SYLVIA PLATH I LA CAMPANA DE VIDRE

Sylvia Plath va morir pocs mesos després de complir els trenta anys, amb molt poca obra publicada: el seu primer llibre de poemes ("The colossus", 1961) i la seva novel·la "La campana de vidre", que va aparèixer el gener de 1963, a penes un mes del seu suïcidi, durant un dels hiverns més crus que es recorden a Anglaterra a les últimes dècades.
La novel·la va ser rebuda amb més indiferència que el recull de poemes, i indubtablement molta més de la que tindrien els llibres de poemes publicats pòstumament pel seu ex-marit Ted Hugues primer i la seva filla Frieda després. L'havia escrit el 1961, entre el naixement dels seus dos fills, i va aparèixer sota pseudònim (el de Victoria Lucas).

És bastant habitual considerar Sylvia Plath com una novel·lista menor, si se la compara amb la seva força com a poeta. També és usual considerar aquesta novel·la com molt influïda per la línia autobiogràfica iniciada per "El guardià en el camp de sègol" de J.D. Salinger, que seria el gran referent. La influència és notòria, si observem l'estructura de la novel·la, que conforma l'encadenament de breus capítols que segueixen la trajectòria del propi narrador en un marc temporal limitat. La peripècia vital, però, és molt diferent, i encara més el llenguatge. Tot i que Plath va fer un evident esforç de condensació, per despullar la prosa al màxim i fer-la tan esmolada com la de Salinger, de vegades es filtren petites troballes líriques d'alta intensitat. Però, sobretot, és la temàtica depressiva el que la diferencia de l'obra major de Salinger.

A un passatge de l'excel·lent pel·lícula "Sylvia" de Christinne Jeffs (2003), que narra essencialment la seva tempestuosa relació amb Ted Hugues, s'atribueix a Plath un comentari sobre la novel·la, de la qual diu que havia escrit per fer diners. Si possiblement va tenir aquesta intenció, i per això ajustaria la seva prosa a un estil que podia ser en aquell moment comercial, el cert és que la trama del llibre veu evidentment de la seva experiència després del seu últim any universitari a l'Smith College de Northampton, Massachussets, cocretament la seva estada d'un mes com a becària a la redacció d'una revista per a senyoretes, "Mademosiselle" (que apareix amb el nom canviat a la novel·la), i la seva posterior depressió en retornar a la llar familiar a Boston, amb el seu intent de suïcidi miraculosament frustrat i les successives estades a centres psiquiàtrics.

El llenguatge cru, acerat, polit com un mirall, d'aquesta obra, permet a Sylvia Plath narrar amb una aparent fredor aquesta dura experiència sense concessions ni escarafalls romàntics. No se'ns expliquen els motius, se'ns anuncien els fets des del monòleg interior implacable que ens explica com el personatge (ella mateixa, és clar) decideix, amb a penes vint anys, posar fi a la seva vida, malgrat eixir d'una actitivtat acadèmica brillant, malgrat posseir un físic evidentment atractiu,  i, en definitiva, tenir pel davant totes les portes obertes vers un futur d'èxit dins un país que ja s'aboca al món com la gran potència dominadora. L'única llicència poètica en aquest punt és el recurs a la metàfora de l'opressora campana de vidre, probablement una manera d'intentar emular la cèlebre imatge tan comentada de l'obra de Salinger que, de la mateixa manera, li donava títol.

Amb aquesta  veu interior però rarament objectivada de la protagonista  assistim al seu itinerari a través de metges, institucions i centres de molt diversos tipus, i a la seva visió descarnada alhora que profundíssima de les persones que, des d'un costat i altre de la relació, poblen la dubtosa via de rehabilitació psiquiàtrica d'aquells anys, on no falten els exemples de pràctiques com l'electroxoc i la lobotomia.

Afortunadament, Sylvia Plath es va lliurar d'aquesta darrera, encara que no de repetides sessions d'electroteràpia, i també va esquivar -per desgràcia, només per uns anys- el fantasma del suïcidi, que en canvi a la novel·la sí efectua una de les companyes d'internament, l'ambigua i tensa relació amb la qual conforma un dels episodis més punyents de la novel·la. La modèlica manera en què se'ns presenta la notícia de la seva mort és un dels exemples més clars de la manera virtualment quirúrgica amb què opera el cisell narratiu de Plath.

Són aquestes, entre d'altres, les raons que fan d'aquest llibre una lectura absolutament indispensable per al qui vulgui aprofundir en  la vida i obra d'una de les escriptores més profundes i autèntiques del segle XX.