De vegades sorgeixen estranyes coincidències en la teva vida quotidiana que bé et sorprenen, bé t'incomoden. Intuïcions, presagis, caramboles que et suggereixen una capacitat premonitòria que sens dubte té més a veure amb l'atzar que amb qualsevol do endevinatori.
Ahir escrivia dins el relat/bloc que maldo per construir aquests mesos, el bloc de les narracions sobre la imaginària illa de Tavanne, sobre els herois del rock. Uns, mites prematurament desapareguts, i d'altres, de vegades encara més sorprenentment, supervivents. No esmentava implícitament entre aquests Lou Reed, però la seva imatge dansava entre el teclat i la pantalla on anava escrivint.
Probablement trigaré setmanes a polir el text i pujar-lo, però crec que puc fer una excepció als meus principis i copiar aquí un tros:
Mentre alguns, els herois que van esdevenir mites, es destrossaven en
l’abisme, atrapats en una sobredosi o, com Ícar i Abril, estavellats en el si
de la seva pròpia velocitat, d’altres han perviscut. I potser no estaran
revestits de l’aura dels Janis Joplin, Jim Morrison, Jimi Hendrix, Brian Jones,
John Bonham, Keith Moon, Kurt Cobain i el llarg etcètera, entre els quals
Ícar/Abril, i com a molt només mantenen l’aura ambigua i agredolça dels
supervivents. Però, llevat dels que van quedar definitivament atrapats en una
cara fosca lunar després d’un mal viatge, com Syd Barrett, han afrontat les
contradiccions i penalitats de les nostres societats cruelment mercantilitzades
i han après a conciliar les antigues aspiracions, les velles il·lusions, els
somnis forassenyats, amb les mediocres realitats que ens obliguen dia a dia a
transigir.
Lou Reed ha estat un supervivent, en els molts tràngols d'una vida d'excessos que s'endevinava en el seu rostre maltractat. A diferència dels seus col·legues, màrtirs sens dubte involuntaris de la causa, ha arribat a una edat que bé es pot considerar anciana, segurament contra pronòstic. Havia fet ja els 71 anys, quan ja no ha pogut superar complicacions esdevingudes del trasplantament de fetge a què va ser sotmès fa uns mesos. Feia anys que gaudia d'una insospitada estabilitat personal i familiar, al costat de la també excel·lent artista Laurie Anderson, destacant pel seu treball poètic i pel seu interès universal per la poesia, que incloïa en pla rellevant la catalana.
Batejat molt justament com el poeta del rock, també és influent pel costat fosc de la seva addicció a una droga com l'heroïna que tants estralls va fer en la seva generació i en les immediatament posteriors. No pocs li han retret que fes apologia d'una droga assassina.
El poeta no pot caure en l'apologia, i no crec que fos el cas de Lou Reed. Però deixem de banda temes polèmics i recordem-lo en la placidesa i profunditat d'un dels seus temes més perfectes, el del dia perfecte: Perfect Day.
Just a perfect day,
Drink Sangria in the park,
And then later, when it gets dark,
We go home.
Just a perfect day,
Feed animals in the zoo
Then later, a movie, too,
And then home.
Drink Sangria in the park,
And then later, when it gets dark,
We go home.
Just a perfect day,
Feed animals in the zoo
Then later, a movie, too,
And then home.
Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.
Just a perfect day,
Problems all left alone,
Weekenders on our own.
It's such fun.
Just a perfect day,
You made me forget myself.
I thought I was someone else,
Someone good.
Problems all left alone,
Weekenders on our own.
It's such fun.
Just a perfect day,
You made me forget myself.
I thought I was someone else,
Someone good.
Oh it's such a perfect day,
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.
I'm glad I spent it with you.
Oh such a perfect day,
You just keep me hanging on,
You just keep me hanging on.
You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow,
You're going to reap just what you sow,
Estic penjat de tu. Al final recolliràs el que has sembrat.
Lou Reed com a supervivent ja mort dels poetes del Rock ens fa cinc cèntims del que potser una vida on no fem el que volem, com per exemple la simple prohibició de la droga, jo sé que les drogues no són bones, però se li pot domenyar a un home fins al punt que cantava el Rock de dirigir llurs vides?
ResponEliminaÉs una pregunta que fa molt que pensar, jo sé que un home que pren droga i mentre la pren és capaç i sempre hi ha excepcions, de donar la vida per la llibertat de fer-ho, tot i no caure en l'apologia és clar, doncs sempre s'ha de ser molt discret quan se'n parla.
Salutacions des del barri de Russafa
Vicent
El tractament de Lou Reed de l'heroïna, en un moment en què les anomenades drogues psicodèliques encara dominaven, segurament va en relació a un tarannà més fosc, més depressiu, del seu art, que el de l'expansió positiva dels anys del flower power que podríem dir que els Velvet Undreground ja clausuren. L'heroïna ens introdueix a un mercat negre on l'antisistema es torna marginal, fomentat i en el fons teledirigit pel poder. però és clar que no se li pot atribuir a ell la responsabilitat. Com toto bon poeta, ens parla en llenguatge elaborat de les experiències del seu temps i el seu ambient. I ens parla amb grandesa i veritat.
EliminaI mira que és bona Heroin, eh?
ResponEliminaJo diumenge al matí estava pensant penjar Sunday Morning al Facebook i ja veus tu, mentrestant en Lou Reed estava passant a l'altre costat, però al fosc del tot.
Jo crec que els herois del rock que se'n van granadets, que han pactat una treva conciliadora, una pròrroga amb el seu destí mític, també tenen una aura potent, potser amb més arrugues, però és tan llegenda el Lou Reed com el Jimi Hendrix, com ho seran, com ho són, el Bowie, el Mick Jagger o el Paul McCartney, una llegenda viva és un oxímoron?
M'agradaria tenir la Janis Joplin rondant per aquí, per cert...
A Heroin deia que la dosi a la vena, quan arribava al cap, era millor que estar mort. El joc de mort i sedació (descrita com el fet que res no t'importi) és molt gràfic. tant com els gestos de representació de xutar-se la droga que feia en directe aquells anys.
ResponEliminaSens dubte podia saber què era l'impacte de l'heroïna,però no el d'estar mort.
Janis Joplin: aquell vendaval de sensibilitat que havia de recórrer a l'alcohol i tota mena de drogues per buscar un punt d'equilibri inexplicable, segurament també per a ella.
Pensar en el que haurien fet si no haguessin marxat tan aviat, ella o Hendrix, fa mal, realment.
Llegenda en vida és llegenda, sí, però en un sentit diferent al de la llegenda que es construeix sobre la falsa percepció del que no ha estat. Suposo que pot arribar a molestar a qui ha de carregar-la sobre l'esquena. De vegades, fins i tot, semblava que se li recriminava a Reed no haver tingut el mateix final prematur que molts que l'heroïna -o més encertadament el mercat del'heroïna- va causar.
No se'n lliura ningú del destí final, ni tan sols "els grans". Ja tinc ganes de llegir la resta del text que ens prepares.
ResponEliminaUna abraçada, Eduard.