ELS DIARIS DE SYLVIA PLATH (1)

Si amb "La campana de vidre" trobem el material passat pel sedàs de la ficció de la pròpia vida de Sylvia Plath, amb els seus diaris trobem exactament el contrari: la seva ficció passada pel sedàs de la pròpia vida. Frances McCullogh els definia com la seva obra més important, al costat dels seus poemes, ja que, a part de complir les funcions habituals d'aquesta mena d'escrits (afuar la memòria i mantenir una elucubració sobre la vida interior), en ella constituirien  un lloc on dipositar els materials d'urgència extrets del subconscient, i en definitiva la llavor de gran part de la seva obra.

Sylvia Plath va ser una escriptora constant de diaris, des de la infantesa i fins a la seva prematura mort. Però no va ser metòdica ni ordenada,. No va ser metòdica perquè els diaris no cobreixen llargs i transcendentals períodes de la seva vida , ni ordenada, perquè els va anar seguint en diversos quaderns i fulls esparsos (hi cap la possibilitat que sigui aquest desordre el que justifiqui els períodes buits, és clar).

Els diaris que acaba de reeditar Alianza, amb traducció de José Luis López Muñoz, van ser publicats el 1995 sota la revisió de l'esmentada  Frances McCullogh, i la supervisió del seu marmessor literari, el seu vidu Ted Hugues, i els seus hereus, els dos fills que va tenir amb ell. McCullogh ens adverteix en la nota introductòria que, per raons de protecció de la intimitat, moltes parts van ser suprimides (els fragments omesos són assenyalats dins el text).

En el pròleg, escrit el 1982, Hugues traça en unes poques línies un retrat de Plath com una autora apassionada per la tasca de perfeccionament constant de la seva obra. Segons ell, tot el que va escriure abans d'"Ariel", l'obra pòstuma que va editar ell mateix, van ser a penes subproductes de la recerca d'allò que realment buscava. ¿I què buscava?: Había algo en ella que hacía pensar en lo que leemos sobre los fanáticos que produce el islamismo: un deseo ardiente de apartar lo que impide una intensidad definitiva, una comunión con el espíritu, o con la realidad, o, sencillamente, con la intensidad misma.

Hugues  la descriu com una persona amb moltes màscares, tant a nivell personal com en els seus escrits. Algunas eran fachadas para camuflarse, a base de tópicos y frases hechas; otras, mecanismos de defensa, gestos involuntarios. Y otras, finalmente, posturas deliberadas, intentos con los que trataba de encontrar las claves de un estilo u otro. Segons ell, Plath no va revelar la seva autèntica personalitat mai a ningú, ni a ell mateix, llevat, potser, dels darrers tres mesos de vida. Per a Hughes, la veritable essència de la seva personalitat es va revelar en els seus escrits, que cristal·litzarien al manuscrit de l'esmentat "Ariel", una personalitat, una realitat, que a ell li seria revelada després que ella recités tres versos mentre travessava un llindar, com si fos  una veu que havia aparegut sobtadament dels llavis d'un mut.

Els diaris es divideixen en tres parts: els anys universitaris als Estats Units (1950-53), els anys  universitaris a Cambridge, Anglaterra, i el retorn ja casada als Estats Units (1955-58), i els anys ja fora de la Universitat, primer a Boston i després a Anglaterra (1958-62).

En successius lliuraments comentarem cadascuna de les parts.