SÓC UN MALPARIT

Quan els Sopa de Cabra ens saludaven des de l'escenari amb aquell mític Bona nit, malparits no ens ho podíem prendre malament. Era  la tàcita comprensió de la camaraderia que ens reunia a la vora mateixa del concert,  una crida a una juganera rebel·lió, si bé limitada al temps, a les hores d'excitació de l'imminent inici, a la complicitat de la nit.

Quan els ministres de Rajoy van sortir a l'àgora aquest dilluns, després que el seu cap indiqués sense que li caigués la cara de vergonya que el càstig dels mercats al deute públic no tenia res a veure amb la crisi de Bankia, ens crèiem curats d'espants. Aquests senyors del PP s'havien cansat de dir-nos quan eren a l'oposició que l'escalada desbocada del diferencial de la prima de risc del deute era culpa de i només del senyor que estava al cap del govern, en Zapatero. Què s'empesacarien ara? Ens ho podíem esperar tot: ja ens havien anunciat que Bankia havia estat culpa d'un sol senyor, naturalment socialista, el ja a punt de plegar governador del Bancoejpaña, Miguel Ángel Fernández Ordóñez.

La veritat, però, no podíem pensar que el ministre de Relacions Exteriors, García Margallo, ho atribuís a la xiulada que les aficions del Barça i l'Athletic Club li van dedicar a l'himne espanyol abans de la final de la Copa del Rei. No diré que hay (sic) una relación exacta entre la prima de riesgo y los pitidos al himno pero experimentar una debilidad en la nación es algo que los mercados huelen. Textual: els mercats ens han olorat, nois i noies. 

I fent-li costadet el ministre de Defensa, el Sr. Morenés, va reblar el clau. Per si quedaven dubtes sobre la catadura moral dels qui perpetren aquests atacs a l'economia espanyola, va declarar que el protocol per escoltar l'himne patri ya está establecido y cuando las personas que lo respetan lo oyen se ponen de pie y hacen lo que cualquier español bien nacido haría.

No va precisar si els qui no van seguir aquest protocol, que no contempla la xiulada sembla ser, no eren  espanyols o no eren ben parits, o les dues coses.

Doncs bé, si la seva visió de ser espanyols i ben parits és que no entra a la llibertat d'expressió xiular a un himne i a la representació d'una monarquia que es passeja per Àfrica matant elefants, ho tinc molt clar: sóc definitivament un malparit, tant si és de dia com si és de nit. I hauré d'assumir aquest risc.

L'OFICI D'ESCRIURE DE JAUME CABRÉ

Jaume Cabré va estar el passat dilluns 21 al Centre de Lectura de Reus per parlar de la seva trajectòria literària. El que és potser el nostre escriptor contemporani amb més projecció internacional va ser presentat per un amfitrió d'excepció, Joaquim Mallafré, traductor eminent i company de Cabré a la Secció Filològica de l'IEC. Mallafré va esglaiar d'entrada el seu convidat recordant el vincle d'amistat que els uneix des de fa... trenta-tres anys!, però acte seguit va escalfar la nombrosa audiència proclamant el seu vaticini que Jaume Cabré serà el primer Nobel d'una Catalunya independent.

L'escriptor barceloní va fer un repàs ameníssim i molt ben administrat no tant a la seva trajectòria com a la seva formació com a escriptor, a aquell ofici d'escriptor que va reivindicar com a substrat constant de la seva exposició, i que de fet fa en cada obra que va oferint-nos, fins arribar a aquesta obra mestra absoluta que ha estat el "Jo confesso".

Va començar explicant algunes de les seves primeríssimes proves en l'art narratiu, i va acabar detallant alguns aspectes tècnics molt interesssants que formen la clau de volta d'aquesta esmentada novel·la. En el camí, Cabré ens va oferir algunes regles d'or en la seva manera d'escriure. Una manera que va remarcar que no té per què ser objecte de cap consideració absoluta. Cadascú escriu com pot, no com vol, com va dir, tot admetent que sembla que ja té alguns seguidors que adopten aspectes del seu estil. Ho va fer amb humilitat i sa relativisme. La humilitat va ser una de les regles que va proporcionar, precisament.

La humilitat i el dubte, una certa dosi d'inseguretat que es trasmet en cada punt, en cada cruïlla, en què el novel·lista ha d'adoptar una decisió. Alhora, però, una cega confiança en les pròpies possibilitats, una fe en què un se'n sortirà en l'aposta. Entre el dubte, o des del dubte més aviat, i aquesta fe, es marca el camí del novel·lista.

Aquesta dialèctica entre aparents contraris, tan zen, em va semblar que mou habitualment l'ofici de Jaume Cabré: escriure des de dins, però amb l'ofici après a base de formació. Va citar una anècdota fundacional, segons la recorda, una conversa amb Feliu Formosa, on el gran poeta, dramaturg i traductor li hauria suggerit que escrivís només les coses necessàries. Aquesta necessitat que Cabré va traduir en aquesta màxima d'escriure quan un s'està escrivint a sobre, que no vol dir concentrar-se només en l'essència a l'hora de plasmar sobre el paper o la pantalla les idees, sinó a l'hora de donar-les a conèixer, a publicar. I escriure en les coses ha de ser un procés que també faci que el mateix autor es transformi en l'acte de l'escriptura.

Aquí enllacen dos consells molt importants: no tenir mai pressa, i no admetre més pressions que els que es deriven del propi procés creatiu. És a dir, no deixar-se influir per urgències del mercat. Cabré va admetre que ha tingut sort amb els seus editors -tots de Proa- i que això li ha permès practicar el seu procés laboriós, llarg i acurat de confecció de novel·les. Sort però sens dubte fermesa. Hi haurà influït també el fet de no dependre professionalment de la publicació, és clar, però molts altres s'han deixat atrapar en les especulacions comercials en similars circumstàncies.

Les novel·les són paraules, va dir citant Mercè Rodoreda, però també són coses. I aquestes coses necessàries que cal transmetre són també detalls (novament l'oscil·lant dialèctica) que doten de cos el món imaginari creat, i dels quals cal tenir cura. Ofici, doncs, però també la capacitat d'admirar, la capacitat de llegir als altres i destacar-ne els mèrits. Unes paraules que tan sovint oblidem atorgant-nos el paper de crítics abans que el de companys de viatge.

Aquesta exposició és creïble absolutament quan un s'enfronta a la monumental "Jo confesso", mil pàgines escrites entre 2003 i 2011, concretament el 27 de gener de 2011, data en què va donar per definitivament inacabada la novel·la, com ell mateix diu al petit epíleg d'agraïment general a tots els que l'han ajudat en aquesta obra. Data també que coincideix amb l'aniversari de l'alliberament d'Auschwitz, pura però significativa coincidència.

En el col·loqui posterior, que va estar molt animat malgrat l'hora avançada -ningú semblava tenir pressa-, se li va preguntar un parell de cops per la temàtica d'aquesta novel·la. Cabré va denegar parlar-ne, és massa respectuós per imposar al lector la seva visió. Però sí que havia ja abans avisat que el primer capítol, on ja se solapen abruptament el temps i escenaris diferents, és una mena de compendi on se centren tots els temes que després es desenvoluparan. El primer capítol, va dir, és un contracte entre escriptor i lector, i és on el lector té l'oportunitat d'acceptar la proposta o simplement desllligar-se'n.

Jo vull recomanar-vos que accepteu el contracte, i que no el posposeu. Mil pàgines semblen bon pretetxt per deixar la lectura per una època més relaxada com l'estiu, però jo us asseguro que trobareu temps si, passat el primer capítol, accepteu l'aposta de l'escriptor.

Com vaig tenir ocasió de dir-li personalment a l'autor, podreu agrair-li finalment que hagi confiat en la nostra intel·ligència, en la dels lectors que acceptem els termes d'alta exigència del seu pacte. Però no us espanteu, la seva mà hàbil i acollidora us durà expertament pels camins i per les cruïlles per tal que no us perdeu. Això sí, com també va dir ell i va remarcar un altre assistent, aquesta novel·la no es pot llegir amb la tele engegada al davant.

Deixeu-vos, doncs, conduir a través de les coses necessàries assenyalades per Jaumé Cabré i deixeu-vos que, com a ell li hauran fet, us transformin.

APUNTS D'UN CAP DE SETMANA DE CIRC

El Festival Trapezi ha tornat a omplir els carrers de Reus de circ del 17 al 20 de maig.

Aquests són uns apunts d'urgència sobre el cúmul de sensacions i emocions que em van deixar.

LOS GALINDOS - Descarrilats (espectacle inaugural)

Plaça del Mercadal. Arribes tard , però saps que no, en el fons, no fas tard perquè no hi ha pressa. La nit encara, tot just, comença, i comença el joc dels dies i les nits, amb aquesta gent desaqueferada que es passejarà desvagada, gentil, sense pressa, pels carrers i places de la ciutat habitualment tan aqueferada, tan apressada, tan anguniejada. Arribes i entre la gent hi ha com un aire d'incertitud i d'expectativa  retingudes, una vaga sensació de potencialitats que ens uneix i ens agombola, sense urgència, sense pressions. Com si el caliu precedís la flama, però ja no importa la flama. Llunes diminutes s'aboquen a les finestres i façanes que tanquen la plaça en quatre cantons. A les llunes les ombres dels acròbates i dels pallassos juguen a ser l'espectador que ens mira, espectadors somiadors. Arribes sol i te'n vas amb tot. L'espectacle ha començat.

CIRC PÀNIC -L'home que perdia els botons

Plaça del Baluard. Me'n recordo que prop d'aquí, a unes desenes de metres, molts anys enrere, hi havia una lleteria amb les vaques estabulades a dins. Però sonen els bels d'ovelles. Apareix un home prim, vestit amb incerta elegància malmesa, carregant una enorme barra de ferro a l'espatlla. El pes de la barra de ferro es fa evident, fins que de sobte esdevé subtil moviment, escala d'esgraons diminuts. L'home ha jugat amb la gravetat del seu pes, i ara la barra és un tronc per on enfilar el joc de balanços i equilibris, l'aire percudint, entrant per pistons invisibles, fent girar una roda. S'enfila. El cel carregat de núvols, a penes gratat pel campanar, travessat per les orenetes rabents que es criden amb esgarips escandalitzats. Un d'aquests homes adherits al sòl els està disputant el seu sol ocult.

EL COVADOR: L'escola del circ

Pati de l'IES Baix Camp. El covador dels artistes del demà. La formació de l'equilibri, de la força. La mirada des del trapezi té una especial penetració. El futur és un demà inestable, braços, cames, cossos que programen cada dia el millor exercici per albirar el moviment precís, la inflexió exacta, el gest que acaricia l'aire, que talla la llum amb un vol impetuós. No hi ha camins per a l'èxit, només fronteres a les quals cap drecera és millor que la de la mirada neta, polida i dura cap a l'interior d'un mateix.

LOS CANECA

Peixateries velles. Acròbates còmics, l'alt i fornit, el baix i àgil. Les parelles són reconstruccions de la dualitat essencial del món. El conflicte mou, dispersa, conforma l'espai i el temps. Els somriures, les rialles, les llàgrimes. Les bitlles fugint i tornant, tornant i fugint, de les mans, són imatge mòbil de les partícules elementals que envolten, ones imprecises, les òrbites dels àtoms de la vida. Les parelles són aspiracions a la síntesi després que cessi el moviment, que les bitlles reposin al terra, que la rialla descansi i els llavis, asserenats, busquin els altres llavis. Els petons són la integració dels nuclis que formen la massa del món.

MAGMANUS

El Pallol. Una altra parella de gros i escanyolit. Un fals gros que es mou àgilment, un fals escanyolit que es contorsiona sobre els braços treballats, avesats a sostenir la postura impossible, trasgredint cada moment allò que abans era impossible. L'impuls del balancí: l'equilibri entre el pes gran i el pes lleuger s'ha d'assolir amb el contrapes de l'impuls, la velocitat, la mesura exacta del moment triat per saltar. Quedar-se nus cobejant el cel inabastable. Tornar, rebotar, alçar-se de nou.

Sísif despullat o Ícar sense ales. El terra apareix a cada caiguda des del cim, al peu de la muntanya escalada, una muntanya de simple, transparent, estàtic aire.

Teatre Fortuny. Acròbates,trapezistes, actors, ballarins, movent-se, declamant, desafiant la gravetat entre la penombra, els jocs de fosca i llums obliqües, la música que penetra en el silenci com una espasa i de sobte és un rugit. Les figures i les veus es busquen, es refusen, s'ofereixen, s'amaguen, es desvesteixen i es vesteixen entre ombres, apareixen a la nuesa de la llum crua. Llegeixo al programa: Un viatge constant contra la por, el cansament, el lloc per excel·lència de desobediència de nosaltres mateixos. Estimar, fallar, caure, resistir... aquest és el nostre joc, la lluita, la nostra obsessió i dedicació.

ATEMPO CIRC-Aprendre, començar a perdre

La trapezista es gronxa en el límit del sostre, sobre els nostres caps, el vaivé que es reforça a cada embranzida, voleia, volteja, es deixa anar. És el límit del dolor. El seu cos travessa la cortina de pluja zenital, un cop, dos, tres, constant, constant, anant i tornant, patint aquesta pluja, refredant la passió del vol amb cada immersió fugaç al doll d'aigua que l'empeny avall. Resistir, no caure, la nostra obsessió, la nostra dedicació.

PAKIPAYA-Shake, shake, shake

Plaça del Mercadal. Diumenge al matí. El sol bat les pedres de la plaça sense pietat, eixuga enèrgicament la pluja caiguda a la matinada. Com a nàufrags de la nit, de la disco d'un altre temps, altre cop dos còmics escenifiquen l'eterna discòrdia de l'empatia complicada, l'atracció i la repulsió de la discontinuïtat de les relacions humanes. Trencant la dualitat, trien un tercer element del públic. Una tercera. Acovardida, com una nova nàufraga de la nit, és la destinada a integrar o a desintegrar, qui ho sap, aquesta disputa còsmica. Cohibida, es deixa portar. No volem ser al seu lloc.O potser sí, ho hem somiat: deixar-nos endur des de la nit a una escala sota un cel ferotge de maig, deixar-nos convèncer per un dubtós expert a la missió impossible de volar a cinc metres sobre el terra. Creure i dipositar la confiança en els nostres braços aferrats als braços d'algú que no mereix cap confiança, que no sabem si vol riure amb nosaltres, de nosaltres o és, simplement, un assassí. Però ella, la noia, ja s'ha deixat seduir. Ens hem deixat seduir. Ens llancem al buit.

Tot és mentida. és clar, tot és el joc, el simple joc, de deixar-nos enganyar, de creure en la màgia. En la capacitat, per un moment, de volar, de retorn als que vam ser. De retorn  als que no vam ser. De retorn als que somiaven que sabien volar.



Fotografies d'Aleida López i Eduard López

QUE EL BOSS NO PARI DE GIRAR

Fotografia: Albert Olivé -EFE

Va ser ahir. Després de mesos d'esperar-lo, el concert d'Springsteen va començar i va passar. Com una exhalació, més de tres hores de concert d'una intensitat brutal. Avui hi ha una segona oportunitat. No us la perdeu, encara hi sou a temps i hi ha entrades!

L'Estadi Olímpic va vibrar i crec que la muntanya sencera i bona part de Barcelona van rebre l'impacte del planeta Springsteen. El gran Boss venia amb el seu missatge de solidaritat amb les víctimes de la crisi en format del disc "Wrecking Ball", un disc on les males notícies sobre la marxa del món són objecte d'una lluita contra la depressió, la frustració i la por. I sobre l'escenari aquesta lluita es decanta cap a l'energia inigualable de Bruce i la seva E Street Band, barrejant sàviament les noves cançons amb els grans clàssics i altres temes inesperats. Una execució de luxe, com sempre, i una potència i una força que no semblen tenir fi.

Hi havia el reforç de la nova secció de vent, espectacular, on el jove saxofonista Jake Clemmons pren el relleu del seu oncle, el gran absent, l'última baixa de la banda, el gran Clarence Clemmons. Les pèrdues personals i socials van planar inevitablement sobre el concert. De fet, en els instants previs a l'inici va sonar per l'abassegador equip de megafonia el "Last Dance" de la Donna Summer, la notícia de la mort de la qual acabava d'arribar. La cantant de Boston havia gravat alguns temes de Bruce, especialment el "Protection" de l'any 82. La mateixa Patti Scialfa, que no sembla gaudir de bona salut, no va estar present . I, tanmateix... allí estava el gran agitador, electritzant l'ambient i fet creure als milers de presents per unes hores que realment aquest nou dia que està venint a "Rocky Ground" es materialitzaria en qualsevol instant des de la nit que anava fent-se densa a Montjuïc.

En els seus parlaments, en català, Bruce va mantenir l'homenatge als col·lectius que lluiten avui contra les diverses injustícies, en el nostre cas els indignats de l'11 M. A ells va dedicar "Jack of all Trades", un tema del darrer àlbum que parla ben clar. A l'entrevista que va publicar aquí el "Rolling Stone", Bruce carrega contra el llenguatge infantilista amb el que el sistema polític intenta manipular l'opinió pública. Algunes crítiques, en canvi, l'acusen a ell d'usar un llenguatge simplista a l'hora d'assenyalar directament els culpables i les víctimes de la crisi. Sospito que en realitat és el fet que sigui directe i planer el que molesta, i que si no ho fos el criticarien per esmunyir-se i ser ambigu. Probablement, fins i tot ho dirien els mateixos.

Segurament és molt significatiu que els discos més representats al concert d'ahir, -és sabut que cap concert del Boss és igual- , a banda de l'últim, fossin el "Born to run", l'àlbum on la frustració juvenil es canalitza en la rebel·lia escapista, i el "Born in the USA", porbablement el disc més contundent que mai ha realitzat. A ell pertanyen  el "No surrender" (tema amb el qual havia obert el seu concert de fa quatre anys al Magic Tour),  i "Bobby Jean" i "Dancing in the Dark", que conjuntament amb  el que li dóna títol - que tants malentesos polítics li va costar- i el mateix "Born to run", van conformar l'abassagadora seqüència de bisos finals, amb el "Rocky Ground", una pregària per als temps millors on va lluir l'espectacular veu de Michelle Moore, i una versió extraordinària de "We are alive", la cançó que tanca l'edició oficial del darrer disc:

We are alive
And though our bodies lie alone here in the dark
Our spirits rise
To carry the fire and light the spark
To stand shoulder to shoulder and heart to heart


(Estem vius/ I malgrat que els nostres cossos jauen solitaris a la foscor/ Els nostres esperits s'alcen/ Per dur el foc i encendre la guspira/ Per mantenir-nos espatlla amb espatlla i cor amb cor)

Fotografia: Jo Lopez al web oficial de Bruce Springsteen

No va sonar el "Land of Hope and Dreams", sinó que va triar per acabar definitivament la nit (quina nit tan maca avui a Barcelona!), el seu homenatge a Clarence, posant-nos a tots la pell de gallina amb les imatges projectades a la pantalla enorme del fons de l'escenari del Big Man, amb les notes  i versos del "Tenth Avenue Freeze-Out", el tema del "Born to run" que sens dubte parla de la seva relació amb el gran Clemmons, ara representat pel petit (petit?) Clemmons.

I va passar. El planeta, destrossat sens dubte per la seva increïble descàrrega d'energia, va seguir el seu rumb. I nosaltres vam baixar per la falda de la muntanya, una mica capcots, una mica tristos per la fi del que tant havíem esperat i a la fi gaudit, i carregats tanmateix amb el sac de tantes experiències excitants en tan poc espai de temps. Em quedaran moltes imatges i sons: la versió especialment emotiva de "The river", l'inici espectacular amb la ferotge "Badlands", Bruce passejant-se entre els fans moltes files endins, Bruce bevent-se d'un glop dos gots enormes de cervesa regalats pel públic... Moltes coses, i moltes que sens dubte faran variar microscòpicament la visió d'algunes coses per a mi i per a molts dels milers que ahir érem a l'Estadi de Montjuïc.

No sé exactament què tenia al cap Bruce quan va gravar, segons diu a l'entrevista referida abans, deu temes del disc en deu dies, posseït potser per una mena de trànsit sota una idea central inspiradora que li va arribar i el va arravatar fent-lo  deixar de banda el treball amb desenes de cançons que estava preparant.

Una idea central que, sembla clar, tenia com a epicentre la necessitat de respondre directament a la crisi que està ensulsiant aquest món, o potser me´s exactament el món que havíem somiat, i fer-ho amb l'energia, la veritat i també l'esperança.

El Boss va passar ahir per Barcelona  amb la seva màquina demolidora, i ens va deixar somiant amb l'arribada d'un dia ple de sol. I aquest desig: que ell no pari, que el Boss no pari de girar.

ELS MÉS ALTS CIMS DE LA MISÈRIA

Groucho Marx, o el seu transsumpte Rufus T. Firefly,  a l'obra mestra dels germans Marx "Duck Soap", va aconseguir dur com a líder polític  la república de Freedonia del no-res als més alts cims de la misèria. Els nostres líders polítics actuals estan aconseguint dur-nos als més alts cims de la misèria des de la riquesa més falsa que han vist els segles.

En la mateixa memorable seqüència del consell de ministres que ell presideix, Firefly (que en català seria Cucadellum) diu que l'informe que li passen el podria entendre un nen de set anys i consegüentment demana que li portin un nen de set anys. En la facilitat per ocultar les coses en les paraules, els polítics solen nedar per amagar la seva roba bruta.




Tanmateix, el nostre líder actual, Mariano de nom, ens va prometre en ser investit amb la banda presidencial, que ens diria sempre la veritat. I per tant li agrada dir les coses pel seu nom. Quan va renyar-nos als catalans per la nostra repatània i insolent mania a demanar pel que és nostre, va dir que satisfer les exigències de la regió catalana seria repartir la misèria. La misèria és el 8 % del nostre PIB, més de 15.000 milions d'euros, més que prou per eixugar el dèficit públic autonòmic, del qual sembla ser que ens hauríem d'avergonyir perquè impedeix que Mariano i els seus presentin una acceptable reducció del dèficit públic espanyol.

No és l'únic que ens parla de misèries. Carlos Dívar, el president del Consell General del Poder Judicial -un home que va ser nomenat, recordem-ho, per consens dels dos grans partits espanyols després d'una afayonsa recerca-, justifica una despesa de 6.000 euros en una viatge de cap de setmana a Marbella dient que es tracta d'una misèria. Sens dubte, una misèria si la comparem amb els diners que l'Estat haurà d'injectar per reflotar Bankia, l'hereva de la joia de la Corona Española Caja Madrid (veure aquí un petit resum), o amb el deute d'un altre dels grans noms de l'economia espanyola de les darreres dècades, el constructor Florentino Pérez. Bankia engolirà de moment més de 10.000 milions d'euros, curiosament una xifra molt similar a la que deu el potentat Florentino, sumant el deute de la seva constructora ACS i el que li ha endossat al Reial Madrid per la compra d'estrelles com Kakà o Cristiano Ronaldo (per cert, amb crèdits de Caja Madrid). Certament, però, el pobre Dívar no deu ser gaire conscient que 6.000 euros és més del que rep un beneficiari del subsidi de l'atur durant un any.

Vés per on, trobem en aquesta escalada insòlita als cim de la misèria personatges com Rodrigo Rato, el dimitit president de Bankia i ex-ministre del miracle econòmic d'Aznar i ex-director del FMI quan va esclatar la bombolla mundial, i veiem com es balanceja perillosament a l'abisme un dels referents del mateix miracle, aquest Florentino Pérez que era un ésser superior segons  l'entranyable definició d'Emilio Butragueño, ídol del madridisme i empleat seu al club. En la seva caiguda, no obstant, l'Estat llança tota el seu elefantí cos de salvament (i que em perdoni la Casa Reial per la inoportuna al·lusió). No podem deixar caure els poderosos que han fet tan gran aquest país.

I tot sacrifici és poc en aquesta causa. Mireu, si no, com ens van donar des de l'oficina de la presidència de la Moncloa aquesta agradable notícia d'interès ciutadà:
"Asimismo, con el fin de definir el Programa Nacional de Reformas y determinar las reformas encaminadas a lograr una mayor racionalización, eliminación de duplicidades y eficiencia en la gestión de los grandes servicios públicos que se pondrán en marcha en este mes, el presidente del Gobierno se ha reunido también con la ministra de Sanidad y el ministro de Educación. El ahorro previsto superará los 10.000 millones de euros". 

Tornant a "Duck Soap", quan Chico convenç el seu germà Harpo per partir a una molt arriscada missió a la línia de front, Groucho-Firefly l'acomiada emocionat:  and remember, while you're out there risking life and limb through shot and shell, we'll be in here thinking what a sucker you are. O sigui, recorda, mentre t'estiguis jugant la pell entre tot de bales i bombes, nosaltres estarem pensant com n'ets de carallot. No sé per què, em sembla sentir el mateix discurs cada cop que escolto els nostres governants demanant-nos més sacrificis a l'altar de la deessa Austeritat  per assentar les bases de la recuperació econòmica.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (14)

MASSA CRÍTICA

En Física, concretament en Física nuclear, el concepte de massa crítica es refereix a  la quantitat de massa d'una substància radioactiva necessària perquè els neutrons alliberats en una reacció de fissió creïn una reacció en cadena capaç d'alliberar una gran quantitat d'energia. En la pràctica, s'aplica per determinar quanta massa d'urani o plutoni es necessita per produir una explosió (i tenim una bomba nuclear) o per mantenir una reacció constant (que dins un reactor servirà per produir energia elèctrica). En suma, és un factor d'equilibri bàsic entre substàncies potencialment inestables.

La Física nuclear, especialment a partir de la revolució quàntica, té alguna cosa d'esotèrica i molt de poètica. M'atrau especialment, en aquest aspecte de la massa, el de la massa crítica de l'esfera nua. Encara que sembli que passem del camp esotèric a l'eròtic, l'aplicació és bastant prosaica i té a veure amb la configuració del continent ideal per maximitzar l'efecte reactiu d'una massa radioactiva. L'esfera és, com demostra la Física diguem-ne convencional, la figura geomètrica que a igual superfície pot contenir més volum.

Tanmateix, els físics de l'altra banda de l'espectre del seu camp d'exploració, els que investiguen les dimensions astronòmiques i la cosmologia, també es trenquen la closca -esfèrica o no, nua o no-, per calcular el total de la massa de l'univers. Del càlcul precís de la massa -o de les diferents masses que la componen, per ser excates- depenen coses tan vitals com saber si estem en un univers en expansió constant o, en canvi, un univers que arribarà a un punt de col·lapse a partir del qual començarà a contraure's.

El concepte de massa crítica s'ha traslladat nogensmenys a camps d'experimentació social. Per exemple: quanta massa de gent que fa canviar la seva conducta es necessita per originar un canvi social transcendent?

Particularment, crec que a la Història es produeixen unes sèries successives d'expansions, constants (no sabem si indefinides, per això) però no contínues. La Història -humana o prehumana- coneix, en efecte, períodes en què l'evolució de les coses es col·lapsa, i eventualment explota. És, com si diguéssim, una combinació entre un equilibri dins un reactor que, de tant en tant i arribats a cert punt de massa crítica, esclata-. En tal instant revolucionari, les forces que han semblat estabilitzades cobren un nou equilibri, i no hi ha marxa enrere.

Aplicat a petita escala -que, no ens enganyem, és el camp a partir del qual un observador poc dotat per a la ciència com jo analitza per arribar a conclusions per inducció-, a la petita escala del petit món que gira al voltant d'una esfera tan rellevant a la nostra societat actual com la de la pilota de futbol, un equip pot anar acumulant massa fins que s'esdevé una massa crítica que el fa esclatar i ser tot ell, tot el que suposa la seva complexa organització -nuclear i també fora del seu nucli- un nou ens.


Crec que és el que ha esdevingut amb el Barça en aquesta darrers anys. El club ha viscut un període acumulatiu que l'ha fet expansionar-se, però és ara, quan ha perdut campionats, quan és clar que ha reunit prou massa crítica per donar el gran salt. La lliçó de saber perdre que ha donat l'afició, la lliçó de saber acomiadar-se del gran artífex del seu èxit com a model esportiu i de conducta egenral, el Pep Guardiola, i la manera en què per fi un mite del club se n'ha anat enmig del reconeixement i estima general -i no solament dins del mateix club i la seva afició, per cert-, fan pensar que ha arribat a un punt de no marxa enrere.

O això espero. Espero que la massa d'aficionats culers hagi assumit com a propis els valors de treball seriós, respecte a l'adversari, joc net i esperit de victòria amb la confiança plena en les pròpies forces i habilitats, i que, com ha fet aquestes darreres setmanes, col·loqui aquests valors per sobre de l'eventualitat dels resultats.

I encara més: espero que aquest esperit que ja ha començat a calar en molts rivals, d'arreu del món -amb la notòria excepció que no cal assenyalar ara- en efecte vagi desencadenant més i més reaccions i creant masses crítiques arreu.

Com deia una pancarta d'un espectador en el comiat com entrenador del Pep l'altre dia al Nou Camp, el Pep ens ha fet més humans. O jo diria més aviat: ens ha fet a tots plegats una mica millors.

LIEBSTER BLOC

 A través de l'Helena Bonals vaig conèixer aquesta iniciativa de reconeixement d'altres blocs , que no sé ben bé d'on parteix. Com li vaig respondre a la mteixa Helena, trobo que les connexions recíproques entre blocs formen aquesta subtil xarxa dins la xarxa inifinita, que aporten, enriqueixen i doten de més pes específic cada component. Almenys, i això és segur, passa amb el meu, que es veu tan potenciat per la visita d'altres blogaires.

No sóc, em temo, un seguidor exhaustiu de blocs. Sé, perquè els visito ocasionalment, que n'hi ha molts de molt interessants. El caprici personal, l'atzar, misterioses afinitats electives, m'han portat a seguir-ne amb més reiteració un grapat, tots els quals trobo dignes de figurar en aquest apunt de blocs estimats. No hi ha misteri, els podeu trobar a la llista que es va actualitzant a la banda dreta.

Però les regles d'aquesta iniciativa parlen de citar (nominar?)  només cinc blocs. M'hi cenyiré, per no fracturar una cadena que em sembla tan aprofitable. Aquí van:

1. En cada vers que has entès. En veritat, vull nominar un conjunt de blocs, els que manté l'Helena Bonals, amb la seva activitat espaterrant, quant variada, freqüent i constant, i sobretot d'un exquisit gust artístic. En aquest bloc en concret desplega una vessant poètica que es combina audaçment amb la reflexió metaartística.

2. Fent punyetes. La Sílvia és una escriptora que a mi em sembla ideal per a aquest medi: sintètica i profunda, amb un domini altíssim del llenguatge, i una precoç saviesa per administrar els fets quotidians amb la decantació universal.

3. Apunts de metafisica quotidiana. Segueixo l'Òscar des de la seva estada, ja fa anys, a Relats en català. Considero que és una de les veus més preclares, originals i agudes de la Xarxa en català. Del que conec, és clar, i estic convençut que també del que desconec.

4. Un tel als ulls. Aquest bloc té un nom paradoxal, que amaga una de les mirades més clares i lluminoses del món blogaire. La Montserrat és una referència per a mi des dels meus principis en aquest àmbit, pel desplegament sàviament mesurat i estructurat de la seva tasca. Probablement sigui la capacitat metòdica de l'autora el que fa que una activitat que se li endevina arrolladora acabi resultant tan acollidora per al visitant.

5. Senders al bosc. Representatiu d'una mena íntima de fer blocs, blocs de poetes que aboquen una mirada profundament personal i intensa en tots els temes que tracten. Com en altres casos que m'han fet assidu visitant, el bloc de l'Epolenep és una invitació a entrar en un riquíssim món interior al qual gosem entrar, no sense un cer pudor de vegades, amb l'exaltat ànim de qui albira els paisatges que habitualment són ocults.

Transcric aquí les bases d'aquest tipus de reconeixement, segons les explica el bloc Moncat:

1- Per començar és necessari copiar i enganxar el logo del premi en el blog propi.

2- Fer un enllaç al de la persona que t'ho va concedir.

3- Cal triar cinc blogs que et semblin interessants i no arribin als 200 seguidors. No és necessari argumentar aquesta elecció, però sembla convenient fer-ho en pro d'una major informació per als visitants.

4- Deixar un comentari en els blogs nominats, informant de la concessió del premi i dels passos a seguir. Després de fer això un queda lliure per desentendre's i dependrà dels nominats el que la cadena continua o s'extingeixi. Per descomptat, no fa falta aclarir que ningú està obligat a acceptar el premi i, molts menys, a continuar el "encadenament".

5- Lògicament, publicar en el propi blog el reconeixement de Liebster Blog.