28/2/15

AIXECAMENT D'ACTA: CULTURA QUE BULL

Que una setmana Reus bulli d'activitats que genèricament podríem definir com culturals no és estrany. Ho és més que moltes d'elles tinguin per protagonistes amics. O no tant, si tenim en compte que es tracta de gent reusenca, i que a alguns d'ells m'hi ha unit en part l'admiració envers la mateixa activitat artística que desenvolupa.

Sigui com sigui, no dono a l'abast a fer-ne una ressenya detinguda, de manera que passo una simple i injustament breu referència, una mena d'aixecament d'acta, del que fins avui dissabte he pogut veure, gaudir i mirar d'assimilar.

Fotografia: Fina Masdéu
Dimecres, tertúlia literària al Casal de les Dones amb el grup Reusenques de Lletres, associació que uneix un bon grapat d'escriptores de la ciutat, de diverses generacions, i que és molt activa promovent diverses activitats i ha publicat diversos llibres col·lectius. L'últim,"Biblioteques personals", era precisament l'objecte d'aquesta tertúlia,que va moderar amb saviesa i agilitat la Lena Paüls, reusenca exiliada a Barcelona des de fa bastants anys. Retrobar-la va significar retrobar no solament una antiga professora de català (aquell curs a Òmnium on vaig estudiar per primer cop amb rigor la meva llengua materna), sinó una amiga, amb la qual m'he mantingut en contacte darrerament gràcies a les xarxes socials, com el seu magnífic blog Pont d'Enseula. 

La Lena és una de les autores recollides al llibre, juntament amb algunes companyes de les jams poètiques de què us parlo en aquest blog, com la Fina Masdéu o la Carme Andrade. Van participar també a la tertúlia la Fina Veciana, i altres de els autores que han participat al llibre, com la Victòria Rodrigo, la  M.Lluïsa Amorós i la Marta Magrinyà. Podeu saber-ne més per la presentació que va fer-ne ara farà un any a la Biblioteca Central Xavier Amorós una altra amiga, la M. Rosa Molas -àngel guardià de les meves consultes a la venerable biblioteca del Centre de Lectura- .

I anit es van ajuntar dos actes que no em podia perdre i que afortunadament vaig poder seguir consecutivament -no us explicaré les filigranes que vaig haver de fer-. 

En primer lloc, la inauguració de l'exposició de l'amic Pau Roig al vestíbul del Centre de Lectura. Un projecte molt original i singular, que en realitat és la visualització d'un altre que va mantenir amb constància impressionant al llarg de l'any passat: la publicació d'una fotografia diària Instagram (una plataforma només accessible via mòbil), acompanyada d'un microrelat fet a quatre mans amb Dani Recasens, amb qui comparteix feines al Taller d'Escriptura del mateix Centre. Com va dir el mateix Pau a la presentació, és el procés reflexiu que hi ha al darrere -o al fonament, millor dit- de la simple publicació de fotos a la xarxa social, el que dota de valor afegit a aquesta col·lecció que molt apropiadament ha batejat com #quotidianitats. El visitant tindrà, a més, l'ocasió de consultar una bella enquadernació de totes les fotos amb el corresponent microrelat, i dur-se a casa una de les fotos, la que més li agradi o cridi l'atenció. Art efímer, doncs? Si més no, art consumible en els mitjans virtuals -que tenen aquest perfil entre eteri i permanent que encara no acabem de tenir clar- i que dóna el pas a la matèria tangible, en aquest procés del que tant estic parlant últimament i que fa que cada cop triomfi més el neologisme desvirtualitzar.

I en acabat, el concert de Miquel Vilella i els Göttemberg a l'Absenta. Una ocasió de veure ja consolidat l'agermanament entre el toc original, la creativitat fecunda i genial del cantant reusenc amb la contundència i solidesa sonora, de ferma essència rockera, dels de Torreforta, que vaig tenir ocasió de veure en les beceroles el passat estiu al Pallol i que s'ha anat consolidant en una trajectòria de concerts que els ha passsejat per sales  com l'Heliogàbal de Gràcia o la Zero de Tarragona i el Pilée de Reus. Diverses circumstàncies m'havien privat de veure aquest trajecte directament i ara puc donar fe que aquesta unió promet no solament estabilitat sinó molts projectes futurs. 

Götemberg, que té una vida pròpia i un disc editat  més que recomanable, és alhora la conjunció de l'inquiet esperit creatiu de Toni Galván i la versatilitat i depurada tècnica de Miguel Zanón a les guitarres, amb la base rítmica de l'Isaac Mas al baix i l'Àlex Granadero a la bateria.

L'afortunada conjunció havia començat, segons va relatar el Miquel, al mateix Absenta, i l'escalf i proximitat de la petita sala va dur el concert a una nota molt alta. Si voleu fer-vos una idea de com sona aquesta reinterpretació d'un disc tan rodó com "Després del món/ Farewell, Dear Towermen" -més alguns temes del de The Mighty Fools-, aquí trobareu una mostra. A gaudir-la, i no us perdeu un concert si ensopegueu amb un cartell on hi figuri!



23/2/15

MARÇAL AL TEÏNA


La segona jam poètica d'enguany, que vam dedicar a M. Mercè Marçal (1952-1998), va aplegar al soterrani del Teïna, de Reus,  un bon grapat d'amants de la poesia de l'autora del Pla d'Urgell prematurament desapareguda. Els concurrents van superar la vintena, i molts d'ells es van animar a assumir la declamació d'alguns dels poemes que componen la seva densa, encara que malauradament curta, obra.

Els poemaris més freqüentats van ser "Bruixa de dol" i "Sal oberta". La Carme Andrade, conjuntament amb l'Antònia Ferré, la Fina Masdéu,  la Carme Masip, el Marcel Banús, la Fina Alonso, la Montserrat Aloy (Cantireta per a la blogosfera), el Biel Ferré, la Conxita Jiménez, l'Elena Giménez, la Mirta Negro, el Fito Luri, jo mateix, vam triar algun dels poemes d'aquests dos llibres que, juntament amb el primer que va publicar, "Cau de llunes", compondria un primer cicle, segons Isidor Cònsul ("Maria Mercè Marçal,la dona tranquil·la", 1998). Un cicle que vindria presidit per una tensió triangular entre el jo poètic, la lluna i l'ombra, un triangle que sempre remet a la pròpia solitud.

Del segon cicle, que segons aquest autor citat s'obriria amb "Terra de mai", i que suposa més aviat una tensió bipolar entre experiències exultants d'amor i presències funestes de mals averanys, vam poder escoltar alguns poemes, singularment de "Desglaç", en boca de Rubén Giménez, Fina Masdéu i jo mateix.

Ramon Salvat, Montser Aloy  i Biel Ferré van recórrer també a "Cau de llunes", el llibre amb què va guanyar el premi Carles Riba el 1976 i que seria el primer dels que publicaria.

Vaig aportar a més una breu lectura del seu recull de proses i assajos "Sota el signe del drac" (2004), que vaig recollir del treball de Pilar Godayol "Maria Mercè Marçal en ell mirall":

A «Llengua abolida: poesia, gènere, identitat», conferència que Maria-Mercè Marçal impartí a Berlín el 25 d’abril de 1995 sobre la seva experiència poètica (recollida el 2004 a Sota el signe del drac), la poeta iniciava la intervenció explorant la pregunta de la madrasta de la Blancaneu al seu mirall màgic: qui és la més bella? «Quan l’absolut d’aquesta bellesa —que li confereix una identitat, per cert ben fràgil— li és discutit, es torna bruixa, lletgíssima, activíssima, dolenta» (Marçal, 2004: 189). Marçal s’interessà per aquesta «donamonstre», que, quan un dia de cop i volta es mira al mirall, no es troba. El femení sempre ha de ser bell. Això l’imaginari androcèntric heretat no ho ha discutit mai; però, en el moment que esdevé l’altra cara del bell, apareix l’antinatural, el deforme, la quimera. Per Marçal, en la pregunta davant del mirall no tan sols hi ha «una recerca d’una identitat subjectiva» (és a dir, un subjecte que es qüestiona la finalitat de proveir-se d’un discurs propi), sinó que també es busca «la mirada anticipada dels altres, de l’Altre, d’aquell que té poder de judici sobre la nostra actuació» (és a dir, la identitat que prové del reconeixement dels altres) (2004: 189). «Seccionada d’aquest reconeixement, de l’amor i la tria per part d’aquest gran Ull-subjectedéu ordenador que defineix on és l’harmonia i la forma, la dona sembla atraure, com un imant, la follia i instaurar el caos i l’informe, la inversió i el desordre, en una paraula, el mal» (2004: 190). Aquesta és l’exposició abreujada de Maria-Mercè Marçal per justificar que l’escriptora, més concretament la poeta, no es pot trobar, no es pot veure, en el «mirall del bell», que sempre han fomentat els discursos dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat en infinits bocins que reflecteix un ésser complex, híbrid i contaminat, abocat a viure entre Atenea i la Medusa, «movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’inexistent ‘ordre simbòlic’ de la mare» (2004: 164). «La Llei del pare i el femení inarticulat» marquen la visió esbiaixada davant del mirall de la dona que escriu, que lluita «entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple» (2004: 197). Tot i residir en terra de ningú, amb un sentiment d’ira latent per tants anys de fúria acumulada, la poeta gaudeix de la dialèctica fantasmagòrica del joc dels miralls, es resisteix a ser reduïda, a ser una musa gràcil i complaent, a ser la muda i colonitzada més bella del món.  

També va haver ocasió d'escoltar poemes d'autoria pròpia suggerits per l'obra de la genial poeta -tan inspiradora, al cap i a la fi-. Conxita Jiménez va aportar una selecció dels seus exquisits haikus, i jo un poema/joc literari al voltant precisament de la imatge del mirall i les escales (amb la lluna, la sal i algunes altres, part del riquíssim imaginari marçalià):

Vaig carregar-me a espatlles el mirall.
Tu anaves i venies al meu voltant,
escales amunt, escales avall.
Volies ser tot ulls per preveure
cada accident, cada entrebanc.
Deies: si es trenca, set anys
de mala sort que se’ns vindran.
Vaig arribar al pis de sota,
vaig unir forces i el vaig rebotre
ben fort contra el trespol.
Fet miques, t’hi vaig mostrar
els teus ulls terroritzats
en cada bocí multiplicats.
I vaig dir-te amb gest cofoi:
“Busca’t ara en l’escampall,
troba quin de tots els que hi veus
és el teu jo de veritat”.


La lluna em va suggerir també la lectura d'un dels poemes que integren un dels poemaris que tinc entre mans (i dels que aviat us parlaré en aquest blog), de l'amiga i admirada Sílvia Armangué ("Estats del metall", 2013):

És poqueta cosa, un amor de lluna;
em vol alguns dies, i després m'oblida.

Gat en zel per les teulades,
espina encastada
al blanc de l'ull,
o un saxo de matinada,
rastres del meu dolor per tu.

És molt mala cosa, un amor de lluna;
ametlles amargues, dormir en la pluja.

Com a interessant acte previ, i per aquelles afortunades coincidències que de vegades es donen, vam poder assistir al Centre de Lectura a la presentació  de l'últim llibre de Fina Birulés, la que va ser companya de la poeta. Professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona, Fina Birulés ha escomès una indagació en la tasca en bona part marginada de dones filòsofes del segle XX, i ha publicat "Entreactes entorn de la política, el feminisme i el pensament", a l’editorial Trabucaire, editorial que amb la direcció de la Carme Porta està portant a terme una impagable tasca de recuperació de textos fonamentals per al moviment feminista dins la col·lecció Tinta Fèmina. Va presentar el llibre la professora de la URV Coral Cuadrada, que va fer una amena introducció al context històric del pensament que uneix escriptores tan diferenciades com Hanna Arendt, Françoise Collin, Simone Veil o Simone de Beauvoir .


Fotografies: Elena Giménez

4/2/15

LA TALAIA DELS GRANS MESTRES

Imatge extreta del Twitter de Francesc CerroFerran
Posar en escena Shakespeare sempre és una aposta forta. D'alguna manera és jugar sobre segur, però -tot té dues cares a la vida- també comporta el risc de decebre. Tots tenim les seves obres al cap i, en molts sentits, el nostre Shakespeare, el nostre Bard particular.

“Juli Cèsar” és una de les grans tragèdies shakespearianes, i treballa sobre un material històric de primera magnitud: els dies finals de la República romana i els precedents immediats del cesarisme que suposen  l'atemptat contra Juli Cèsar i la posterior guerra civil. Cerro ha centrat la impressionant i voluminosa presentació de personatges i trames de la tragèdia en només tres: Brutus i Càssius (o Brut i Cassi), els conspiradors, i Marc Antoni, el que els perseguirà i venjarà Juli. La tria, que deixa fora el propi Cèsar de l'escena, es pot justificar clarament per dirigir-nos al punt essencial, entenc, del muntatge, que es basa en el moment sens dubte àlgid de l'obra, els parlaments successius de Brutus i Marc Antoni al funeral de Juli. En aquesta confrontació trobem, en efecte, el que és el gran tema de l'obra, el conflicte entre dues lleialtats: a la pàtria (llegeixi’s aquí també la tradició democràtica que l'ha sostingut) i al prohom, a la figura paternal i heroica, o també a l'amic (1). Shakespeare, és sabut, és ambigu en la seva filiació política, i no resoldrem la discussió sobre quins eren els seus valors primordials. El que té de transcendent és que, posant-nos davant els ulls una armadura de valors i elements ètics i polítics, ens obliga a jutjar per nosaltres mateixos. En tot cas, a "Juli Cèsar" podem trobar un equilibri entre valors democràtics i aristocràtics segurament molt superior a la posterior i molt més amarga visió que proporcionaria en la seva darrera indagació en el món romà, "Coriolà".

Diria que Cerro decanta una mica el muntatge cap als valors aristocràtics que encarna Marc Antoni, però no sé si ho fa intencionadament, o és conseqüència de la representació desequilibrada entre el treball enèrgic i convincent de Sergi Caballero com a Marc Antoni, i la dicció vacil·lant de Ferran Carvajal com a Brutus. En tot cas, el resultat final per a l’espectador, diria, s’assimila al que en l’obra té sobre la seva audiència, el poble romà, que es deixa seduir més pel discurs abrandat, sentimental, d’Antoni, que per la raó i l’apel·lació a la llibertat i altres valors suprems que assumeix Brutus. I d’aquí un dels grans ensenyaments que ens pot vessar sobre els nostres temps: l’advertiment sobre la facilitat de manipular els comportaments de la massa, o dit d’una altra manera, el perill de la demagògia. Brutus queda salvat, a l’obra, en oposició als calculadors, ambiciosos  i envejosos com Càssius (magnífic Josep Julien), i si bé en el discurs al funeral el to adoptat en la repetida menció com a honorable d’Antoni cap a Brutus pot semblar irònica,  la lloança última del mateix Antoni –amb el cor dels pelegrins del Tannhäuser acompanyant- restitueix en un vibrant final èpic la figura noble d’aquell.

Deia Francesc Cerro-Ferran en l'entrevista que li vaig fer, i que acabem de publicar a la revista Lemúria, que sempre ens veurem reflectits en alguns dels personatges de Shakespeare, i que això ens aportarà idees de com ens hem de comportar, de manera que el Bard és el millor psicòleg... i de franc. El crític i col·laborador seu, Jordi Vilaró, que va fer sobre l’escenari una interessantíssima introducció al cicle, va dir que d’alguna manera tots estem representats en els personatges clàssics, en els grans personatges que són vigents precisament perquè tots ens hi podem identificar, encara que cap de nosaltres ho podem fer exclusivament amb un.
Muntatge de "Juli Cèsar" de Jonathan Munby al Chicago Shakespeare Theater

Cerro, en l’entrevista referida, diu una cosa similar, i afegeix, en una mostra de la seva autoexigència, que els autors actuals no fan ni pessigolles als clàssics, que probablement alguna cosa hem perdut si cinc-cents anys després no podem millorar Shakespeare. Tanmateix, crec que el que ens impedeix millorar-lo és el fet que ell va saber triar directament el material més essencial de la nostra Història, sobre el qual només podem fer lectures i interpretacions. Una altra cosa és que puguem posar-nos a la seva alçada.

Com ja he dit, tots tenim el nostre Bard. Jo tendeixo a veure’l com un autor col·lectiu que va saber aglutinar molts esforços i talents. A l’autor contemporani no li queda altre remei que seguir el seu exemple: treballar, amb humilitat, i aprofitar que sobre els lloms de gegants com William Shakespeare la visió, la talaia, és molt més elevada. Això sí, de vegades vertiginosa.



(1) Llegeixo avui a George Steiner: L'amistat s'arrela en la llibertat (...) Quan parlem de llibertat, parlem de liberalitat electiva, reflexiva (...) Es pot definir com l'acte gratuït però profundament significatiu d'aquells qui estan 'en llibertat'.  En aquest sentit, no hi hauria una oposició radical amb la llibertat que proclama Brutus. I, en tot cas, també, Steiner ens recorda l'exhortació que ens fa E.M. Forster a trair el nostre país abans que un amic. Quan l'amistat s'aferma, la incongruència s'esvaeix. (G. Steiner, 2015)