TOTS SANTS

Avui, dia de Tots Sants, i després de la visita obligada per honorar els meus difunts al cementiri, recupero un conte que forma part del meu recull Interseccions, un conjunt de relats que vaig anar publicant coma franz appa a Relats en Català, i que podeu descarregar de franc en aquesta mateixa pàgina, o en format per a mòbils a Binibook o en format pdf a joescric.

Aquests relats es poden llegir seguint una línia conjunta, però també de forma independent. Aquest es titula justament

TOTS SANTS

La porta es va obrir bruscament, deixant entrar l’aire fresc del capvespre del darrer dia d’octubre i, després, com si el succionés aquell mateix aire que encara tenia alguna cosa de l’estiu que es resistia a morir, va aparèixer la voluminosa figura del Castanys, esbufegant, inundant i envaint el minso quadre d’enrajolat que deixaven lliure els tres ocupants de les tres cadires arrambades al llarg d’una de les bandes de la botiga, des del mateix batent obert de la porta fins al taulell estret que cobria tot el frontal. La porta de poc no colpeja la cama del primer assegut, el Ros, que la va apartar prou a temps.

-Vigila, alonso, que quasi em fots el genoll a pastar! –va cridar el Ros al nouvingut.
-Ves ara, i per què coi vols aquest genoll, si tot el sant dia el tens encongit! –li va etzibar el Castanys.

-Per protegir-me els collons, ves perquè el tinc encongit! –va fer-li el Ros.
-Els collons que t’aguanten –va retornar-li l’altre-. Per això els tens, aquests...

-I per gratar-me’ls quan em ve de gust...

-Quan et ve de gust? Si no fas res més, xitxarel·lo!

-Prou ja! –va fer el Fèlix, des de la seva còmoda posició mig eixarrancada sobre el taulell,-, vigileu aquestes boques que podrien entrar senyores.
-Oh! –va fer el Castanys, estrafent un aparatós gest contrit i tancant la porta amb exagerada cura darrera seu.

Va avançar la seva immensa còrpora fins a fregar amb la gran panxa el taulell, quasi a tocar del Fèlix, que encara va semblar més magre a la seva vora.
-No sabeu d’on vinc... –va continuar el Castanys.

-És obvi –va fer el Ros, encara amb posat d’emprenyat.

-És obvi? D’on et sembla que vinc, pamplines?

-És obvi que no sabem d’on véns, o és que fem cara de ser un d’aquells coi d’endevins que surten a la tele? –va replicar-li el Ros, fent riure a tots, llevat del Castanys.
-Doncs bé, jo us ho dic. Vinc del cementiri.

-No! No fotis que véns caminant d’allà dalt! –va exclamar el Miqueló, desenganxant el colze del taulell on l’havia mantingut repenjant el seu cap enorme i calb-. Apa, Serradell, deixa seure aquest prodigi de la naturalesa que s’ha autopropulsat solet des de tan lluny...

-Renoi, a fe de Déu que m’havia preocupat! –va dir el Ros-. Del  moment que t’he vist entrar que m’he adonat! Si no has  reduït la panxa uns bons deu centímetres és que el teu cop de porta m’ha  desgovernat la vista, t’ho juro que m’he dit! Ja pensava per a mi: aquest nano està malalt, no pot haver-n’hi una altra. Vaja, vaja, de manera que t’ha donat per fer exercici...

El Castanys no tenia cotxe ni conduïa des de feia vint anys ben bons. Havia estat camioner, recader com ell deia, fins que una atzagaiada el va deixar a la vora de la mort quan va sortir-se de la carretera, anant cap a Montblanc, a l’alçada de Vilaverd. Des d’aleshores no havia pujat mai més a cap vehicle, ni conduint ell ni ningú més.

-Doncs no, senyors, no pujaré pas al cementiri caminant mai de la vida. Ni mort! –va fer el Castanys.

-Sí, au, ruc, mort hi pujaràs caminant! –van riure els altres.
-Serà l’única manera que et fiquin a un cotxe, eh, quan l’hagis estirat! –va reblar el Miqueló.

-Apa, seu i explica’ns el misteri –va intervenir el Serradell, incorporant el seu cos llarg i cedint la seva cadira al gras Castanys- Si no t’has fet pujar amb cotxe ni t’has decidit a caminar, com t’ho has fet?

-Molt senzill, he pujat amb bicicleta –va sentenciar el Castanys.
Un silenci dens d’estupefacció es va estendre sobre els cinc presents, fins que el Castanys va deixar anar una mena de cloqueig divertit que li va fer sacsejar la immensa papada.

-Ens fots el pèl! –va dir el Serradell.

-Què coi en faria del vostre pèl de simis mal ensinistrats! Us dic que he pujat amb bicicleta, i hi he baixat també.

Per un moment, la imatge del cos elefantí del Castanys  enfilat a una bicicleta lliscant sobre el mínim perímetre de les llantes de dues rodes carretera amunt, per la sortida de Montblanc, va deixar muts d’admiració els quatre homes que conformaven el seu reduït i atapeït auditori.

-Redéu, Castanys, Castanys, Castanys... –va dir finalment el Fèlix-, no ens fumis aquests ensurts, home! Tu, dalt d’una bicicleta en aquella carretera?

-No, collons! Qui ha parlat de carretera? És d’això que us volia parlar! He pujat i he tornat pel camí del darrere.

-El darrere? –va fer amb cara de no creure’s res encara el Serradell.
-El darrere del cementiri! –va bramar el Castanys-, d’on ha de ser, si no? Un camí que va a petar als Estellers i surts cap al Reus Deportiu i acabes al camí dels Cinc Ponts.

-D’acord, tots coneixem el camí –va acceptar el Fèlix-, però no sé què em fa més basarda, si imaginar-te a l voral de la carretera o trescant per aquells camins de déu.

-Que no, home –va fer el Castanys, allargant molt l’última vocal fent vibrar la seva papada espectacularment-. D’això us vinc a parlar, de com de bé estan els camins, tots asfaltadets i llisos com el culet d’un nadó. Com es demostra, doncs, que per fi tenim un ajuntament com cal en aquest poble, després de tants anys d’estar governats per indocumentats.

-Sí, alsa aquí! –va intervenir com una fúria el Miqueló-. Com si fos aquesta ajuntament el que ha pavimentat els camins... Com es nota que no els havies trepitjat de feia anys.

-Els mateixos que no t’enfilaves a la bici, suposo –va apuntar el Fèlix.
-Exactament –va concedir el Castanys-, però no me la faràs empassar aquesta, Miqueló, que bé sé jo que els camins estaven avui acabadets de repassar, de fa tan poc com la meva barba, que me l’he afaitat avui com cada matí del món.
-I després del camí dels Cinc Ponts, on has deixat caure la bici, si es pot saber? –va preguntar el Serradell.

-No res, home, d’allí pedalant carrer del Roser avall i ja era al raval.
-Com, com, has anat pel centre a dalt de la bici? –va fer el Serradell esbatanant els ulls.

-I tant! Que no hi ha carril bici?

-Carril bici? –va interrompre ara el Ros-. La mare del...Qui parla del carril bici! El que més se’n fotia de tots nosaltres, valga’m déu, de les dues  ratlles mal pintades pel mig del carrer!

-Les ratlles que va fer el govern aquell d’indocumentats, que deies... –va incidir el Serradell.

El Castanys anava a badar la boca, per exterioritzar algun argument que sens dubte ja devia tenir rumiat i preparat per defensar la seva posició, però el Ros havia començat tot d’escarafalls i exclamacions i tots es van quedar mirant-lo gesticular un minut ben bo abans no va articular alguna paraula reconeixible.
-El que ens hem perdut, mecàgon la teula  del capellà que em va batejar! El que ens hem perdut, aquest tros d’home dalt d’una bicicleta parant el trànsit de tot Reus mentre circulava pel raval, ocupant-lo d’ample a ample, sobre les dues rodes de la bicicleta que vés a saber de quin raconot del seu casalot ha rescatat.
La imatge, en efecte, va dividir el cor dels altres presents, llevat, és clar, del protagonista principal, entre la hilaritat del que podien intuir o imaginar i la decepció de no haver-la presenciat de debò.
-Res de rescatat –va fer el Castanys, després d’una digna pausa-, que és la muntanbique que tenia el meu fill, que se n’ha comprat una de nova, però que està encara per estrenar com qui diu. Carall de joventut, quina poca consistència!
Ara tots , sí, a l’uníson, van deixar anar una riallada coral.
-Apa, apa, però seu ja, que deus estar rebentat, criatura –va dir en acabat el Serradell, que tota l’estona havia estat cedint el seu seient de bades.
-No us enganyaré, rebentat ho estic –va dir el Castanys, amb gest compungit -. Però seure, el que és seure, no és el que ara mateix m’atrau, i menys en aquestes cadiretes de nen de pit que es gasta aquí el mestre.
El Fèlix, el Ros, el Serradell i el Miqueló van seguir la mirada del Castanys fins a la basta superfície de la cadireta lliure, després van esguardar les mans grassonetes del Castanys que s’aferraven a la part on ja l’esquena ja no es podia anomenar amb propietat com a tal, i van esclafir de nou en un torrent de rialles.
Just en aquell moment es va obrir la porta, i van aparèixer darrera, l’una rera l’altra en perfecta processó, la mare del Fèlix i sa germana, la tieta Juanita. Alta i esvelta i amb aquella gallardia que li era natural, la primera, petita i rodanxona i d’aire vivaç la segona, es van entaforar sense immutar-se entre la còrpora expansiva del Castanys i la línia desmanegada que formaven els altres tres, aclofats contra les altes files de calaixets de fusta amb tiradors tintats pel que havia estat daurat una vegada i  etiquetes meticulosament escrites a mà que descrivien el contingut de cada un d’ells amb proverbial esperit sintètic: balastres, reactàncies, regletes, cables, portalàmpades... Ben compassats, el Ros i el Miqueló es van començar a aixecar per cedir-les els seus seients, però la senyora Teresa, la mare del Fèlix, va ordenar-los amb un imperiós gest que continuessin asseguts.

-Seieu, joves, que no ens quedem pas, portem molta pressa. Les hores que són i encara no hem enllestit tots els poms per demà.

-Tampoc es tracta que encatifeu el cementiri sencer –va observar el Fèlix.
-I què n’has de fer tu, del que jo empastifi? –va replicar sa mare.

-Encatifis, he dit, no empastifis... Que facis catifes, vaja.
-Què t’empatolles ara, fill? O és que t’has tornat garrepa, de sobte? Què n’has de fer d’a qui li posi jo flors o deixi de posar?

La Sra. Teresa es va mirar el seu fill amb aire sever. Ell li va tornar la mirada dolçament, amb un lleu rictus irònic als llavis.

-Jo no res, a part que demà t’hauré d’acompanyar amunt i avall per tots els racons d’aquell camp sant.

-Ah, si és això el que et preocupa, no cal que t’amoïnis, que ja no em fas cap falta per a demà.

-Ah, no? I qui et pujarà, si es pot saber? –va replicar el Fèlix-. O penses carregar tot aquell floratge al cotxe de línia?

-El Castanys la pot pujar amb la seva bici –va apuntar el Ros, però massa baixet perquè el sentís la Sra. Teresa, la qual de seguida va reprendre:

-Doncs ton germà mateix.

-Mon germà? –va saltar el Fèlix-. T’ha donat avís que vindrà?

-M’ha donat avís i hem quedat que ens acompanyarà.

El Fèlix va moure el cap amb actitud resignada i per un segons va semblar que anava a dir alguna cosa, però es va limitar a esbufegar i a recalcar una mica més la seva natja dreta a sobre del taulell.

-Hem quedat demà a dos quarts de vuit a casa. Si vols venir, ja ho saps –va concloure la Sra. Teresa, i es va donar la volta alçant el cap amb ofesa dignitat, tibant quasi imperceptiblement del braç de sa germana.

-Apa, que estiguin tots bons –va dir la Sra. Juanita, i va seguir la Sra. Teresa, que ja havia traspassat el llindar.

Els homes li van respondre polidament, en algun cas amb un gest reverencial fins i tot, llevat del Fèlix, que es va limitar a fer-li un gest de comiat amb la mà al qual  sa tia li va respondre amb un altre que donava a entendre clarament que confiava a veure’l l’endemà.

Es van produir uns segons d’intens silenci, fins que el Serradell va tornar a seure fent xerricar desproporcionadament la cadira.

-Crec que aquest mobiliari necessitaria una mica de renovació –va comentar ell mateix.
-El que necessita aquest mobiliari és menys culs escalfant-lo tot el coi de tarda –va replicar asprament el Fèlix baixant d’un salt del taulell.

Tots quatre se’l van mirar amb els ulls engrandits, muts i deferents, mentre ell feia unes accelerades passes cap a la rebotiga.

-De vegades li veig una cosa de son pare, fixeu-vos-hi bé, tot i que mai m’ha semblat conèixer un fill que hagi sortir més diferent al pare –va xiuxiuejar el Ros.
-Acabo de tenir una mena d’al·lucinació –va fer el Miqueló-. Tu comentant això, el Fèlix enrabiat i la panxa del Castanys just davant la meva talaia, i us ben prometo que m’ha semblat veure el Fèlix pare rediviu aquí a la seva botiga.
El Castanys se li va girar, però novament es va quedar amb la paraula a la boca, perquè el Fèlix va tornar a situar-se darrera el taulell.
En aquell moment es va tornar a obrir la porta i va entrar una noia, jove, amb una llarga cabellera rossa ondulant sobre una esquena inacabable. Els tres sedentaris es van remoure inquiets a les seves cadires, mentre el Castanys intentava apartar-se de la manera més decorosa possible per deixar passar a la clienta.
-Castanys, nano, se’t fa tard per a la cita amb el nefròleg –va dir el Ros.

-Quin nefròleg? –va respondre l’altre.

-El que t’ha de mirar aquestes nafres, home...

Tots els homes, inclòs el Castanys, es van posar a riure. La noia els va fer una llambregada circular, i després, seriosa, es va dirigir al Fèlix.

-Que té bombetes per a llums halògens? –va dir.
-I tant, senyoreta! –va fer el Fèlix-. I com ha de ser, aquesta bombeta?

Ella se’l va mirar, desconcertada, i va començar una confusa explicació acompanyada de gestos  no més aclaridors, fins que el Fèlix la va interrompre amb un gest de la mà. Era exactament el mateix gest, idèntic, al que havia fet sa mare per aturar els homes que s’alçaven de la cadira quan ella entrava. Va retirar-se un  moment i va tornar amb un desballestat catàleg, i va començar a passar els fulls. El Castanys, a tot això, havia trobat la manera de situar-se al cantó oposat als altres tres, i tots plegats van estar mirant amb un somriure beatífic als llavis com la rossa s’inclinava endavant per investigar el catàleg. Els uns tenien una vista del bust no gaire abundant però generosament escotat, i els altres aquella part que ja estava bastant per sota de la seva esponerosa cabellera.
-Nois, si no fos per estonetes com aquesta... –va concloure filosòficament el Miqueló un cop la rossa va haver marxat tota cofoia amb la seva bombeta ben embolicada a la mà.

Mentre les dues senyores, la mare i la tieta, s’afanyaven irreductibles a endreçar algun aspecte difícil de discernir de la decoració del nínxol, el Fèlix es va retirar prudentment cap a un extrem de la línia de sepultures en forma de capelles que envoltaven tota aquella banda, la més antiga, del cementiri. El sol queia agradablement allí, més enllà de la ratlla d’ombra dels xiprers, i les capelletes formaven un bon recer contra l’oratge una mica embravit encara a aquella hora ja propera al migdia. Va treure’s el paquet de cigarrets de la butxaca del darrera dels pantalons i va palpar-se les altres buscant la capseta dels llumins. Es va temptejar les butxaques davanteres dels pantalons, després la jaqueta, després va remenar cap a la butxaca de la camisa, abans d’adonar-se que no en tenia, aquell coi de camisa moderna, de butxaca.
Son germà es va atansar a ell amb passes lentes, tapant-se els ulls amb la mà a manera de visera.

-Que tens mistos? –va fer el Fèlix.

-No, ja saps que no fumo –va respondre son germà-. Creus que es pot fumar, aquí?
-No és això aire lliure? –va replicar el Fèlix, fent un ampli gest amb la mà cap al cel.
-Però és un recinte públic –va tornar-hi son germà.
-Bah! –va fer el Fèlix, tornant a manipular cada racó de la seva vestimenta on pogués haver-se encabit la maleïda capsa de llumins.

-Ara que dius mistos, saps qui hi ha enterrat prop d’aquí, allà baix? –va dir son germà, indicant amb la mà unes capelles a uns metres, rera les escaletes que baixaven a un nivell inferior de les línies de nínxols.
El Fèlix va arronsar les espatlles, amb gest amoïnat.
-El Mistos –va respondre l’altre-. Te’n recordes del Mistos?

El Fèlix va capcinar breument, va semblar que meditava un moment, i en acabat va contestar.

-Sí, el Mistos, ara que ho dius el vaig veure l’any passat, o potser l’altre. Hi ha una foto, oi?

Son germà va ser qui va capcinar ara. Es van quedar un moment en silenci, veient a les senyores atrafegar-se al nínxol, i el Fèlix va tornar a parlar.

-Anem a donar un cop d’ull?

-Molt bé. Vaig a dir-lis...

-No cal, tenen per una estona.

Els dos homes van caminar costat per costat fins una mica més enllà de les escaletes. La fotografia d’un home amb cabell molt repentinat, bigoti fi i barba mal afaitada els contemplava des de la porta ben neta d’un nínxol baix.

cridaven l’atenció els ulls, magnètics, foscos en la cartolina desada dins un marc senzill, d’imitació de plata.

-Aquí està! –va exclamar el Fèlix, i va ajupir-se fins a recollir una cosa del terra, després de remenar en una pedra o potser un tros de maó repenjat contra la paret del nínxol.

-Què és? –va fer son germà.

El Fèlix li va mostrar una capsa de llumins, neta, nova per encetar. La va obrir i va extraure un llumí igualment impecable. Al cap d’un segon ja havia encès i aspirat el primer fum de la seva cigarreta.

-Com ho sabies, que ho trobaries? –va fer el seu germà.
El Fèlix va tornar a arronsar els espatlles.

-Deu ser el costum d’algun familiar o amic... ja hi era, l’any passat –va replicar, mirant el cel i llançant-hi amb fruïció una bafarada de fum.

-Te’n recordes d’ell gaire? –va preguntar-li son germà, després de dues o tres pipades més.

-No pas gaire –va fer el Fèlix.

-Te’n recordes que un dia el pare va dir que era un infeliç, i que tu o jo vam dir que si tothom fos com ell, el món seria millor?

El Fèlix va deixar escampar una altra bafarada a l’espai abans de contestar.

-És possible. Érem uns crios, suposo.

-Ja no ho creus, allò? –va tornar a preguntar son germà.
El Fèlix se’l va mirar ara de fit a fit, potser veritablement per primer cop des que s’havien trobat a casa de sa mare feia més de tres hores, abans de venir al cementiri.
-I tu sí? No em diguis que tu, tot un senyor enginyer, encara creus que un pobre innocentó ...?

-Crec què...? –va insistir el germà, veient que l’altre es frenava.

-Deixa-ho. Com està l’Aimée? –va dir el Fèlix.

-Molt bé –va contestar l’altre-. Volem tenir un fill, saps?

-Voleu tenir un fill? Voleu...ara? Després de ... quants anys porteu junts?

-Sí, ara. Tampoc fa tant que ens vam casar.

-Tu ja no ets un nen, perdona que t’ho digui –va etzibar-li el Fèlix-. I ella potser és més jove, però tampoc és una criatura ja.

-Suposo que arriba el moment en què has de créixer.

-Si no et vols quedar com el Mistos...-va fer el Fèlix, allargant l’última pipada i deixant caure la burilla a terra. En acabat la va esclafar curosament i la va plegar i se la va dur unes passes enllà, per abocar-la a una paperera.

-I abandones els somnis, oi? No et sents frustrat, si t’hi poses a pensar?

-Frustrat? De quins somnis parles? –va regirar-se el Fèlix. El seu mal humor era tangible.

-Parlo en general,  de tothom, i de tu. Tu tenies molt de talent, feies cançons i sabies cantar molt bé. Si t’he de ser franc, mai hagués pensat que t’acabaries enxubant en la botiga del pare, precisament tu.

El Fèlix el va fitar, sentint pujar el seu mal humor fins al límit de la ràbia. Allí al davant el tenia. El seu germanet,  abocant-li totes aquelles veritats de cop i volta, amb els seus ullets seriosos i els seves galtones molsudes que encara conservaven un aire de la infància pueril en què se l’havia estimat tant. I se l’estimava, és clar. De sobte se’n va adonar que era el mateix, que tot i el temps de no veure’s a penes i tot el que havien canviat, hi havia una continuïtat, una línia enganxada de temps com cada filera de capelletes unides envà a envà en què les sepultures dels cadàvers que havien anat deixant enrere es conformaven com una unitat.

-Saps una cosa que recordo del Mistos? –va dir aleshores ell.

-Què? –va fer son germà, fitant-lo també, més que deferent, realment interessat.
-Era un dia que sortia d’escola... No sé, un d’aquells dies que t’has barallat amb algú, amb tothom, o potser el dia que la nena que et mires de lluny t’ha ignorat especialment, t’ha girat deliberadament la mirada... No sé, ja et dic. El cas és que jo estava per allà, pel carrer, menjant-me la meva mala bava, i va aparèixer el Mistos, com solia fer, caminant d’aquella manera... recordes? Una mica arquejat, arrossegant els peus. Se’m va plantar al costat, jo seia crec que a un d’aquells ampits amb obra vista del mercat. Em va preguntar si em passava res,  i jo li vaig dir que estava molt trist. Ell va fer que sí amb el cap, però no em va preguntar per què em sentia trist, que és potser el que jo estava esperant amb una declaració com aquella. No, ell em va dir simplement que de tant en tant ell també es posava trist, i em va preguntar si volia saber què feia ell aleshores. Jo li vaig dir que sí, és clar, i ell em va dir aleshores que quan es posava trist anava i buscava algú que no estigués trist i hi parlava.
El Fèlix va apropar-se de nou al nínxol, va contemplar la imatge del Mistos, i es va ajupir per tornar a col·locar la capseta de llumins entre la pedreta i la paret.
-Apa, anem-hi, que les iaies ja deuen estar a punt d’acabar –va fer aleshores.
Havien caminat unes passes només quan son germà li va dir, amb una veu exaltada, una mica massa alta:

-I de vegades, quan et sents trist, véns aquí  a parlar amb ell?

El Fèlix va deixar anar una breu riallada, i li va donar un amistós clatellot molt lleuger.
-El meu germanet espavilat! Com es veu que ets un senyor enginyer! Segur que tindràs un fillet igual d’espavilat...

-No sóc enginyer, Fèlix, t’ho he dit mil cops...

-Com carall es digui aquest títol que tens!

Les senyores Teresa i Juanita, apostades a la cantonada del nínxol on havien estat feinejant, els veien arribar amb indissimulada sorpresa, potser lleument escandalitzada.
-Què rieu vosaltres dos?  Que no veieu on som? –va renyar-los la mare, amb un xiuxiueig.

-Rèiem d’un vell acudit, mama –va respondre el Fèlix.

Ella va remenar el cap  dos o tres cops i va allargar-li un parell de bosses amb els estris i la resta de les flors al Fèlix,i en acabat va agafar del bracet a l’altre fill.
-Tu no li facis gaire cas, a aquest germà teu cap de pardals! –va dir-li-. No sigui que et faci malbé!

-No et queixaràs pas del teu fill gran –va respondre-li-. Si el tens sempre pendent de tot el que fas.

-Ai, ai, ai... –Va fer la senyora Teresa-. I és clar que sí, si es un tros de pa, aquest germà teu. Però què hi farem, una mare vol que els seus fills siguin feliços, i també tinguin la seva pròpia llar. I, per cert, fill, tu i la teva dona, quan penseu decidir-vos a ... ja m’entens...

Ell va respondre igualment amb una curta riallada. Van continuar caminant, darrera el Fèlix i la tieta Juanita, que també anaven de bracet.

-Ves si no es pena que un noi tan ben plantat com ell hagi d’anar amb una vella com ma germana... –va fer la senyora Teresa.

Et recordo que tu ets més gran que la tieta i que portes del braç un jovenet com jo ...

Aleshores va ser la seva mare la que va deixar escapar una rialla, i tot seguit es van tombar les cares, sorpreses, lleument escandalitzades, del Fèlix i la tieta Juanita. Reconvertits a un circumspecte silenci, tots quatre, ben reagrupats,  van dirigir-se a pas lent cap a la sortida del cementiri.
El sol puntejava la grava del camí i una flaire perfumada s’estenia al seu voltant, emanant de les flors esteses entre les tombes. Una flaire de flors tallades, mortes, però que encara retenien i exhalaven la fragància de la vida que havien tingut a penes unes hores abans. La vida que ara abandonaven davant  la presència imminent de les noves generacions que, enllà del son inalterat dels morts, fora d’aquell espai de llums i ombres poblats pels records, ja reclamaven el seu torn expectants i anheloses.