PREMI PER AL TRAMPÓS

Fa un bon grapat d'anys, en l'era del Barça de Guardiola, vaig escriure en aquest blog una sèrie d'articles sobre futbol, titulada "Lliçons de futbol: Petita folosofia aplicada a la vida". 

En un d'ells, em referia a l'ús de males arts en el futbol, amb la finalitat de guanyar com sigui, com si es tractés d'una guerra on tot és vàlid i tot es justifica en ares de la victòria.

L'article, naturalment, no ha perdut vigència, ni tampoc el paper del Barça com permanent objectiu de les injustícies qu pateix un dia sí i un altre també per part de poders, estaments i rivals.  Enmig encara de la bruta i brutal campanya de persecució per la magnificació i tergiversació de l'anomenat cas Negreira, mirar enrere, en aquells anys on l'excel·lència de Messi i companyia va meravellar el món del futbol i avui vol ser empastifada per un conte d'una pretesa ajuda arbitral basada en una presumpte corrupció, el Barça, avui com ahir, continua sent objecte de sospitosos arbitratges, patint errors arbitrals i deformacions periodístiques que el volen menystenir.

El partit d'ahir, on l'Atlético de Madrid va atropellar el Barça a la semifinal de la Copa del rei, amb un contundent 4-0, em ve al pèl per recordar que encara i així, encara que l'equip es sepultés ell solet en una desastrosa primera part, il·lustra la voracitat d'un sistema que el vol enfonsat i anihilat costi el que costi, encara que mostri les vergonyes d'una manera que qualsevol espectador neutral ha de saber veure. El gol anul·lat al començament de la segona part a Cubarsí, després d'una inaudita revisió per part del VAR que va arribar a durar vuit minuts, i on finalment van decidir aplicar un fora de joc que en directe i en una repetició sense talls va ser molt evident que mai no va existir, va ser només un punt més d'un arbitratge tendenciós i partidista amb l'observació de les faltes i les targetes, al qual estem estem desgraciadamant tan acostumats els culers que ja ni ens indignem. 

Però el punt interessant és comprovar que tan grollera i descarada manipulació com la que va patir ahir el Barça amb el VAR -que evidentment no és la primera que pateix-, demostra que les esperances dipositades en aquets nou recurs per reduir el marge dels "errors" en l'arbitratge, han estat vanes.

També, i al marge, va ser un bon exemple com ahir els simeones van imposar les seves trampes i astúcies sobre el respecte i la noblesa del fair play. El Simeone pare pressionant els àrbitres i atiant la hinchada atlètica durant els patètics minuts de pretesa revisió i real manipulació del VAR; Simeone fill castigant amb entrades mereixedores de vermella directa les cames de Balde i caient i prolongant teatratalment les faltes de què era possible objecte.

El resultat avui és indiscutible. Però més que mai tinc clar que prefereixo la derrota a una victòria amb tals armes.

N- Per si quedaven dubtes, aquesta mostra de transparència del Comitè d'Àrbitres ho diu tot.

TAMPOC EUROPA? TAN POCA EUROPA?

En els amargs dies del 2017, quan vam constatar el poder repressiu de l'Estat espanyol -anava a escriure franquista, i potser no me n'allunyo tant-, ens quedava l'esperança d'Europa. Més que esperança, el convenciment que enllà del Pirineu existia un espai de llibertat i seguretat jurídica compromès amb la democràcia i, per tant -subratllo, per tant-, amb la causa independentista catalana. Un espai que tindria seu, principalment, en els tribunals.

Aquesta esperança s'ha anat afeblint, tot i haver guanyat algunes causes en tribunals de diversos països, com sobretot Bèlgica, i en el propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea. La sentència d'aquests dies en què el mateix Tribunal Europeu dels Drets Humans tomba el recurs de Jordi Sánchez, Jordi Turull i Oriol Junqueras contra les decisions del jutge Llarena de mantenir el seu empresonament i impedir-los el seu dret a la participació política, ha suposat un cop de mall estrident contra aquesta íntima -i il·lusa, sembla- convicció de la neutralitat i puresa d'aquests àmbits judicials.

Encara no està tot perdut, i falta per sortir el dictamen judicial del mateix Tribunal sobre l'enjudiciament del Tribunal Suprem en el que es coneix com la causa del Procés. Tanmateix, els pronunciaments de l'actual sentència, que insòlitament recull els dictàmens claríssims del Comitè de Drets Humans de l’ONU i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU sobre les violacions dels drets dels presos polítics, i tanmateix es pronuncia a favor de l'actuació dels tribunals espanyols -del jutge Llarena, en concret-, fan témer el pitjor.

L'explicació és dura de pair, però sembla que irrefutable: el Tribunal dels Drets Humans està retornant la paga del qui el manté, que no és altre que el poder real dels estat membres, els quals estarien cada cop més incòmodes amb l'allau de les demandes i les condemnes consegüents que reben d'aquest tribunal.

Llegiu l'article de Josep Nualart al Vilaweb per entendre-ho, i sobretot l'opinió que hi trobareu de l'eminent jurista i expert en el TEDH, com a antic membre destacat que en va ser, Josep Casadevall, per saber una mica més com actua aquest Tribunal.

Atenció a la dada: només un 5 % de les 50.000 demandes anuals que rep el TEDH passen el primer filtre de la tramitació. Un filtre amb un mecanisme molt poc garantista, diria jo, de la seva independència.

PER QUÈ ESTIMEM TANT A BRUCE

 

Perquè sí, els que estimem a Bruce Springsteen li diem Bruce, com si el coneguéssim de saludar-nos cada dia al bar on esmorzem -ho fem-, o ell ens cantés cada matí i cada migdia dins del cotxe on anem i venim de la feina -ho fa-, o com si li féssim un truc cada cop que l'ànim ens davalla i necessitem sentir uns mots seus -ho fem-. És clar que és sempre mitjançant un aparell que ens l'apropa -ens reprodueix la seva música-. Però què importa la distància quan l'amor és profund. I persistent.

També li podem dir el Boss, en moments de suprema joia. Com quan l'hem vist en l'últim concert a Barcelona -ai las, l'últim?-. I és quan la distància més s'atenua, perquè compartim físicament un recinte, ni que el recinte sigui immens i ell estigui a desenes de metres, i un munt d'amants com nosaltres s'hi interposin entre ell i la banda, la gran E Street Band. Perquè si els seus discos són tan bons, els seus concerts són la glòria. La glòria que ell va cantar encara en joventut com la petita i malenconiosa nostàlgia destructiva dels glory days.

Així que estimem tant al Bruce. I no volem que s'acabi, tot i que quan va enfilar el backstage el dia 30 d'abril, després de fer-nos corejar com una sola veu "I'll see you in my dreams", ens aclaparés la sensació que haurem d'anar pensant en els dies que ja només ens quedaran els seus discos, els seus vídeos, els enregistraments que qualsevol amateur com nosaltres pot penjar a internet sense que el Boss s'immuti ni ens desqualifiqui per robar-li els seus drets d'autor.

L'any 1980 Bruce va publicar el doble àlbum "The River", el que em va fer descobrir-lo i, sense discussió, esdevenir un habitant més del món dels fanàtics del Boss. Que no vol dir que no m'hi hagi distanciat alguna vegada, que no m'hagi sentit decebut per algun dels seus discos menors. 

El mateix any Julio Cortázar publicava el seu recull de contes "Queremos tanto a Glenda", en què un grup de seguidors fanàtics de l'actriu britànica Glenda Garson -transsumpte a penes ocult de Glenda Jackson-, incapaços de suportar veure-la caure en la seva filmografia en obres mediocres o dolentes, decidien passar a l'acció i fer desaparèixer aquests ultratge a la qualitat de l'artista. Naturalment, la cosa s'havia de complicar i acabar involucrant la mateixa actriu. 

Els que estimem tant a Bruce voldríem suprimir, si no els seus discos més fluixos, sí algunes de les seves desenes i desenes de cançons, algunes poques d'elles, però hem de reconèixer que fins i tot aquestes, les que no estimem, quan les toca en directe amb els seus inseparables Roy, Max, Nils, Stevie i la resta, ens semblen difícilment superables.

Així que no, a diferència dels fans de Glenda, no volem que desaparegui res del que Bruce ha fet. Ni volem que desaparegui ell, encara que el futur i l'inevitable fuetejada del temps l'afebleixin i tornin les seves composicions i els seus concerts menys excelsos. Si és que som capaços d'imaginar-nos-ho.

RENDA BÀSICA UNIVERSAL, O DRET UNIVERSAL A LA VIDA

Dies enrere s'ha donat a conèixer l'informe de la Sindicatura de Comptes de finals de l'any passat sobre l'aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania. Tot i que l'informe es cenyeix bàsicament al primer any de vida la llei, que es va aprovar el 2017 com a resultat, recordem-ho, d'una iniciativa legislativa popular amb més de 120.000 signatures de suport, les conclusions són tan demolidores que tenen un abast general i vigent plenament.

A banda de la quantitat de mancances i incompliments de la pròpia llei dins de l'execució per part de les dues direccions generals competents -una de Drets Socials i una d'Empresa i Treball-, l'informe arriba a unes conclusions que apunten al propi incompliment dels objectius de la llei, que no eren altres que garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels sectors més desfavorits de la població i posar en marxa un sistema de renda garantida que tingui com a finalitat assegurar aquests mínims i desenvolupar la promoció de la persona i el seu apoderament, tant al si de la societat com al mercat de treball, segons el seu preàmbul.

L'informe de la Sindicatura de Comptes -és a dir, no es tracta d'un informe que intenti anar més enllà d'un treball purament tècnic de supervisió de l'aplicació dels fons públics als objectius marcats per la legislació-, diu coses tan rotundes com aquesta:  De les dades de l’indicador AROPE, es desprèn que a l’any 2018, el 24,7% de la població catalana estava en risc de pobresa o exclusió social. El 31 de desembre del 2018, l’1% de la població percebia la RGC, el complement de pensions estatal o el complement de la PNC. Per tant, es pot concloure que la LRGC ha estat insuficient per assegurar una vida digna a les persones que estaven en situació de pobresa .

Es podrà adduir que un any de vida d'una llei tan ambiciosa és insuficient per desqualificar-la per no assolir els objectius pels quals es va dictar, però el cert és que no sembla haver millorat. De fet, com també subratlla l'informe, fins a març de 2020 la pròpia Generalitat no va elaborar una avaluació de l'aplicació de la llei, com l'obligava a fer la disposició addicional sisena de la pròpia llei. Però ja podem afirmar que es tracta d'una llei tècnicament dolenta, massa poc garantista i massa burocratitzadora que ha acabat posant més èmfasi en el control del pressumpte frau o en les sancions amb els incompliments dper part de les beneficiàries de la multitud d'obligacions que imposa, que en la persecució dels objectius socials que diu voler atènyer. La norma, massa meticulosa en les condicions de gaudi del que configura com un dret subjectiu a l'obtenció d'una renda que garanteixi una vida digna a tots els ciutadans que per qualsevol motiu són en un nivell de rendes que els posen sota el llindar de la pobresa i en risc de l'exclusió social, ha creat un veritable laberint i un via crucis per als sol·licitants que ha fet que la gran majoria d'ells (prop del 90 %) vegin denegades les seves sol·licituds. Un detallisme contraproduent que ensopega en l'altre extrem en una deficient regulació de les conseqüències legals dels incompliments de les condicions, de gran gravetat, que el propi informe de la Sindicatura subratlla. Aquest laberint ha asfixiat també l'actuació dels funcionaris encarregats d'aplicar les normes i ha fet encallar la llei en un veritable caos administratiu que no fomenta la seguretat jurídica dels administrats.  Un excés de regulació i un dèficit de precisió en el redactat de la llei en punts massa municiosos en què aquesta no hauria d'haver entrat, cosa que ha obligat a dictar ja dues lleis per reformar-ne punts concrets, i que haurien d'haver quedat en mans d'un reglament, una norma de rang inferior. Reglament que no s'ha dictat fins a l'abril de 2020 i que no ha resolt aquesta teranyina legal ja que bàsicament ha copiat els redactats de l'articulat de la seva norma superior, a la qual és evident que no pot contradir.

En definitiva, l'aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) deixa lluny, molt lluny, aquesta peça que podria ser bàsica de l'Estat del benestar dels mateixos objectius que li marca la llei. Uns objectius que, de tota manera, queden també lluny del que seria un instrument molt més pràctic per defensar el que en teoria persegueix, i que és una veritable renda universal bàsica. L'actual govern vol posar en marxa un projecte pilot d'aquesta figura que ja ha tingut molts altres projectes pilots arreu del món, i fins i tot a la pròpia ciutat de Barcelona. 

Fa poques setmanes va visitar Barcelona precisament el professor de la Universitat de Londres Guy Standing, al qual es considera el pare del concepte de precariat, i va tenir ocasió de parlar a bastament de la renda bàsica universal, de la qual és un dels més il·lustres defensors. Va declarar que actualment hi ha uns 80 projectes pilots arreu del món i que tots donen resultats consistents, a diferència de la RGC, a la qual va criticar per manca de coratge, i l'ingrés mínim vital (IMV) que ha posat en marxa el govern espanyol, al qual va qualificar d'una de les polítiques socials més estúpides que es pot imaginar, per basar-se en la unitat familiar i per condicionada als recursos pressupostaris.

Standing posa el dit a la nafra quan diu que la renda bàsica ha de ser forçosament universal, i ataca directament als que diuen que no es pot mantenir, mentre d'altra banda es retallen impostos a les empreses i es dona barra lliure als bancs i els rescaten. Apunta directament contra l'economia especulativa que premia amb més diners als que ja en tenen o acumulen propietats.

Des de Reus Refugi es va dedicar una xerrada a la Renda Bàsica Universal a les Jornades de Migracions i Drets Humans de 2020, a càrrec del professor Lluís Torrens, membre de la Xarxa de Rensa Bàsica que promou entre nosaltres aquesta idea. Aquesta idea no solament és molt més ambiciosa portes endins sinó que mira amb obertura total d'horitzons tot el planeta. Si aspirem a un món sense fronteres, hem de començar propugnant una distribució mundial de la riquesa, una justícia igualitària més enllà dels límits de les regulacions dels estats. Això vol dir una dimensió internacional d'acords molt profunds de transformació econòmica. I potser el primer passa per abandonar la perspectiva monetària de la riquesa, o almenys l'exclusiva quantificació de la riquesa en termes monetaris. No basta, a la meva manera de veure, amb imposar una renda que arribi a tothom sense condicions -com la de trobar o buscar una feina en el mercat regit per l'intercanvi de diners-. Cal també ser congruent amb una perspectiva de la riquesa que no premiï exactament igual qui fa un treball de dimensió social i coopera per a una societat més igualitària i més justa que al que s'apropia dels béns o simplement guanya diners movent capitals que estan lluny d'associar-se a una producció de béns que ajudin a una vida millor per a tothom. 

Cal, en defnitiva, una perspectiva moral de la riquesa, una consciència ètica que, com deia Guy Standing, comença a calar en aquesta nova classe social que anomena precariat, i que no es conforma ja amb aspirar a obtenir unes molles del pastís, sinó que vol que el pastís es reparteixi entre tots. I no solament això: que es tracti d'un pastís en què tothom pugui aportar el seu concepte d'un futur millor.

TORNAR A CASA

Un dels elements mítics de la narrativa humana amb més arrelament i tradició és, sens dubte, la del sempre anhelat i en el fons impossible camí del retorn. A la jam del Safareig Poètic del mes de novembre, que tractava precisament d'aquesta figura o element central, el retorn, el retornat. el fill pròdig de la Bíblia, l'heroi errant protagonista de l'Odissea, vaig parlar-ne una mica. Aquí ho podeu ullar:

El retorn ens remet al passat, al temps que va quedar superat per l'avenç inapel·lable de les coses i els actes. El passat és un espai sense cos ni matèria, però és precisament allò que justifica l'espai material que ara ens fa existir.

La il·lusió, l'ànsia, l'esperança del retorn, és, doncs, la potser fútil voluntat de retenir el temps i el seu pas inexorable.

La poesia, la literatura, l'art en general, neixen tal vegada d'aquesta voluntat, d'aquesta ànsia, d'aquest somni.

Des dels relats fundacionals de la literatura la trobem, aquesta especulació. Des que l'home va "inventar" el temps es va veure abocat a invocar-lo en la literatura, la creadora de mites, llegendes i somnis.

Els cicles narratius homèrics, l'Odissea de l'heroi epònim -Ulisses-, és la representació viva de l'anhel del retorn a l'espai físic que les contingències de la vida ens van obligar a abandonar: la pàtria, la llar, la terra dels pares, de la dona i els fills, la del temps que vam anar descabdellant. El lloc, l'espai físic que ens va fer viure el temps i del que ens queda el record, la inestable, fràgil, traïdora memòria. Una memòria que pot ser confrontada cruelment amb els fets que han succeït els pretèrits en el present. Així, Ulisses quan torna a Ítaca.

Retornar als llocs és retornar al passat, que és en realitat una entelèquia. Cap lloc és igual al que hem conservat a la memòria.

És en aquesta voluntat on habita un gran motor per als nostres actes, que també pot ser una gran paralitzadora: la nostàlgia. Però parlar d'ella seria tema segurament d'una altra jam.

En efecte, també se'n pot parlar d'aquest tema connex al de la mitificació o miratge del retorn, el retorn en definitiva imposible a la llar, que és la nostàlgia o l'enyor.

Pocs dies després d'aquesta trobada amb els meus companys i amics del Safareig Poètic, vaig tenir ocasió d'assistir a dues plasmacions, en carn i ossos, de la figura del retorn en la persona de tres reusencs que han construït o estan construint la seva carrera professional i artística lluny de Reus. Com tants i tants. Reus ha aportat talent i continua aportant-lo, però inevitablement, a causa de la seva limitació, més aviat exportant-lo, perquè l'explotin i el donin a conèixer metròpolis com Barcelona o Madrid. Aquest retorn dels reusencs foravila ha estat també, no sé si encara ho és, una tradició de dates assenyalades, constitutiu d'una certa prosàpia. Al mateix Gaudí se li recorda encapçalament trobades d'aquesta mena, si no vaig gaire errat.

El primer cas va ser el de Jordi Cervera, escriptor, periodista, narrador prolífic i multipremiat, molt conegut com a crític cultural en la televisió i ràdio catalanes. No té res a veure amb un altre Jordi Cervera reusenc famós, el llegendari nedador de llarga distància, polític després, que és parent meu. El Jordi Cervera periodista va venir al lliurament del premi Martí Queixalós de poesia que cada any organitza el Centre d'Amics de Reus. La seva intervenció va ser un perfecte exemple de la crida poderosa que exerceix el territori propi, aquell en què un s'ha criat -el barri del Carme, en el seu cas-, de l'amor i l'enyorança dels pares. En vibrant i emotiu record a la mare recentment traspassada, la pintora Maria Magda Nogués, Cervera no va poder acabar el seu discurs, desbordat per l'emoció. A la sala d'exposicions de l'entitat es podia veure i es podrà veure durant uns mesos l'extens llegat de la pintura de la mare que li ha donat la família.

Poques dates més tard vaig veure com dos reusencs també de fora vila engalanaven la presentació del deliciós llibre que han publicat la Mariona Quadrada i l'Adela Blasi, titulat "Essències". El germà de la Mariona, el cèlebre músic de jazz Ramon Quadrada, va donar tres magistrals exemples del seu talent com a intèrpret i compositot, mentre que el jove actor Pau Ferran feia una molt encertada interpretació del famós passatge de l'obra de Marcel Proust, el de la magdalena (o altre pastís, que d'aquest debat en va fer ell una divertida ressenya) que desvetlla els records del narrador i en llega aquest monument meorialista que és un dels cims indisctubles de la literatura universal.

Embegut de fa uns mesos en la lectura sistemàtica de tots els volums d'"A la recerca del temps perdut", que en bona part es pot considerar una odissea del retorn al passat que només l'art pot acomplir, els mots de Proust se'm barrejaven amb la imatge dels meus compatricis reusencs que, com va dir també el Jordi Cervera, quan es troben en els carrers de la ciutat amb les rebufades impetuoses del Mestral que just en aquells dies es mostrava potent i tossut, se saben trepitjant casa seva.

Jordi Cervera, Ramon Quadrada i Pau Ferran, 

tres reusencs foravila, de dalt a baix