diferència dels seus col·legues, màrtirs sens dubte involuntaris de la causa, ha arribat a una edat que bé es pot considerar anciana, segurament contra pronòstic. Havia fet ja els 71 anys, quan ja no ha pogut superar complicacions esdevingudes del trasplantament de fetge a què va ser sotmès fa uns mesos. Feia anys que gaudia d'una insospitada estabilitat personal i familiar, al costat de la també excel·lent artista Laurie Anderson, destacant pel seu treball poètic i pel seu interès universal per la poesia, que incloïa en pla rellevant la catalana.

Batejat molt justament com el poeta del rock, també és influent pel costat fosc de la seva addicció a una droga com l'heroïna que tants estralls va fer en la seva generació i en les immediatament posteriors. No pocs li han retret que fes apologia d'una droga assassina.

El poeta no pot caure en l'apologia, i no crec que fos el cas de Lou Reed. Però deixem de banda temes polèmics i recordem-lo en la placidesa i profunditat d'un dels seus temes més perfectes, el del dia perfecte: Perfect Day.

Just a perfect day,
Drink Sangria in the park,
And then later, when it gets dark,
We go home.
Just a perfect day,
Feed animals in the zoo
Then later, a movie, too,
And then home.

Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

Just a perfect day,
Problems all left alone,
Weekenders on our own.
It's such fun.
Just a perfect day,
You made me forget myself.
I thought I was someone else,
Someone good.

Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.

You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow,

Estic penjat de tu. Al final recolliràs el que has sembrat.

LES FAL·LÀCIES DEL PODER

bitsrojiverdes.org

El president del govern espanyol, el popular Mariano Rajoy, no es cansa de repetir en els fòrums internacional on últimament es prodiga, que el modern és la unió, que l'evolució natural va cap a la unió. Es tracta d'un discurs gairebé filosòfic, però que segurament ignora la clara separació entre el ser i el deure de ser que va establir ja Hume, amb la seva cèlebre guillotina. O, el que és igual, incorre en la fal·làcia naturalista de la qual s'han servit des dels segles dels segles els falsos analistes que simplement són propagandistes del poder establert. En el cas de Rajoy, la seva benaurança sobre la unitat confón la veritable unió, que només pot basar-se en la llibertat dels que la integren, amb la unificació forçada. En veritat, un discurs de la unificació imperialista que sempre han escampat les nacions que han volgut sotmetre les altres que consideren inferiors o conquerides, i que en la modernitat que ell predica ha estès un poder més subtil, el poder econòmic, l'imperialisme econòmic del qual l'imperialisme polític és simple altaveu i pregoner. Un discurs buit de contingut real, ple de fal·làcies, esbombat a fòrums igualment buits i desangelats -com es pot comprovar en qualsevol de les activitats internacionals del president espanyol- però que després propaguen els obedients mitjans de comunicació com a simplificades consignes en forma de titulars.

Aquest imperialisme político-econòmic es construeix sota nobles principis democràtics, amb la bandera dels drets humans, però se li veu el llautó a la més mínima: tenim avui la ignomínia d'una manifestació en contra d'una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans... fomentada i animada per un govern formalment democràtic com l'espanyol.

I és que, igual que el partit de Rajoy ha segrestat l'adjectiu popular del seu sentit profund, d'arrelament en el poble, el concepte de democràcia es veu reduït a un esclerotitzat sistema legal i institucional, baluard i barrera per restringir la llibertat de decidir, dels ciutadans i dels pobles. Pel contrari, democràcia és, millor dit: hauria de ser -no caiguem en la trampa naturalista- una acció quotidiana, l'exercici del dret a decidir, la llibertat de triar i la possibilitat de reqüestionar-ho tot en un debat general.

La trampa naturalista també sol fer caure en el pecat de l'optimisme històric: pensar que els nostres destins ja estan marcats en una futura terra on la llet i la mel sorgeixen soles. La democràcia no pot tenir un final feliç: és un camí permanent de construcció d'un societat més participativa, més justa, més profundament arrelada en la societat i en la natura.

No parlo, és clar, de drets o evolucions naturals a la manera tomista que encara usa el president Rajoy: parlo del lligam a la terra que ens fa éssers amb voluntat de sostenir aquest planeta com un hàbitat per a generacions futures, generacions que han d'honorar les dels passat que les han precedit i han construït la societat on han crescut, però que han de reconsiderar i criticar també aquesta herència per projectar un futur millor. La independència sense (veritable) democràcia i sense aquest lligam sòlid amb la cultura rebuda i la cultura volguda no té cap sentit més enllà dels tristos, mediocres, improductius jocs de la política amb minúscules.

QUI ENS BARRARÀ EL PAS?

Fotografia: Aleida López

Si algú pot barrar el pas de la llibertat dels altres, que sigui només aquell mateix algú. Sempre és una decisió respectable, la del que renuncia a encetar o continuar un camí. Per molt que pugui resultar trista per als que voldrien continuar fruint del camí, sobretot quan ja està iniciat i ha estat agradable i fructífer.

Indiscutiblement és el cas dels valencians Obrint pas, un grup de referència dels darrers 20 anys de música catalana, un grup que ha sabut atreure generació rera generació de joventuts que els han identificat immediatament com un símbol de resistència, lluita i coratge -aquest mot que els és tan car-, i alhora de gran vitalitat i riquesa musical -ai, aquest País Valencià tan musicalment ben dotat!!!-.

La decisió d'Obrint Pas de fer un alt al seu brillantíssim camí ens deixa aquesta sensació de malenconia anticipada de la pèrdua, però alguna cosa ens fa pensar que no serà un adéu definitiu. De fet, ahir, a la seva emotiva, abassagadora, extraordinària actuació en el format acústic al teatre Bartrina de Reus, van deixar intuir que poden estar ja repensant-se el punt i final i anotar-ho com a probable i seguit.

Reus té amb el conjunt valencià una relació molt especial. Xavi Sarrià ho rememorava ahir dalt de l'escenari del coquetó teatre: des de la primera actuació fa molts anys a La Palma, a aquest passat juny a Barraques, Obrint Pas emociona la ciutat i la ciutat emociona els nois d'Obrint Pas amb una genuïna connexió que té molt d'història d'amor, com deia la piulada de l'Aleida d'ahir que ells van repiular.

Serà fins aviat, doncs. Visca el poble, visca la Terra!

Correrem descalços
sota un cel de mil estreles
a les nits d'hivern de pluja i fred
sentirem la fúria
corrent per les nostres venes
l'emoció salvatge contra el vent
encendrem fogueres
amb la ràbia i la tendresa
que durem gravades sota el pit
i clavarem les mans
a les arrels d'aquesta terra
d'on naix el coratge
de seguir
sentint-nos vius

De Coratge

CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

3. EL CEL PINTAT DE BERLIN

Mirar l'horitzó de Berlin és mirar l'acotació dels seus espais a través de la multiplicitat dels missatges que es creuen i se solapen, l'arquitectura emergida de la gran destrucció de la gran guerra mundial, el fecund solatge de les dues urbs separades per un mur que ha deixat a la vista en ser enderrocat un mosaic de barris, de microciutats, que es despleguen en el territori alliberat sota el cel de filferrades i murs buscant una aportació, una veu singular en el diari anar i venir del gran diàleg de la ciutat.



Sobre les pedres velles, sobre les pedres noves, sobre el formigó i sobre les façanes descobertes per l'ensulsiada o no cobertes per la construcció en espera, les veus es materialitzen en les pintures que evoquen el passat repressor, el passat dividit, el temps del llenguatge clandestí, i enllacen amb el temps de l'exuberància de la comunicació que es desplega com una infinita teranyina de color sota el cel blau, gris i atzur de Berlin, sobre la seva geografia en permanent (re)construcció, amb la seva varietat cosmopolita i multicultural. Una efígie en moviment de les múltiples cares d'una capital d'un vell imperi castigat pel temps que avui mira a les més pròsperes urbs de l'oest afanyant-se per trobar en la seva necessitat de projeccions i noves indagacions la justificació d'una recuperada capitalitat.

A Berlin, el riu Spree és una artèria que ha irradiat una xarxa de canals que sotmeten les seves aigües al ritme tranquil, insospitadament parsimoniós, del tràfec dels seus habitants,  i adopta la pacífica estabilitat de platges improvisades quan el sol cau lliure en els dies que el cel és, si més no parcialment, net de núvols. Aleshores els berlinesos encara semblen alentir més el pòndol de la ciutat i es miren amb un deix de malenconia el riu des de les ribes on va néixer, amb el nom de Cölln, a l'Alta Edat Mitjana.

A Berlin pots trobar els murs d'obra vista decorats pels grafitis que et porten per un moment d'estrany desplaçament de tornada a la teva pròpia petita ciutat del sud d'Europa, aquesta que Alemanya es mira altivament però que resulta invisible caminant pels carrers serens de la seva capital.

Els grafitis marquen la pervivència d'aquell passat escindit, però es poden trobar al mercat com si fossin un  producte més de la magnífica horta que la caiguda de l'antiga RDA va atansar a la ciutat abans encerclada.

Entres a cada barri com a una ciutat nova. El barri turc no té una arquitectura diferent: és el paisatge humà, la seva marca espontània, la que la dota de la seva diferenciació. Els grafiters són una peça més: la imaginació els ha de seguir dificultosament en les seves acrobàcies per arribar a les alçades impossibles per traçar una cal·ligrafia d'afirmació ètnica.

I just a la vora, la presència del grafiti d'autor, la marca global. Signatures recognoscibles del grafiti d'autor o reeixides imitacions?

El grafiti s'integra pacíficament en la geografia urbana. Parla i dialoga amb el seu continu pols, amb la seva activitat quotidiana, integrada com la pell en la carn.

I pinta i es reconeix en els testimonis del dolor del seu passat. S'expressa en els antics murs com s'expressa en les noves façanes, en els murs actuals que creen les actuals fronteres entre la intimitat privada i convivència pública. Com si la necessitat d'abolir els antics límits que la van encotillar s'hagin alliberat en la forma d'un maquillatge multidireccional i omnipresent a la vida que es manifesta en els milions de racons de Berlin.