ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (i 4)

La tercera i última part dels diaris de Sylvia Plath cobreixen nominalment el període final de la seva vida, entre 1958 i 1962, primer a Boston, ja fora de l'Smith College, i després, a partir de desembre de 1959, a Anglaterra, on es va establir el matrimoni Hugues, i tindria els seus dos fills. Tanmateix, els diaris se centren pràcticament en els dos primers anys, a Boston, i a penes queden notes esparses dels seus anys anglesos. Això pot suposar una notable decepció per a qui s'acosti a aquests diaris amb la intenció de conèixer els detalls més morbosos o simplement més íntims de la part final de la vida de Plath, més si tenim en compte que el que ha transcendit són més aviat apunts de l'entorn i dels personatges que hi va trobar, fonamentalment durant una estada a un hospital londinenc en ocasió d'una operació d'apendictomia i durant seu sojorn a Devon. Més semblen notes per a possibles creacions literàries que veritables indagacions íntimes com les que havíem anat recorrent fins aleshores. S'hagin perdut, accidentalment o no, o s'hagin eliminat, no trobarem referències a la seva crisi matrimonial amb Ted Hugues, a conseqüència de la qual ell va acabar abandonant-la per una altra dona, ni gairebé tampoc a la seva doble maternitat, sens dubte una experiència clau en aquesta etapa final de la seva vida i també en la seva literatura.

A canvi, aquesta part és singularment rica en l'aprofundiment en la seva relació directa amb la creació literària, i bé que tampoc trobem notes sobre la creació de la seva obra poètica major, que coincideix amb la seva última etapa vital, sí que trobem un ampli dipòsit del que podríem anomenar decisiva lluita per esdevenir una veu literària única.

Aquesta part comença, tanmateix, amb l'omnipresència de Ted Hugues i la seva tutela. Diu, a primers de juliol del 58: Entre nosotros no hay barreras; es como si ninguno de los dos, y especialmente yo, tuviéremos piel, o una sola piel para los dos, y pasáramos el tiempo tropezándonos i desgastándonos mutuamente. Disfruto cuando Ted desaparece durante un rato. En esos momentos puedo edificar mi propia vida interior, mis propias ideas, sin su continuo "¿En qué estás pensando?" "¿Qué vas a hacer ahora?".

Paradoxalment, va ser l'abandonament de Hugues, del qual en ocasions necessitava alliberar-se parcialment, el que la va conduir a la profunda depressió que va finalitzar amb el seu suïcidi. Però no trobem a penes al·lusions a desavinences, només petites baralles domèstiques trivials i quant a la gelosia vers ell, només un petit apunt en relació a la seva anàlisi de la figura paterna sorgida de la seva teràpia amb la Dra. Beuscher, la psiquiatra que la va tractar en la seva estada a la clínica després del primer intent de suïcidi, i amb la qual va tornar a contactar durant el període bostonià. Aquesta relació és en canvi ricament reflectida en els diaris, i consegüentment trobem tot un seguit de profundes introspeccions, sobretot en relació a la seva mare, amb explicitació verbal dels ambigus sentiments d'amor i odi per part seva, i a l'absència prematura del pare.

La part fonamental, amb tot, se centra en els seus projectes, anhels, dubtes, esperances i conviccions quant a la professió d'escriptora que abraça en exclusiva, amb breus excepcions de treballs temporals, un d'ells curiosament d'auxiliar a un hospital de Boston. L'estiu del 58 aconsegueix publicar el seu primer poema a la prestigiosa revista New Yorker, al qual seguirà la nombrosa sèrie de refusos i acceptacions en les molt nombroses publicacions nord-americanes amb espais destinats a la literatura que van conèixer tots els aspirants a escriptors, per brillants que foren. Escribir es un acto religioso, escriu aquell mateix estiu, es un ordenar, un reformar, un volver a aprender y volver a amar a la gente y al mundo tal como son y tal como podrían ser. Un dar forma que no se desvanece como un día de mecanografía o un día de dar clases. Lo escrito permanece: sale al mundo por su propio pie.

En oposició a l'ensenyament, la renúncia al qual com a professió va ser motiu de profundes i segurament decisives dissensions amb sa mare, el món de l'escriptura se li apareix com un món insegur però difícilment prescindible. Lo peor, peor que todo lo demás, sería vivir sin escribir. Més endavant apunta que tant ella com Hugues havien arribat a la conclusió que el d'ensenyant era un ofici incompatible amb el d'escriure.

Es prepara a consciència, i, tot ho plantejar-s'ho sovint, no ho fa des del retorn a l'àmbit acadèmic. Estudia la tècnica narrativa llegint en profunditat autors com Frank O'Connor (l'escriptor que la va refusar al seu curs d'estiu a Harvard abans del seu intent de suïcidi), Virginia Woolf, o J.D. Salinger, de qui apunta la seva lectura encisada de "Seymour, una introducció", el trencador relat publicat al New Yorker, issegueix un curs amb el famós poeta Robert Lowell, ell mateix amb antecedents psiquiàtrics, on coneix la que serà amiga, rival i curiosa seguidora en peripècies vitals i literàries, Anne Sexton. Amb vacil·lacions, avança en el seu intent d'escriure prosa, alternant relats curts i un intent de novel·la sobre els seus anys a Anglaterra i el retorn als Estats Units. Aconsegueix més repercussió com a poeta, i amb ocasió d'una estada a una colònia d'artistes a Saratoga Springs, Nova York, a la tardor del 59, escriu bona part del que serà el seu primer llibre publicat, "The colossus", que s'editaria l'any següent, ja a Anglaterra i havent estat mare de la seva primera filla.

Poc abans, el novembre del 59, deixarà escrit al diari: Sólo escribo aquí cuano no sé qué hacer, cuando estoy en un callejón sin salida. Nunca cuando soy feliz. Como me pasa hoy. Ja embarassada, deixa anotades les seves il·lusions envers el viatge a Anglaterra que seria definitiu i sense tornada. Un viatge que emprèn carregada d'esperances i projectes, veient-se vivint a Londres i mudant-se al camp, com així va ser, i escriu: La vida empieza de nuevo todos los días.

Sylvia Plath, amb els seus fills Frieda i Nicholas

L'últim apunt del llibre és de l'editora Frances McCullogh, en relació a l'escassa documentació dels darrers anys: Debido a que sólo se conservan notas de trabajo para esta última sección del diario, casi se tiene la impresión de que Sylvia Plath murió antes de cuando realmente puso fin a su vida, el 11 de febrero de 1963, a los treinta años de edad.
En el otoño de 1962, inmediatamente después de separarse de Ted Hugues, Plath escribió su obra fundamental, los poemas de "Ariel", que salieron de su pluma en una oleada de energía incandescente, treinta poemas en un mes; los primeros borradores casi brotaron solos, pero después los reelaboró cuidadosamente. Nadie más los había visto, pero ella supo con plena certeza que había dado el gran salto. Por eso le escribió a su madre, el 16 de octubre de 1962, a mitad de su portentoso mes: "Soy una escritora de genio; se me ha concedido el don. Estoy escribiendo los mejores poemas de mi vida, los que me harán famosa..."

Tot i que ja havia tingut una sensació similar altres vegades, i de fet aquesta sensació de plenitud en l'assoliment és usual entre els autors i la seva obra immediata, tant com l'allunyament posterior i progressiu, no hi ha dubte que Sylvia Plath va encertar en el seu pronòstic. Aquests poemes, gràcies a l'edició de Ted Hugues, la van fer famosa. No sabrem mai quant d'aquesta fama és deguda a la seva tràgica desaparició que la converteix pràcticament en autora pòstuma, però això no suposa cap descrèdit per a una obra que se sosté per ella sola. Més aviat pot concloure's amb un lament i un interrogant: què hauria escrit encara si hagués viscut, si hagués continuat estudiant, treballant i abocant la seva energia en onades incasdescents, i no l 'hagués  consumit una altra onada, negativa i  candescent.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (3)

El curs de 1955, Sylvia Plath arriba a Cambridge. Té al davant dues grans expecatives: mantenir la relació iniciada a la seva terra amb Richard Sassoon, que vivia a París, i aprofitar el prestigi acadèmic britànic i conèixer tan bé com pogués la vella Europa.

Aquesta part dels diaris s'inicia amb unes cartes a Sassoon, estranyes i apassionades, com les qualifica l'editora Frances McCullogh. En una d'elles li diu: Quiero vivir cada día como si fuese el único, como un collar de cuentas coloreadas, y no matar el presente cortándolo en crueles trocitos que sirvan para algún desesperado borrador arquitectònico de una Taj Mahal del futuro.

Aquell final d'any viatja per França amb Sassoon. En una carta del 5 de gener evoca escenes viscudes, escenes explícitament pròpies d'una convivència conugal. I reflexiona: esa confiada exlosión de exuberancia que estaba viviendo cuano te escribí ha idoa menguando como sucede con las oleadas, hasta percatarme de algo que me hace  llorar, sólo esta vez: es tan escasa la fracción de vida que vivimos de verdad: es tanto lo que gastamos durmiendo, cepillándonos los dientes, esperando el correo, una metamorfosis, esos repentinos momentos inesperados de incandescencia; inesperados, sí, pero una vez que se los conoce, se puede vivir la vida a la luz de lo que fueron en el pasado y con la esperanza de que se repitan en el futuro.

Una Plath vitalista, doncs, que explora el món amb la mirada fixa ja endavant en dues direccions: el futur company que ambiciona, i la vida literària a la qual també vol dedicar-se. La relació amb Sassoon no perdurarà. Malgrat tenir seriosos dubtes sbre ell quant a home que no casa amb el model baronil i atlètic que li atrau, intenta desesperadament lligar-se a ell. A març projecta un nou viatge a França, però ell ja refusa la trobada. En una carta del dia 6 que probablement ell no obrirà -ja que ella les descobrirà a la porteria de casa seva a París sense rebre-, li escriu: ¿por què me huyes, si sabes que más bien enriquecería la vida bajo la sombra de la espada? Dijiste antes que yo quería algo de ti que no podías darme. Bien, así es. Pero ahora entiendo cóm han de ser las cosas (algo que antes no me sucedía) y entiendo también que mi fe y mi amor por ti no pueden embotarse o cegarse mediante la bebida ni arrojándome en las camas de otros hombres. Lo he descubierto, lo sé y, ¿qué es lo que tengo?

Entre línies podem esbrinar l'exigència que Plath abocava en les seves relacions, una intensitat que segurament va fer que Richard Sassoon es fes enrere. En una anotació una mica posterior es pregunta: ¿Podría Richard ser fiel con la fidelidad tal que necesito? Finalment va anar a França però no va aconseguir ni veure'l, però sí va estar amb altres homes, entre els quals una antiga relació americana, Gordon Lameyer, amb qui va fer un desastrós viatge a Alemanya.

Poc abans ja havia conegut a Cambridge a Ted Hugues. La primera trobada entre ambdós, que està reproduïda a la pel·lícula "Sylvia", amb el petó incendiari enmig d'una festa d'estudiants i la mossegada que ella li retribueix. El que s'omet a la pel·lícula és que tots dos estaven força beguts, i és sota els efectes de la ressaca consegüent que ella relata l'escena. Hugues li fa intempestives i frustrades visites de nit, que també es veuen a la pel·lícula, i ella el té ja entre els candidats a aquest company ideal que està cercant amb afany.

Mentrestant, es pregunta si la seva experiència de vida és prou bagatge per escriure com realment aspira a fer. Escriu aquests propòsits: Ser estoica, cuando haga falta y escribir, has visto muchas cosas, has sentido con mucha hondura y tus problemas son lo bastante universales como para hacer que tengan sentido. ESCRIBE. Malgrat aquests propòsits de progressar en l'estoicisme, es manifesta d'acord amb una professora, la Sta. Burton, que en un debat nos paró los pies cuando dijimos impulsivament que el suicidio era una evasión (¿a la defensiva?) y arguyó que era un gesto valiente abandonar el mundo si sólo se podía vivir en él de manera corrupta y miserable.

Els diaris  salten pràcticament a l'estiu, on trobem a Plath i Hugues ja casats, i, després d'una breu estada a Benidorm (d'on extrauria les experiències reflectrides al seu conte "La vídua Mangada") i París, passaran una temporada a Yorkshire, a la casa dels pares de Hugues, i retornaran a Cambridge, on ella acabarà els seus estudis.

Aquells curs passarà entre la felicitat matrimonial plena i els dubtes i esforços per trobar la seva veu literària. Mirant enrere, se n'adona com l'èxit adolescent no garanteix l'èxit adult. Buscarà models literaris. llegeix molt Virginia Woolf, i descobreix com també ella va patir molts rebutjos de les editorials. Es fixa en autors amb èxit, rebutja l'estil massa calmat i treballat de Henry James, i creu en la veu fresca, descarada i col·loquial de Joyce Cary o J.D. Salinger, però refusa en canvi la narració en primera persona. T.E. Lawrence serà més endavant el seu gran referent. S'esforça en establir plans de treball diaris que incompleix sistemàticament: He de estar delgada y escribir y hacer mundos, además de éste, en los que vivir.

Acabat el curs, van trobar feina als Estats Units. Plath tenia un contracte de professora d'un any a l'Smith College, i Hugues trobaria feina a la Universitat de Massachussets, alhora que seguia amb una carrera literària que ja comptava amb un incipient prestigi. Ella l'ajudaria en una feina d'ajudant abnegada que es contraposava a l'evidència cada cop més clara de la inseguretat pròpia com a escriptora, a mesura que no progressava en els seus intents d'escriure una novel·la i se li refusaven poemes i contes en les molts abundants revistes literàries de l'època. Els diaris estan replets de reflexions sobre estil i plans de treball que després esdevenen amargs autoretrets per manca de constància. Malgrat això, i ocasionals recaigudes en petits pous de depressió, no es desanima. El 4 de gener de 1958 anota: Ser dios: ser todas las vidas antes de morir: un sueño para volver locos a los hombres. Pero ser una persona, una mujer; vivir, sufrir, engendrar hijos y conocer otras vidas y hacer de ellas mundos en letra impresa que giren como planetas en las mentes de otros hombres.

La vida universitària des del costat acadèmic no li resultarà satisfactòria. Les intrigues i misèries que li són pròpies i les inseguretats sobre la seva vàlua com a ensenyant li faran aviat veure que, en contra dels desitjos de sa mare, ni ella ni Ted tindran futur com a professors. A febrer escriu: Ahora hacer lo que debo; más adelante, lo que quiero: también este cuaderno se convierte en una letanía de sueños, directrices e imperativos.

Ted li acosellarà apoderar-se d'una cosa i ficar el cap a dins, per trobar l'estil que està buscant com a narradora. Ella parla al seu diari com el mar de los Sargazos de la seva imaginació, aquell dipòsit on ha de fecundar el cabal creatiu del qual està convençuda que podrà disposar. Es proposa aferrar-se al seu passat, com si fos la seva vida, als objectes que desa com a relíquies d'dentitats perdudes amb les quals haurà de bastir els edificis futurs.

La seva vida matrimonial, en canvi, tot i alguns episodis breus d'inevitables discòrdies que trobem ja esmentats a Benidorm, és un refugi de pau i seguretat que sovint descriu admirada, mentre obre els ulls cap a les realitats que descobreix en el dia a dia del món que l'envolta.

Potser per això la caiguda serà tan dura. El passatge en què descobreix que Ted Hugues és tan banalment seductor amb les noietes estudiants com altres professors als quals ella ja ha descobert, narrat en un apunt de 19 de maig, és, malgrat que es transcriu molt censurat, una esplèndida peça literària en si mateix, i també els espectadors de "Sylvia" hi poden assistir a la seva recreació cinematogràfica. Tot es desenvolupa en un joc de mirades i ocultacions, revelacions de la intuïció: a través de bruscos fogonazos, semejantes a golpes.

Aquesta part dels diaris conclou amb l'ombra de la culpabilitat planant sobre Hugues, i amb Plath percebent la seva relació como lo que sucede en un estanque donde el agua se aclara cuando el barro se deposita en el fondo.  Amb aquest fons enrarit, Plath i Hugues arriben al final de la seva experiència acadèmica. L'última anotació d'11 de juny és molt significativa, i descriu un aparentment trivial incident, en què el matrimoni retreu a unes jovenetes que arrenquin les flors d'un parc públic. L'escena duu a Plath a reflexionar sobre la seva moralitat, i es diu: Hay en mí una violencia que llega al rojo vivo. Me puedo quitar la vida -ahora lo sé- o incluso matar a otro. podría matar a una mujer o herir a un hombre. Creo que podría. Apreté los dientes para controlarme las manos, pero sentí un relámpago de estrellas ensangrentadas en la cabeza mientras ponía en su sitio con la mirada a aquella chica insolente, y me hervía en la sangre el deseo de abalanzarme sobre ella y hacerla pedazos.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (2)

Sylvia Plath amb 16 anys

La primera part dels diaris de Sylvia Plath abarquen els anys universitaris a l'Smith College, una universitat típica del nord-est dels Estats Units, des d'estiu de 1950 fins a 1955, quan marxa a Cambridge, Anglaterra. De fet, però, les primeres anotacions són dels mesos anteriors al seu ingrés a l'Smith College, quan treballà en una granja, i s'aturen a l'estiu de 1953, en el punt en què una greu depressió la va dur al seu intent de suïcidi i als consegüents tractaments psiquiàtrics. D'aquesta fase tan vital no existeixen anotacions o no s'han conservat.

Per tant, al lector se'ns presenta una noia de divuit anys, brillant estudiant a punt d'entrar a una prestigiosa institució universitària, d'una intel·ligència i una maduresa que sobten, a través d'una escriptura que igualment sorprèn per la seva qualitat i intensitat. El que primer crida l'atenció és, precisament, que en un text d'aquesta mena, destinat en principi a la més estricta intimitat l'altíssima complexitat i perfecció de la narrativa (per bé que pugui haver en part corregida).

Aquesta intensitat, de la qual parla Ted Hugues al pròleg, troba ecos en un tema recurrent en aquesta part, i de fet en bona part dels diaris: l'obsessió pel temps, pel seu decurs, per la fugacitat del present. Una de les citacions que encapçala aquesta part és aquesta de James Joyce, extreta com les altres dels propis diaris: Agárrate al ahora, al aquí, porque a través suyo todo el futuro se hunde en el pasado...

En una de les primeres anotacions diu: Para mí el presente es siempre, pero ese siempre cambia todo el tiempo, fluye, se derrite. Este segundo es la vida. Y cuando pasa ha muerto. Pero no se puede empezar de nuevo con cada segundo, hay que juzgar guiándose por lo que ha muerto. Aquesta herència, aquesta asfíxia, com diu una mica més endavant, la sent de manera estranyament lúcida per a una persona a penes sortida de l'adolescència. Hi ha en ella una concepció podríem dir prematurament tràgica que ens reporta una altra de les citacions extretes, el vers de Yeats: Solo empezamos a vivir cuando concebimos la vida como Tragedia.

Una anotació encara d'aquell estiu resulta profundament reveladora: Hay veces en las que me domina un sentimiento expectante, como si hubiera algo, bajo la superficie de mi capacidad de entender, esperando que lo atrape. Es una tortura semejante a la de estar a punto de recordar un nombre, pero sin lograrlo del todo (...) me domina ese sentimiento, vago y nebuloso, cuando pienso en la prolongada adolescencia de nuestra especie; los ritos del nacimiento, matrimonio y muerte; todas las bárbaras ceremonias primitivas adaptadas a los tiempos modernos. Casi me parece que era mejor la pureza bestial, desprovista de razón. Sin duda hay algo ahí que me espera. Quizá algun dia me estalle encima la revelación y vea el otro lado de este chiste monumentalmente grotesco. Y entonces me echaré a reír. Y sabré qué es la vida.

Realment corprèn tanta lucidesa. Dins de la peripècia vital a la qual s'abalançava al marge, o des de l'arrel tal vegada, d'aquesta implacable introspecció, destaquen les al·lusions als contactes amb nois, pretendents o simples amics, i les elucubracions sobre una vida familirar en el futur. En alguns casos, es tracta d'esborranys de cartes, enviades o no. Ja abans d'anar a l'Smith College assistim al seu conflicte entre aquesta vida convencional que es representa davant seu i l'escriptura. En referència a un dels possibles pretendents: te quiero porque eres yo..., eres lo que escribo, mi deseo de ser muchas vidas. Seré un diosecillo dentro de mis modestas posibilidades. En casa y en mi mesa de trabajo está el mejor relato que he escrito nunca. ¿Cómo decirle a Bob que mi felicidad deriva de haberme arrancado un trozo de vida, un trozo de dolor y de belleza, para transformarlo en palabras escritas a màquina sobre una cuartilla? ¿Cómo va a entender que justifico mi vida, mis intensas emociones, mis sentimientos, conviertiéndolos en letra impresa?

En essència, les anotacions dels anys d'aquesta primera estada a l'Smith College tenen la seva correspondència a la novel·la "La campana de vidre". Millor dit, podem rastrejar els fets narrats a la novel·la als diaris, si bé amb ordres cronològics alterats, amb excepció dels que es corresponen a l'intent de suïcidi i als tractaments psiquiàtrics posteriors, per als quals la novel·la, doncs, és una font d'informació insubstituïble. Els diaris s'aturen en la mateixa vora de la fase depressiva: Deseo colossal de escapar, retraerte, de no hablar con nadie. Pánico ante la tesina; ausencia de otras personas con quienes hablar; recriminaciones por malas elecciones en el pasado . Miedo, enorme, feo y llorón. Miedo al fracaso intelectual y académico: el golpe más duro a la seguridad. Miedo a no poder mantener el ritmo frenético en la consecución de premios de estos últimos años, y a cualquier tipo de vida de creación. Deseo contumaz de encerrarte en el 'me tiene sin cuidado'. Ahora soy incapaz de amar o de sentir. Actitud 'autoprovocada'.

S'exhorta a si mateixa a sortir d'aquest clot, a escriure, a viure en contacte amb els amics i coneguts, a creure fins i tot en una força benèfica superior: arriba a invocar a Déu, un ésser que sovint veiem adquirint subreptíciament la forma del pare que va perdre (va morir quan ella tenia vuit anys). Però ja han aparegut referències  a navalles d'afaitar, i les al·lusions al suïcidi les hem trobat ja anys abans, als primers dies al college: Y si no se tiene ni pasado ni futuro, lo que, después de todo, es la materia prima del presente, no hay ninguna razón para que no dispongas de la cáscara vacía del presente y te suicides.

Igual que els fets esmentats a la novel·la, incloent episodis com el de l'atabalat descens en esquís sense saber esquiar que li va suposar la fractura d'una cama o l'estada com a becària a una revista de modes, molts dels personatges de la novel·la es corresponen amb persones reals, de vegades íntegrament i de vegades parcialment. D'alguns només trobem al·lusions casuals, com el peruà cruel que a la novel·la és a punt de violar-la, i d'altres són elements molt importants a la vida de Sylvia Plath, com l'escriptora Olive Higgins Proutty, retratada a la novel·la quasi literalment en la Philomena Guinea que serà la seva benefactora en el tractament psiquiàtric definitiu i en el retorn a la Universitat. Poc després trobarem també el transsumpte de la psiquiatra que seria clau en la seva recuperació, la Dra. Ruth Beuscher, que a la novel·la és reconeixible en la Dra. Nolan.

Les relacions sentimentals són potser més difícils de rastrejar. Trobem diverses referències a una pluralitat de relacions que no acaben de cristal·litzar , a diferència de similar dispersió que trobarem en la segona part però ja consumada en l'aspecte sexual. Sí podem trobar una referència clara a un dels pretendents, Dick Norton, una llarga relació que arrenca de la infància, i que es pot atribuir al Buddy de la novel·la, que com aquest contrauria la tuberculosi i amb el qual acabaria distanciant-se definitivament coincidint amb el tractament mèdic simultani d'ambdós. Els diaris ens guien, tanmateix, a més d'altres relacions, fins a Richard Sassoon, una de les més serioses de la seva vida, i que serà clau en la segona part dels diaris.

És a juliol del 53, a la casa familiar de Wellesley, en aquest estiu que els que coneixen la novel·la identifiquen bé com la cruïlla vital que està a punt de trencar la voluntat de la protagonista definitivament, perduda entre les diferents opcions que se li presenten o les que se li tanquen, com la del rebuig al curs d'escriptura a Harvard on s'havia inscrit, quan trobem la primera referència ja a la campana de vidre en què se sentia asfixiada: es como levantar una campana de cristal en cuyo interior se encuentra una comunidad que funciona como un mecanismo de relojería y ver cómo todas las atareadas personillas se detienen, boquean, se hinchan y flotan ante la súbita entrada (o más bien salida) de la enrarecida atmósfera horaria; ¡pobres gentecillas asustadas,agitando brazos impotentes en el aire sin norte! Eso es lo que se siente: que se ha perdido un hábito.

Després de la les sessions d'electroteràpies i psicoteràpies durant el segon semstre de 1953, ens trobarem una nova Sylvia que retorna a l'Smith College aparentment plenament restablerta, culmina la seva carrera i, l'any 1955, aconsegueix una de les beques Fulbright mitjançant la qual podrà matricular-se al Newnham College de Cambridge.

ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (1)

Si amb "La campana de vidre" trobem el material passat pel sedàs de la ficció de la pròpia vida de Sylvia Plath, amb els seus diaris trobem exactament el contrari: la seva ficció passada pel sedàs de la pròpia vida. Frances McCullogh els definia com la seva obra més important, al costat dels seus poemes, ja que, a part de complir les funcions habituals d'aquesta mena d'escrits (afuar la memòria i mantenir una elucubració sobre la vida interior), en ella constituirien  un lloc on dipositar els materials d'urgència extrets del subconscient, i en definitiva la llavor de gran part de la seva obra.

Sylvia Plath va ser una escriptora constant de diaris, des de la infantesa i fins a la seva prematura mort. Però no va ser metòdica ni ordenada,. No va ser metòdica perquè els diaris no cobreixen llargs i transcendentals períodes de la seva vida , ni ordenada, perquè els va anar seguint en diversos quaderns i fulls esparsos (hi cap la possibilitat que sigui aquest desordre el que justifiqui els períodes buits, és clar).

Els diaris que acaba de reeditar Alianza, amb traducció de José Luis López Muñoz, van ser publicats el 1995 sota la revisió de l'esmentada  Frances McCullogh, i la supervisió del seu marmessor literari, el seu vidu Ted Hugues, i els seus hereus, els dos fills que va tenir amb ell. McCullogh ens adverteix en la nota introductòria que, per raons de protecció de la intimitat, moltes parts van ser suprimides (els fragments omesos són assenyalats dins el text).

En el pròleg, escrit el 1982, Hugues traça en unes poques línies un retrat de Plath com una autora apassionada per la tasca de perfeccionament constant de la seva obra. Segons ell, tot el que va escriure abans d'"Ariel", l'obra pòstuma que va editar ell mateix, van ser a penes subproductes de la recerca d'allò que realment buscava. ¿I què buscava?: Había algo en ella que hacía pensar en lo que leemos sobre los fanáticos que produce el islamismo: un deseo ardiente de apartar lo que impide una intensidad definitiva, una comunión con el espíritu, o con la realidad, o, sencillamente, con la intensidad misma.

Hugues  la descriu com una persona amb moltes màscares, tant a nivell personal com en els seus escrits. Algunas eran fachadas para camuflarse, a base de tópicos y frases hechas; otras, mecanismos de defensa, gestos involuntarios. Y otras, finalmente, posturas deliberadas, intentos con los que trataba de encontrar las claves de un estilo u otro. Segons ell, Plath no va revelar la seva autèntica personalitat mai a ningú, ni a ell mateix, llevat, potser, dels darrers tres mesos de vida. Per a Hughes, la veritable essència de la seva personalitat es va revelar en els seus escrits, que cristal·litzarien al manuscrit de l'esmentat "Ariel", una personalitat, una realitat, que a ell li seria revelada després que ella recités tres versos mentre travessava un llindar, com si fos  una veu que havia aparegut sobtadament dels llavis d'un mut.

Els diaris es divideixen en tres parts: els anys universitaris als Estats Units (1950-53), els anys  universitaris a Cambridge, Anglaterra, i el retorn ja casada als Estats Units (1955-58), i els anys ja fora de la Universitat, primer a Boston i després a Anglaterra (1958-62).

En successius lliuraments comentarem cadascuna de les parts.

SYLVIA PLATH I LA CAMPANA DE VIDRE

Sylvia Plath va morir pocs mesos després de complir els trenta anys, amb molt poca obra publicada: el seu primer llibre de poemes ("The colossus", 1961) i la seva novel·la "La campana de vidre", que va aparèixer el gener de 1963, a penes un mes del seu suïcidi, durant un dels hiverns més crus que es recorden a Anglaterra a les últimes dècades.
La novel·la va ser rebuda amb més indiferència que el recull de poemes, i indubtablement molta més de la que tindrien els llibres de poemes publicats pòstumament pel seu ex-marit Ted Hugues primer i la seva filla Frieda després. L'havia escrit el 1961, entre el naixement dels seus dos fills, i va aparèixer sota pseudònim (el de Victoria Lucas).

És bastant habitual considerar Sylvia Plath com una novel·lista menor, si se la compara amb la seva força com a poeta. També és usual considerar aquesta novel·la com molt influïda per la línia autobiogràfica iniciada per "El guardià en el camp de sègol" de J.D. Salinger, que seria el gran referent. La influència és notòria, si observem l'estructura de la novel·la, que conforma l'encadenament de breus capítols que segueixen la trajectòria del propi narrador en un marc temporal limitat. La peripècia vital, però, és molt diferent, i encara més el llenguatge. Tot i que Plath va fer un evident esforç de condensació, per despullar la prosa al màxim i fer-la tan esmolada com la de Salinger, de vegades es filtren petites troballes líriques d'alta intensitat. Però, sobretot, és la temàtica depressiva el que la diferencia de l'obra major de Salinger.

A un passatge de l'excel·lent pel·lícula "Sylvia" de Christinne Jeffs (2003), que narra essencialment la seva tempestuosa relació amb Ted Hugues, s'atribueix a Plath un comentari sobre la novel·la, de la qual diu que havia escrit per fer diners. Si possiblement va tenir aquesta intenció, i per això ajustaria la seva prosa a un estil que podia ser en aquell moment comercial, el cert és que la trama del llibre veu evidentment de la seva experiència després del seu últim any universitari a l'Smith College de Northampton, Massachussets, cocretament la seva estada d'un mes com a becària a la redacció d'una revista per a senyoretes, "Mademosiselle" (que apareix amb el nom canviat a la novel·la), i la seva posterior depressió en retornar a la llar familiar a Boston, amb el seu intent de suïcidi miraculosament frustrat i les successives estades a centres psiquiàtrics.

El llenguatge cru, acerat, polit com un mirall, d'aquesta obra, permet a Sylvia Plath narrar amb una aparent fredor aquesta dura experiència sense concessions ni escarafalls romàntics. No se'ns expliquen els motius, se'ns anuncien els fets des del monòleg interior implacable que ens explica com el personatge (ella mateixa, és clar) decideix, amb a penes vint anys, posar fi a la seva vida, malgrat eixir d'una actitivtat acadèmica brillant, malgrat posseir un físic evidentment atractiu,  i, en definitiva, tenir pel davant totes les portes obertes vers un futur d'èxit dins un país que ja s'aboca al món com la gran potència dominadora. L'única llicència poètica en aquest punt és el recurs a la metàfora de l'opressora campana de vidre, probablement una manera d'intentar emular la cèlebre imatge tan comentada de l'obra de Salinger que, de la mateixa manera, li donava títol.

Amb aquesta  veu interior però rarament objectivada de la protagonista  assistim al seu itinerari a través de metges, institucions i centres de molt diversos tipus, i a la seva visió descarnada alhora que profundíssima de les persones que, des d'un costat i altre de la relació, poblen la dubtosa via de rehabilitació psiquiàtrica d'aquells anys, on no falten els exemples de pràctiques com l'electroxoc i la lobotomia.

Afortunadament, Sylvia Plath es va lliurar d'aquesta darrera, encara que no de repetides sessions d'electroteràpia, i també va esquivar -per desgràcia, només per uns anys- el fantasma del suïcidi, que en canvi a la novel·la sí efectua una de les companyes d'internament, l'ambigua i tensa relació amb la qual conforma un dels episodis més punyents de la novel·la. La modèlica manera en què se'ns presenta la notícia de la seva mort és un dels exemples més clars de la manera virtualment quirúrgica amb què opera el cisell narratiu de Plath.

Són aquestes, entre d'altres, les raons que fan d'aquest llibre una lectura absolutament indispensable per al qui vulgui aprofundir en  la vida i obra d'una de les escriptores més profundes i autèntiques del segle XX.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (11). SENTIR EL JOC

Crec que és un d'aquests dies que l'Albert Om rebrà un pretigiós premi pel seu programa de TV3, "El convidat". Com tots els programes, com tot a la vida, té coses i coses - per a mi, és clar-. Coses que m'agraden i coses que m'arriben a irritar. Però darrerament he vist dos lliuraments que m'han fet seguir-lo sencer i gaudir-lo especialment.

Ambdós tenien com a protagonistes personatges del món de l'esport, però res semblaria fer-los especialment connexos. Em refereixo a Isidre Esteve, el pilot de motociclisme que va quedar paraplèxic com a conseqüència d'un accident a una cursa, i Carles Rexach, conegut com a Charly, ex-futbolista i ex-entrenador del Barça.

El que crec que uneix dos temperaments aparentment tan diversos (vitalista, arriscat i agosarat com s'espera d'algú que participa en esports d'alt risc, el de l'Isidre, proverbialment calmut i allò que se'n diu pausat, el del Charly), és la capacitat que van demostrar de saber viure i aprofitar els moments on tot joc es decideix: en cada revolt i cada recta del camí, per al motorista, en cada pilota que s'apropa als peus per al futbolista.

El Charly va explicar a la càmera, o a l'Albert Om, vaja, que, de jugador, no podia entendre com companys d'equip, en les hores prèvies a un partit, es mostraven neguitosos i fins verbalitzaven el desig que allò, el matx, el seu desenllaç, ja hagués passat i fos el moment de recollir i anar cap a casa (naturalment, amb la victòria assolida). Ell, en canvi, deia que el que esperava amb ànsia era el moment del contacte amb la gespa, l'espera de l'oprtunitat, la probabilitat d'aquella jugada vistosa que podria néixer de les seves botes, l'ocasió excepcional i inenarrable, el punt de l'èxtasi, de la consecució del gol.

Acceptar jugar vol dir esperar el triomf, i acceptar la possibilitat de perdre. Sense aquesta possibilitat de la derrota, la victòria, el seu contrapes a la balança, no tindria sentit. El que té sentit en el joc és, precisament, apostar-h tot en una jugada, i confiar que, a tot el que la nostra habilitat i la nostra preparació i treball previs hagin pogut assegurar, s'afegeixi la cara favorable de l¡atzar per poder reeixir.

Ja arribarà després el temps per evocar, per ser sotmesos als assalts de la nostàlgia, aquesta forma substitutòria de l'experiència que tot sovint ens fa l'ullet per convidar-nos a l'autoengany. No em va semblar que cap dels dos, Isidre i Charly, s'hi hagin deixat seduir per aquesta forma de la paràlisi. Ambdós em van semblar conscients dels temps i els nous jocs que els toca encarar. separats del que havien estat objecte central de la seva vida per un accident, en un cas, o pel simple decurs inevitable del temps, en l'altre.

Coherents amb la forma amb què van saber gaudir d'aquella, accepten que el passat no retorna i que el futur se'ns va de les mans si no el mirem de front.

UN TSUNAMI...AMB RETRUC

Era la crònica d'una inundació anunciada, però suposo que no per això menys dolorosa per alguns (la que no estava prevista era la inundació real de parts del nostre territori , amb resultats tràgics com a Onda o espectaculars com a alguns barris de Tortosa). El tsunami popular d'ahir només té el pal·liatiu de l'efecte diversitat dels resultats a Catalunya i el País Basc, però en el nostre cas és un pal·liatiu amarg, ja que el que absorbeix la major part de l'efecte és la dreta nacionalista (amb un cap de llista poc afí a aventures independentistes).

Els resultats a Catalunya, però, coincideixen amb el total estatal en un punt, i és que mostren molt significativament que la desfeta dels socialistes és la clau. El PP només creix poc més de cent mil vots en relació a les generals del 2008, mentre el PSC perd quasi vuit-cents mil. Tampoc Iniciativa sembla ser el destinatari de la migració: guanya més o menys com el PP, cent mil. La resta es poden atribuir potser a parts iguals a l'abstenció, que creix més de tres punts, a CiU, i a petites formacions. La relació amb els resultats a l'Estat són anàlegs: PSOE perd més de quatre milions de vots, però el PP només en guanya sis-cents mils, i els mateixos Izquierda Unida, sense comptar Iniciativa per Catalunya.

La conseqüència de tot plegat ens pot dur a pensar que és l'esquerra, més o menys tèbia, la que rep el càstig dels seus votants per les conseqüències del seu govern. La dreta no rep càstig, els seus votants es consideren sempre en el millor dels mons possibles. I si els seus mandataris fan el que fan, ben fet està.

Això sembla, si més no, cert en aquesta contesa. Els governs de dretes de les Comunitats Autònomes no han pagat tribut, si bé tampoc han pujat espectacularment malgrat l'ensulsiada socialista. Potser amb el temps i l'avançament previsible cap a mesures im-populars, el PP i la dreta convergent-unionista acabin tastant la mateixa medecina.

NO EN SÉ

En una jornada com la d'avui, en què els honestos i honestes ciutadans i ciutadanes som convidats oficialment a reflexionar, just i prou per emetre la nostra màgica butlleta que concentra la nostra capacitat permesa de contribució a la democràcia que ens empara, en una jornada com aquesta, em dóna per reflexionar sobre el sentit real de la nostra particpació.

I se m'acut que cada cop més perdem més el sentit de la nostra paticipació. I no només en la política. De fet, em ve més de gust parlar de la pèrdua constant de participació en altres àmbits, en els àmbits associatius, culturals... artístics en general.

Sentia ahir al programa "L'oracle" de Xavier Grasset el musicòleg Jaume Ayats, autor del recent estudi "Els segador, de cançó eròtica a himne nacional", reflexionant sobre la pèrdua col·lectiva de l'hàbit de cantar. Una frase recollida em sembla molt avinent: és lamentable sentir tan sovint els nostres polítics i dirigents negant-se a cantar al·legant que podrien ocasionar pluja. Deia Ayats que expressions com aquesta haurien de prohibir-se.

I el cert és que massa sovint busquem excuses sobre la nostra pretesa ineptitud per evitar cantar, pintar, escriure... Sense adonar-nos, hem perdut el fil amb la creativitat que espontàniament ens sortia quan érem infant, i un tel de vergonya ens oculta el talent natural i ens condemna a l'actitud d'espectadors i adoradors dels pocs escollits que tenen dret a ser reconeguts com artistes. De tant de dir-nos: d'això no en sé, acabarem tots per no saber.

Ens diuen també: de l'economia, de la política, no ens sabeu, deixeu que se l'emmaneguin els experts. Potser fins i tot ha arribat el dia en què, a la manera d'Unamuno, diem: no sabem produir, deixem que ho facin uns altres.

A Reus, una iniciativa singular, anomenada El Ressupó, està oferint concerts en petits espais amb alguns dels músics que estan forjant un emergent entrellat de talent al nostre país. Vaig assistir anit al concert a un restaurant situat a una de les antigues naus industrials que, entre el passeig de Mata i el Mercat Central, conformaven dècades enrere el que avui diríem un cluster d'elaboració de derivats vinícoles. Avui queda poca cosa d'allò: només sobreviuen algunes naus reconvertides, com en el cas del restaurant Reusfusió, on va actuar Quart Primera.


En aquest espai que evoca encara un impuls productiu avui en declivi i en permament expectativa de refundació, les cançons íntimes i despullades interpretades en solitari pel líder i ànima creativa dels Quart Primera, Pere Jou, van fluir elegants en un ambient on semblaven encaixar com si fossin unes peces més de les magnífiques voltes del sostre que el temps ha respectat. I quan, com ens havia avisat, en Pere Jou va concloure amb el molt afortunat tema "Doctor" i ens va convidar a cantar, o molt em vaig enganyar o molts dels presents vam saber entonar acceptablement. Ens havíem oblidat que no en sabem?



Fotografia d'Aleida López

LES PASSIONS DE PORCEL I VILLALONGA

Amb el títol de "Les passions ocultes", ha aparegut per fi el volum de cartes completes entre els dos grans novel·listes mallorquins del segle XX, Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel. L'edició, de l'editorial Proa, ha anat a càrrec de Rosa Cabré, que les va rebre de mans del propi Porcel a principis dels 90. Un total de 485 cartes que abarquen un període llarg i intens, entre 1957 i 1976 (el primer va morir el 1980), que abraça alhora diverses etapes. En essència, la trajectòria que va de la coneixença per part del jove, tímid però ambiciós Baltasar Porcel del mestre del qual busca consells per engegar una carrera literària, a la relació del ja consagrat autor Porcel, ben establert en el món editorial barceloní, que serà clau per rellançar la carrera del mestre oblidat.

La correspondència també es pot dividir en dues etapes per l'ús de la llengua. Durant els primers anys, ambdós usaran el castellà, i nos erà fins al mitjan seixanta que adoptaran el català. En el cas de Villalonga, la seva reticència cap a la llengua catalana, tot i mai no superada, va ser vençuda precisament a causa de l'èxit de les edicions de les seves obres en la seva llengua materna, després d'anys d'infructuosos intents d'obrir-se pas en la literatura castellana.

Potser bona part de la reticència envers el català li venia a Villalonga del coneixement una mica distant, una mica filtrat per la visió illenca, de la cultura del Principat, i també per la influència i podríem dir ingerència de l'editor Joan Sales, del qual ja coneixíem per la publicació de la seva relació epistolar amb Mercè Rodoreda la seva visió intervencionista de la tasca d'editor.


I, segons sembla que també desvelen les cartes, també podria influir en la seva ànsia de distanciament la presència de la muller de Sales, Núria Folch, que hauria sotmès a l'escriptor a un veritable assetjament sentimental.

Com en moltes d'aquestes edicions, un dels aspectes més morbosos és conèixer de primera mà les males opinions, rancúnies i vendettes envers tercers autors. Cela, Vidal Alcover o Bauçà desfilen per la lletra impresa des de les lletres que en l'origen formaren part d'un diàleg íntim, potser sí d'une passions que foren ocultes i que ara deixaran de ser-ho. La seva rellevància és tan singular que el Teatre lliure ha anunciat ja la dramatització d'aquest diàleg en una adaptació que estrenarà el mes vinent a la seva seu al barri de Gràcia, sota direcció de Pau Carrió.


Fotografia superior: Llorenç Villalonga i Baltasar porcel. Fotografia inferior: el matrimoni Sales-Folch amb la seva filla

CITA A BALAGUER AMB MANEL I ANTÒNIA FONT

Malgrat la pluja, la distància, l'hora avançada... l'ocasió s'ho valia. Balaguer ens esperava, dins la seva festa major tan estranyament situada al calendari, amb un concert que agrupava els dos grups que ara per ara dominen sens dubte el panorama, d'altra banda tan exitós, del pop-rock català. Manel, el portaestendard de la nova fornada, i el mallorquins Antònia Font, que són -si els Sopa de Cabra no acaben per decidir-se a retornar de ple- els que duen el penó del rock català més antic.

D'entrada, la capital de la Noguera ens va rebre ensopida, recollida en una freda humitat que semblava desprendre's del tranquil Segre que corria mandrosament per la seva ben cuidada llera. Era obvi que encara estàvem lluny del nucli de la festa, que imaginem deu ser aquesta setmana ja entrada. De festes, realment, només en donava l'aire la concentració de firaires estesa a una esplanada de la zona esportiva, just entre el pavelló polisportiu i el dit nou pavelló, un recinte bàsicament firal, on estava programat el concert. Les firetes, de fet, ja vegetaven més que altra cosa al voltant de les deu, i no es veia gairebé una ànima al voltant del pavelló nou quan ja arribava l'hora d'obrir portes.

Falses impressions. El pavelló es va anar omplint i quan, amb una mica de retard, van començar el Mine obrint foc, l'animació ja era palesa. Els Mine, grup barceloní, van demostrar l'excel·lent salut del pop català, i van donar una entrada molt agradable als Manel.

Una mica escurçada, i amb problemes evidents de sonoritat, l'actuació de les estrelles del moment va resultar, tanmateix, tan demolidora com cabia esperar. I el millor que es pot dir dels Antònia Font és que encara van atiar un punt més el caliu. Són molt diferents un grup i altre. Els Manel fan una veritable posada en escena del concert, que té un aire teatralitzat malgrat que sigui la seva magnífica música i les seves no menys magnífiques lletres les que situen sàviament en primer pla. Els mallorquins, tot i el lideratge discretíssim i peculiar del genial Joan Miquel Oliver, proporcionen un concert més clàssic, amb menys cartró diríem, sobretot per l'entrega i capacitat comunicativa del cantant Pau Debon.

Exemples cadascun de generacions que conceben sens dubte la música de maneres prou contrastades, que ajuden a mostrar el que va d'una generació a l'altre, ambdues bandes tenen en canvi un tret comú, la dificultat de les lletres... I, tanmateix, calia estar allà, davant l'escenari, per comprovar quanta gent, jove i no tant, se les coneix perfectament i és capaç de repetir-les íntegrament!

Els Manel, amb uns textos molt elaborats, sintetitzen en els tres o quatre minuts de cada cançó una veritable historieta, de vegades un perfecte relat. Els Antònia Font llancen la seva allau d'imatges surrealistes o impressionistes que evoquen més emocions i sensacions que històries concretes (hi ha excepcions, com un parell de temes del darrer disc, "Lamparetes", una de les quals, "Es far de Ses Salines", va ser una de les lamentablement sacrificades per les imposicions horàries que van fer escurçar també la seva presència).



N'hi va haver prou? És clar que no!!! O és que ens podrem cansar mai de veure dos grups tan sensacionals?

No és una queixa, és una resignada constatació.

Fotografies: Elena Giménez

DIA DE DIFUNTS

De vegades les lectures que un emprèn arriben com caigudes del cel, com si algun déu -benèvol o malèvol, depèn- efectivament manegés els fils del destí. El destí nostre i el del llibre, que és tan com dir el de l'autor, el que ens parla des dels escrits, en la distància de l'espai i del temps. de vegades una distància insalvable pels mitjans directes, quan es tracta de la barrera temporal que posa el temps. Concretament, és clar, el temp exhaurit, el temps finit que imposa la mort.

Guy de Maupassant, el clàssic francès de la segona part del XIX (va néixer el 1850 i va morir prematurament abans que el segle morís alhora), em parla aquests dies a través de la seva novel·la "Bel-Ami" ,una novel·la llarga que destaca en una extensa obra on el més destacable, o almenys el que més celebritat li van donar, van ser tanmateix els relats curts.

Divertida farsa social de vegades, greu i lúcidament pessimista visió de la Humanitat, d'altres, el llibre em va venir aquestes dates amb unes pàgines que giren al voltant de la mort amb singular profunditat. Un parell de paràgrafs de mostra (de la clàssica traducció de Domènec Guansé per a la Biblioteca A tot vent):

Durant uns anys havia viscut, menjat, rigut, estimat i esperat com tothom. I ara tot havia acabat, acabat per sempre. Una vida! uns dies, i després no res! Naixem, creixem, som feliços, esperem, i morim. Adéu, home i dona, tu no tornaràs mai damunt la terra! I tanmateix, cadascú porta en ell el desig febrós i irrealitzable de l'eternitat; cadascú és una mena d'univers dins l'univers, i cadascú s'anihila ben aviat completament en el podrimener dels gèrmens nous. Les plantes, les bèsties, els homes, els estels, els mons, tot s'anima, i mor després per a transformar-se. I mai un ésser -insecte, homes o planta- no reviu! (...) Quina diferència hi havia, doncs, entre els uns i els altres? Unes quantes aurores de més, vet aquí tot.

Aquestes reflexions, induïdes al protagonista per la mort del seu amic i valedor en la carrera de periodisme, van precedides a la novel·la per les sàvies observacions d'un dels companys de premsa, un ja veterà poeta. Però el que vull reproduir per acabar aquest article no és la mateixa tonalitat de sàvia desesperança que tenyeix el discurs del poeta sobre la banalitat de la vida i la seva condició efímera, sinó les observacions podríem dir preliminars que fa sobre la vida social i política: En el món dels orbs, els bornis són amos. Mireu, tota aqueixa gent, són mediocres, perquè tenen el pensament entre dos murs -els diners i la política-. Són gent inculta, estimat, amb la qual és impossible de parla de res, de res del que a nosaltres ens agrada. Llur intel·ligència és pobra, o, millor dit, prostituïda.

La gran literatura és intemporal, certament, i fins i tot quan aborda temes aparentment contingents, sol resultar-nos sorprenentment actual. Com si l'autor, en efecte, estigués parlant-nos a cau d'orella, assegut a la butaca del costat.

EN EL CENTRE DE L'ESPIRAL I CAP AVALL

Brussel·les ha estat l'epicentre financer d'aquesta setmana, amb permís de Berlusconi, que sembla més interessat en la part posterior d'algunes companyes de cimera que en les turbulències financeres que sacsegen el seu país (el que ell creu ben seu).

Si una cosa resulta clara del que ha deparat aquesta cimera, on, entre d'altres coses, s'han acordat una quitança de part del deute grec, i la creació d'un fons d'estabilitat europeu per garantir l'emissió de bons dels estats membres d'un bilió d'euros, és que ens movem en solucions desesperades que miren de contenir el gran forat causat per l'espiral especulativa que es va generar amb el deute , i no precisament el públic sinó el privat. (Vegeu el comentari molt clarificador de José Carlos Díez a El Periódico).


Be, també queda clar que s'exigeix a Espanya més reformes, en primer lloc contra un atur que castiga ja el 20 % de la població activa. En boca d'aquestes autoritats, això només es pot llegir en sintonia amb les exigències de la nostra patronal, que demana més flexibilitat laboral, i més abaratiments i agilitacions de l'acomiadament. És a dir, més de la línia que precisament ens porta camí de rècords històrics en la destrucció de l'ocupació i el consegüent creixement de l'atur, com reconeixia avui el ministre de Treball Valeriano Gómez.

I en segon lloc, més garanties a la banca espanyola, que haurà de recapitalitzar-se més. La nostra banca se sent maltractada, però suposo que no exactament els directius, que continuen pujant els seus sous, el doble que els beneficis en els últims sis anys.

Què fer, doncs? Continuar alimentant la boca del nostre sistema financer que desemboca a un forat que sembla que no té fi? O buscar serioses alternatives?

Hi ha qui les busca i les promou: un sistema que es basi en la sobirania dels ciutadans i no en la capacitat de maniobra de les elusives direccions dels anomenats mercats.

www.canalsolidari.org

LA VIDA AL FILFERRO D'ANNE SEXTON

Anne Sexton, una de les poetes més singulars del segle XX, va néixer a Newton, Massachusset el 1928, i va morir a Wesport, una altra ciutat de Massachussets, el 4 d'octubre de 1974.

La seva biografia sembla recórrer un sinuós camí de lluita contra les tendències autodsestructives de la depressió profunda, i la por a la pròpia malaltia mental. Una vida que proporciona prou elements per al tractament melodramàtic i que alguns han identificat amb detall de conegudes pel·lícules com Twin Peaks, però que va tenir una transcendència literària enorme a partir que, precisament com a conseqüència d'un primer tractament psiquiàtric a 1955, després del que ara diríem una profunda depressió post-part, prengués interès per la poesia a suggeriment del seu metge. Va assistir a diferents tallers literaris, principalment el del cèlebre poeta Robert Lowell, on coneixeria Sylvia Plath, amb la qual compartiria tants elements vitals i literaris.

Montserrat Abelló, la poeta tarragonina que va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ara fa tres anys, havia nascut deu anys abans que Anne Sexton, i va debutar en la poesia més o menys al temps que ho feia aquesta, a la dècada dels seixanta. Ara farà vint anys, per tant ja a una edat avançada, va publicar una antologia de traduccions de poetes dones de parla anglesa, entre elles Adrienne Rich, Syvia Plath i la mateixa Sexton. Després traduiria obres de Rich i Plath, incloent pel que fa a aquesta la gran antologia "Sóc vertical" (Proa, 2006). Ara publica a la mateixa editorial una antologia d'al voltant de setanta poemes d'Anne Sexton que recorre els vuit llibres que va publicar , entre 1960 i 1975 ("Com ella. Poemes escollits (1960-1975)").

El títol fa referència a un dels seus poemes més coneguts, on s'autodescrivia en tres estrofes que l'assimilaven a una bruixa, a la mestressa d'una casa d'inquietants formes salvatges, i a una aventurera. Era el poema amb què solia iniciar els seus recitals. Va arribar a fundar un grup de rock que es deia Anne and her kind. Aquest poema acaba amb uns versos molt expressius on es declara com la dona que no està avergonyida de morir.

Tanmateix, en la selecció de Montserrat Abelló apreciem la varietat de registres i de la riquesa dels temes de la realment impressionant producció poètica de l'autora nord-americana. Es va iniciar fent una segurament inevitable referència als tractament psiquiàtrics, amb "To bedlam and part way back"(Al psiquiàtric i a mig camí de tornada,1960). Probablement sempre va viure obsessionada pel record de la seva àvia, que va morir en un centre psiquiàtric, tant com devia estar marcada pel record d'un pare amb episodis recurrents d'alcoholisme. No hi falten referències a la religió, molt abundants especialment en els seus darrers llibres, "The Death Notebooks" (Les llibretes de la mort, 1974) i "The awfull rowing toward God" (El terrible remar cap a Déu), 1975.

Les referències poden fluctuar entre la ironia i la descarnada irreverència, però poden revelar també genuïnes epifanies que ens apropen a experiències transcendents. Així, a "Gods" (Déus) del primer dels llibres citats, fa una llarga descrició de la recerca de la divinitat per diferents espais físics i literaris, i conclou així:

Va anar a l’Atlàntic, al Pacífic, perquè segurament Déu...

Ningú.

Va anar al Buda, el Brahma, les Piràmides
I hi va trobar postals immenses.

Ningú.

Llavors va fer el viatge de tornada cap a casa
I els déus del món estaven tancats al lavabo.
A la fi!
Va exclamar.
I va tancar la porta.


Tot poeta ha de manejar-se amb el llenguatge per donar sortida a expressions d'un material que sovint frega amb l'inefable. Un cop va declarar: Els meus admiradors creuen que m'he guarit, però no, només m'he fet poeta. Al poema "Words" (Paraules) ens deia:

Compte amb les paraules,
fins les més miraculoses.
Per a les miraculoses fem tot el que podem,
a vegades ens envaeixen com insectes
i no deixen cap fiblada, sinó un bes.
Poden ser tan bones com dits.
Tan de fiar com la roca
on hi enganxem el cul.
Pero també poden ser flors o nafres.

Tanmateix, m'enamoren les paraules.
Són tórtores que cauen del sostre.
Sis taronges sagrades assegudes a la meya falda.
Són arbres, les cames de l'estiu,
i el sol, el seu rostre apassionat.

Tanmateix, sovint em fallen.
És tant el que vull dir,
tantes histories, imatges, proverbis, etc.
Però les paraules no són prou bones,
les equivocades em besen.
De vegades volo com una àliga,
però amb les ales d'un fraret.

Però tracto de tenir-ne cura
i ser gentil amb elles.
Ous i paraules s'han de tractar amb cura.
Un cop es trenquen són coses impossibles d'adobar.



Acabo amb un dels seus darrers poemes. "Old wire" (Vell filferro):


La meva fe
és un gran pes
que penja d'un petit filferro,
com fa l'aranya
que penja el seu fill a una teranyina,
com fa el cep,
retorçat i de fusta,
amb el raïm
de grans com ulls, com tants angel s
quan baIlen a la punta d'una agulla.

Déu no necessita
tant de filferro per mantenir-se allí,
soIs una vena prima,
amb la sang empenyent endavant i endarrere,
i un poc d'amor.
Com és sabut: L'amor i la tos
no es poden amagar.
Fins i tot un xic de tos.
Fins i tot un xic d'amor.
Així que, si tan sols tens un filferro prim,
a Déu tant li fa.
Ell entrarà a les teves mans
tan fàcilment com els deu centaus
que serveixen per obtenir una Coca-Cola.



Ens queda la poderosa imatge de la dona trontollant mentre avança per un fi i malmès filferro. I ens queden totes les paraules que amb tanta cura va saber tractar. Quan va posar fi a la seva vida, tancant-se amb el motor del cotxe en marxa al garatge de casa seva, aquell octubre de fa trenta-set anys, venia d'acabar de polir detalls de l'edició del seu últim llibre amb la poeta i íntima amiga, Maxine Kumin.

OBRIR ELS ULLS, OBRIR LA MENT

Cal viatjar per obrir la ment, per instruir-se en la diferència que impliquen les altres identitats o, potser més pròpiament dit, per adonar-se que la pròpia identitat és també diferent. O sigui, que no som únics, universals ni eterns.

Segurament es pot viatjar amb la ment, en vehicles virtuals tals com la literatura, però la proximitat, la veracitat que aconsegueix la percepció a través dels propis sentits, sens dubte ens eleven a un altre grau d'experiència. Però no és menys cert que sense una actitud prèvia subjectiva, sense una predisposició receptiva, aquesta experiència serà absolutament superficial, si no buida. Cal tenir ulls oberts, que vol dir: la voluntat d'obrir-los i la disponibilitat per comprendre. Allò que es diu obertura mental.
Només aleshores, quan mirem i observem i, més encara, sabem desplaçar-nos no solament en l'espai sinó també en el temps, aprenent una mica de la Història que ens ajuda a entendre perquè les coses han arribat a ser el que son, copsarem els punts d'experiència comuna que ens fan a tots humans.

Dic això arran d'un viatge a Praga, la bellíssima capital de la República Txeca. El viatger inadvertit pot gaudir de l'herència cultural tan palpable en tants detalls de la seva riquesa actual, però poques referències trobarà al seu passat recent de dependència alemanya si no es documenta mínimament.

En un llibre precisament documentat i il·lustrat excel·lentment, Harald Salfellner ens mostra la relació amb la seva ciutat del gran escriptor de Praga de llengua alemanya, Franz Kafka ("Franz Kafka y Praga", Vitalis, 2007). En aquest llibre podem descobrir que l'herència alemanya de l'actual Bohèmia txeca es remunta a molts segles enrere i que en els temps de Kafka feia més de tres segles que la regió estava sota el domini austríac. En la cruïlla dels segles XIX i XX, quan viu Kafka, els txecs van passar per qüestions demogràfiques i al voltant del gran desenvolupament industrial de la regió (el que la va fer la principal zona industrial del pròsper Imperi Austro-hongarès) a ser la població majoritària. La població alemanya, tanmateix, encara acaparadora del poder econòmico-polític i de l'hegemonia cultural, es resistia a cedir-lo. Esdevé una autèntica guerra de posicions que esclatà durant el govern del polonès Kazimierz Badeni, al qual l'emperador Francesc Josep I va nomenar primer ministre el 1895. Badeni havia de buscar un difícil equilibri entre el mosaic d'aspiracions d'alliberament nacional que ja agitaven l'Imperi, i va promulgar uns decrets lingüístics a la província de Bohèmia que equiparaven l'idioma txec i l'alemany en l'àmbit administratiu, i obligaven doncs als funcionaris alemanys destinats allí a conèixer el txec. La insurrecció de la població alemanya va ser virulenta i massiva. Cito textualment el llibre: no sirvió de nada argumentar que a los checos que vivían en su propia tierra patria, ahora objeto de colonización, también se los había obligado durante siglos a aceptar que el idioma oficial fuera el alemán, porque se objetó que la mayoría de los checos de todas formas hablaba alemán y que las circunstancias eran totalmente diferentes.

Prenent perspectiva, doncs, i comparant el que ens envolta amb el que tenim més enllà de les nostres petites fronteres, ens adonem de com, de vegades, les circumstàncies poden assemblar-se tant en diferents països i èpoques. Quant aquestes circumstàncies revelen conflictes en realitat similars, novament, només el coneixement i l'estudi d'aquestes mateixes circumstàncies ens poden vacunar contra la repetició i l'enquistament dels conflictes.

Els txecs es van trobar en la I Guerra Mundial una ocasió única per emancipar-se, i la van saber aprofitar. L'estat txecoslovac naixia el 1918, encara no fa un segle. L'actual República Txeca, després de la secessió amistosa d'Eslovàquia després de la caiguda del teló d'acer, n'és la seva orgullosa hereva.

LA LITERATURA OCULTA DE J.D. SALINGER

El debat en el si de l'hermenèutica de l'art sobre la transcendència de la biografia de l'autor, de l'artista, en relació a la seva obra, és inexhaurible. Algun cop ens hi hem referit en aquest bloc, i realment sembla haver-hi tantes conclusions com opinions.

Si hi ha un artista exemplar per a centrar el debat és Jerome David Salinger (Nova York,1919 - Cornish, New Hampshire, 2010). Mundialment famós per la seva singular novel·la "The catcher in the rye" ("El guardià en el camp de sègol",1951), i aclamat pels seus escassos volums de relats posteriorment publicats, la seva fama es va multiplicar al llarg de dècades de no publicar i d'intentar substreure's de l'atenció pública.

En efecte, després que que aparegués "Hapworth 16, 1924" a The New Yorker l'any 1965, i després que diferents rumors reiteratius sobre l'edició en llibre del relat o de promesos relats posteriors es frustressin, ja a mitjan del setanta Salinger era una llegenda universal pel seu silenci i pel seu apartament dels àmbits literaris. No per això va deixar de protegir el contingut de la seva obra publicada i la seva intimitat, en diversos plets o accions contra editorials i publicacions. Un dels més transcendents va ser a data tan tardana com juny de 2009, el que va sostenir contra una editorial sueca poc rellevant que va publicar una pretesa seqüela de "The cathcher", i que es va emparar en el dret a la paròdia i al caràcter d'obra independent de la novel·la del seu autor i propietari. Salinger va guanyar en el que és un veredicte bàsic per a la legislació americana sobre el dret de propietat de l'autor sobre els sues personatges de ficció.

Salinger sempre va comptar amb la col·laboració sense escletxes de la seva agència Ober Associates (la mateixa de Faulkner, entre d'altres) per guardar zelosament els drets que mantenia tenir, però això no va impedir que transcendissin molts detalls sobre la seva vida, que es publiquessin o es donessin a institucions privades les cartes personals, o que es publiquessin llibres relacionats amb la seva vida, com el de l'escriptora Joyce Maynard, que va incloure a les seves memòries de 1998 un retrat molt amarg de la seva relació sentimental amb Salinger-i posteriorment va treure a subhasta les seves cartes-, o el de la seva pròpia filla Margaret, un llibre també força denigratori ("Dream catcher. A memoir", 2001). Tampoc va impedir, al contrari, el creixement de la seva fama, i de la seva aurèola de personatge ocult i misteriós, amb tota la xafarderia consegüent que sembla que tant el va mortificar.

Tampoc va poder impedir la publicació de biografies."A live raised", escrita per Kenneth Slawensky, el mantenidor durant anys del web sobre Salinger dead caulfields, es va publicar després de mort l'autor el 2010. Ha estat publicada en castellà per Galaxia Gutemberg com "J.D. Salinger, una vida oculta". Es tracta d'una biografia respectuosa, que no defuig els detalls bàsics de la seva vida, però evita amb molt bon tacte gratar en els aspectes que podrien resultar més escabrosos, i en canvi se centra amb notable brillantor en desxifrar les claus que relacionen aquests fets bàsics de l'experiència i vivències de l'autor amb la seva obra.

Podem així constatar la transcendència que va poder tenir la seva experiència esfereïdora i traumàtica en la II Guerra Mundial , on va participar activament com a soldat en el desembarcament de Normandia, en la invasió d'Alemanya, i en l'alliberament da camps de concentració, i també com a agent de contraespionatge responsable de detenir i interrogar col·laboracionistes nazis. Transcendència manifesta no solament en relats com "Per a Esmé, amb amor i abjecció", dins de "Nou contes", i en alguns dels molts breus relats que tracten -sempre tangencialment- la seva experiència bèl·lica, sinó sens dubte en les seves obres majors, en especial els cicle de relats de la família Glass.

També podem comprovar la seva fervorosa vocació literària juvenil i la seva ambició, acompanyada sempre d'una gran seguretat i confiança en la seva pròpia qualitat. Per exemple, sabem així que només aquesta ambició el podia dur a vendre els drets d'un dels seus relats a Hollywood, el també inclòs a "Nou contes", "L'oncle Wiggily a Connecticut", que va esdevenir el 1950, un any abans de publicar "The catcher", una pel·lícula amb guió de Julius i Philip Epstein (els de la mítica "Casablanca"), titulada "My foolish heart", que va deixar per al record una nominació a 'Òscar per a Susan Hayward i una cançó de Victor Young que ha esdevingut un standard, amb el mateix títol de la pel·lícula. Això i una demostració de la manera en què es pot tergiversar una obra a l'anomenada fàbrica de somnis, i que va vacunar força a Salinger per repetir l'experiència. Si bé ho va intentar algun cop més encara amb alters relats , empre es va negar en rodó a vendre els drets sobre les seves més cèlebres i cobejades obres.





Experiències concretes com aquesta i els seus múltiples enfrontaments amb les editorials i editors de revistes expliquen també la seva obsessió per controlar totes els aspectes de l'edició, fins i tot pel que fa a les traduccions. Per una traducció de "The catcher" a l'hebreu, a 1974, per exemple, va denegar la seva conversió en un títol diferent al literal. La seva explicació és molt convincent: l'original té tan poc (o molt) sentit an anglès com en una altra llengua. En efecte, el tìtol té una explicació clara si es llegeix el llibre, en el capítol de la conversa de Holden Caulfield amb la seva germana Phoebe, on li exposa el seu somni sobre el seu paper de protector dels infants que s'extravien enmig del camp de sègol, i que s'origina en una mala interpretació del personatge d'una cançó de Robert Burns, entre agafar (catch) i trobar (meet). Alguna cosa va fallar, per això, al nostre àmbit català, quan Xavier Benguerel va poder publicar la seva traducció de 1965 amb el títol de "L'ingenu seductor" que sens dubte hagués horroritzat Salinger.

Encara que és bastant coneguda l'afició de Salinger per les filosofies orientals, especialment el vedanta i l'escola zen japonesa, podem seguir en el llibre les principals fites del seu recorregut i la seva relació personal amb centres religiosos i de filosofia índia o japonesa que van ser introduïts a Occident al segle passat per grans mestres com Vivekananda o D.T. Suzuki. Se'l pot considerar un avançat en aquest apropament de l'art a la mística oriental, que tants malentesos han generat en la seva adscripció o filiació pop, tant a prop des seus coetanis beat com Jack Kerouac, dels quals sempre va abominar, com de la generació del flower-power, de la qual sens dubte no opinaria millor. En tot cas, va ser aquesta indagació en la filosofia oriental la que va apropar-lo a la que seria la seva segona dona i mare dels seus dos fills, Claire Douglas, però que potser també és una de les claus que va acabar distanciant el matrimoni. I una relació, sobretot, clau per entendre la seva obra a partir, almenys, de la publicació del seu recull "Nou contes" a 1953. En aquest recull va compilar contes escrits abans de "The catcher", però va afegir un darrer, "Teddy", que és clau per rellegir els anteriors i entendre el procés posterior de relats, tots ells centrats en la família Glass, i que acaba amb el "Hapsworth", el darrer i mal rebut que va publicar. A "Teddy" es formula una condensada visualització de conceptes vedàntics com la reencarnació i zen com la manca de subjecció als sentiments i a la lògica. A través d'aquest relat reformula i recondueix el sentit del primer, el celebrat "Un dia esplèndid per al peix plàtan", relat que ja havia publicat al The New Yorker el 1948 i que sens dubte era prou enigmàtic. Abans, tanmateix, poc després de "The catcher", havia publicat un altre relat inclòs a la compilació, "El període blau de Daumier-Smith", si bé no al New Yorker sinó a una revista anglesa. En aquest relat, no dels més celebrats del llibre, ja trobem una clàssica il·luminació mística molt zen.

La reconducció del sentit del "Peix plàtan", on assistim a la mort de Seymour Glass, per suïcidi, li va obrir la llarga trama del cicle de relats Glass en el qual va treballar almenys fins a 1965, i que probablement va continuar elaborant en la seva soledat. Nombrosos seguidors i crítics li han retret que no continués la seva tasca de publicar, acceptant que va ser la seva voluntària renúncia a la fama i als seus efectes banals el que va fer-li tancar una tasca que, paradoxalment, una sincera voluntat de servei li hagués pretesament imposat. Potser ho diuen els mateixos crítics que el van maltractar almenys després de "Franny", el relat de 1955. Si bé els relats que va venir publicant després van ser acollits de manera fervorosa pel públic, no va ser el cas de molta part de la crítica professional, que en general va ser implacablement dura, incloent bona part del consell de redacció del New Yorker, on, segons revela el llibre, no hauria pogut publicar alguns dels últims relats de no haver comptat amb el suport incondicional del seu màxim responsable, William Shawn, que havia succeït el mític fundador Harold Ross a finals de 1951.

Slawenski s'hi refereix així a aquesta censura, al final del llibre: Por lo menos durante una época, Salinger pudo considerarse a sí mismo un profeta americano, una voz que clamaba en el desiero urbano. En nuestros días, es recordado por la brevedad de su testimonio y todavía se le censura por su negativa a continuar, como si le debiera al mundo más de lo que ya había dado. De alguna manera, de una forma casi tan mísitca como las suaves epifanías de sus relatos, el paso del tiempo revelará que J.D. Salinger cumplió hace mucho tiempo con su deber de autor y quizás incluso con su vocación como profeta. El resto de las obligaciones nos corresponden a nosostros. De este modo, la historia de Salinger continúa, pasando del autor a los lectores para que la completen. Al examinar la vida de J.D. Salinger, con todas sus tristezas e imperfecciones, junto con los mensajes que ofrecen sus escritos, nos corresponde a nosotros reevaluar nuestras propias vidas, examinar nuestras `propias relaciones y sopesar nuestra propia integridad.

Estic convençut que el deure de la literatura és apuntar a l'interior de les persones i de la Humanitat sencera, és una missió que duu implícit un missatge, segurament un missatge ocult, i que no és textual ni comporta un discurs filosòfic directe. Com ens va ensenyar Salinger, que sens dubte va assumir una percepció de la seva comesa com autor com a deure de caire sagrat, la ficció elabora aquests missatges amb les imatges que ha de saber transmetre i fer arribar. I si ho aconsegueix, si l'autor reïx, no ens farà millors, però ens farà qüestionar-nos, com diu Slawenski, la nostra integritat. Tornant la mirada a Holden, el personatge emblemàtic que va sorgir de la ploma de Salinger i que tant i tantes coses diverses ha significat per a generacions senceres de lectors, l'autor ens haurà trobat, no agafat.