SÓC UN MALPARIT

Quan els Sopa de Cabra ens saludaven des de l'escenari amb aquell mític Bona nit, malparits no ens ho podíem prendre malament. Era  la tàcita comprensió de la camaraderia que ens reunia a la vora mateixa del concert,  una crida a una juganera rebel·lió, si bé limitada al temps, a les hores d'excitació de l'imminent inici, a la complicitat de la nit.

Quan els ministres de Rajoy van sortir a l'àgora aquest dilluns, després que el seu cap indiqués sense que li caigués la cara de vergonya que el càstig dels mercats al deute públic no tenia res a veure amb la crisi de Bankia, ens crèiem curats d'espants. Aquests senyors del PP s'havien cansat de dir-nos quan eren a l'oposició que l'escalada desbocada del diferencial de la prima de risc del deute era culpa de i només del senyor que estava al cap del govern, en Zapatero. Què s'empesacarien ara? Ens ho podíem esperar tot: ja ens havien anunciat que Bankia havia estat culpa d'un sol senyor, naturalment socialista, el ja a punt de plegar governador del Bancoejpaña, Miguel Ángel Fernández Ordóñez.

La veritat, però, no podíem pensar que el ministre de Relacions Exteriors, García Margallo, ho atribuís a la xiulada que les aficions del Barça i l'Athletic Club li van dedicar a l'himne espanyol abans de la final de la Copa del Rei. No diré que hay (sic) una relación exacta entre la prima de riesgo y los pitidos al himno pero experimentar una debilidad en la nación es algo que los mercados huelen. Textual: els mercats ens han olorat, nois i noies. 

I fent-li costadet el ministre de Defensa, el Sr. Morenés, va reblar el clau. Per si quedaven dubtes sobre la catadura moral dels qui perpetren aquests atacs a l'economia espanyola, va declarar que el protocol per escoltar l'himne patri ya está establecido y cuando las personas que lo respetan lo oyen se ponen de pie y hacen lo que cualquier español bien nacido haría.

No va precisar si els qui no van seguir aquest protocol, que no contempla la xiulada sembla ser, no eren  espanyols o no eren ben parits, o les dues coses.

Doncs bé, si la seva visió de ser espanyols i ben parits és que no entra a la llibertat d'expressió xiular a un himne i a la representació d'una monarquia que es passeja per Àfrica matant elefants, ho tinc molt clar: sóc definitivament un malparit, tant si és de dia com si és de nit. I hauré d'assumir aquest risc.

SOPA EN POT PER ALS AMICS DE LES ARTS

Ahir, per una coincidència feliç -no crec que fos del tot planificat- el Canal 33 de la nostra televisió va emetre dos programes musicals seguits que venien a reunir, i contrastar, dues formacions catalanes de diverses èpoques i molt oposats, almenys aparentment, tarannàs.

El primer espai va ser l'enregistrament en directe del concert al Palau de la Música d' Els amics de les Arts, de fa escasses setmanes. Quasi sense solució de continuïtat, el veterà programa "Sputnik" reemetia el documental sobre Sopa de Cabra que havia produït en ocasió del concert de comiat del grup ara fa deu anys.

Els Sopa, un dels grups més embemàtics d'un altre fenomen, l'anomenat Rock català, tornen a estar d'actualitat ja que han anunciat un únic concert de reunió aquest estiu. Com es pot deduir d'alguna de les coses que es diuen al documental, que es pot veure aquest mes a Tv3 a la carta, els components del grup van haver de clausurar la formació quan es van trobar abocats a un carreró sense sortida. A les habituals tensions entre interessos col·lectius i individuals que estan a la base de la vida i la mort de tota banda de rock and roll, es van sumar molts factors externs, polítics, culturals i, a molta distància, merament musicals. Però avui, a l'empara d'aquest nou fenomen que podríem anomenar el nou pop català que exemplifiquen Els Amics de les Arts i els Manel, entre molts d'altres, es deuen haver sentit temptats a trepitjar de nou els escenaris.

La coincidència, o no coincidència, va fer paleses les diferències entre els dos fenomens, o almenys entre el que representen una formació i una altra. Una diferència que és potser també una mostra excel·lent del que va d'una generació a l'altra. Els Sopa de Cabra, que també es van expressar fonamentalment en català, representen tanmateix l'acceptació i reproducció fidel dels codis del genuí rock nascut a finals dels seixanta, en el món anglosaxó, tant pel que fa a les seves lletres com als elements musicals essencials que beuen del rythm&blues. De confessada arrel en els Rolling Stones, en oposició a una arrel més pop, més Beatles per entendre'ns, que podrien exemplificar els encara actius Els Pets. Lletres senzilles, que traduïen en metàfores transparents una ideologia contestatària més o menys de manual lligada a una actitud i una aparença física externa igualment rebel.



Els Amics de les Arts , molt lluny de la imatge setentera del Sopa, exemplifica sense complexos un pop intel·ligent, fresc, català sense els prejudicis de provincianisme que van produir alguna de les vacil·lacions que va resultar fatal per al grup gironí. Lletres molt més elaborades, que denoten una cultura més sofisticada i molt menys ideologitzada, que sovint recorre a les referències metaculturals. I una imatge i una actitud normals, d'una naturalitat desarmant per als que hem viscut l'època dels dinosaures del rock.

El que podem comprovar que separa dues generacions està, doncs, meridianament representat en les formes musicals que es contraposen. Què és, en canvi, el que uneix les dues formacions? La llengua, és clar, però, sobretot, i molt bàsicament, la capacitat d'atreure el gran públic. I com es fa això? Quin és el secret? No és un veritable secret: una combinació feliç de bones melodies, força interpretativa i convicció en la capacitat de comunicar.

El que, desventuradament, van perdre un dia els Sopa de Cabra i, venturosament, el que han recuperat Els Amics de les Arts, entre d'altres, per a la música jove en català.

Els Amics i els Manel confraternitzant