MARÇAL AL TEÏNA

La segona jam poètica d'enguany, que vam dedicar a M. Mercè Marçal (1952-1998), va aplegar al soterrani del Teïna, de Reus,  un bon grapat d'amants de la poesia de l'autora del Pla d'Urgell prematurament desapareguda. Els concurrents van superar la vintena, i molts d'ells es van animar a assumir la declamació d'alguns dels poemes que componen la seva densa, encara que malauradament curta, obra.

Els poemaris més freqüentats van ser "Bruixa de dol" i "Sal oberta". La Carme Andrade, conjuntament amb l'Antònia Ferré, la Fina Masdéu,  la Carme Masip, el Marcel Banús, la Fina Alonso, la Montserrat Aloy (Cantireta per a la blogosfera), el Biel Ferré, la Conxita Jiménez, l'Elena Giménez, la Mirta Negro, el Fito Luri, jo mateix, vam triar algun dels poemes d'aquests dos llibres que, juntament amb el primer que va publicar, "Cau de llunes", compondria un primer cicle, segons Isidor Cònsul ("Maria Mercè Marçal,la dona tranquil·la", 1998). Un cicle que vindria presidit per una tensió triangular entre el jo poètic, la lluna i l'ombra, un triangle que sempre remet a la pròpia solitud.

Del segon cicle, que segons aquest autor citat s'obriria amb "Terra de mai", i que suposa més aviat una tensió bipolar entre experiències exultants d'amor i presències funestes de mals averanys, vam poder escoltar alguns poemes, singularment de "Desglaç", en boca de Rubén Giménez, Fina Masdéu i jo mateix.

Ramon Salvat, Montser Aloy  i Biel Ferré van recórrer també a "Cau de llunes", el llibre amb què va guanyar el premi Carles Riba el 1976 i que seria el primer dels que publicaria.

Vaig aportar a més una breu lectura del seu recull de proses i assajos "Sota el signe del drac" (2004), que vaig recollir del treball de Pilar Godayol "Maria Mercè Marçal en ell mirall":

A «Llengua abolida: poesia, gènere, identitat», conferència que Maria-Mercè Marçal impartí a Berlín el 25 d’abril de 1995 sobre la seva experiència poètica (recollida el 2004 a Sota el signe del drac), la poeta iniciava la intervenció explorant la pregunta de la madrasta de la Blancaneu al seu mirall màgic: qui és la més bella? «Quan l’absolut d’aquesta bellesa —que li confereix una identitat, per cert ben fràgil— li és discutit, es torna bruixa, lletgíssima, activíssima, dolenta» (Marçal, 2004: 189). Marçal s’interessà per aquesta «donamonstre», que, quan un dia de cop i volta es mira al mirall, no es troba. El femení sempre ha de ser bell. Això l’imaginari androcèntric heretat no ho ha discutit mai; però, en el moment que esdevé l’altra cara del bell, apareix l’antinatural, el deforme, la quimera. Per Marçal, en la pregunta davant del mirall no tan sols hi ha «una recerca d’una identitat subjectiva» (és a dir, un subjecte que es qüestiona la finalitat de proveir-se d’un discurs propi), sinó que també es busca «la mirada anticipada dels altres, de l’Altre, d’aquell que té poder de judici sobre la nostra actuació» (és a dir, la identitat que prové del reconeixement dels altres) (2004: 189). «Seccionada d’aquest reconeixement, de l’amor i la tria per part d’aquest gran Ull-subjectedéu ordenador que defineix on és l’harmonia i la forma, la dona sembla atraure, com un imant, la follia i instaurar el caos i l’informe, la inversió i el desordre, en una paraula, el mal» (2004: 190). Aquesta és l’exposició abreujada de Maria-Mercè Marçal per justificar que l’escriptora, més concretament la poeta, no es pot trobar, no es pot veure, en el «mirall del bell», que sempre han fomentat els discursos dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat en infinits bocins que reflecteix un ésser complex, híbrid i contaminat, abocat a viure entre Atenea i la Medusa, «movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’inexistent ‘ordre simbòlic’ de la mare» (2004: 164). «La Llei del pare i el femení inarticulat» marquen la visió esbiaixada davant del mirall de la dona que escriu, que lluita «entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple» (2004: 197). Tot i residir en terra de ningú, amb un sentiment d’ira latent per tants anys de fúria acumulada, la poeta gaudeix de la dialèctica fantasmagòrica del joc dels miralls, es resisteix a ser reduïda, a ser una musa gràcil i complaent, a ser la muda i colonitzada més bella del món.  

També va haver ocasió d'escoltar poemes d'autoria pròpia suggerits per l'obra de la genial poeta -tan inspiradora, al cap i a la fi-. Conxita Jiménez va aportar una selecció dels seus exquisits haikus, i jo un poema/joc literari al voltant precisament de la imatge del mirall i les escales (amb la lluna, la sal i algunes altres, part del riquíssim imaginari marçalià):

Vaig carregar-me a espatlles el mirall.

Tu anaves i venies al meu voltant,

escales amunt, escales avall.

Volies ser tot ulls per preveure

cada accident, cada entrebanc.

Deies: si es trenca, set anys

de mala sort que se’ns vindran.

Vaig arribar al pis de sota,

vaig unir forces i el vaig rebotre

ben fort contra el trespol.

Fet miques, t’hi vaig mostrar

els teus ulls terroritzats

en cada bocí multiplicats.

I vaig dir-te amb gest cofoi:

“Busca’t ara en l’escampall,

troba quin de tots els que hi veus

és el teu jo de veritat”.

La lluna em va suggerir també la lectura d'un dels poemes que integren un dels poemaris que tinc entre mans (i dels que aviat us parlaré en aquest blog), de l'amiga i admirada Sílvia Armangué ("Estats del metall", 2013):

És poqueta cosa, un amor de lluna;
em vol alguns dies, i després m'oblida.

Gat en zel per les teulades,
espina encastada
al blanc de l'ull,
o un saxo de matinada,
rastres del meu dolor per tu.

És molt mala cosa, un amor de lluna;
ametlles amargues, dormir en la pluja.

Com a interessant acte previ, i per aquelles afortunades coincidències que de vegades es donen, vam poder assistir al Centre de Lectura a la presentació  de l'últim llibre de Fina Birulés, la que va ser companya de la poeta. Professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona, Fina Birulés ha escomès una indagació en la tasca en bona part marginada de dones filòsofes del segle XX, i ha publicat "Entreactes entorn de la política, el feminisme i el pensament", a l’editorial Trabucaire, editorial que amb la direcció de la Carme Porta està portant a terme una impagable tasca de recuperació de textos fonamentals per al moviment feminista dins la col·lecció Tinta Fèmina. Va presentar el llibre la professora de la URV Coral Cuadrada, que va fer una amena introducció al context històric del pensament que uneix escriptores tan diferenciades com Hanna Arendt, Françoise Collin, Simone Veil o Simone de Beauvoir .


Fotografies: Elena Giménez