 |
| bitsrojiverdes.org |
El president del govern espanyol, el popular Mariano Rajoy, no es cansa de repetir en els fòrums internacional on últimament es prodiga, que el modern és la unió, que l'evolució natural va cap a la unió. Es tracta d'un discurs gairebé filosòfic, però que segurament ignora la clara separació entre el ser i el deure de ser que va establir ja Hume, amb la seva cèlebre guillotina. O, el que és igual, incorre en la fal·làcia naturalista de la qual s'han servit des dels segles dels segles els falsos analistes que simplement són propagandistes del poder establert. En el cas de Rajoy, la seva benaurança sobre la unitat confón la veritable unió, que només pot basar-se en la llibertat dels que la integren, amb la unificació forçada. En veritat, un discurs de la unificació imperialista que sempre han escampat les nacions que han volgut sotmetre les altres que consideren inferiors o conquerides, i que en la modernitat que ell predica ha estès un poder més subtil, el poder econòmic, l'imperialisme econòmic del qual l'imperialisme polític és simple altaveu i pregoner. Un discurs buit de contingut real, ple de fal·làcies, esbombat a fòrums igualment buits i desangelats -com es pot comprovar en qualsevol de les activitats internacionals del president espanyol- però que després propaguen els obedients mitjans de comunicació com a simplificades consignes en forma de titulars.
I és que, igual que el partit de Rajoy ha segrestat l'adjectiu popular del seu sentit profund, d'arrelament en el poble, el concepte de democràcia es veu reduït a un esclerotitzat sistema legal i institucional, baluard i barrera per restringir la llibertat de decidir, dels ciutadans i dels pobles. Pel contrari, democràcia és, millor dit: hauria de ser -no caiguem en la trampa naturalista- una acció quotidiana, l'exercici del dret a decidir, la llibertat de triar i la possibilitat de reqüestionar-ho tot en un debat general.
La trampa naturalista també sol fer caure en el pecat de l'optimisme històric: pensar que els nostres destins ja estan marcats en una futura terra on la llet i la mel sorgeixen soles. La democràcia no pot tenir un final feliç: és un camí permanent de construcció d'un societat més participativa, més justa, més profundament arrelada en la societat i en la natura.
No parlo, és clar, de drets o evolucions naturals a la manera tomista que encara usa el president Rajoy: parlo del lligam a la terra que ens fa éssers amb voluntat de sostenir aquest planeta com un hàbitat per a generacions futures, generacions que han d'honorar les dels passat que les han precedit i han construït la societat on han crescut, però que han de reconsiderar i criticar també aquesta herència per projectar un futur millor. La independència sense (veritable) democràcia i sense aquest lligam sòlid amb la cultura rebuda i la cultura volguda no té cap sentit més enllà dels tristos, mediocres, improductius jocs de la política amb minúscules.
Tota comparació és odiosa, ho sé. Però aquesta supèrbia d'estat demostrada pel partit polític dominant, tristament es reprodueix en les estructures que ens dominen aquí on en diem casa nostra: economia, que comporta sanitat, ensenyament i transport. Cultura, que no sé si els significa res, ja. Tot és manat per petits manefles llargament coneguts (tinc anys) que ens fan desconfiar de l'eficàcia democràtica. I no tenim exèrcit, però estem obligats a mantenir-ne un. I no tenim Conferència Episcopal, però la Tarraconense és manada per l'Opus. País ideal, a fe.
ResponEliminaMai no tindrem un país ideal, ho sabem. I tenim una classe política si fa no fa tan aviciada com la de l'Estat que ens nega el pa i la sal. Però just és reconèixer que el govern de la nostra mini-autonomia cada cop més esquifida s'ha posat sota la bandera de la democràcia que el moviment ciutadà està tirant endavant, sigui per càlcul tàctic o per necessitat, tant em fa. El que no deixa de ser curiós és que,com deia avui Toni Soler a la seva columna al diari ARA és que des de determinades bandes -no només forànies- se li exigeixi una pulcritud extrema a un futur hipotètic Estat català, mentre no se li exigeix res a l'espanyol.
ResponEliminaJo no m'incline a veure-ho des de Hume i el seu ser i deure ser ni amb la fal·làcia naturalista, jo ho veig més des del costat marxista, tristament és una opció de fe o fes, vulguem anomenar-ho com vulguem, hi ha dos nacions en conflicte i dos col·lectivitats en lluita, diguem-li de classe, diguem-li lluita de contraris heraclitiana, el cert és que només en una entesa es pot arribar a un acord, siga del tipus que siga, i és cert que cada any Catalunya perd 9.000.000.000 d' € i la Comunitat Valenciana 1.500.000.000 d'€, però no són eixos els problemes fonamentals, ni els que mouen els països en la recerca del seu autogovern sinó la qüestió de la que jo he parlat de la necessitat d'una "Cohesió lingüística" dins de cada territori, diguem-li nació o nació de nacions.
ResponEliminaPensa que a un individu quan se li nega la possibilitat de poder parlar en la seua llengua, diguem-ho, sí, materna fonamentalment, li fem un trau molt gran, dit d'una manera senzilla, li fem que el seu inconscient es rebel·le en contra de sí mateix i que quede alienat. I açò, que no està comprovat, doncs tot funciona sota el discurs capitalista i és bo o roí, ara sí amb la fal·làcia naturalista, allò que dóna diners o possibilitats de subsistència, fa que l'important vist des del punt de mira psicològic o de salut, i torne a redundar en la dita fal·làcia per al meu profit, l'important per a la "normalitat" d'un ésser o d'un país quede com un volcà inactiu, esperant la possibilitat d'erupcionar, quede el malestar propi freudià de la cultura molt atiat i en grau d'inconsciència fins fer acte de presència, que sols espera la possibilitat, per a mi la única eixida a aquesta crisi, que satisfaga a tothom en certa manera és una catalanització, valencianització, balearització, euskarització, gallegització i ja no parle del leonès ni de l'aragonès, si algú vol integrar-los en la proposta... de tots els territoris amb una llengua diferent al castellà a Espanya.
Ara jo sé que hi haurà qui agafarà l'arbre per les branques i voldrà arrancar-lo d'arrel, però ací ja estaríem en un conflicte marxista com he dit en la primera part de la meua exposició.
En fi, tu ja veus que jo sempre ho mire des del discurs de l'analista i mentre puga no m'hi ficaré, és la meua aposta vital per aquest discurs que mira la realitat des de fora, tot i que d'un costat i des d'un altre em puguen titllar de tebi i vaja el primer a engrossir les llistes negres i els murs de descàrrega.
En fi, una forta abraçada i fins demà esperant que et passes per ca meua, Eduard.
Vicent
Vicent, en aquest article vaig més enllà de la lluita entre dues nacions, parlo de com des del segrest del llenguatge s'intenta imposar una versió esclerotitzada i buida de la democràcia que en realitat veta la veu del poble i la redueix a una mínima expressió limitada a la tria de representants en unes urnes deformades pel control dels grans partits. I no solament és que la tria sigui viciada, és que a més aquests representants resulten en el millor dels casos només uns competidors amb poders reals molt més extensos, efectius i pràctics, quan no són un pur portaveu mal simulat d'aquestes instàncies de poder fàctic.
ResponEliminaEl cas del "procés" català és atípic ja que un partit hegemònic a un territori ha decidit abanderar una causa impulsada en un moviment ciutadà ampli. Els processos independentistes, per això, segueixen en general aquesta pauta, però el que el fa bastant especial, fins a on jo sé, és que enfronta un poder basat en l'autoorganització ciutadana contra un estat que, encara que en crisi -de fet, en el fons, tots els estats ho estan avui- continua mantenint els ressorts del poder.