23/2/15

MARÇAL AL TEÏNA


La segona jam poètica d'enguany, que vam dedicar a M. Mercè Marçal (1952-1998), va aplegar al soterrani del Teïna, de Reus,  un bon grapat d'amants de la poesia de l'autora del Pla d'Urgell prematurament desapareguda. Els concurrents van superar la vintena, i molts d'ells es van animar a assumir la declamació d'alguns dels poemes que componen la seva densa, encara que malauradament curta, obra.

Els poemaris més freqüentats van ser "Bruixa de dol" i "Sal oberta". La Carme Andrade, conjuntament amb l'Antònia Ferré, la Fina Masdéu,  la Carme Masip, el Marcel Banús, la Fina Alonso, la Montserrat Aloy (Cantireta per a la blogosfera), el Biel Ferré, la Conxita Jiménez, l'Elena Giménez, la Mirta Negro, el Fito Luri, jo mateix, vam triar algun dels poemes d'aquests dos llibres que, juntament amb el primer que va publicar, "Cau de llunes", compondria un primer cicle, segons Isidor Cònsul ("Maria Mercè Marçal,la dona tranquil·la", 1998). Un cicle que vindria presidit per una tensió triangular entre el jo poètic, la lluna i l'ombra, un triangle que sempre remet a la pròpia solitud.

Del segon cicle, que segons aquest autor citat s'obriria amb "Terra de mai", i que suposa més aviat una tensió bipolar entre experiències exultants d'amor i presències funestes de mals averanys, vam poder escoltar alguns poemes, singularment de "Desglaç", en boca de Rubén Giménez, Fina Masdéu i jo mateix.

Ramon Salvat, Montser Aloy  i Biel Ferré van recórrer també a "Cau de llunes", el llibre amb què va guanyar el premi Carles Riba el 1976 i que seria el primer dels que publicaria.

Vaig aportar a més una breu lectura del seu recull de proses i assajos "Sota el signe del drac" (2004), que vaig recollir del treball de Pilar Godayol "Maria Mercè Marçal en ell mirall":

A «Llengua abolida: poesia, gènere, identitat», conferència que Maria-Mercè Marçal impartí a Berlín el 25 d’abril de 1995 sobre la seva experiència poètica (recollida el 2004 a Sota el signe del drac), la poeta iniciava la intervenció explorant la pregunta de la madrasta de la Blancaneu al seu mirall màgic: qui és la més bella? «Quan l’absolut d’aquesta bellesa —que li confereix una identitat, per cert ben fràgil— li és discutit, es torna bruixa, lletgíssima, activíssima, dolenta» (Marçal, 2004: 189). Marçal s’interessà per aquesta «donamonstre», que, quan un dia de cop i volta es mira al mirall, no es troba. El femení sempre ha de ser bell. Això l’imaginari androcèntric heretat no ho ha discutit mai; però, en el moment que esdevé l’altra cara del bell, apareix l’antinatural, el deforme, la quimera. Per Marçal, en la pregunta davant del mirall no tan sols hi ha «una recerca d’una identitat subjectiva» (és a dir, un subjecte que es qüestiona la finalitat de proveir-se d’un discurs propi), sinó que també es busca «la mirada anticipada dels altres, de l’Altre, d’aquell que té poder de judici sobre la nostra actuació» (és a dir, la identitat que prové del reconeixement dels altres) (2004: 189). «Seccionada d’aquest reconeixement, de l’amor i la tria per part d’aquest gran Ull-subjectedéu ordenador que defineix on és l’harmonia i la forma, la dona sembla atraure, com un imant, la follia i instaurar el caos i l’informe, la inversió i el desordre, en una paraula, el mal» (2004: 190). Aquesta és l’exposició abreujada de Maria-Mercè Marçal per justificar que l’escriptora, més concretament la poeta, no es pot trobar, no es pot veure, en el «mirall del bell», que sempre han fomentat els discursos dominants. El seu és una altra mena de mirall trencat en infinits bocins que reflecteix un ésser complex, híbrid i contaminat, abocat a viure entre Atenea i la Medusa, «movent-se entre la Llei del pare que organitza el món tot excloent-la i/o inferioritzant-la en tant que dona, i el femení inarticulat, caòtic, l’inexistent ‘ordre simbòlic’ de la mare» (2004: 164). «La Llei del pare i el femení inarticulat» marquen la visió esbiaixada davant del mirall de la dona que escriu, que lluita «entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple» (2004: 197). Tot i residir en terra de ningú, amb un sentiment d’ira latent per tants anys de fúria acumulada, la poeta gaudeix de la dialèctica fantasmagòrica del joc dels miralls, es resisteix a ser reduïda, a ser una musa gràcil i complaent, a ser la muda i colonitzada més bella del món.  

També va haver ocasió d'escoltar poemes d'autoria pròpia suggerits per l'obra de la genial poeta -tan inspiradora, al cap i a la fi-. Conxita Jiménez va aportar una selecció dels seus exquisits haikus, i jo un poema/joc literari al voltant precisament de la imatge del mirall i les escales (amb la lluna, la sal i algunes altres, part del riquíssim imaginari marçalià):

Vaig carregar-me a espatlles el mirall.
Tu anaves i venies al meu voltant,
escales amunt, escales avall.
Volies ser tot ulls per preveure
cada accident, cada entrebanc.
Deies: si es trenca, set anys
de mala sort que se’ns vindran.
Vaig arribar al pis de sota,
vaig unir forces i el vaig rebotre
ben fort contra el trespol.
Fet miques, t’hi vaig mostrar
els teus ulls terroritzats
en cada bocí multiplicats.
I vaig dir-te amb gest cofoi:
“Busca’t ara en l’escampall,
troba quin de tots els que hi veus
és el teu jo de veritat”.


La lluna em va suggerir també la lectura d'un dels poemes que integren un dels poemaris que tinc entre mans (i dels que aviat us parlaré en aquest blog), de l'amiga i admirada Sílvia Armangué ("Estats del metall", 2013):

És poqueta cosa, un amor de lluna;
em vol alguns dies, i després m'oblida.

Gat en zel per les teulades,
espina encastada
al blanc de l'ull,
o un saxo de matinada,
rastres del meu dolor per tu.

És molt mala cosa, un amor de lluna;
ametlles amargues, dormir en la pluja.

Com a interessant acte previ, i per aquelles afortunades coincidències que de vegades es donen, vam poder assistir al Centre de Lectura a la presentació  de l'últim llibre de Fina Birulés, la que va ser companya de la poeta. Professora de Filosofia a la Universitat de Barcelona, Fina Birulés ha escomès una indagació en la tasca en bona part marginada de dones filòsofes del segle XX, i ha publicat "Entreactes entorn de la política, el feminisme i el pensament", a l’editorial Trabucaire, editorial que amb la direcció de la Carme Porta està portant a terme una impagable tasca de recuperació de textos fonamentals per al moviment feminista dins la col·lecció Tinta Fèmina. Va presentar el llibre la professora de la URV Coral Cuadrada, que va fer una amena introducció al context històric del pensament que uneix escriptores tan diferenciades com Hanna Arendt, Françoise Collin, Simone Veil o Simone de Beauvoir .


Fotografies: Elena Giménez

15 comentaris:

  1. Quan s'aproxima març sempre em ve al cap la Marçal, poetessa indispensable per diverses raons i per molts versos, alguns dels quals mai no cauen en l'oblit, sempre són recordats individualment i col·lectiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaig pensar jugar amb Marçal i març per al títol. Suposo que no em vaig atrevir.
      Molts, molts versos, de la gran poeta, per a no oblidar-la. I molts, molts, que no van arribar a néixer, morint tan jove, per lamentar-ho.

      Elimina
  2. Respostes
    1. També ho són coses desagradables. La Vida i la Mort. Els anglosaxons dibuixen la Mort com a masculina. Reflexionant sobre això, ens queda clara la potència del llenguatge, de la seva estructura, i com ens condiciona el pensament.

      Elimina
  3. El teu joc literari/ poema ara l'he pogut assaborir millor. Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu per valorar-lo! A la properano et perdono un poema teu !-)

      Elimina
  4. Gràcies per publicar la crònica de la trobada al teu bloc, així en tinim un record no efímer. Endavant amb la poesia!

    ResponElimina
  5. Curiosament no em rajava tant el nas mentre Marçal ens posseïa (literàriament).

    M'ho vaig passar molt bé. Gràcies.
    (La que venia de Verdú) :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cantireta! Una salutació carregada d'enyor!

      Secretariat permanent de la Penya Bogarde

      Elimina
  6. Tot el que llegeixo em fa pensar quea Reus teniu una bona volada. Una trinxera literària única. El Teïna. Per la banda maresmenca intentem seguir les passes ja sigui des del bogardisme, des de les agendes personal dels nostres poetes o potenciant un nou espai literari amb denominació insólita DOCTRINA MISTINGUET. XINXETES I CARGOLS. Ho hem ressenyat al blog de la Penya Bogarde. Aprofitem per saludar a Cantireta (l'enyor ens marca) i per informar-vos que hem detectat una simbiosi pel que correspon a la zurichologia. S'ha format una parella estable gràcies a una trobada entre dos membres distants del bogardisme que es van citar a la cafeteria Zurich. Informem de la variable arbitral i tanquista del company Eduard. Us convidem a visitar el blog. http://www.penyabogarde.blogspot.com

    SECRETARIAT PERMANENT DE LA PENYA BOGARDE

    ResponElimina
  7. Ja fa estona que vagarejo pel teu blog. Calia posar-me al dia :-) Aquí tinc lectura assegurada per a una bona estona.
    Ahir vaig assistir a la presentació de l'exposició "Una literatura pròpia", reconeixement de l'Institut Català de les Dones a les aportacions que algunes escriptores han fet a la literatura catalana i universal. Tancant la selecció de catorze excel·lents escriptores estava la Maria Mercè Marçal.
    L'acte em va resultar particularment emocionant (la meva germana va fer lectura d'alguns del seus poemes). I mentre això passava se'm van fer presents les cròniques d'actes similars que ens regales tan generosament.
    Espero poder assistir dissabte 28 a la presentació. Em faria molta il·lusió. M'hauries de dir l'hora.

    ResponElimina
  8. Ja fa estona que vagarejo pel teu blog. Calia posar-me al dia :-) Aquí tinc lectura assegurada per a una bona estona.
    Ahir vaig assistir a la presentació de l'exposició "Una literatura pròpia", reconeixement de l'Institut Català de les Dones a les aportacions que algunes escriptores han fet a la literatura catalana i universal. Tancant la selecció de catorze excel·lents escriptores estava la Maria Mercè Marçal.
    L'acte em va resultar particularment emocionant (la meva germana va fer lectura d'alguns del seus poemes). I mentre això passava se'm van fer presents les cròniques d'actes similars que ens regales tan generosament.
    Espero poder assistir dissabte 28 a la presentació. Em faria molta il·lusió. M'hauries de dir l'hora.

    ResponElimina