DE LES (DUBTOSES) VIRTUTS DELS DIÀLEG

Qui es pot oposar a l'amor? És clar, sí que hi ha àcids crítics del sentiment d'afecte universal, però sempre seran mirats com a outsiders disposats a tot per cridar l'atenció o bé  friquis dignes de commiseració, això en el cas que no se'ls diagnostiqui una psicopatologia que motivi el seu ràpid internament. De la mateixa manera, resulta difícil oposar-se al diàleg com a concepte, i a les crides singulars al diàleg en el pla de les coses concretes, sota risc de ser considerat dins de qualsevol de les tres categories.

Hem assistit a apel·lacions ben intencionades al diàleg des de, pel cap baix, algunes dècades. Ja sigui en la famosa i aparentment mundialment celebrada Transició des del franquisme cap a la Monarquia constitucional juancarlista, ja sigui en el marc del que alguns denominaven conflicte basc i altres simplement terrorisme, allò d'ETA, conglomerat que per algunes ments preclares aglutina tots els que no combreguen amb l'essència unívocament espanyola del País Basc.

Actualment, assistim a solemnes proclames en favor del diàleg en el marc del que es coneix com a procés. És a dir, la via cap a la independència engegada per una part de la societat catalana i dels partits polítics catalans. Sectors, tant de dins com de fora, que no es cansen de repetir la necessitat d'una negociació, d'un diàleg que superi la divisió en dos extrems enfrontats, l'independentista i l'anomenat unionista. Dins d'aquest línia entren els partidaris de l'anomenada Tercera Via, aquell que postula una solució que no és ni la de la creació d'un Estat català sobirà ni el manteniment de l' statu quo actual. En aquesta tercera Via encaixen els partidaris de models federals, confederals, autonomistes que defensen un tracte singular per a Catalunya, etc. Però també ingressen en les files entusiastes del diàleg els absolutament negadors de qualsevol ruptura de l'statu quo, que en canvi s'omplen la boca de la necessitat de dialogar, encara que no ofereixen exactament res sobre el qual dialogar.

Deixem de banda també que als partidaris de la Tercera Via se'ls pugui en molts casos atribuir la sospita d'una veritable manca de ganes de qualsevol iniciativa viable de reforma. Al cap i a la fi, vies intermitges, federalitzadores o similars, s'estan intentant posar en marxa des de Catalunya almenys des de principis del segles XX, amb el lapsus obligat del franquisme, que no afavoria precisament cap possible reforma, dialogada o no. I en algun cas, com el del líder del PSC, Pere Navarro, se'ls veu sempre molt impacients davant qualsevol proposta que presentin o llancin al govern de la Generalitat, mentre llueixen una infinita paciència davant els reiterats cops de porta rebuts dels partits majoritaris a les Cortes espanyoles o del govern espanyol.

Deixem les situacions concretes de banda i les inconseqüències dels esforçats abonadors de la via del diàleg. El que aquí volíem discutir és que en general el diàleg sigui una via essencial en el sistema democràtic. El sistema democràtic, com el seu nom indica, és el del govern del poble, però no el de la unanimitat del poble. Ja a les beceroles de la democràcia, a les polis gregues, es va arribar aviat a la conclusió pràctica que les inevitables discrepàncies i conflictes originats per un sistema participatiu en el govern s'han de resoldre per la imposició de les majories. I que la majoria només es pot determinar a través d'un sistema quantificador segur, és a dir, la votació, qualsevol que sigui la seva modalitat. El que es pot demanar doncs, és que el diàleg ajudi a conformar les decisions individuals dels participants, i que assenti les bases de la discussió i del sistema de votació. El que no es pot demanar al diàleg és que arribi a un consens absolut -paraula i ficció, la de consens, que és una de la més gran aberracions de la referidaTransició-. Els que així ho demanin mantenen una entelèquia o una simple tàctica de distracció.

El diàleg, en fi, tampoc pot exigir quan se centri en temes procedimentals més del que aquestes suposen: és el tema del subjecte polític, l'agent, el cos electoral. En les polis gregues el constituïa el conjunt de ciutadans, però ciutadà no ho era tothom, ni de bon tros. La democràcia, afortunadament, ha avançat molt històricament per universalitzar-se, però està lluny de ser-ho del tot: en efecte, està trossejada, compartimentada, en unitats nacionals anomenades estats. La singularitat del procés català es que trenca aquest cos nacional. Com repeteixen alguns unionistes, és un debat que fractura la societat catalana. El que no diuen és que això és inevitable: sempre que es vota es divideix l'electorat en diferents opcions. El diàleg en aquest punt inicial i fonamental no és aplicable ni viable. El cos electoral, la nació, s'autoerigeix i s'autodetermina. No hi hagut altra forma històricament, ni n'hi haurà fins que no s'arribi a una gran nació universal.

I això sembla encara lluny de ser vist. En tot cas, no és dins dels programes dels unionistes que bombardegen amb aquesta meravellosa i bonica proclama del mejor unidos.