 |
| Fotografia: Aleida López |
Indiscutiblement és el cas dels valencians Obrint pas, un grup de referència dels darrers 20 anys de música catalana, un grup que ha sabut atreure generació rera generació de joventuts que els han identificat immediatament com un símbol de resistència, lluita i coratge -aquest mot que els és tan car-, i alhora de gran vitalitat i riquesa musical -ai, aquest País Valencià tan musicalment ben dotat!!!-.
La decisió d'Obrint Pas de fer un alt al seu brillantíssim camí ens deixa aquesta sensació de malenconia anticipada de la pèrdua, però alguna cosa ens fa pensar que no serà un adéu definitiu. De fet, ahir, a la seva emotiva, abassagadora, extraordinària actuació en el format acústic al teatre Bartrina de Reus, van deixar intuir que poden estar ja repensant-se el punt i final i anotar-ho com a probable i seguit.
Reus té amb el conjunt valencià una relació molt especial. Xavi Sarrià ho rememorava ahir dalt de l'escenari del coquetó teatre: des de la primera actuació fa molts anys a La Palma, a aquest passat juny a Barraques, Obrint Pas emociona la ciutat i la ciutat emociona els nois d'Obrint Pas amb una genuïna connexió que té molt d'història d'amor, com deia la piulada de l'Aleida d'ahir que ells van repiular.
Serà fins aviat, doncs. Visca el poble, visca la Terra!
Correrem descalços
sota un cel de mil estreles
a les nits d'hivern de pluja i fred
sentirem la fúria
corrent per les nostres venes
l'emoció salvatge contra el vent
encendrem fogueres
amb la ràbia i la tendresa
que durem gravades sota el pit
i clavarem les mans
a les arrels d'aquesta terra
d'on naix el coratge
de seguir
sentint-nos vius
De Coratge
Sempre és trist que un artista abandone la producció i més quan és un grup, tot sabent la dificultat de fer-ne un ací a València, i a més que abandone la "lluita", sempre he rebut amb joia a qui s'ha expressat en la "meua tant maltractada llengua" que deia Raimon, però de Raimons només hi ha un.
ResponEliminaJo solc escoltar músics com la Mª Del Mar Bonet, el Serrat, l'Ovidi Montllor, el Lluís Llach i dels més moderns tot i que ja porten alguns anys el Feliu Ventura que diu bastants coses interessants i la música és molt bona, però em passa una mica com a tots els quarentons ja gairebé entrats en la cinquantena, que es van retirant tots els seus referents.
Encara me'n recorde quan va cantar la gent a l'antiga Plaça del País Valencià d'ací de València l'estaca del Llach en enretirar l'estàtua de Franco.
Quins temps aquells i ja veiem que la gent s'hi retira, i el país cada vegada, a cada estiu més castellanitzat i menys valencià, hui és hora de la malenconia per a mi, però ací a València parlar i escriure de la llengua és condemnar-se a no parlar-la a poc que te senten o et llegisquen.
Però dins de les meues possibilitats faig el que puc, mantenint un bloc, parlant gairebé el 90 % el català-valencià a la meua faena, parlant-hi el 99 % al carrer i el 50 % amb els amics i dona, en fi, escrivint de tant en tant contra les polítiques lingüístiques de la Generalitat.
Ens calen més grups com Obrint pas ací al nostre domini lingüístic.
Una abraçada ben catalano-valenciana
Vicent
Jo crec que al País Valencià hi ha molta gent treballant a favor de la seva cultura de manera admirable. és el teixit d'aquests petits i grans treballs individuals el que trena una comunitat i el que, en definitiva, la fa sobreviure. Cap gest és en va. Obrint Pas ha obert un camí. I molt, n'estic convençut, el seguiran.
EliminaPer cert, ara mateix estic escoltant Feliu Ventura:
Lentament em trec els guants de la metàfora
Perquè vull escriure a pèl sobre els dies que corren
Passi el que ens passi cal seguir sempre vius!
ResponEliminaSalutacions, Eduard, bon diumenge.
Vius, que vol dir amatents a la justícia, a la solidaritat, al futur.
EliminaUna abraçada, Gemma!
Esperem que siga un punt i seguit i que no ens manque el coratge.
ResponEliminaI un somriure i noves flors per a la revolta!
ResponEliminaQuan algú o alguna cosa entranyable ens deixa, s'emporta aquella part de nosaltres mateixos que hi havíem deixat mentre enraonàvem, escoltàvem o simplement vivíem.
ResponEliminaQuan mor un amic, diu Agustí d'Hipona, s'emporta la meitat de l'ànima. Jo no sé si l'ànima és divisible, però tinc les meves teories,
Una banda de llarga trajectòria no deixa només llaços interns sinó nombrosos llaços i vinvles externs, que difícilment s'escapcen. Entenc que de vegades cal renovar els llaços, i això deu ser el que ara els passa a Obrint Pas.
EliminaLa teoria de les ànimes divisibles em posa dentetes, Olga...
Com sempre vaig tart a llegir-te. Sperem que sigui un punt i seguit i que el "cuquet" els torni a fer estar actius..
ResponEliminaSalut Eduard.
El cuquet perviu i segur que anirà larvant-se. Els finals definitius no existeixen fins que la fatalitat de l'edat cau com una llosa. I no és el cas...
EliminaCom sempre, véns oportuna, gràcies!
La lluita continua! Pel que dius això no s'acaba aquí. En llegir-te se'm desperta una mica d'enveja. Ens ho relates tan bé que em creixen les dents.
ResponEliminaSalutacions, Eduard.
Potser podríem dir: la lluita ni en crea ni es destrueix, simplement es transforma. I és que va associada a l'energia! Més o menys ho van dir Xavi Sarrià i els seus companys: encara que ells deixin de cantar, continuaran actius en defensa de les seves idees de país i de societat.
EliminaUna abraçada, Maijo!